Territori

Les dones espigolen la memòria de l'Horta de València

Un documental reivindica el treball de les dones de l'horta de Campanar a València. El col·lectiu Les Espigolaores recull testimoniatges de les vides de vuit agricultores d'una zona de cultiu arrasada pel 'boom' urbanístic
Marina Bartual i Conxa Aguilar són filla i mare. L'any 2000 es van veure forçades a deixar l'Alqueria del Rei, al Pouet, per anar a viure a Poble Nou
Lluïso Llorens
18/04/2017

Arreplegar el que havia sobrat després de fer la collita, els fruits rebutjats que havien quedat en el camp. Això significa espigolar. Una pràctica realitzada generalment per les més pobres –les quals no tenien, si més no, terres per a conrear-les– i una norma secular acceptada per les persones que vivien a l'Horta de València. Teresa de la Font, Natàlia Castellanos, Alba Herrero, Sarai Fariñas i Guillermo Palau, conformen el col·lectiu Les Espigolaores. Aquest terme és utilitzat a manera de metàfora per a arreplegar la memòria de vuit dones que van viure i van treballar en l'horta de Campanar, molt prop del centre de la ciutat de València. Ara aquest col·lectiu acaba de presentar un documental que arreplega aquesta "memòria doblement invisibilitzada de l'horta", afirma Castellanos. "A açò cal afegir la desaparició i degradació de l'horta valenciana localitzada en Campanar, amb el boom especulatiu que ha desplaçat no solament a persones, sinó tota una forma de vida", apunta Herrero.

Aquest treball de quasi tres anys, va ser presentat i projectat fa pocs dies en una de les façanes de l'ermita del Pouet, ara integrada en un jardí i un dels pocs vestigis que encara queden en peu de la partida d'horta que portava el mateix nom. "Entre el dia i la nit no hi ha paret" dóna nom al documental i és una frase habitual de l'horta, que mostra la duresa de la vida de les agricultores: "ens alçàvem les primeres i ens gitàvem al llit les últimes, després d'un intens dia de treball", afirma Pepita, una de les protagonistes. La frase dóna nom també a una de les parts del documental, estructurat íntegrament en cinc parts: "de xiquetes i fadrines", "ens hem volgut tots els veïns com si foren germans", "lo cotidià no tenia res de l'altre món", i "és que hui tot ha canviat molt", serveixen com a fil conductor per a repassar la vida de les seues protagonistes, com a paradigma de la forma de vida en l'horta. Les Espigolaores ressalten els vincles emocionals creats amb aquestes dones durant el rodatge, prestant especial atenció a les seues cures. "Al principi elles pensaven que el que podien explicar no era important, després a poc a poc ens van obrir les seues vides", assenyala Fariñas. Conclou que "també entre nosaltres, algunes ni ens coneixíem i ara som com a germanes".


Un conflicte invisibilitzat

"Era necessari tractar també el tema de les expulsions, estava present i era impossible obviar-ho" insisteix Alba Herrero. I afegeix: "d'altra banda, és complicat tractar aquest tema que ha arrasat la vida de famílies senceres", mentre qualifica la desaparició de la partida del Pouet de Campanar, com "un conflicte invisibilitzat".

Entre l'any 1997 i el 2000, l'Ajuntament de València, llavors governat pel PP, va dur a terme tres projectes que van acabar amb 600.000 metres quadrats d'horta i més de vint alqueries habitades

Entre l'any 1997 i el 2000, l'Ajuntament de València, llavors governat pel PP, va dur a terme tres projectes que van acabar amb 600.000 metres quadrats d'horta i més de 20 alqueries habitades, algunes datades abans del segle XVI. Una circumval·lació de l'accés nord a la ciutat dissenyada pel Ministeri de Foment; la construcció d'un zoològic per a espècies exòtiques, el Bioparc; i el projecte urbanístic Nou Campanar, adjudicat al consorci empresarial Entreavenidas, integrat per dues famílies valencianes de constructors: Onofre Miguel i Lladró, que va suposar la construcció d'un complex amb grans edificis d'habitatges residencials.

"Algunes d'elles són família nostra", afirmen Conxa Aguilar i Marina Bartual, referint-se a les dones que van donar els seus testimoniatges en el documental. Elles dues són mare i filla. Es van veure forçades en el 2000 a deixar l'Alqueria del Rei. La constucció va ser catalogada com Bé de Rellevància Local (BRL) per l'Àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de València en el 2013, quan es qualificava el seu conjunt com "un espai etnològic d'interés local". Actualment segueix encara en peu, encara que en estat total d'abandó, amb una muntanya d'enderrocs en la porta. "Ha patit almenys dos incendis", asseguren les últimes habitants que hi van viure.

El documental es va presentar a una alqueria de Campanar / Lluïso Llorens

 


L'alquería, situada al costat del Bioparc, es troba en uns terrenys cedits després de l'expropiació per l'Ajuntament a Rain Forest, la companyia que gestiona el zoològic per un període de 50 anys. Sense un ús clar des que els va ser expropiada, al febrer d'enguany l'empresa va proposar al consistori valencià construir "un gran parc aquàtic". "No sabem que volen fer amb l'alqueria, en premsa arribàrem a llegir que volien construir un restaurant", afirma Conxa. "No volem que la tiren, volem que la rehabiliten sense llevar-li la seua personalitat, que tinga un ús social, que servisca per a mantenir la memòria del que va ser el Pouet". Marina emfatitza "per a nosaltres qualsevol projecte que supose un negoci ens sembla un insult. Després d'expropiar-nos, hem anat veient la seua deterioració, s'ha incendiat, ha sigut diverses vegades espoliada... Ens sentim burlades".


Dir adéu als avantpassats

"La meua mare va veure els noms de familiars i el nostre propi en una llista d'expropiacions en la premsa, m'ho va mostrar horroritzada", recorda Conxa Aguilar. "Després van venir a mesurar la casa per dins, la meua mare es va espantar, però no els van permetre l'entrada. Un altre dia els vam sorprendre intentant saltar la tanca del nostre camp". Marina Bartual relata com es van organitzar per a impedir que dugueren a terme els projectes."Al costat de l'historiador Eduard Pérez, constituirem Salvem El Pouet". Tres anys de reivindicacions no van poder impedir que hagueren d'abandonar la casa, l'any 2000. "Allí no podíem viure, havien destrossat el camí, no podíem arribar a la casa, estava tot ple d'enderrocs i clots produïts pels enderrocaments i la maquinària, sense llum elèctrica... A més, pocs anys abans i de la nit al dia, es va convertir en una zona de narcotràfic", denúncia Marina.

L'Alqueria del Rei, on vivien Conxa Aguilar i Marina Bartual fins l'any 2000, en l'actualitat / Lluïso Llorens

 


"Amb 50 anys i al costat del meu marit, ens vam veure hipotecats dues vegades, una per a comprar aquesta nova casa a Poblenou, i una altra per al camp, perquè volíem seguir vivint a l'horta. Trasplantàrem alguns arbres del Pouet i hem intentat reproduir elements de l'antiga casa. No podem passar pàgina, ens van desarrelar, la meua mare va nàixer allí i el meu pare en l'alqueria de davant. Va ser com dir adéu als avantpassats, a un estil de vida" relata Conxa des del seu nou habitatge. Ambdues afirmen que el més positiu de tot el procés va ser la comprensió i solidaritat mostrada per molta gent: "vam comprendre que no solament era una lluita nostra i ens satisfà haver fet tot allò possible per salvar aquella zona d'horta".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: