Impressions

Valencianisme hipster

10/11/2017

El procés valencià no és lent, és diferent. No és, com s’insinua, una qüestió de ritme sinó més aviat una qüestió d’escenari. Tots els intents d’aplicar una fórmula copiant un altre escenari han fallat i fallaran. Per dir-ho d’una altra manera, cada tipus d’arròs necessita la seua cocció.

Parlem de la nostra cuina, del nostre escenari. És evident que s’ha produït un canvi que ha desallotjat del poder institucional a aquells qui van desballestar el país en pecetes per a vendre’l en pessetes.  Els senyorets del pelotazo, el tripijoc i la desvergonya política s’han trobat a la tribuna de les Corts alguns fills de llauradors que van veure com s’enfonsava la cooperativa agrària de son pare mentre els consellers venien a donar-los la mà per a la foto després d’espolsar-se l’última gota de pixum entre uns tarongers que després els expropiarien per a un polígon industrial que ara està buit.

És evident que s’ha produït un canvi que ha desallotjat del poder institucional a aquells qui van desballestar el país en pecetes per a vendre’l en pessetes

Tot això té una aparença de justícia poètica que convé celebrar. Però, en aquest context de descens a les Corts d’una part del sobiranisme (dic descens perquè només s’ascendeix al poble, com deia Víctor Jara), malda per instaurar-se un relat provinent del rebost ideològic creat a la ciutat de València al recer de thinktanks potsblavers dels noranta, el que podem anomenar valencianisme hipster. Aquest valencianisme pretén ser hegemònic sense ser integrador i menysté el valencianisme de fora de les Corts a qui considera competència o, en el pitjor dels casos, distorsió. En la meua opinió, això és inútil, perillós i irresponsable. Primer perquè ignora una part del valencianisme a les Corts i als ajuntaments que no s’empassa aquest discurs i després perquè obvia que el canvi institucional és producte d’una virada social i no de dissenys acadèmics.

El valencianisme hipster, majoritariament metropolità, encara dóna valor a mites fossilitzats del passat. Com aquell que diu que el valencianisme, va abandonar les falles i amb elles la seua capacitat d’incidència en les classes populars. No és cert, això és oblidar els esforços de fallers històrics i no conèixer res més enllà de l’àmbit de Metrovalència, fora del qual viuen 4.144.809 valencians que tenen falles, fogueres, gaiates i moros i cristians. El repte no és només anar tres dies vestit del segle XVIII, és estar també en la Coma i los Bloques vestit de faena, cada dia. És massa còmode dir què és i què no és valencianisme tuitejant des del Gastrobar del Trinquet Pelayo (o escrivint des de la cova on faig cançons, diguem-ho tot, per això no tinc màquina de fer carnets a casa).

El repte no és només anar tres dies vestit del segle XVIII, és estar també en la Coma i los Bloques vestit de faena, cada dia

Mentrestant, fora de les Corts, la societat valenciana té una motilitat ben engreixada; en donen bona fe els Salvem, l’escola, la música…, que han fet possible, en dues dècades, transformacions que semblaven impossibles. Passos de gegant palpant la realitat a mans plenes. I sempre, formant part de les lluites, el valencianisme tradi i el valencianisme del rotllo.

La meua impressió és que ara, per una banda, el valencianisme tradi navega en un bucle històric poruc, entre tinglado cultural i resistència cívica, amb dificultats per aprehendre l’escenari. Per altra banda, el valencianisme del rotllo ha desaprofitat oportunitats i complicitats —tot i l’arribada al municipalisme en múltiples formes— i s’ha impermeabilitzat amb la projecció externa de tensions personals, just quan les idees de l’independentisme i l’anticapitalisme tenen una àmplia visibilitat en altres latituds. De dins i de fora Corts queden molts passos per fer, que cadascú escombre en sa casa com puga. Les propostes equívoques, o els calcs de plataformes d’altres escenaris, seran desbordades per la gent.

Fora de tot tenim les cada vegada més nombroses assembles i cooperatives de barri, ciutats i pobles que, al caliu dels moviments socials i del valencianisme, han crescut a través de les reflexions sobre sobirania alimentària, cultural, reproductiva, energètica, econòmica… Sobiranistes valencians i, per tant, valencianistes. Valencianisme punk, si voleu.

El valencianisme és menys nacionalisme que mai. Escoltar música valenciana, formar part d’una cooperativa de consum amb cor llibertari o d’una assemblea de persones aturades,  enfilar-se a una muixeranga... Viure valencianament! són ja actes de desafecció a un règim construït contra les llibertats i contra els drets civils dels valencians. Les banderes són paisatgisme, no país. Ací ningú discuteix qui la té més blava.

Al país de Vicent Andrés Estellés, de Miguel Hernández, d’Antonio Gades, de Matilde Salvador i de Maria del Carme Girau és igual si t’han dit “moro de mierda” o “háblame en cristiano”, “xurro” o apitxat, si véns de la vinya o del taronger… És molt important escodrinyar des de quan som qui som, rescabalar la memòria. Però allò més cabdal és començar a definir què volem ser, on volem estar, determinar-nos junts. Deixar de ser súbdits d’un règim que acabarà significant una mala anècdota en la nostra llarga història i en la de tots els pobles de la Mediterrània. Si no podem jugar tots els valencianismes es trencarà la baralla, i això no ens ho podem permetre amb els dies foscos que ens anuncia la ranera del règim del 78 i el seu joc “malvat i funest del sambori”.

Si no podem jugar tots els valencianismes es trencarà la baralla, i això no ens ho podem permetre amb els dies foscos que ens anuncia la ranera del règim del 78

Hi ha una clau que podrà obrir tots els panys: totes les sobiranies “trenzadas, de manera / que no haya soledad”, com cantava Sílvio Rodríguez. Eines de transversalitat que puguen promoure la igualtat de condicions de les idees (també les que el règim va combatre al port d’Alacant el març del 1939 o a Montanejos el 1993) per a garantir la lliure decisió del poble valencià.

Sóc valencià, em sent aprop —en diferents graus— de tots els valencianismes dels quals acabe d’escriure amb denominacions que no pretenen ofendre sinó situar-me al text amb esperit gamberro. No estic suggerint, tampoc, que apaguem les sanes discussions que ens fan créixer sinó que obrim espais que ens permeten arribar més lluny d’on ho hem fet mai, allà on els valencians hem d’estar per poder anar més lluny encara. Pense que aquest és l’escenari, opine que aquest és el moment.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: