Eva Martí: “Les dones qüestionaven el poder des de dins de la milícia”

Entrevista a Eva Martí i Isabella Lorusso
10/02/2015

Concha Pérez, Mika Etchebéhère, Cándida Méndez, Rosario Sánchez La Dinamitera... són algunes de les dones que, al principi de la Guerra Civil, es van enrolar a les milícies. Però, més enllà del camp de batalla, moltes van jugar un paper decisiu a la rereguarda, on van subvertir els rols i van conquerir espais de llibertat. Tant la investigadora Isabella Lorusso com Eva Martí, de l’editorial Cambalache, s’han apropat a les vivències d’aquestes dones. Lorusso va compilar algunes de les seves històries com a militants, al front i la rereguarda, al volum ‘Mujeres Libres’. Martí ha estat treballant en la reedició de ‘Mi guerra de Espanya’, de Mika Etchebéhère, capitana d’una columna miliciana del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Arran d’un debat organitzat per l’editorial Virus, conversem amb totes dues sobre els rols, les reflexions i les experiències que van viure les dones en aquells moments de guerra i revolució.

 

Isabella Lorusso a l'esquerra i Eva Martí / Sònia Calvó i Irene López

 

Quan pensem en dones i revolució, sovint ens vénen a la memòria imatges icòniques de milicianes amb fusells. Sabem quantes dones van anar al front durant la guerra?
Eva Martí: És difícil quantificar-les perquè no hi havia cap registre, moltes hi arribaven acompanyant els seus fills o companys. Em consta que s’està intentant fer un recompte aproximat a través d’imatges i documents...

Isabella Lorusso: Maria Manonelles, per exemple, va ser al front acompanyant Josep Rovira, capità d’una columna del POUM. Cal tenir en compte que, el 1937, el partit comunista i els mateixos anarquistes van obligar formalment les dones a retirar-se del front. També es van dissoldre les milícies anarquistes –es van militaritzar– i, per tant, la majoria de les combatents van ser-hi molt poc temps. Tot i així, n’he entrevistat moltes que s’hi van quedar. Contra la voluntat dels seus companys, dones com Concha Pérez o Blanca Navarro van restar al front, pràcticament amagades. Entre les que van arribar a combatre, també hi ha casos com el de Mika, La Capitana...

Mika Etchebéhère va comandar una columna. Va ser una excepció?
E.M.: Hi ha algun cas més, com el de Cándida Méndez, que tenia un càrrec de tinenta d’artilleria, però són clarament inusuals. Com succeeix en el cas de Mika, que pren el comandament quan mor el seu company Hipólito, moltes vegades arriben a aquestes posicions perquè hereten el càrrec. Al llarg del recorregut dels testimonis, ens preguntem si eren dones diferents a la resta i, pel que ens expliquen Mika, Cándida i altres, els homes que tenien sota el seu comandament les veien asexuades, més aviat com a mares i no pas com a transgressores. Per a molts, eren dones combatents que acompanyaven marits o companys i, alhora, assumien un rol maternal. Un dia, els soldats de la columna que comandava Mika van anar a Madrid a divertir-se; això va fer que reflexionés: què passaria si ella, dona i companya d’un comandament mort, fes el mateix?

I.L.: Tal com tracta la pel·lícula Terra i Llibertat, hi havia la concepció que totes les dones que anaven al front eren prostitutes. És cert que, amb la revolució, va haver-hi prostitutes que es van alliberar i van anar al front per integrar-se a les milícies. Més enllà del prejudici, d’alguna manera, les que van anar al front eren prostitutes: dones lliures que havien trencat molts lligams.

E.M.: Mika reflexiona sobre aquests temes. Per una banda, sent un cert rebuig cap a les dones prostitutes que s’integren a la milícia i, per l’altra, s’adona de les llibertats que tenen, valora com viuen la seva sexualitat, el seu cos... Exposa la contradicció que viu i sent.

Com van exercir el poder dins les milícies?
E.M.: Com hem dit, són poques les que arriben a aquests càrrecs. Quan hi arriben, es plantegen preguntes. Dubten de la seva formació militar, es qüestionen com transmetre les ordres que els arriben... Confeccionen el poder des d’una visió que té a veure amb la seva militància anarquista, però, al mateix temps, amb la seva posició com a dones. Es qüestionaven el poder des de dins de la milícia.

Mika hi reflexiona a ‘Mi guerra de España’...
E.M.: Quan accedeix al comandament de la milícia, s’adona que no té la formació que ha de tenir un capità. Immediatament, decideix fer de cadena de transmissió de les ordres a la columna, per a la presa de decisions col·lectives, amb un funcionament assembleari. Arribarà a tenir més de 100 homes sota la seva responsabilitat i establirà relacions de confiança a través d’un acompanyament constant, compartint els dubtes i les decisions i cuidant –quelcom que les dones han fet al llarg de la història i no s’ha reconegut. Mika es pregunta si, com ella, hi hauria algun capità de l’exèrcit arrossegant-se amb un flascó de xarop per una trinxera excavada a 50 metres de l’enemic amb l’objectiu de donar-ne una cullerada a cada milicià. Contínuament, manifesta que no entén el comandament com l’exercici de poder sobre la resta, sinó com un exercici col·lectiu on totes i tots estan arriscant la vida, patint i passant gana i fred en una situació constant de perill. D’alguna manera, com els zapatistes, creu en el manar obeint: entre totes, són capaces de dur a terme les ordres qüestionant-les. Duen aquesta necessitat de canvi i de transformació social al camp de batalla, a les trinxeres. Els avenços es donen en un context d’excepcionalitat que és la guerra i, com que es poden subvertir els rols a una velocitat molt més ràpida que en un moment de vivència més quotidiana, ho aprofiten i, contínuament, es qüestionen i es pregunten coses. No entenen el dubte com una debilitat, sinó com una contribució per construir aquella societat diferent per la qual estan lluitant.
 

Foto: Sònia Calvó



Al front, també es reprodueix la divisió sexual del treball que dominava socialment?
E.M.: Elles testimonien que, en algunes de les columnes mixtes on s’intenta establir la igualtat entre milicians i milicianes, les dones de seguida passen a fer tasques de cures: són les cuineres, les infermeres, les que fan de correu i les tasques administratives... A les poques que tenien armes, els les van prendre sota el pretext que no tenien formació militar, que estaven entorpint la tasca al front. Mika recull diversos testimonis de companyes que volen quedar-se a la seva columna perquè allà no hi fan “treball de dones”. Al cap i a la fi, estan disposades a morir per una revolució, però, com expressen, “no amb un drap a la mà”. Estan canviant la societat perquè les dones tinguin accés a la igualtat de drets, quan aquesta igualtat ni tan sols existeix en el dia a dia del combat.

I.L.: Penso, també, en la maternitat. Moltes dones que van anar al front eren molts joves, es plantejaven tenir fills. Entre tantes guerrilleres, recordo Manuela Rodríguez, militant del PSUC. Acabada la guerra, van decidir continuar combatent en la clandestinitat, però ella s’havia de responsabilitzar de la criatura: on la podia deixar quan havien de desenvolupar accions? Cada vegada que havia de dur a terme alguna acció o atemptat, la deixava a casa els seus sogres, a Extremadura, i després la recollia. Com a dona, assumia més responsabilitat que el seu marit.

En algunes de les columnes mixtes on s’intenta establir la igualtat entre sexes, les dones de seguida passen a fer tasques de cura

Quan parlem de dones al front, hem d’afegir al front de la rereguarda. Quines tasques hi van desenvolupar?
I.L.: El grup Mujeres Libres, amb 20.000 afiliades, exclusivament dones, va fer una tasca molt important tant al front com a la rereguarda. Vaig poder entrevistar Pepita Carpena –que s’encarregava de la propaganda– i em va relatar que visitaven els pobles on mai no havien sentit parlar de la lluita de les dones i qüestionaven la vida quotidiana. Feien xerrades de sexualitat, sobre relacions i, fins i tot, tímidament, de l’homosexualitat –el lesbianisme estava totalment invisibilitzat. Ho desenvolupaven en un diari que es deia Mujeres Libres, que distribuïen pels pobles. L’educació i la difusió de la cultura van ser eixos fonamentals. Despectivament, les anomenaven Mujeres Liebres perquè, pel fet de ser més obertes i lliures, hi havia homes que pressuposaven que estaven disponibles. En aquells moments, hi va haver avenços molt importants en drets socials, com la legalització de l’avortament que va promulgar Frederica Montseny, anarquista i aleshores ministra de Sanitat.

E.M.: Precisament perquè era un moment d’excepcionalitat i es podia subvertir molt ràpid, les dones de la rereguarda van accedir a determinats espais, vetats fins aleshores. Entren al món del treball i surten a l’espai públic, surten de les seves cases, fet que suposa una ruptura total. Prenen decisions individuals i col·lectives i sostenen la vida a la rereguarda, fins i tot fabricant munició. No es podria haver produït una resistència als fronts sense les dones que sostenien el país: s’encarregaven que les fàbriques funcionessin, que hi hagués producció agrària, que tot es distribuís, que les famílies no es desestructuressin... La ruptura més important es produeix en la vida quotidiana, una transformació que, segurament, els va costar molt d’abandonar quan va acabar la guerra. Van patir la repressió i es van haver de tornar a tancar dins la llar. Si avui dia encara estem disputant els espais públics, no m’imagino com devia ser aleshores. Per a moltes d’elles, després, arriba l’exili, la presó i l’oblit i el silenci del que podria haver estat i mai no va arribar a ser...

També es va assignar el paper de pujar la moral als soldats a les dones...
E.M.: Van esdevenir madrines de guerra, una figura que sorgeix el 38 als dos bàndols, quan ja s’havien militaritzat les milícies. Es tractava d’escriure cartes als soldats per encoratjar-los i, alhora, fer-los oblidar la realitat quotidiana al camp de batalla. També anaven al front temporalment com a cuidadores: preparaven menjar, rentaven roba i acompanyaven els combatents. Per a aquests últims, això va esdevenir una mena d’agència matrimonial. I l’intercanvi massiu de cartes posava al descobert les posicions de les diferents columnes. Les lluitadores antifeixistes van posar fi a la figura patriarcal i de servilisme, però, al bàndol nacional, es va mantenir fins al final de la guerra.
 

Foto: Irene López



Tot i les transformacions que es van produir, l’emancipació de les dones se supeditava a la dels treballadors?
I.L.: Al començament, hi havia la idea general que, primer, s’havia de guanyar la guerra i, després, fer la revolució. I un cop dins la revolució, la de les dones o feminista ja es faria després. Les dones eren a la cua. La idea d’anar graó a graó no va ser possible. En un procés revolucionari, o ho aconsegueixes alhora o no ho aconsegueixes. Hi va haver moltes col·lectivitzacions de terres, fàbriques, idees, relacions... tot es va qüestionar, però la idea general dels companys era: primer nosaltres i després elles.

E.M.: És important subratllar que les dones van portar les lluites a l’interior de les cases, però que, alhora, les seves demandes es vivien com quelcom fraccionari. Aquest fet s’ha repetit al llarg de la història. Les sufragistes cometien atemptats, segrestos i vagues de fam, però, quan estaven a punt d’aconseguir un canvi, va esclatar la Primera Guerra Mundial i el que reclamaven va deixar de ser prioritari. Aquí passa exactament el mateix. Fins i tot, moltes tenen clar que la prioritat és la lluita del partit i del proletariat i, en darrer terme, ve la lluita de les dones. Contínuament, als seus espais col·lectius, senten dir que els seus qüestionaments sobre com estar, com ser o com cuidar fragmenten la lluita. Les integrants de Mujeres Libres són les úniques que qüestionen com ha de ser la revolució cap endins i cap enfora: afirmen que, si no s’aconsegueix la igualtat, la guerra no és revolucionària.

Les dones van portar les lluites a l’interior de les cases, però les seves demandes es vivien com quelcom fraccionari

La memòria és dels vencedors i els homes?
E.M.: Hi ha hagut un avenç els darrers anys i, des de l’acadèmia o els mateixos moviments socials, es rastreja el passat buscant aquestes dones que han anat transformant la societat per convertir-la en allò a què aspiraven, que han obert senders pels quals transitem avui. Però la Història amb majúscules no escriu sobre les dones, si escriuen els vencedors, escriuen els homes. Encara queda molta feina de recuperació d’aquesta memòria per fer; no tant d’arqueologia, sinó d’aprenentatge de les lluites d’aquestes dones, ja que moltes es reflecteixen en el nostre present. La tasca de recerca té a veure amb les nostres pròpies incerteses com a militants avui. Hem de tenir clar que l’única batalla que es perd és aquella que s’oblida, que acaba tapada per altres visions de la història i altres objectius d’aquestes visions.

 

Mika, La Capitana
 

Mika Feldman de Etchebéhère / arxiu



“Les noies que estan amb nosaltres són milicianes, no criades. Estem lluitant per la revolució tots junts, dones i homes, d’igual a igual, ningú no ho ha d’oblidar. I, ara, ràpid, dos voluntaris per la neteja”. Amb aquestes paraules senzilles i clares, Mika Echèbéhère es dirigeix, l’any 36, als homes de la columna del POUM que comanda, quan li retreuen que, en altres batallons, són les noies les que renten la roba i apedacen els mitjons. Quan es converteix en La Capitana, l’assalten un conjunt de dubtes i contradiccions que es recullen a Mi guerra de España (Cambalache, 2014). Un llibre autobiogràfic que, segons el mateix escriptor argentí Julio Cortázar, “testimonia alguna cosa que va més enllà de la guerra” i que toca de ple els problemes del seu temps, el seu “incessant esquinçament” i la seva “invencible esperança”.

Jueva d’origen rus, va néixer a Moisesville, a la província argentina de Santa Fe, el 1902. De ben jove, Mika va conèixer les idees anarquistes. Amb el grup universitari Insurrexit, va editar una revista on qüestionava la política de les sufragistes, en part, perquè –argumentava– no havien entès que, mentre no hi hagués revolució social, no hi hauria emancipació de la dona. Va militar al Partit Comunista Argentí, d’on va ser expulsada per qüestionar la política de la Internacional Comunista, igual que el seu company Hipólito. A partir d’aleshores, tots dos recorreran junts l’Europa convulsa: Madrid després de la proclamació de la República, Berlín el 1932, París el 1933 i, de nou, cap a Madrid l’any 36, abans de l’aixecament feixista. Quan esclata la guerra, no dubten a unir-se al combat. El 21 de juliol, “dos camions, tres cotxes de turisme, cent homes, trenta fusells i una metralladora sense trípode orgullosament instal·lada dalt d’un camió constitueixen la columna motoritzada del POUM comandada per Hipólito Etchebéhère...”. Quan el seu company va morir, durant el primer enfrontament a Atienza, Guadalajara, Mika es va convertir en l’única dona amb grau de capitana de la Guerra Civil.

En el context posterior de repressió contra anarquistes i comunistes del POUM, La Capitana va ser detinguda al front de Guadalajara, el maig de 1937. La van acusar de “desafecta” a la República i la van traslladar a Madrid. Va ser alliberada gràcies a la intervenció del cenetista Cipriano Mera. S’incorporà a l’organització de dones Mujeres Libres, però, un cop acabada la guerra i després de fugir a Buenos Aires, va tornar a París. Allà, va participar en el maig de 1968 i, més tard, en les marxes contra la dictadura militar argentina. Mika va morir el 7 de juliol de 1992.

 

Filmografia recomanada

Part de la filmografia recollida al llibre ‘Mi guerra de España’, de Mika Etchebéhère (Cambalache, 2014)

Mika, mi guerra de España
Fito Pochat, Javier Olivera (2013)
Documental argentí que segueix els passos de la miliciana Mika Etchebéhère narrats al llibre del mateix títol. Els directors són nebots-néts del matrimoni Etchebéhère.

Indomables, una historia de Mujeres Libres
Juan Felipe (2011)
Recuperació de la història de l’organització Mujeres Libres a través del testimoni de les protagonistes i els apunts d’algunes historiadores.

De toda la vida
Lisa Berger i Carol Mazer (1986)
Recopilació d’entrevistes a membres de Mujeres Libres. Relaten la seva participació a la guerra i la seva lluita diària com a anarquistes i com a dones.

Mujeres del 36
Ana Martínez (1999)
Documental sobre les dones que, durant la República i la Guerra Civil, van lluitar per canviar el seu paper a la societat. La pel·lícula mostra com era el seu dia a dia.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: