Impressions

Turisme, miralls i intempèries

03/07/2017

Ens van fer pagar perquè havíem entrat a la plaça. No hi havia entrada pròpiament, tot eren carrers i caos nepalès al centre de Patan, ciutat dels voltants de Katmandú. Hi passejàvem i ens va venir a buscar un home amb uniforme: calia pagar, els turistes pagaven per entrar a la plaça, encara que fos només per creuar-la, encara que fos un espai obert i de vida quotidiana arreu. I ens va semblar perfecte. Qui m'ho havia de dir, vint anys enrere, que una cosa així em semblaria perfecte.

Que lluny quedava aquella obsessió motxilera de voler-nos estalviar tot pagament extra que ens recordés o ens ubiqués com a turistes. Per l'Amèrica Llatina o on fos, la gent que no teníem molt pressupost per viatjar, però que sobretot no volíem ser turistes, sinó viatgers, posàvem tots els nostres esforços en viure com els d'allà i estalviar-nos uns pesos, uns soles, uns dòlars. Perquè no volíem ser un dòlar amb potes. I regatejàvem. D'una banda, per no ser uns pardillos, però sobretot per viure com ells i, per tant, pagant els preus que ells pagaven.

No volíem ser un dòlar amb potes. I regatejàvem. D'una banda, per no ser uns pardillos, però sobretot per viure com ells i, per tant, pagant els preus que ells pagaven

Però una vegada, en tornar a la casa on m'allotjava i explicar-li a la família fins on havia regatejat amb el taxista i que finalment no me l'havia colat, em van contestar que aquell preu tan baix no el pagaven ni ells, que l'home hauria perdut diners. Una vergonya infinita es va apoderar de mi i em vaig adonar de què podia provocar jo en la meva obsessió per viure com ells i per no fer de turista, que és, en definitiva, el que era. Cada cop que veig el lema d'Airbnb de “Viu com la població local” recordo aquell regateig i com, per voler viure com ells, els vaig robar una mica.

Anys més tard, doncs, quan a la plaça Durbar de Patan em van dir que pagués per trepitjar-la, ho vaig fer convençuda. No només per fer-me perdonar allò del taxista a un altre continent, sinó també perquè, en aquests vint anys, a la meva ciutat han passat moltes coses. La meva ciutat és Barcelona i quan dic meva alguna cosa grinyola. Perquè fa temps que algunes veus i la pròpia realitat venen a dir-me que no pot ser més meva que d'altres que no hi viuen però hi passen (ja siguin turistes o fons inversors). Que haig de ser conscient que és preciosa, té bon clima i és petita, la meva, nostra, seva ciutat.

La cosa va de què vol dir el dret a la ciutat i de com hem cuidat aquest dret fins ara. I de com hem procurat o no el dret a l'habitatge, molt abans del boom del turisme massiu i d'Airbnb

Però de fet, el problema no va de si és nostra o seva. La cosa va de què vol dir el dret a la ciutat i de com hem cuidat aquest dret fins ara. I de com hem procurat o no el dret a l'habitatge, molt abans del boom del turisme massiu i d'Airbnb. De com hem defensat o no el dret al treball en condicions dignes, de com hem perseguit o no l'explotació i la precarització. De com hem protegit o no el petit comerç de proximitat. Perquè el turisme massiu ha estat una estocada sobre tot això... però no és la causa primera de cadascun d'aquests mals. Teníem una responsabilitat prèvia sobre tot això i no ens n'hem cuidat prou. Ara, el turisme massiu, ens ho evidencia.

Als anys noranta, al meu barri del Guinardó, gens turístic ni llavors ni ara, van començar a tancar petites botigues de tota la vida. Les grans cadenes de supermercats començaven a implementar-se arreu, amb condicions més que favorables, i es menjaven el petit comerç, que no podia competir-hi. Els carrerons es quedaren a les fosques i al meu carrer ja no teníem xarxa immediata, un lloc on anar a deixar les claus de casa, on entrar un moment a seure o fer-la petar. Però avui diem que és el turisme qui es carrega el petit comerç a la ciutat. Sí, hi contribueix en gran mesura, a molts barris, però la cosa ve d'abans, per molt que ara, amb l'impacte del turisme massiu, s'ha agreujat clarament. I el mateix passa amb l'habitatge.

Cal, en paral·lel i des de ja, construir economia real, necessària i sostenible. Perquè cada pam que ocupem amb aquesta economia, si és forta, serà més difícil que l'ocupin economies extractives

Sovint recordo el lema d'una campanya de solidaritat amb els pobles de Centreamèrica després de l'huracà Mitch, l'any 1998: El huracán Micth se lo ha llevado casi todo. Antes, el capitalismo se encargó de que no hubiera casi nada. Hem deixat les nostres vides i el nostre entorn a la intempèrie, a disposició de la voracitat capitalista del moment. Els efectes del turisme massiu ens posen davant del mirall de tot allò que hem desprotegit o confiat al lliure mercat. Cal regular el turisme i els seus impactes, sí, però cal, en paral·lel i des de ja, construir economia real, necessària i sostenible. Perquè cada pam que ocupem amb aquesta economia, si és forta, serà més difícil que l'ocupin economies extractives. Cal impulsar decisivament el dret a l'habitatge, cal governar i protegir el nostre entorn més immediat per posar-hi la vida al centre. Si no ho fem, encara que aconseguim disminuir una mica o molt el nombre de turistes, seguirem a la intempèrie. 
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: