Drets

Vaga social: la vaga de totes

Davant de cada nova convocatòria de vaga general, tornen a sorgir veus que recorden que les vagues, si no són socials, si es limiten a interpel·lar només les persones assalariades immerses en el mercat laboral...
Sílvia Alberich / @silsilvieta
08/09/2014

Les altres vagues i vaguistes de principis del segle xx

Expressions com “jo faig vaga, però no computo” o “vaga social: de treball, de consum i de cures” posen en evidència el malestar que genera actualment la concepció de la vaga que situa l’economia formal com a eix central i que considera l’assalariat de sexe masculí i blanc com el vaguista per excel·lència. A banda del fet que moltes persones no la senten com a pròpia, aquesta visió de la vaga es contradiu amb l’evidència dels fets històrics: les grans vagues i revoltes que van transformar les condicions de vida durant els segles xix i xx van desbordar els límits del treball assalariat i van comptar amb la participació massiva de les classes populars.

Dones contra la carestia de la vida

Conegudes com a rebomboris del pa, al llarg del segle xix i principis del xx, es van desencadenar una sèrie de revoltes a tot Europa a partir de les crisis de subsistència ocasionades per l’encariment del pa i altres productes bàsics. La població es rebel·lava davant la carestia de la vida, denunciava la corrupció que hi havia darrere l’augment de preu dels productes bàsics i, gràcies a això, aconseguia reduir-los. A la ciutat de Barcelona, es van viure diversos rebomboris o motins del pa. És especialment significatiu el que es va produir el mes de gener de 1918, durant el qual les barcelonines s’alçaren en una vaga de subsistències.

Les dones, tant treballadores de fàbriques com mestresses de casa, es van aixecar contra l’augment de preu dels productes bàsics. L’11 de gener, Amalia Alegre, afí al Partit Republicà Radical, va penjar un cartell a un mercat on cridava les dones a manifestar-se pacíficament davant del govern civil: 400 dones van participar a la primera manifestació. La passivitat de les autoritats, però, va fer que les dones abandonessin la protesta pacífica, s’allunyessin de la línia legalista marcada per les primeres convocants i emprenguessin accions directes. Sota lemes com “¡Mujeres a la calle para defendernos contra el hambre!”, “¡Enmendemos los males!” o “¡En nombre de la humanidad, todas las mujeres salen a la calle!”, van assaltar fleques, comerços, vaixells carregats de peix i carboneries i van intentar envair la seu del govern civil (només els trets de la Guàrdia Civil ho van impedir). A més, les dones dels suburbis van acudir al centre, on van tancar teatres i cafès i van obligar les dones que viatjaven en tramvies a baixar del vehicle i afegir-se a les manifestacions.

Un diari de l’època explicava així els esdeveniments: “Van obligar tots els homes que intentaven sumar-se a la manifestació a retirar-se. (...) En un míting de 5.000 dones, no es va permetre l’entrada a cap home”. I un titular deia: “Les dones, propietàries de Barcelona” (El Imparcial, 15 i 25 de gener de 1918).

El 24 de gener, “per declaració de les dones”, es va imposar la vaga general a diverses localitats de la província de Barcelona. El 26 de gener, el govern va declarar l’estat de guerra i la premsa descrivia així la situació: “Entre els grups de dones, hi ha una novetat i és que algunes s’encarreguen, amb una organització perfecta, per districtes, de vigilar les obreres que entren a la feina i els establiments que retiren el seu gènere per impedir que les primeres vagin a la feina i, pel que fa als segons, saquejar-los. (...) Uns grups van recórrer el barri de Gràcia per obligar a vendre el pa a 45 cèntims” (El Imparcial, 25 de gener de 1918).

Més enllà de la seva actitud combativa, el paper que van jugar les dones als rebomboris del pa de 1918 va espantar perquè estava fora de tot control patriarcal: “La massa femenina, trasplantada sobtadament del camp de la família al camp econòmic en què es congria la lluita de classes, per la seva ignorància de les lleis socials, corre el perill de ser presa fàcil dels agitadors. El perill és gravíssim” (La Gazeta de Vich).

Finalment, després d’una setmana de mobilitzacions, es va aconseguir abaixar el preu del pa un trenta per cent i també la provisió dels comerços, ja que el govern de Madrid, davant la gravetat de la revolta, va restringir les exportacions als països bel·ligerants –ens trobem en el context de la Primera Guerra Mundial–, unes exportacions que, d’una banda, havien contribuït a enriquir la classe burgesa i, de l’altra, es trobaven a l’origen de la carestia, de la inflació i de la crisi de subsistència.

Davant l’especulació immobiliària: vaga de lloguers

Una altra vaga històrica esdevinguda fora dels paràmetres productius clàssics va ser la vaga de lloguers de l’any 1931, en un context d’increment constant i abusiu del preu del lloguer a la ciutat de Barcelona a partir del moment en què s’enderroquen les muralles (1854-1856): les grans propietàries s’apropien dels terrenys i els fragmenten per revendre’ls a d’altres que, al seu torn, repeteixen l’operació, fet que dispara el preu del metre quadrat.

Més tard, les exposicions universals de 1888 i 1929 reforcen aquestes operacions especulatives. Tot això, sumat a una legislació permissiva i liberal favorable a les propietàries i que facilitava el desnonament de les llogateres, va desembocar en uns preus desorbitats de l’habitatge i en una situació insostenible per a les classes populars: el relloguer –és a dir, la cadena especulativa sense fi– i les barraques es van convertir en les úniques alternatives possibles.

D’aquesta manera, l’any 1930, es va arribar a una situació insostenible: el preu de l’habitatge suposava el 19-22% del salari d’un obrer qualificat, el 27-30% del d’un no qualificat i entre el 33% i el 38% del d’una dona obrera qualificada. Davant d’aquesta realitat, es va iniciar una campanya d’acció directa que exigia la rebaixa del 50% del preu del lloguer i l’exempció de pagar per a les persones aturades: és la vaga de llogateres i llogaters.

Així, segons l’historiador Xavier Díez, s’estima que, a finals de juliol de 1931, a la ciutat de Barcelona, 45.000 inquilines es negaven a pagar el lloguer i, el setembre del mateix any, ja eren més de 100.000. A més, la vaga es va estendre a diverses poblacions, com Calella o Vilanova. Aquest mateix historiador ens explica que la vaga de llogateres va representar molt més que una protesta contra la carestia de preus: era un desafiament a l’ordre global que buscava la resolució del conflicte mitjançant la subversió de l’ordre capitalista i la participació col·lectiva.

També en aquesta vaga, les dones hi van jugar un paper cabdal: “Especialment les dones, sempre protagonistes dels aldarulls pel preu de les subsistències, tenien un paper preponderant, tant en la presa de decisions com en els combats de carrer que es produiran a cada intent de desnonament”, afirma Díez. Un testimoni de l’època, Abel Paz, explica així el dia a dia de la vaga: “Generalment, durant el dia, els homes que estaven a l’atur se n’anaven als sindicats o a la recerca de feina. La consigna era que només les dones i la mainada féssim front als guàrdies, ja que es pensava que no havent-hi homes enmig no hi hauria detencions. Aquella vaga va durar diversos mesos, durant els quals no es van pagar els lloguers, ni la llum ni l’aigua. I hi va haver autèntiques batalles campals entre les dones, la mainada i els guàrdies”.

El resultat de la vaga va ser divers, però, en la majoria dels casos, es van pactar rebaixes considerables del preu del lloguer i, fins i tot, en algunes perifèries industrials, es va mantenir la desobediència al llarg de tot el període republicà.

Presents i combatives

El fet que hagin existit altres vagues fora de l’àmbit productiu, però, no vol dir que l’obrer de sexe masculí, adult i blanc hagi estat l’únic protagonista de les vagues laborals clàssiques: les dones també han participat activament en aquestes lluites, tot i que, sovint, el seu paper ha estat invisibilitzat per la mirada androcèntrica de la història.

En aquest sentit, resulta rellevant assenyalar la vaga general del tèxtil de 1913: el juliol d’aquell any, entre 13.000 i 22.000 dones van impulsar la vaga del tèxtil a Barcelona, amb el suport del sindicat La Constància, primer sindicat de l’art fabril i tèxtil que va integrar dones.

La reivindicació principal d’aquesta mobilització era el compliment, per part de la patronal, del reial decret de 1900 que regulava la jornada laboral i la fixava en un màxim de 48 hores setmanals o de 3.000 hores anuals. L’incompliment de les hores fixades afectava especialment les dones, que patien un greuge important en comparació amb els obrers de la indústria del tèxtil: estampadors, tintorers, cilindrers, blanquejadors i aprestadors feien jornades d’entre nou i deu hores, mentre que les dones treballaven entre onze i dotze hores. Les llargues jornades, a més, impedien que les dones poguessin fer front a la doble jornada laboral que se’ls exigia: a la fàbrica i a la llar. Mitjançant aquesta vaga les dones també reclamaven que es respectés la jornada nocturna de vuit hores: tot i que el treball nocturn femení havia estat prohibit el 1912, moltes obreres no hi estaven d’acord, ja que aquest horari els permetia compaginar responsabilitats laborals i domèstiques.

La vaga va esclatar el 30 de juliol, quan la reivindicació horària va motivar la suspensió de les feines nocturnes a les principals fàbriques de Sants. Posteriorment, es va estendre per tot Barcelona i pels principals centres tèxtils del pla –Vilanova i la Geltrú, Mataró, Reus, Terrassa, Sabadell, Badalona, a més de Manresa i Igualada– i va mobilitzar més de 50.000 vaguistes. A Igualada, per exemple, les dinou empreses del tèxtil que hi havia –on treballaven 2.500 persones, 2.083 de les quals eren dones– es van aturar.

Finalment, després de sis setmanes de vaga, les obreres van aconseguir una victòria relativa: la instauració de la jornada de 50 hores (superior a la del reial decret de 1900, però inferior a la jornada efectiva que feien fins aleshores). Aquesta victòria a mitges va tenir a veure amb la negativa de la patronal, encapçalada pel gerent de l’Espanya Industrial, de respectar els acords presos i amb l’aplicació d’un lockout o tancament patronal de les fàbriques un cop acabada la vaga.

Una altra vaga és possible

La participació important de les dones en revoltes populars, tant dins com fora de l’àmbit productiu, encaixa perfectament amb l’explicació que ens donen les historiadores Mary Nash i Susanna Tavera, que defensen que, si bé les dones no han participat majoritàriament en els partits polítics i sindicats, en canvi, sí que semblen fer-ho en lluites vinculades amb la vida quotidiana. Es tracta del que elles anomenen ètica de la subsistència, en la línia del concepte d’economia moral de la multitud, desenvolupat per l’historiador E.P. Thompson.

Els que hem vist només són alguns dels molts exemples històrics que ens mostren que una altra vaga no només és possible, sinó també real. Altres vagues i accions col·lectives, amb altres protagonistes i amb objectius que van més enllà de l’àmbit estrictament laboral ens han precedit.

Creativitat i amplitud de mires. Capacitat d’analitzar el context actual i superar formes de lluites ancorades en altres conjuntures econòmiques, polítiques i socials. Voluntat de fer partícip a tota la societat: precàries, migrants, persones funcionalment diverses, aturades, treballadores sexuals, mestresses de casa, estudiants, gent gran. I, sobretot, capacitat de desbordar i col·lapsar les estructures que regeixen aquest sistema, també les que regeixen el dret de vaga. Reapropiar-se de la vaga, fer-la nostra, avançar cap a una vaga social. La proposta de convocatòria del proper 22 d’octubre pot ser un bon començament en el camí cap a la vaga de totes.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.368. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.