Walden 7: 'el poble vertical', més enllà de l’estructura

L’edifici més emblemàtic de Sant Just Desvern és un exemple d’arquitectura que agermana una estètica peculiar i la vocació de facilitar una vida més comunitària
26/07/2016

Darrere la forma extravagant i irregular que es percep a primera vista, hi trobem un concepte sociològicament molt interessant i una lògica matemàtica sorprenent. L’edifici del Walden 7 es volia diferenciar de la societat industrial. Les seves habitants han anat evolucionant, però, després de quaranta anys, l'edifici manté un caràcter únic. És un gran poble vertical. Acabat el 1975, el projecte volia fugir dels habitatges construïts per la franquista Obra Sindical del Hogar i ser una llar per una comunitat veïnal, segons l'esperit idealista de l'època.

Finalitzat l’any 1975, l’edifici té un aspecte futurista /WALDEN7
Finalitzat l’any 1975, l’edifici té un aspecte futurista /WALDEN7

 

Així doncs, el mateix nom, Walden, es refereix al títol homòleg del llibre més important de l’autor nord-americà Henry David Thoreau, que considerava la vida a la naturalesa com l’alliberament de les persones del jou de la industrialització i la societat capitalista. Thoreau ja va advertir contra una visió del progrés que “converteix l’home en instrument dels seus propis instruments”. Podem dir que tot el conjunt està pensat, des del nom fins a l’estructura, per reflectir aquesta idea. A nivell estructural, s'ha d'entendre l'edifici com una gran pila de cubs, apilotats l'un sobre l'altre i creant patis per permetre l'entrada de llum, passadissos amb zones comunitàries i espais interiors acolorits. D’aquesta manera, la construcció està formada per cases verticals: en total, quasi 500 mòduls, cadascun amb un petit balcó en forma de semicilindre. Cada mòdul és un quadrat amb la superfície mínima d’habitatge de protecció social: 30 metres quadrats. És possible connectar diferents mòduls fins a aconseguir un pis de 60, 90 o 120 metres quadrats. Aquesta flexibilitat de modular la superfície dels pisos va ser una idea molt innovadora en el seu moment.

El projecte volia fugir dels habitatges construïts per la franquista Obra Sindical del Hogar i ser una llar per una comunitat veïnal, segons l’esperit idealista de l’època

Els blocs de construcció bàsics de tot l'edifici són cubs amb radis de 5,30 m (dos mòduls de 30 metres quadrats), que es desplacen quan es col·loquen sobre el cub de sota, com una escala. D'aquesta manera, es crea un pati central molt gran. El Walden és una torre de cubs, perfectament simètrica, al voltant de quatre patis centrals. Des de fora, es veu com un bloc de pedres tancat, però, des de dins, es viu com un espai lluminós i obert. A la vegada, hi ha un sentit de lligam entre els habitatges perquè totes les portes, balcons i finestres estan connectades visualment.

El dia a dia al Walden

La Marta, presidenta de la comunitat de propietàries, explica que va trobar feina de mestra en una escola de Sant Just fa quasi vint anys i va començar a buscar pis. "Sentia curiositat per aquest edifici estrany, però algunes veïnes del barri de l'escola em van desaconsellar d'anar-hi a viure. Em van dir que hi vivia gent rara. Fins que la mare d'un alumne va riure del comentari i em va ensenyar el seu pis". Amb un cop d'ull en va tenir prou per decidir mudar-s'hi. Recorda que els seus fills estaven encantats de venir a viure “a la casa del laberint, com l'anomenaven”.

 

"Els habitants inicials del Walden segurament tenien un pensament polític més aviat progre, comenta Pere Joan, que també va ser president de la comunitat. "Als anys setanta, aquesta zona quedava lluny del centre de Barcelona, no estava gaire urbanitzada i s'hi tenia una sensació de poble. L'edifici era habitatge social, perquè era molt econòmic. A moltes de les primeres habitants, els atreia els fet de viure en un edifici urbà on hi havia un sentit comunitari".

El nom del bloc es refereix a ‘Walden’, un llibre de Henry David Thoreau on la vida a la naturalesa esdevé l’alliberament del jou de la industrialització i del capitalisme

Moltes veïnes del Walden donen testimoni d'aquest sentiment de comunitat, fins i tot d'identitat. Fent una mica de broma, es fan passar per waldenites. Durant les primeres dècades de convivència, el sentiment era més fort. S'organitzaven activitats culturals com concerts o nits de poesia, sovint emplaçats a la sala d'oci del soterrani. La Marta admet que, avui, aquest vincle no és com abans, però ho relativitza dient que, en un edifici de quasi mil persones, sempre hi ha gent que prefereix "anar a la seva" i que aquesta diversitat és perfectament normal.

Durant les primeres dècades de convivència, hi predominava un sentiment de comunitat, fins i tot d’identitat. Avui, aquest vincle no és tan fort com abans

Els espais imposants dels patis centrals articulen una sensació d'unitat perquè són una gran zona de pas a la vista de tothom. La calma que s'hi respira és inesperada si penses en la quantitat de gent que hi viu. L'Alexandra, veïna impulsadora d'activitats culturals, encara se sorprèn de com la llum entra de maneres diferents i crea noves perspectives de l'espai. També ho fa en Gabriel, veí de l'edifici des de fa quaranta anys i compositor de música, que afegeix que cada zona del bloc té la seva sonoritat relacionada amb la gent que hi viu: nens jugant, tons de veus de converses, els passos de les persones... Tot crea un conjunt de sons que es poden relacionar a les zones de l'edifici.

Encara que el Walden sigui simètric i regular, la persona que hi ve per primera vegada es perd entre tants passadissos, escales i racons amagats. "Pels repartidors de pizzes, aquest edifici és un malson. És quasi impossible trobar la porta correcta del pis en menys de mitja hora i, sovint, les pizzes ens surten gratis", bromeja la Marta.

Edifici en perill per l’estalvi en materials

L'estètica bonica i la convivència pacífica, però, no fan oblidar els maldecaps que va haver de passar el veïnat pels problemes tècnics de l’edifici deguts a l'ús de materials massa barats a l'exterior. Pocs anys després de la inauguració, les rajoles de la façana van començar a caure. La recerca dels responsables jurídics, la suspensió de pagaments de l'empresa constructora i la crisi de l'entitat financera que hi havia darrere, Banca Catalana, van posar en perill la supervivència de la construcció. Només l'aposta de l'Ajuntament de Sant Just per invertir en la restauració del Walden 7 el va salvar de la catalogació d'edifici en ruïna.

El Walden 7 és una variant de la idea del falansteri, la ciutat cooperativa-comunitària projectada com una utopia a l’inici de la primera revolució industrial

El 1995, vint anys després de la inauguració, es van acabar les obres de reforma. Lluís Segura, l'exalcalde de Sant Just que va promoure la restauració, considera que la part econòmica del plantejament inicial del Walden era deficient. També Joan Malagarriga, un dels arquitectes de l'equip que va dissenyar el projecte, admet rotundament que es va ser massa ambiciós en relació amb el pressupost disponible: "L'empresa constructora va utilitzar materials econòmics a l'exterior sense la solvència tècnica necessària i nosaltres, arquitectes joves del Taller d'Arquitectura, amb poca experiència, no ens hi vàrem oposar". Ricardo Bofill, que va coordinar l'equip i és considerat un dels autors principals del Walden 7, s'ha distanciat molt de l'obra. En una entrevista, va confessar que no el tornaria a construir, després de tot el que va passar.

 

Un cop passades les dificultats, l'edifici continua fascinant molta gent. Diàriament, arquitectes d'arreu del món el vénen a visitar. El Walden és una variant de la idea del falansteri, la ciutat cooperativa-comunitària projectada com una utopia a l'inici de la primera revolució industrial. Aquest model continua inspirant molts arquitectes i urbanistes del món occidental, on predomina un urbanisme dispers que accentua la individualitat.

L’evolució de la comunitat, reflex de la realitat

Avui, es respira un ambient de poble a tot l'edifici, però, durant tots aquest anys de convivència, ha canviat. El nucli de veïnes i veïns que es va comprometre amb la idea comunitària ja arriba a l'edat de la jubilació i comença a pensar en la manera d'habilitar l'edifici per a la gent gran, amb accessos fàcils i serveis d'atenció domiciliària. Moltes propietàries lloguen el pis a persones alienes a la sensibilitat inicial. Les habitants s'han diversificat i globalitzat. La porta principal es tanca amb clau i s'han instal·lat càmeres de vigilància. La Marta, però, continua sent optimista: "Encara queda alguna cosa d'aquell sentiment comunitari i es transmet als nouvinguts. Hi ha gent jove que entra a viure-hi que està encantada amb el que troba". La Irene ho confirma. Es va mudar al Walden 7 fa tot just unes setmanes. Sense conèixer l'edifici prèviament, s'hi sent molt a gust: "Sempre hi ha gent als passadissos o a l'entrada, sempre et trobes amb algú. És com un món en si mateix, amb totes les classes de la societat. Aquest ambient no és fàcil de trobar en un bloc de pisos convencional".

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Els nois no ploren, però maten

dimarts, 26 juliol, 2016

La figura del sicari que vol deixar la seva feina és un clixé del cinema d’acció, treballat a films com El asesino o Asesinos de reemplazo.