Història nuclear a Catalunya: risc per imposició

Una planificació energètica sense prou debat territorial va generar fortes tensions als municipis afectats
23/12/2014

El 29 de novembre d’enguany, una forta tempesta va inundar part de les instal·lacions de la central d’Ascó i va forçar l’aturada de Vandellòs II. Des del 30 d’agost passat fins avui, s’han produït prop de 25 sismes naturals i de baixa magnitud al sud de Vandellòs, fet que evidencia l’existència de falles actives a les proximitats del reactor. Ambdues centrals nuclears estan situades en indrets exposats a dos perills naturals, inundacions i sismes. Si la localització d’un complex d’aquestes característiques és tan important per garantir-ne la màxima seguretat, per què les centrals catalanes es van emplaçar a Ascó i Vandellòs? Com es van prendre aquestes decisions i quines implicacions van tenir sobre el territori?

A les acaballes de la dictadura franquista, es va aprovar el Pla Energètic Nacional, fruit d’un context on s’aprofitava la crisi del petroli per vendre l’energia nuclear com el progrés inevitable. Aquest projecte faraònic programava la construcció de 37 reactors de segona generació, que se sumaven a uns altres de tecnologia més antiga, ja en funcionament: Zorita, Santa María de Garoña i Vandellòs I. Les elèctriques triaven els terrenys més adequats: zones planes i estables, amb una font d’aigua a l’abast i ubicades en municipis amb poca població. Després d’una inspecció i la comprovació de l’adequació tècnica, les parcel·les es compraven amb secretisme i la central es començava a construir amb el beneplàcit de l’ajuntament. Aquesta va ser la pràctica duta a terme amb èxit a Vandellòs, Ascó i, amb més entrebancs, a l’Ametlla de Mar.

El sobredimensionament del procés d’inversió nuclear franquista i les pressions ecologistes, en auge internacionalment, van desembocar en l’aprovació, l’any 1984, d’una moratòria nuclear a l’Estat espanyol. Arran d’això, algunes obres van quedar completament paralitzades, fet que va comportar una compensació milionària per a la indústria nuclear. Al llarg de 25 anys, més del 3% de la factura de la llum de les consumidores s’ha destinat al sanejament dels comptes de les elèctriques després del deliri nuclear. Avui dia, l’Estat espanyol té vuit complexos nuclears en funcionament. El sud de Catalunya, amb tres centrals actives i una en procés de desmantellament, suporten la densitat més gran de reactors de la península Ibèrica.

Pioners de la lluita antinuclear

La història nuclear de l’Estat espanyol s’ha escrit amb un dèficit d’informació al territori sobre què comporta conviure amb una central. Als municipis afectats, aquesta imposició va originar nombroses rebel·lions ciutadanes, que van esclatar amb l’arribada de la transició. Els fets succeïts al petit municipi d’Ascó en són un bon exemple. Les habitants del poble van veure aparèixer un home que vestia de vellut i comprava terrenys a molt bon preu a la vora de l’Ebre. Ben aviat va córrer el rumor que hi volien fer una fàbrica de xocolata. Quan la compra va estar prou avançada, en lloc de rebre mestres xocolateres, les autoritats locals es van reunir amb la plana major de FECSA. Allò va fer mala espina al mossèn, Miquel Redorat, que va indagar fins que va esbrinar el motiu real de la visita. L’agitació de la població va ser tan gran que, l’any 1977, les protestes van fer dimitir l’alcalde franquista Josep Montaña, que havia signat, en silenci, la llicència d’obres de l’empresa elèctrica. Aleshores, una junta gestora va governar fins a les primeres eleccions municipals, celebrades l’any 1979. El moviment antinuclear es va organitzar al voltant de l’Associació de Veïns, que va presentar candidatura als primers comicis democràtics, es va endur la majoria de vots i va aconseguir cinc dels onze regidors del poble.

L’objectiu principal d’aquest govern i del seu alcalde emblemàtic, Joan Carranza, va ser alertar dels perills nuclears i aconseguir que l’empresa complís la normativa existent. Després de quatre anys de lluita incombustible, van passar a ser l’oposició arran d’uns comicis tacats per la compra de vots. El periple de la gent valenta de la localitat no va acabar aquí, ja que el nou govern es va inventar unes anomalies en el pagament de l’orquestra d’unes festes majors per denunciar alguns dels antics regidors. Després d’un malson judicial ple d’irregularitats, els acusats no van ser condemnats.

La victòria de l’Ametlla

Tot i ser un capítol relativament desconegut, a l’Ametlla de Mar, es va lliurar una batalla antinuclear molt contundent. L’any 1974, els agents de FECSA ja havien comprat una bona porció d’un terreny que s’havia de destinar a acollir un enorme complex nuclear. El municipi va viure una revolta en tota regla, capitanejada per Enric Rebull, president de la confraria de pescadors, amb el suport de la cooperativa agrícola i col·lectius que van veure amenaçada l’activitat tradicional de la població pel projecte atòmic.

La tensió va ser tan gran que algunes veïnes de l’Ametlla van ingressar a la presó pel fet de colpejar els tècnics de l’elèctrica durant les jornades d’inspecció del terreny. Davant d’aquesta situació, l’alcalde Josep Ballesteros va retirar el suport a la central nuclear. Els tràmits van quedar aturats poc abans de la moratòria nuclear i els terrenys van restar oblidats durant anys fins que Caixa Tarragona els va comprar a FECSA per acabar cobrint-los de noves urbanitzacions.

En canvi, a Vandellòs –municipi que va allotjar la primera central nuclear catalana–, la resposta popular mai no va ser tan intensa. Potser el motiu rau en el fet que quinze quilòmetres de carretera i una serralada separen els reactors del nucli de la població, que afecta bàsicament la pedania costera de l’Hospitalet de l’Infant.

Nuclears al Parlament

Els fets succeïts a la Ribera d’Ebre van provocar que, l’any 1980, s’establís la primera comissió d’investigació del Parlament relativa a la seguretat nuclear. El treball de compilació de la comissió, centrat exclusivament en el cas d’Ascó, va durar mesos i va ser molt exhaustiu. Nombroses veus expertes, entre elles les dels doctors Lloret i Correig i el mateix Observatori de l’Ebre, van aportar proves: amb les dades de l’època, amb el coneixement de terratrèmols històrics com el de Tivissa, les falles pròximes a Ascó no es podien considerar inactives. Altres temàtiques tractades van ser l’estudi de les aigües residuals de la central, l’impacte en l’agricultura o la gestió dels residus.

Les conclusions de la comissió, però, no posaven en dubte la continuïtat de la central i van ser debatudes en un ple del Parlament molt intens el mes de juny de l’any 1981. Mentre que el PSUC i el PSC es van mostrar crítics amb l’orientació política del dictamen, els vots a favor de CiU i Unió pel Centre Democràtic (UCD), clarament favorables a l’estratègia nuclear, sumats a la tèbia postura d’ERC, van aconseguir posposar el debat sobre algunes de les alarmes destapades.

 

Plans d’emergència que són “lletra morta”

Avui dia, la Generalitat no té competències directes en seguretat nuclear ni en el funcionament de les centrals, tasca que recau íntegrament en el servei estatal del Consell de Seguretat Nuclear (CSN). El que sí que es regula des del govern autonòmic és un control de mesura de radioactivitat en punts estratègics, gestionat pel Servei de coordinació d’activitats radioactives. Els plans d’emergència són una responsabilitat de les institucions provincials (Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona o PENTA), en col·laboració directa amb els municipis afectats.

Segons Eloi Nolla, veí de l’Ametlla de Mar durant 50 anys i portaveu d’Ecologistes en Acció, el grau d’informació de la població de Vandellòs i els municipis veïns en matèria de seguretat nuclear és nul. “Els plans d’actuació municipal d’emergència nuclear (PAMEN) són lletra morta. Ni tan sols sabem si el servei de megafonia instal·lat per informar de qualsevol accident funciona”, explica. Als municipis del voltant de Vandellòs, no s’ha arribat a fer mai un simulacre.

Un exemple clar de la manca de comunicació en aquest sentit es va produir amb els successos de la nit del 19 d’octubre de l’any 1989. Mentre Vandellòs I patia el pitjor accident nuclear de la història de l’Estat espanyol, el veïnat rebia la informació dels fets a través de la ràdio i la televisió. L’any 2008, la central d’Ascó va reconèixer una fuga de partícules radioactives força important, que havia estat amagada durant cinc mesos. Segons Nolla, una bona informació sobre el risc i l’emergència és “vital pels habitants dels municipis” que es troben a prop de les centrals i “un factor indispensable per la convivència”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: