Veritat en punt zero: del neomasclisme i els temps líquids

La negació de l’evidència o postveritat també es manifesta en la lluita per la igualtat a través de discursos postmasclistes. El fonament d’aquest pensament és la negació de la desigualtat de poder estructural existent entre homes i dones
27/06/2017

Quan algú de l’entorn del president americà Trump va parlar de relats alternatius, em va venir a la memòria el neomasclisme, les seves veritats i els seus fets alternatius. Igual que l’anomenada postveritat, el neomasclisme o postmasclisme fa una manipulació de la veritat; com que, a hores d’ara, ningú no critica obertament la igualtat ni els avenços aconseguits per les dones, el neomasclisme parteix d’aquests conceptes i els tergiversa fins a canviar-ne el sentit.

Els relats alternatius aniquilen la veritat, que deixa de ser un valor absolut. De vegades, les veritats es poden esmicolar entre els dits, però la tendència a deixar-se portar pels judicis propis, els eslògans, les idees simples i les creences personals ens envaeix; les mentides són acceptades en la mesura que confirmen les conviccions pròpies. Es tracta d’explicar les coses complicades d’una manera ben senzilla, a l’abast de tothom, i d’utilitzar elements emocionals que es presenten falsament com a evidències. Quan els fets objectius són menys importants que les emocions, quan la tendència dominant és pensar que “no és mentida si creus que és veritat”, convé recordar el que deia Zygmunt Bauman: vivim en uns temps en què es renuncia al pensament, temps líquids, volubles, inestables, canviants, a punt de desbordar-se; uns temps en què l’oblit i la renúncia a la memòria són una condició d’èxit.

/ CLARE NELSON

 

El feminisme molesta, és impertinent, no és líquid, és sòlid, qüestiona l’ordre establert i explica les formes més subtils d’opressió; és una ideologia igualitària, no supremacista. El feminisme és un moviment alliberador, que defensa que totes les persones tenen els mateixos valors i els mateixos drets, sense estereotips ni binarismes culturals.

El neomasclisme és la nova versió civilitzada del masclisme i utilitza un discurs presumptament igualitari, ple de paranys, negacions i veritats alternatives que, en declarar que ja existeix la igualtat entre dones i homes, deixa de banda tots els indicadors que demostren el contrari: la infrarepresentació social i política de les dones, la bretxa salarial, les dones assassinades per les seves parelles o exparelles, el sostre de vidre o la sobrecàrrega de les cures domèstiques.


Falses denúncies i denúncies creuades

Frases com: “Jo no sóc feminista ni masclista, jo crec en la igualtat”, “No a la violència vingui d’on vingui” o “També hi ha violència de gènere contra els homes” són una altra mentida perquè la violència de gènere suposa poder i dominació i això no es pot donar de la dona contra l’home, atès que no existeix un sistema ideològic i cultural que oprimeixi els homes, sinó a l’inrevés. El fenomen social és l’assassinat de 50, 60 o 70 dones per part de les seves parelles o exparelles cada any a l’Estat espanyol, situació que conforma una emergència social que els neomasclistes o machinazis neguen perquè resulta que, ara, el drama és el dels homes maltractats.

Denúncies falses: una altra mentida o postveritat. Quan la Fiscalia General de l’Estat assegura que només el 0,0079% de les denúncies per violència de gènere presentades durant els últims set anys han desencadenat la incoació de diligències penals per un delicte de denúncia falsa, el debat es revela com una gran bufonada destinada a alimentar les conviccions pròpies.

En canvi, s’oculta el fenomen de les denúncies creuades, una estratègia de defensa que utilitzen molts homes acusats de violència masclista, que, al seu torn, denuncien les dones per suposades agressions. El Consell General del Poder Judicial posa de manifest l’augment d’aquest fenomen a l’última Guía práctica de la Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (octubre 2016), expressa la seva preocupació i recomana als jutjats que analitzin amb rigor les denúncies presentades contra la dona per poder discernir si les lesions que pugui presentar l’home són producte de l’autodefensa. L’informe identifica com a problema principal el fet que els jutjats de violència sobre la dona iniciïn un procediment per maltractament mutu “de manera automàtica”.


‘Machinazi’, ‘feminazi’, ‘femi-Stasi’

Una altra via és ridiculitzar el llenguatge inclusiu, burlar-se’n, fer-ne befa. Un dels objectius feministes és assolir un llenguatge no sexista, un llenguatge més just, menys violent, que no pugui ser utilitzat contra ningú com a arma d’exclusió; i, davant d’aquesta aspiració, el discurs manipulador del neomasclisme es queda en l’anècdota, en la superfície, com si el masculí fos la mesura de totes les coses, tot i que les regles gramaticals s’han arrelat a la paraula home per referir-se a tota la humanitat a causa dels valors socials i culturals dominants, patriarcals i androcèntrics, i a una sòlida tradició de segles que no permetia la visualització de les dones; un llenguatge parcial que no ens incloïa com a persones.

El terme ‘feminazi’ va néixer els anys 1990 als EUA, quan un ultra-conservador va anomenar així les dones que defensàvem el dret a l’avortament

Com afirma Eulàlia Lledó a l’obra col·lectiva NOMBRA. En femenino y en masculino. La representación del femenino y el masculino en el lenguaje (Instituto de la Mujer, Madrid, 1995), la llengua és un cos viu; les úniques llengües que no es modifiquen són les llengües mortes. Les llengües canvien; canvien la realitat i la seva valoració.

El llenguatge crea referents; és un mitjà de comunicació a través del qual construïm el nostre pensament i la nostra representació social; segons com anomenem la realitat, li donem sentits i significats diferents i les regles gramaticals, que sempre han estat susceptibles de canvis, no ho poden impedir.

Entretant, el masclisme va transformant el seu llenguatge per perpetuar la desigualtat; neologismes pejoratius com feminazi o hembrismo han estat acceptats per la RAE amb una celeritat insòlita. El terme feminazi va néixer els anys 1990 als EUA, quan un ultraconservador va anomenar així les dones que defensàvem el dret a l’avortament, i ha ressorgit vint anys després com a sinònim d’ideologia totalitària, igual que femi-Stasi o odiahomes.

Tenim la convicció que, cada cop que hi ha un rearmament polític del feminisme i la perspectiva de gènere comença a formar part de l’agenda política, el patriarcat i els seus aliats reforcen el neomasclisme.

I, avui, una vegada més, hem de cridar: veritat, llibertat i igualtat.

 

*L'autora és advocada i membre de Dones Juristes

*Article publicat al número 434 de la Directa.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: