“La presó és una lluita contra el temps”

Jose Solís va estar deu anys a la presó i va ser portaveu dels amotinats al centre penitenciari de Quatre Camins l’any 2004
13/01/2015

A l’interior d’una presó, trobem persones molt conscients de la seva situació. És el cas de Jose Solís, que s’ha anat recuperant a poc a poc del seu pas per la presó, sobretot amb molta consciència política. Superar la presó és possible, però deixa marca, sobretot per l’abús que suposa el Fitxer d’Interns d’Especial Seguiment (FIES) i el Departament Especial de Règim Tancat (DERT). Tot i així, mai no ha deixat de donar la cara. Mentre parlem, ens ensenya els documents recopilats al llarg dels anys. En destaca un on es reconeix que se l’enviava al primer grau en un moment que es deia que no existia. El va aconseguir de l’única manera possible, fent trampa.

 

Qui mana a la presó?

Avui dia, la presó està controlada per les grans corporacions sindicals. Després, qui hi mana són els subdirectors de règim, tant els d’interior –que s’ocupen de la seguretat– com els de tractament –que coordinen les teràpies i els tallers i formen part de la junta de tractament. Aquests darrers representen una esquerra progre que pensa que està fent un treball assistencial, un bé per les preses, quan el que fan és aconseguir que un mateix sigui el seu propi carceller. Et fan creure que el treball terapèutic serà molt bo per a tu, t’arrenquen tot rastre de combativitat i et converteixen en una persona dòcil.

 

En què consisteixen les teràpies?

Són teràpies de submissió fetes per psicòlegs, assistents socials o mestres. Infantilitzen les preses. A més, són cursos subvencionats i representen l’associacionisme institucionalitzat. Estàs obligat a anar-hi com a condició per gaudir d’una situació penitenciària més bona i si t’hi oposes, en surts molt perjudicat: no et progressen del grau en què et trobes i et porten a mòduls amb condicions més dolentes. Com a mínim, suposa el compliment de la condemna sense gaudir de cap benefici penitenciari. Jo no hi anava mai perquè preferia anar a llegir o intentar fer coses que ens fossin útils, com muntar activitats d’esports i tallers de reciclatge o beneficiar-nos de les lectures que ens feien arribar alguns col·lectius i ateneus.

 

Com és el dia a dia?

Els primers mesos són els pitjors, es fan molt llargs. Després, a poc a poc, vas creant automatismes. La presó és una lluita contra el temps. Et fan recomptes diaris; te’n poden fer de tres –si ets en règim de segon grau– a set –en primer grau. A la presó, sobretot si passes per aïllament, perds del tot l’orientació. A Can Brians, em van tenir 64 dies seguits aïllat. Després, em van donar cops i bufetades que em provocaven molts problemes d’oïda. No percebia el pas del temps perquè em tenien amb llum tot el dia. La comunicació amb l’exterior és molt difícil. No hi ha mòbils o Internet, en general, tot i que les persones que gaudeixen de certs privilegis –com els narcotraficants o les persones de classe alta– sí que poden tenir-hi accés en certs mòduls. En tot cas, les persones en règim tancat mai no en poden fer ús. Són les més incomunicades.

 

Es troben a faltar suports?

Quan entren, les persones no saben què fer. Hi ha molt poca preparació, no hi ha cap col·lectiu que els acompanyi, que els doni suport. La lluita es dilueix, els vincles amb l’exterior es trenquen. Ens caldria un suport col·lectiu des de dins; això evitaria que molta gent que lluitava fora deixi de lluitar quan entra. Sí que demanaria que les presons no estiguin tant estigmatitzades, que els col·lectius combatius no les oblidin, perquè l’eina que empra l’Estat per acabar amb qualsevol mobilització és la presó, perquè els carcellers són agents de l’Estat preparats per trencar processos polítics. Hem de ser-ne conscients i formar part de la lluita, tant des de dins com des de fora.

 

Has treballat mai a la presó?

L’únic cop que he treballat en reinserció va ser a la presó de Lleida. Buscaven algú que portés la comptabilitat, aranzels de materials, nòmines... i jo me’n podia ocupar. Vaig veure que les preses no cotitzaven a la Seguretat Social i ho vam denunciar. L’any 1999-2000, vam guanyar la sentència i allò va tenir un efecte rebot que no esperàvem. La sentència va servir per crear jurisprudència, és a dir, llei aplicable. Això va comportar que es fessin inspeccions en altres espais, com centres per migrants, on les persones eren explotades als tallers sense gaudir d’un permís de treball. Al centre, li va caure una multa de milions de pessetes i, als treballadors, els van haver de fer el permís de treball, document amb el qual deixaven de ser il·legals. Arran d’aquest fet, va començar el meu periple pel primer grau. Aquell va ser un primer procés; després, va venir la denúncia de tortures i abusos a la presó.

 

Et van medicalitzar en algun moment?

Intenten medicalitzar-te des del principi. Recordo que, només entrar, ja em van oferir pastilles. Com que la gent es troba en un ambient tant depressiu, sol acceptar. Després, t’amenacen de no donar-te’n si la teva conducta no és de submissió, tal com vam poder veure el dia del motí de Quatre Camins: moltes preses van desistir pel xantatge que se’ls va fer.

 

Qui decideix els permisos i els beneficis?

La junta de tractament, un equip que valora si pots beneficiar-te de certs avantatges o no. Així doncs, el fet que continuïs a la presó o se’t concedeixi un tercer grau ja no depèn d’un jutge. Això funciona des dels anys noranta i anirà cada cop a més.

 

Què en treus, del pas per la presó?

El pitjor que li pot passar a algú que és a la presó és quedar-se i sentir-se sol, perquè això et pot portar al suïcidi. Passa molt sovint. Jo mai no m’he sentit aïllat, ni tan sols quan estava en primer grau. Sempre he estat en contacte amb certes persones i col·lectius, fins i tot en una cel·la d’aïllament. La presó m’ha servit per reforçar el meu pensament, per veure més clarament la discriminació social contra la pobresa. (Fa una pausa) M’ha ratificat en els meus pensaments i m’ha fet donar més valor al que és vital.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: