"Nosaltres mos devíem al poble"

Antonio Ribes Serrano (1934), regidor d’Ascó durant la primera legislatura democràtica
23/12/2014

Davant l’alarma social que va generar l’anunci de l’establiment de la central d’Ascó, l’associació veïnal de la localitat va decidir presentar una candidatura i va guanyar les eleccions municipals. Amb un govern en minoria, van lluitar contra vent i marea perquè FECSA complís la legislació vigent. A causa de la fractura que es va produir entre la població, Antonio Ribes es va traslladar amb tota la família a Malgrat de Mar per dedicar-se a la pagesia. L’any 2007, va guanyar el Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars amb un relat en primera persona d’aquell període convuls. Home polifacètic –electricista, músic, escriptor i pagès–, ens rep al seu domicili per explicar-nos de quina manera la central nuclear va canviar la seva vida i el destí d’un poble per sempre més.

 

Com era Ascó abans que hi arribés l’energia nuclear?

Era un poble completament agrícola, no hi havia indústria, hi havia botigues, ferreries, electricistes... La zona on ara hi ha el reactor era una zona privilegiada de rec, molt productiva. S’hi vivia harmoniosament, pacíficament. La central ho va desbaratar tot.

 

Quan es va saber que s’hi construiria una central nuclear, què va dir la població?

Es van començar a comprar terrenos i la gent no sabia què s’hi faria. Ningú mos va informar de res fins que tot estava lligat. En petits grups, vam començar a indagar què era una nuclear i el mossèn va impulsar una associació de veïns. Encara que no hi era tothom, un 75% mos donava suport. En finalitzar una reunió de l’Ajuntament, lo poble alarmat se va reunir a la plaça per exigir explicacions. Quan l’alcalde va sentir l’enrenou, va sortir amb actitud amenaçant. Els guàrdies civils el van haver de parapetar per protegir-lo de la gent que l’increpava: el van acompanyar fins a casa, a més d’un quilòmetre, mentre tot lo poble el seguia, entre crits i soroll. Això li va fer veure que no el volíem. I va dimitir.

 

A les eleccions municipals del 79, l’Associació de Veïns va ser la candidatura més votada i el sastre Joan Carranza es va convertir en el primer alcalde després del franquisme.

En Carranza es va entregar tant a la causa que ningú no el tallava quan parlava. I mira que el vaig veure enfrontat a gent de categoria! Un home molt intel·ligent. Sempre me deia: “Antonio, d’home a home, va zero”. Encara que siguin més poderosos, estem tots al mateix nivell.

 

Quines van ser les seves principals preocupacions un cop a l’Ajuntament?

Quan vam arribar al govern, el projecte ja estava en marxa. Nosaltres només vàrem voler que es complís la llei. La normativa de l’època prohibia viure en un radi al voltant de 2,2 km i nosaltres estàvem a un quilòmetre! Hi havia molts problemes. Per exemple, van situar la claveguera nuclear només a uns metres d’on es captava l’aigua per a la població. També mos devien molts diners. Havien pagat quinze milions de pessetes per la llicència d’obres tot i que, segons un informe extern, haurien d’haver pagat 268 milions pel grup primer i 350 milions de pessetes pel segon. Ens vam plantar i no vam donar-los el permís d’inauguració si no ens pagaven l’establert. Vam poder frenar la seva posada en funcionament i el reactor va estar llest i aturat un any i mig. FECSA no va pagar mai tot el que devia.

 

L'elèctrica els va intentar subornar per obtenir el permís?

No. Però és que érem insubornables. Un pot pensar: si mos donen molts quartos, potser val la pena! Però mos haurien penjat los del poble. Nosaltres mos devíem als veïns, era una qüestió d’amor propi. Però l’empresa i les institucions anaven contra naltros. No mos van matar –i això ho dic literalment– perquè cada dos per tres sortíem a la premsa dient que, si mos trobaven morts, eren els de la nuclear qui ho hauria fet.

 

Vostès van picar totes les portes: Generalitat, Ministeri d’Indústria, Governació... Els va sorprendre la resposta de les institucions?

Ells feien la seva feina, consideraven que era important per Catalunya i estaven a favor de la nuclear. Lo president Tarradellas no mos va voler ajudar. Més endavant, Jordi Pujol ens va visitar al poble i ens va dir que en fèiem un gra massa. Jo li vaig dir que el convidava a passar lesvacacions a Ascó si la central era tan bona. En canvi, sí que vam rebre suport de la ministra d’Indústria, Carme Mestre. I també una forta simpatia d’un diputat de Convergència i Unió, el científic Joan Oró.

 

A les següents eleccions, ja no varen ser primera força...

El que va fer decantar la balança va ser que van venir 252 persones que no eren d’Ascó a votar. Eren gent empadronada perquè havia treballat en la construcció de la central. Els van pagar 50.000 pessetes per anar a votar en contra nostra. Agafant-me fort del braç, Carranza me va dir, a la plaça del poble: “Hem perdut, Antonio, però això mos salva la vida”. I n’estic convençut, perquè la FECSA ens volia mal: teníem els telèfon punxats, estàvem sempre controlats, sabien sempre on anàvem. Amb la següent legislatura, la central va entrar en funcionament.

 

Al seu llibre, explica que un dels enginyers de FECSA, davant la seva tossuderia, els va etzibar: “Això és el progrés i el progrés no es pot aturar”

Jo, això del progrés, ho entenc. Però també els dic, si tant voleu una central nuclear, per què no la feu a la plaça Catalunya? Per què les autoritats no han fet complir la llei en el seu moment? La meva òptica és la de l’afectat.

 

Hi torna, a Ascó?

A Ascó, hi vaig per Tots Sants i no m’hi quedo. Alguns em diuen: “Quanta raó teníeu!”. M’ho diuen els fills dels que van defensar la central. Ja no hi ha un debat obert, sinó certa impotència. I no serà per quartos. De quartos, en tenen tots allí! Si hagués de tornar a lluitar, ho tornaria a fer. Perquè ara sé lo que és una nuclear i com pot afectar un poble.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: