Les llavors del model de Seattle

Una xarxa de solidaritat creada a la ciutat americana ha inspirat nombroses iniciatives de suport mutu. Ara han arribat a casa nostra
21/03/2016

Els darrers anys, han nascut diferents xarxes solidàries per fer front a les problemàtiques compartides en àmbits quotidians com el treball i l'habitatge. Aquestes assemblees beuen de l'experiència de la Seattle Solidarity Network (SeaSol), que arrenca el 2007, s'estén a altres ciutats dels Estats Units i creua l'Atlàntic fins a arribar a París o Barcelona. L'any 2012, l’editorial Klinamen traduïa la tasca de la SeaSol al llibre Red de solidaridad de Seattle: Una experencia de apoyo mutuo y acción directa, fet que va facilitar la difusió de la idea a l'Estat espanyol.

Un manual, ‘Red de solidaridad de Seattle: una experiencia de apoyo mutuo y acción directa’, inclou instruccions pràctiques per organitzar assemblees i formular reivindicacions

L'obra inclou una guia per teixir una xarxa solidària a qualsevol barri o poble i basada en els principis del suport mutu, l'acció directa i l'horitzontalitat. El document comença amb una clara declaració d’intencions: “Només podrem arribar a una situació propera a la revolució social quan aconseguim dotar-nos de la consciència de classe necessària per plantejar una alternativa pràctica real sense intermediaris ni jerarquies al poder establert”.

Una imatge de la vaga general del 29 de març de 2012 / RAMON FORNELL

 

La SeaSol va ser fundada per un grup d'activistes, la majoria militants anarquistes i membres del sindicat llibertari Industrial Workers of the World (IWW), que estaven cansades de la inoperància de les organitzacions anarquistes formals. Per tornar a dotar el moviment llibertari d'un paper actiu i positiu, van decidir crear una xarxa sense marques ideològiques, basada en el suport mutu per afrontar els problemes del dia a dia. Prenent l'habitatge i el treball com a eixos principals d'intervenció, van començar a dur a terme amb èxit les primeres campanyes contra els abusos de l'empresariat i les propietàries de cases.

Cansades de la inoperància de les organitzacions anarquistes formals, un grup d’activistes va crear una xarxa amb l’habitatge i el treball com a eixos principals d’intervenció

L’element clau del model és que les afectades són qui pren les decisions i desenvolupa l'acció col·lectiva, sense delegar ni respondre davant de cap autoritat central. La vinculació al territori enforteix els llaços comunitaris i, alhora, permet un coneixement més proper dels punts forts i febles dels possibles adversaris a l'hora de negociar.

Guia per teixir una xarxa de solidaritat

A Red de solidaridad de Seattle: Una experencia de apoyo mutuo y acción directa, s'especifica com construir una rèplica de la SeaSol, s'explica com delimitar i enfocar la lluita i s'ofereixen instruccions pràctiques per ajudar a organitzar assemblees i formular reivindicacions. Els autors argumenten que, abans que res, cal plantejar-se quin és el problema, què ha de fer el cap o la persona propietària per solucionar-lo i quin marge de temps li donarà la xarxa abans de dur a terme l'acció següent. A partir d’aquí, la guia enumera estratègies i tàctiques diverses: piquets, escraches, enganxades de cartells, reunions setmanals, ús de les xarxes socials, fulls volants a les bústies...

A l'article “Per què cal començar una xarxa de solidaritat?”, un membre de la xarxa de Seattle, John E. Jacobsen, opina: “Sovint, la gent acusa els anarquistes d’oposar-se a tot tipus d’organització, però alguns de nosaltres responem ràpidament que no estem en contra de totes, tan sols de les existents”. Les xarxes de solidaritat han permès, afirma: “Guanyar lluites contra caps i propietaris, atreure nous treballadors, enfortir-nos i establir una presència estable i positiva a la comunitat”. L'èxit de la recepta de Seattle és evident. De 25 conflictes, indica Jacobsen, se n’han guanyat 22. Tot i que l’origen del moviment es troba als entorns llibertaris, la SeaSol no és una organització anarquista ni cal que ho siguin les persones que en formen part. L’únic requisit és seguir tres principis bàsics ja esmentats: horitzontalitat, suport mutu i acció directa.

Un model fàcilment exportable

Alguns dels trets de la SeaSol han aparegut al 15-M i a la PAH. A diversos barris de Barcelona, ara mateix, trobem projectes que s'inspiren explícitament en el model de Seattle. A diferents ritmes, es comencen a definir xarxes de solidaritat a Gràcia, Vallcarca i el Poble-sec. La de Gràcia, anomenada La Precària, va ser impulsada la primavera passada per un grup de joves del Casal Popular Tres Lliris i es va consolidar després de la convocatòria d'una manifestació contra la precarietat laboral juvenil.

La Precària, una xarxa del barri de Gràcia de Barcelona, s’ha consolidat després de la convocatòria d’una manifestació contra la precarietat laboral juvenil

“Prèviament, vam fer una recerca i vam contactar amb professionals de l'hostaleria, amb les quals ens vam posar d'acord per dur a terme accions als llocs de treball” explica una membre de La Precària, que afirma: “Un col·lectiu de joves es va convertir en quelcom més gran: un grup de suport mutu que funciona com una assemblea oberta i intenta donar solucions col·lectives als conflictes laborals que afecten una sola treballadora”.

Veïnes del barri de Gràcia (Barcelona) s’han implicat per la readmissió d’un treballador acomiadat per la cadena de supermercats Bonpreu / VICTOR SERRI

En un barri en què el teixit productiu està conformat principalment per comerços i establiments hostalers, el model sindical industrial té poca capacitat d'acció: solen ser empreses tan petites que no tenen comitè i tendeixen a la contractació temporal de treballadores. “Volem arribar als llocs on els sindicats convencionals no arriben. No obstant això, treballem amb aquells que considerem combatius: CGT, CNT i COS. Considerem que la nostra tasca i la seva són complementàries”, comenta la representant de la Precària.

Fins avui, La Precària ha gestionat dos conflictes laborals, un per defensar una treballadora de la cafeteria Nabucco Tiramisú –que va acabar en victòria– i un altre que exigeix la readmissió d'un empleat al supermercat Bonpreu, encara en marxa. La xarxa també ha creat una pàgina de Facebook anomenada Informer de la Precarietat a Gràcia, on es publiquen informacions anònimes que envien treballadores explotades als negocis de la vila. “Gràcies a aquestes aportacions, les veïnes del barri s'assabenten del que passa i es genera debat i consciència de classe. A més, és clar, l'eina també té una funció de pressió i boicot cap a l'empresa”, conclou.

A Poble-sec i a Vallcarca, també es gesten projectes similars. Des del col·lectiu Heura Negra-Assemblea Llibertària de Vallcarca, Iru Moner, lampista de professió, coincideix en la importància “d’implicar-se en el dia a dia de la gent del barri”. Per a Heura Negra: “L’habitatge i la feina són els aspectes més essencials de la vida de la gent i, per tant, esdevenen els nostres principals eixos d'acció política”. Moner reitera la importància de treballar des del barri en un context en què “molta gent, sobretot els joves, veu el sindicalisme com quelcom llunyà”. Per altra banda, recalca: “Aquestes xarxes de suport sindical recuperen el que ja feia la CNT als anys trenta: emprendre la lluita sindical des de la proximitat, fet que permet establir llaços comunitaris i relacions de coneixença entre les treballadores. Això és el que volem tornar a fer, solidaritat obrera”.

----------------------

Les docents balears contra el govern

La vaga general indefinida del professorat contra les reformes eductives de Bauzá (PP) ha deixat petja a la cultura política de les Illes

A principis de 2013, un grup de mestres i professores va decidir fer front comú contra les polítiques educatives del Govern balear, llavors dirigit pel líder del PP a les Illes, José Ramón Bauzá. Des de l’Assemblea de Docents, vinculen els orígens d’aquestes mobilitzacions al 15-M: “Va criticar les mancances democràtiques dels models clàssics de representació i va popularitzar l’assemblea com a forma de presa de decisions. Segurament, això va facilitar el naixement de l’Assemblea de Docents com a proposta autònoma. Tot i així, propostes de l’època del 15-M com Docents Indignats mai no es van arribar a desenvolupar a Mallorca”.

A l’hora d’organitzar-se, les particularitats locals són protagonistes. “L’Assemblea de Docents s’ha articulat de manera autònoma a cadascuna de les quatre illes. El que tenim en comú és la presa de decisions en assemblea i l’existència d’una coordinació insular. A cada illa es decideix si hi ha d’haver comissions de treball i quines han de ser. A la coordinadora balear, les delegacions de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera prenen els acords per consens”, explica el col·lectiu. “Durant tota la vaga indefinida, ha funcionat el comitè de vaga, que en teoria estava format per vuit persones, escollides per participar a les negociacions, però que a la pràctica sempre ha estat un òrgan molt més ampli i on totes les comissions han estat representades”. Ara, una vegada desconvocada la vaga, s’ha creat una coordinadora provisional que posarà en marxa un debat sobre el futur model organitzatiu de l’assemblea.

Com en el cas de Seattle i les altres xarxes de suport, l’Assemblea de Docents deixa de banda les disputes ideològiques: l’únic requisit per formar-ne part és considerar-se afectada pel que es percep com una injustícia. “És una assemblea de treballadors i treballadores on hi té cabuda tot el professorat en actiu, estigui sindicat o no”, comenten. Respecte a les grans centrals sindicals... desconfiança. “En tot aquest procés, el paper dels sindicats tradicionals ha estat qüestionat, especialment quan l’assemblea va decidir convocar la vaga indefinida i ells se’n van desmarcar”. Posteriorment, la vaga ha dut a la creació de nous sindicats, que han obtingut bons resultats a les eleccions als comitès del sector educatiu –Alternativa Docent, segona força i Unió Obrera Balear, tercera. Es va proposar que l’Assemblea de Docents es presentés a les eleccions sindicals, però la idea es va descartar perquè protegir el caràcter inclusiu de l’assemblea. Va ser aleshores quan un grup de docents va promoure les dues candidatures, que s’han compromès a consultar tots els assumptes importants a l’assemblea.

La vaga general indefinida i la manifestació que la va donar a conèixer van tenir un gran seguiment. Aquesta última, és considerada la protesta més multitudinària de la història de les Illes Balears. El canvi polític al govern insular ha comportat una disminució de la tensió. Segons l’assemblea, s’han aconseguit èxits però queden reptes per assolir: “S’han aconseguit la meitat dels deu punts del programa de la nostra plataforma, però els altres cinc encara no”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: