Un segle de cops i envestides

La història contemporània de l’Estat espanyol es caracteritza, en gran part, per l’exercici de la violència contra qualsevol intent de desestabilització de l’‘statu quo’ vigent

Al llarg de la Restauració Borbònica, que s’inicià el 1875 i es perllongà fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), també –malgrat els intents per revertir la situació– en el breu període republicà (1931-1936) i, no cal dir-ho, durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (1939-1975), tot un segle, en definitiva, el manteniment de l’ordre públic va esdevenir un dels pilars més sòlids de l’Estat espanyol.

 Tropes de la Legió desfilen per Oviedo després de sufocar la revolta d'Astúries.


Aquest concepte, sorgit en paral·lel a la construcció de l’Estat liberal, aviat va esdevenir sinònim de la garantia d’una convivència ordenada i segura de la ciutadania, entesa, com no podia ser d’una altra manera, des de la ideologia dominant: classista, oligarca, centralista, conservadora, catòlica, masclista, etc. La seva importància va ser tan gran que, com explica Eduardo González Calleja, l’ordre públic s’acabaria convertint “en la pseudonorma fonamental que marcava la pauta i la mesura del desenvolupament efectiu dels drets i les llibertats de la població”. En nom seu es van cometre les barbaritats més atroces contra les diverses dissidències que es van atrevir a desafiar-lo.

I si l’ordre públic era el valor suprem a protegir, l’exèrcit va ser-ne el defensor més fidel. En contra del que va succeir a altres països europeus, en què la seguretat interior va recaure en cossos civils, a l’Estat espanyol l’estament militar ha ostentat un paper central, cosa que explica els alts nivells de violència amb què es van avortar la majoria de manifestacions de descontentament social i polític i la duresa amb què els tribunals militars van jutjar les persones que consideraven agitadores, encara que no pertanyessin al cos castrense ni els seus actes hi tinguessin res a veure. Una repressió, en tot cas, que no va ser ni una prerrogativa exclusivament militar, tot i la seva preponderància, ni una anomalia pròpia dels temps de dictadura, sinó que s’estén al llarg de tota la història recent espanyola amb caràcter estructural.


Estat d’excepció poc excepcional

Certament, des del segle XIX les successives constitucions van anar recollint alguns dels drets fonamentals que avui coneixem (no ser detinguda sense causa justificada per llei, l’habeas corpus, la inviolabilitat del domicili, etc.), però la suspensió d’aquests drets en virtut de la declaració de l’estat de guerra o d’excepció, en una part o la totalitat del territori, va ser d’allò més habitual. Tant com les més de cent vegades que es van suspendre durant l’etapa monàrquica (1875-1931) i que van suposar que durant un total de 25 anys una part significativa de la població espanyola –amb especial èmfasi a la catalana, i en particular a la de Barcelona– tingués les seves llibertats fortament restringides.

Durant l'etapa monàrquica de 1875-1931, els drets fonamentals es van suspendre més de 100 vegades 

Aixecaments populars contra la recaptació d’impostos, el reclutament de lleves o l’encariment dels productes de primera necessitat, vagues, mítings, assemblees i manifestacions, fos quin fos el seu contingut o ideologia, van acabar en la majoria d’ocasions amb l’exèrcit o la benemèrita obrint foc, processant els moviments esvalotadors amb dures condemnes a presó, desterrament i mort, a més de tortures i execucions extrajudicials. Les grans damnificades per aquesta pràctica van ser les classes populars: la pagesia pobra a les zones rurals i el moviment obrer a les ciutats industrials. La repressió contra el món camperol andalús acusat de pertànyer a una misteriosa organització criminal de caràcter anarquista coneguda com “La mano negra” (1882-1883), la Setmana Tràgica (1909), la vaga general de l’agost de 1917, la brutal resposta governamental a la vaga de La Canadenca (1919), amb 15.000 obrers i obreres omplint la presó Model i el Castell de Montjuïc després de quatre mesos consecutius sota l’estat de guerra, o el pistolerisme policial encapçalat pel Governador Civil Martínez Anido (1920-1922) són alguns exemples prou coneguts.

A la dreta, funeral de les víctimes del 3 de març de 1976 a Vitòria


A Catalunya, a més de lluitar contra l’anticlericalisme, el republicanisme i el sindicalisme, especialment de signe àcrata, l’Estat de la Restauració també va haver de fer front a les reivindicacions nacionals. Sobre aquesta amenaça, el ministre de Governació ho tenia clar en una data tan reculada com la de 1897: “El grito de ‘Viva Cataluña’ y el uso de la barretina son incuestionablemente lícitos y respetables, siempre que no vayan acompañados de otros gritos o de otras manifestaciones que signifiquen el criminal intento de sustraer parte del Reino de la debida obediencia a la autoridad legítima”. Poc importava que aleshores l’independentisme ni tan sols existís com a proposta política, menys encara com a moviment: el perill era latent i calia exterminar-lo.


Lleuger parèntesi republicà

La Segona República Espanyola va suposar un cert alleujament en aquesta dinàmica autoritària de llarg recorregut. Especialment durant el bienni reformista (1931-1933) es van esmerçar molts esforços a democratitzar el control de l’ordre públic. La reestructuració de l’exèrcit va anar acompanyada, entre altres mesures, de la restricció de l’aplicació de la jurisdicció militar i la creació d’un cos de policia modern i fidel als valors republicans: la Guàrdia d’Assalt. Tanmateix, aquestes iniciatives no van poder neutralitzar l’enorme pes de la cultura repressiva acumulada, com van posar de manifest successos com els d’Arnedo, on el gener de 1932 la Guàrdia Civil va disparar indiscriminadament contra una manifestació pacífica i va matar deu persones, entre les quals quatre dones i un nen, o la matança de Casas Viejas un any més tard. Amb l’ascens al poder de les dretes, es va procedir a un rearmament legislatiu, policial i militar que desplegaria tota la seva potència en la repressió dels fets d’octubre de 1934, tant a Catalunya com a Astúries.

El bàndol nacionalista va executar 100.000 persones fins al 1939 i 40.000 més fins al 1950

La dictadura franquista va heretar aquest llegat d’autoritarisme i el va enriquir, endurint-lo, especialment durant la guerra i la postguerra (al voltant de 100.000 persones executades per part del bàndol nacionalista fins al 1939 i 40.000 afusellades més fins al 1950). Va ser llavors, quan tot l’Estat espanyol era una immensa presó, que el clima de terror va assolir les seves cotes més altes, a l’alçada ‒i en alguns aspectes superant– d’altres règims feixistes. Però el salt qualitatiu i quantitatiu de la revenja sobre el bàndol vençut no impedeix que algunes de les línies mestres de la repressió política ja estiguessin nítidament perfilades d’antuvi. La preeminència de l’estament militar, tant pel que fa a efectius humans (la Guàrdia Civil contra les guerrilles), com pel que fa a l’aplicació generalitzada de la jurisdicció militar (més de 66.000 persones jutjades per tribunals militars només a Catalunya); la suspensió temporal de les llibertats individuals (estat d’excepció el 1956, 1958, 1962, 1967, 1968, 1969, 1970, 1975, i –fins i tot– parcialment el 1977) o l’aplicació d’una repressió preventiva, sense delicte, basada en criteris de moralitat, en virtut de la “Ley de Vagos y Maleantes” aprovada el 1993, són una petita mostra de l’ampli ventall de mecanismes de control i repressió que l’Estat va usar contra tota mena de dissidents.


Model constitucional amb rèmores

Amb la mort de Franco i l’inici d’un procés de canvi de règim, la qüestió del manteniment de l’ordre públic com a sinònim de respecte a l’ordre socioeconòmic i polític va ocupar un paper central. La determinació de l’Estat de no tolerar el desafiament rupturista que plantejaven els moviments i organitzacions d’oposició (“La calle es mía”, segons el ministre de Governació, posterior fundador d’Alianza Popular / Partido Popular, Manuel Fraga), es va saldar amb un enorme cost en vides humanes i detencions, com il·lustren els fets de Vitòria, Sabadell, la Marxa per la Llibertat (1976) o la setmana proamnistia al País Basc (1977), fins a sumar més de 170 morts en tota mena d’actuacions policials fins al 1982. Caldrà esperar a la derogació dels articles del Codi Penal que coartaven les llibertats fonamentals i a l’aprovació del nou marc constitucional, però, sobretot, a la reforma dels cossos policials (no pas la depuració, que mai es va produir), efectuada al llarg de la dècada dels 80, perquè l’ordre públic ‒entès com a pau social imposada a sang i foc– deixés pas, finalment, a un nou model de seguretat ciutadana basat en el respecte als drets i les llibertats recollits a la Constitució i les lleis que se’n deriven.

Tot i l’enorme canvi que aquest procés va representar i que marca, clarament, un abans i un després en la història de la repressió a l’Estat espanyol, determinats tics de l’anterior règim van romandre ben vius durant força temps en els cossos policials davant determinades situacions. Actuacions clarament allunyades i en ampli desacord amb el nou sistema polític que van ser, en no poques ocasions, disculpades per un aparell judicial que tampoc va ser depurat i va conservar intacta la mentalitat conservadora majoritària entre les seves files, així com usades per al benefici propi per part dels governs de torn, si no directament esperonades forçant la legalitat fins a l’extrem o traspassant-la. Una cultura punitiva, en definitiva, tan arrelada que es resistia a desaparèixer i que va tenir en la lluita contra el terrorisme un ampli marge de maniobra. Encara avui, després de 40 anys de democràcia, determinades actuacions polítiques, judicials i policials ens recorden que aquesta cultura no ha estat desterrada i ens alerten de la necessitat de perseverar per eradicar-la completament.


Article publicat al número 438 de la 'Directa'
 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: