La guàrdia pretoriana de l’alcalde

Les unitats antidisturbis de la Guàrdia Urbana de Barcelona van néixer de la mà de Pasqual Maragall (PSC) i Josep Miquel Abad (PSUC). El seu creixement en nombre d’efectius coincideix amb els fets del 4-F i amb l’aprovació de l'ordenança del civisme
10/02/2015

El 15 d’abril de 1986, el president dels Estats Units, Ronald Reagan, va ordenar el bombardeig de Líbia. L’operació Canó Daurat va provocar centenars de morts, especialment a Trípoli. Els avions militars de l’OTAN que hi van participar es van enlairar des de bases espanyoles i britàniques. Alguns dels vols supersònics van creuar el cel de Barcelona trencant la barrera del so, fet que va provocar més d’un ensurt. L’endemà es va convocar una manifestació contra els bombardejos ianquis a la plaça de Sant Jaume. Al número 49 de la revista El Llamp, l’escriptor Robert Surroca i Tallaferro explicava que, en aquella protesta, concretament a les Rambles, es produí la primera càrrega policial documentada del que ell anomena “grup especial” de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Al text, Surroca els defineix com a “guàrdia pretoriana” de Pasqual Maragall. Aquell escamot, creat per decisió de l’alcalde i de la seva mà dreta, el comunista Josep Miquel Abad (que ocupava la regidoria de Seguretat gràcies als nou regidors del PSUC a les primeres eleccions democràtiques i que actualment és el director general a Catalunya de El Corte Inglés), va ser reimpulsat amb el fitxatge del superintendent Julián Delgado –exoficial de l’exèrcit espanyol que, l’any 1996, va fugir després de ser processat per corrupció i espionatge dins el consistori– i va ser l’embrió de les actuals UPAS i UNOC, els cossos antidisturbis de la ciutat de Barcelona.

L’alcalde Joan Clos va completar el desplegament dels antiavalots de Barcelona, i va augmentar notablement el seu pressupost

L’any 2006, quan van tenir lloc els fets del 4-F i les tortures al ciutadà de Trinitat i Tobago Yuri Jardine, els agents Bakari Samyang i Víctor Bayona, que ara són a la presó de Quatre Camins, estaven adscrits al torn de nit d’aquests grups especials; concretament, formaven part de l’acabada de crear Unitat Nocturna Operativa Centralitzada (UNOC). Poc abans, Joan Clos havia decidit incrementar notablement la partida pressupostària d’aquest subgrup policial amb l’objectiu de desplegar els efectius al centre de la ciutat per imposar el nou articulat de l’Ordenança de Convivència Ciutadana (l’anomenada ordenança del civisme). Aquesta norma va ser aprovada al ple municipal del Nadal de 2005 amb els vots favorables del PSC, CiU i ERC. Amb aquell pas, es completava el desplegament dels antidisturbis de Barcelona, que havien inaugurat –d’una manera regular– les seves funcions en ordre públic poc després dels Jocs Olímpics, tot i que la llei de policia de Catalunya estableix molt clarament que les policies locals no tenen competències en aquest àmbit.

Antiavalots de les UPAS, el 20 de juny de 2002 a l'avinguda Catedral. Apedregats per piquets de la vaga general
Antiavalots de les UPAS, el 20 de juny de 2002 a l'avinguda Catedral. Apedregats per manifestants que participaven a les protestes d'una vaga general / CONTRA-INFOS

 

Un grup repressor de les protestes ciutadanes

La Unitat de Policia Administrativa i de Seguretat (UPAS) és la germana gran d’aquesta intendència i arrossega un llarg currículum d’actuacions polèmiques. La seva carta de presentació va ser el violent desallotjament, el 23 desembre de 1994, de l’acampada solidària que es va plantar a la plaça de Sant Jaume per reclamar el 0,7% dels pressupostos públics per a la cooperació al desenvolupament. Els cops de porra indiscriminats i les tendes d’acampada destrossades van desencadenar la primera crisi amb transcendència entre el PSC i l’aleshores anomenada Iniciativa per Catalunya (IC), socis de govern a la capital catalana. De fet, el sector més crític del PSUC va abandonar el grup municipal arran d’aquella càrrega policial. Antoni Lucchetti, regidor i portaveu d’IC va recriminar a Pasqual Maragall que s’actués “de manera tan contundent”, va qualificar el desallotjament dut a terme per les UPAS com un “gravíssim error ètic” i va apostar per trencar la coalició de govern. Però les posicions més pròximes a Maragall del regidor Eugeni Forradellas (IC) van forçar que Lucchetti optés per abandonar l’Ajuntament. El fet que IC acatés una actuació de la Guàrdia Urbana tan contradictòria amb els principis del partit va ser un pecat original, que es va repetir en mandats posteriors.

L’any 1994, una acampada solidària va acabar amb cops de porra indiscriminats. El sector més crític del PSUC va abandonar el grup municipal arran d’aquella càrrega

El 31 de maig de 1998, una desena de furgons de les UPAS, tot just adquirits per l’aleshores regidora de Seguretat i Mobilitat Carmen San Miguel, van assaltar l’escenari i la barra de Los Pesaos, festes alternatives del barri de la Prosperitat. La intervenció es va saldar amb una detenció i vuit persones ferides. La Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona va emetre un comunicat de condemna contra l’actuació de la Guàrdia Urbana. A més, una trentena d’entitats de Nou Barris van declarar el regidor socialista del districte, Antoni Santiburcio, persona non grata. L’alcalde Joan Clos va justificar la contundència policial esgrimint l’argument que una part del veïnat s’havia queixat pels sorolls de l’esdeveniment cultural.

De mica en mica, aquests episodis van construir un imaginari de guerra sense quarter de la Guàrdia Urbana contra els sectors alternatius de la ciutat, amb l’aval del PSC i el silenci d’IC i, posteriorment, d’ERC. El salt qualitatiu d’aquesta política repressiva es va viure a la plaça Orfila de Sant Andreu de Palomar: el 21 de setembre de l’any 2000, una acampada de protesta pel desallotjament del CSO La Gàl·lia va ser dissolta a cops de porra. L’endemà, onze joves es van tancar al despatx del regidor socialista Ferran Julián. Van ser detingudes i acusades d’usurpació i intent de segrest.

Iniciativa per Catalunya va acceptar aquella intervenció, en una mena de pecat original. El partit va repetir l’error durant la seva participació en governs posteriors

A partir d’aleshores, el gerent de la via pública Blas Alascio va agafar el comandament polític dels antidisturbis municipals; el sergent Juan José Vilanova Juanola, la seva direcció operativa. Van ser els anys més durs. Sis mesos més tard, es va repetir una intervenció similar, però encara més contundent, a la mateixa plaça Orfila. Com a resposta al desallotjament de tres habitatges als carrers Bascònia i Virgili i al passatge Baliarda, l’assemblea d’okupes de Sant Andreu de Palomar va convocar una nova acampada. El desallotjament llampec executat per les UPAS va causar ferides a divuit persones, una d’elles amb el braç trencat. Les afectades van presentar còpia de tots els informes mèdics i de la denúncia interposada al jutjat de guàrdia contra el regidor d’ICV Joaquim Mestre i Joan Herrera, que en aquell moment era el responsable ecosocialista en matèria de moviments socials. Van passar les setmanes i, una vegada més, es va imposar el silenci.

Els ‘alternatius’ van ser el principal objectiu de la brutalitat policial durant anys, però la ‘Barcelona turística’ tenia més col·lectius en el seu punt de mira

Aquesta guàrdia de corps socialista, però, no només ha actuat contra els sectors alternatius, també ha esdevingut una poderosa eina de control dins el consistori. Ja fos de bombers, de treballadores de Parcs i Jardins o de funcionariat, qualsevol protesta laboral era custodiada i vigilada de prop. Aquesta tasca, la duien a terme les unitats antidisturbis i també el Servei d’Informació i Documentació –un grup d’intel·ligència que, a la pràctica, és el cervell i els ulls dels robocops–, dirigit per Víctor Gibanel. Un dels moments àlgids de la tensió portes endins es va viure l’any 1999 durant la vaga per reclamar un conveni de les treballadores municipals –funcionariat i cos de bombers. Clos es va negar al diàleg i va assignar la funció de protegir-lo durant els actes públics i les inauguracions a les UPAS. L’escalada de tensió estava servida. Dues càrregues contundents a les portes de la Casa Gran van obligar a la segregació definitiva dels antidisturbis a la comissaria de la Zona Franca, amb un intendent propi, cosa que evitava el contacte i les tensions amb els efectius de les unitats territorials que havien participat a les vagues.

 

Eines per a la Barcelona turística

L’any 2006 és l’any del 4-F, però també és l’any de la consolidació i el creixement de la UNOC. La tolerància zero a la via pública era el nou modus operandi d’un Joan Clos amb la imatge molt deteriorada pel fracàs del Fòrum de les Cultures i, des d’aleshores, centrat a refundar la ciutat com a marca turística. Una fotografia controvertida va rubricar aquella etapa: l’alcalde disfressat de sambero enfilat dalt d’un autobús turístic, abraçat a Carlinhos Brown, ballava al ritme de la cançó “Maria Caipirinha”. Tal com explicava l’antropòleg Manuel Delgado al documental Ciutat Morta, al centre de la ciutat, per poder implementar les polítiques urbanístiques i de model turístic, “sobraven les persones”. És per això que les noves ordenances cíviques, en vigor des de 2006, buscaven expulsar la pobresa i l’activitat social i cultural no lucrativa de la via pública. La UNOC hi van jugar un paper fonamental.

Les noves ordenances, en vigor des de 2006, buscaven expulsar de la via publica la pobresa i les activitats socials i culturals que no fossin lucratives

Aquell mateix any, el regidor Jordi Hereu va viatjar als Estats Units acompanyat de Xavier Vilaró (cap de la Guàrdia Urbana) per conèixer de primera mà l’experiència i el funcionament del New York Police Departament, el cos encarregat d’imposar la peculiar tolerància zero nord-americana. Després d’aquell viatge, Clos i Hereu van pactar un increment de la dotació pressupostària, els recursos materials i la plantilla de la UNOC. En pocs anys, aquesta unitat va arribar als 180 efectius i va duplicar la norantena de les UPAS. Es va viure una veritable guerra de baixa intensitat als carrers de Ciutat Vella, amb dos epicentres principals: el Forat de la Vergonya i la rambla del Raval. Treballadores sexuals, migrants sense papers, joves alternatives i, en menor mesura, turistes amb un poder adquisitiu baix eren i són l’objectiu prioritari de les seves actuacions.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: