Heu tornat a matar Diana Quer

L'advocada Carla Vall reflexiona sobre el paper que han jugat els mitjans de comunicació de masses en la cobertura realitzada des del moment de la desaparició de la jove, l'agost del 2016, fins ara
En els casos de violència masclista, els mitjans actuen com a adoctrinadors de gènere: la primera anàlisi no implica conèixer què ha passat sinó, precisament, per apuntar quines normes socials s'han trencat per arribar fins allí
Brais G.Rouco
Carla Vall 03/01/2018

Diana Quer va ser assassinada la matinada del 22 d'agost del 2016. Tenia 18 anys, estava estiuejant amb la seva mare i la seva germana a Puebla del Caramiñal. L'últim que se'n va saber va ser que estava espantada perquè un home li havia dit "morena, ven aquí".

Després d'aquests missatges, el seu silenci. Un silenci que es va omplir ràpidament de soroll i brutícia per part dels mitjans de comunicació. En els casos de violència masclista, els mitjans actuen com a adoctrinadors de gènere: la primera anàlisi no implica conèixer què ha passat sinó, precisament, per apuntar quines normes socials s'han trencat per arribar fins allí. Normalment, es té més informació de la víctima que no pas de l'agressor i aquest és el terreny on s'adoben els carronyaires.

Normalment, es té més informació de la víctima que no pas de l'agressor i aquest és el terreny on s'adoben els carronyaires

En el cas de Diana Quer, es va plantejar ràpidament com havia actuat la jove: la manca de proves de lluita en el lloc de la desaparició feia apuntar (?) que ella havia pujat voluntàriament al cotxe d'un home. Iniciant-se així el relat de "culpa-de-la-víctima". Culpa de la víctima que vestia amb shorts i una samarreta lleugera, una víctima que provocava. Una víctima guapa que atreia els homes, tal com ho feia la seva mare. Quan tot això passava, la Diana ja era morta. Va ser assassinada a mans de José Enrique Abuín Gey, El Chicle, al poc de ser segrestada. Ell volia violar-la i ella s'hi va resistir, de manera que ell la va estrangular, desfent-se del seu cos en un pou de ciment on va ser abandonada durant 497 dies.

Aquests 497 dies van ser aprofitats per reforçar tots i cadascun dels estigmes que pesen sobre les dones pel que fa als nostres rols de gènere entorn dels mites de la violació: si ens passa, és culpa nostra; si sobra culpa, és culpa de les congèneres de l'entorn.

Es va encetar la segona etapa, "culpa-de-la-mare". Així és com vam saber que la mare, divorciada de feia temps, sembla que vivia la seva vida amb normalitat i això era important per als mitjans que es van arribar a fer ressò de la seva vida sexual. Per tant, si la mare ja era així, què esperàvem de la filla? Per si això no fos poc, van arribar a apuntar que la jove duia una vida "lleugera" i que havia marxat de casa, farta de la seva família. Vam saber com eren les relacions familiars, com havia estat educada, com se l'havia desprotegit, com la seva germana podia anar pel mateix camí.

Mitjans de masses van arribar a apuntar que la "versió" de la mare era inconsistent. La cerca de Diana ja no ocupava el centre del debat i no era notícia

En els mesos següents es va entrar en un tercer estadi "culpa-de-la-família". Va estar en risc la custòdia de la seva germana petita, Valeria, una menor de 15 anys, fent que arribés a intervenir la Fiscalia de menors en l'assumpte. En cap moment es va tenir en compte tot el dolor de la família que havia perdut una filla. Els periodistes van seguir indagant en fonts tan fiables com els veïns, posant el focus en les discussions verbals entre la mare i Diana i Valeria Quer. Indubtablement, una mala mare, ja que les dones no podem tenir conflictes, no podem discutir; la confrontació és fora del nostre rol de gènere. Mentrestant, se silenciava una mare que, desconsoladament, demanava arreu que tothom aportés qualsevol pista per trobar la seva filla. Mitjans de masses van arribar a apuntar que la "versió" de la mare era inconsistent. La cerca de Diana ja no ocupava el centre del debat i no era notícia.

La carnassa en forma de tinta va omplir diaris i xarxes. En cap moment, els mitjans van contactar amb expertes en qüestions de gènere per omplir el buit informatiu i analitzar com es produeixen les agressions sexuals, quines són les taxes de violències masclistes, com són les nostres desaparicions forçades, perquè aquest relat només es construeix en la distància, quan tot això passa lluny de casa. Som incapaços d'afrontar que aquests fets passen en el nostre entorn. Cada cop que es té coneixement d'una agressió en clau de gènere posem el focus sobre la víctima, individualitzant el cas, per evitar tractar el problema estructural que ens travessa: la freqüència amb què les dones som agredides per homes ens duria a posar la mirada a l'altra banda del delicte, en l'agressor.

Cap mitjà es va preguntar com seria l'agressor, ningú va intentar indagar què és el que porta els homes a violar-nos, a agredir-nos, a matar-nos. Perquè si ens fem aquestes preguntes, inevitablement, ens traslladem a l'escenari de com es gesten els homes. Lluny de la imatge de monstre temible, El Chicle vivia una vida aparentment normal. Estava casat i tenia una relació llarga amb una dona que, finalment, va desmentir la coartada. Podia tenir un accés normalitzat al sexe i, malgrat tot, triava la violència.

Els agressors solen buscar el poder en la violència sexual i no el plaer sexual. La seva recompensa és la jerarquia, haver vençut. Però tot això va ser invisible fins al dia 31 de desembre. Dies abans, El Chicle va intentar segrestar novament una jove que, gràcies a la seva resistència, va salvar-se la vida. Aquest fet va fer saltar tots els senyals d'alarma, informant-ne a la policia. D'aquesta manera, el focus d'atenció va posar-se, per fi, sobre el perfil de l'agressor. José Enrique Abuín va confessar el crim i el lloc on es trobava el cos.

Els mitjans de masses, lluny de dignificar i restaurar la figura de Diana Quer, van tenyir de 'groguisme' aquest any i mig, mentre el seu cos es trobava dins d'un pou i una família es trencava de dolor

Els mitjans de masses, lluny de dignificar i restaurar la figura de Diana Quer, van tenyir de groguisme aquest any i mig, mentre el seu cos es trobava dins d'un pou i una família es trencava de dolor. Un cop rescatat el cos i sota la pressió social, alguns mitjans han fet una lleu autocrítica justificada en el buit informatiu. És per això que, paradoxalment, em pregunto en un mitjà si el periodisme ha oblidat la seva funció social. Si no recorda (o no ha sabut mai) que, com deia Kapuscinski "els cínics no serveixen per a aquest ofici" i que el veritable periodisme és intencional: es fixa un objectiu i intenta provocar algun canvi. Això passa sempre, no existeix tal neutralitat; o es reforcen els rols que ens victimitzen o els que ens empoderen.

Si bé podem intuir que els mitjans no mentien en el retrat de la família de Diana i que deien la veritat, això no vol dir que tinguessin la raó posant-hi el focus. El Chicle ha viscut la impunitat reforçada i ha rebut el missatge hegemònic de què les víctimes tenen la culpa. Més enllà del periodisme, potser el que és realment torbador és que la construcció del relat públic en mans dels mitjans de comunicació és terriblement proper al relat que construïm en la proximitat? I si el que realment ens molesta és que ens han conduït a pensar allò que volem pensar? Els mitjans han fet el que s'espera d'ells, atiar la idea que això no sol passar si fem les coses bé; que és l'excepció a una norma de pau. Allunyem la idea torbadora de conviure i tolerar agressors, així com difuminem el pacte de silenci del corporativisme masclista.
 

Carla Vall és advocada, especialista en l'abordatge i prevenció de violències masclistes
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades