Per què sóc un jueu antisionista?

05/04/2016

Tot i que no és habitual, dins el col·lectiu investigador i docent jueu de la universitat israeliana, també hi ha dissidència. En aquest article, el professor Ofer Cassif connecta diverses idees centrals del sionisme amb l’etnicisme, el colonialisme i l’antisemitisme. L’autor indica que el text reflecteix el seu punt de vista i no està relacionat amb la Universitat Hebrea o cap altra institució acadèmica a la qual hagi estat associat

/MANUEL CLAVERO

 

El dimarts 21 de març, molta gent d’arreu del món va commemorar la terrible massacre racista ocorreguda a Sharpeville, Sud-Àfrica, el 1960, una carnisseria en què 69 manifestants negres anònims van ser assassinats per la policia de l’apartheid. Només un parell de setmanes abans de la commemoració, un estudi del centre de recerca Pew revelava que gairebé la meitat dels jueus israelians vol expulsar els àrabs i que el 79% creu que els jueus haurien de rebre un tracte preferencial respecte als ciutadans àrabs.

El setembre de 1967, alguns sectors de l’esquerra israeliana ja advertien que l’ocupació de Jerusalem Est conduiria a la resistència i la resistència, a l’opressió

A Israel, el racisme en general –i contra la minoria nacional arabopalestina en particular– va en augment. Ha crescut especialment des que es va formar el segon govern de Benjamin Netanyahu el març de 2009 i està empitjorant cada dia que passa. No hi ha dubte que la brutal ocupació en marxa –similar a l’apartheid– a Cisjordània, la Franja de Gaza (sí, encara està sota control israelià) i Jerusalem Est (els territoris palestins que Israel va ocupar el 1967) aviva aquest racisme i juga a favor dels fanàtics d’Israel com Netanyahu i els seus ajudants.

Com van fer notar algunes persones d’esquerres d’Israel el setembre de 1967: “L’ocupació porta a la dominació estrangera. La dominació estrangera porta a la resistència. La resistència porta a l’opressió. L’opressió porta al terrorisme i el contraterrorisme”. I el professor israelià Yeshayahu Leibowitz va afegir: “La corrupció característica de cada règim colonial també prevaldrà a l’Estat d’Israel. L’administració haurà de suprimir la insurgència àrab amb una mà i adquirir traïdors àrabs amb l’altra”.

Com va escriure Albert Memmi, quan els natius resisteixen, els colonitzadors assumeixen discursos racistes i presenten els colonitzats com un "col·lectiu inferior"

Històricament i lògicament, és cert que l’ocupació porta a la resistència, però també condueix al creixement del racisme entre els ocupants. Com va escriure Albert Memmi, el gran intel·lectual francès: quan els natius colonitzats resisteixen, els colonitzadors els presenten com individus “assedegats de sang per natura”, “assassins nats”, “inherentment salvatges” i com un “col·lectiu inferior” al qual no s’ha d’aplicar la democràcia i els drets humans. Racisme i tirania, doncs, són productes intrínsecs de la colonització. Ara, des que la minoria nacional àrab dins l’Estat d’Israel pròpiament dit i els palestins dels Territoris Ocupats pertanyen a la mateixa nació, ambdós són víctimes del racisme i la discriminació israeliana. En altres paraules, els palestins de les dues bandes de la línia verda (frontera prèvia al 1967) han estat les víctimes permanents de la societat i el domini racista israelians.

Tres fonaments del sionisme

Des del meu punt de vista, el racisme israelià és estimulat per l’ocupació i fomentat pel govern neofeixista de Netanyahu, però, en primer lloc i especialment, està incrustat en el sionisme. D’acord amb aquesta ideologia, els jueus d’arreu del món constitueixen un poble que posseeix el títol d’autodeterminació nacional a la seva pàtria ancestral, anomenada Eretz Israel (la terra d’Israel). Des del començament i fins ara, l’objectiu ideal sionista ha estat fer efectiva una triple congruència entre tres capes:

—El poble jueu entès ètnicament. Els jueus, arreu del món (i a través de la història), són definits com una estirp comuna pel sionisme, com si tots compartissin els mateixos antecessors i pertanyessin a una mateixa descendència.

—La pàtria. El sionisme identifica Eretz Israel com el lloc on va néixer i es va reproduir el poble jueu. Com diu la Declaració israeliana d’independència: “La terra d’Israel va ser el lloc de naixement del poble jueu. Aquí, es va formar la seva identitat espiritual, religiosa i política, (i, per tant, aquí hi ha) una connexió històrica entre el poble Jueu i Eretz Israel”.

—L’Estat sobirà. Atesa la connexió de sang i sòl que el sionisme atribueix entre el poble jueu al llarg de les generacions i Eretz Israel, l’establiment d’un Estat jueu esdevé el projecte polític principal del sionisme. La restauració del control jueu de la pàtria històrica esdevé el primer, si no l’únic, objectiu sionista. De nou, la Declaració d’independència és molt clara sobre això. A Eretz Israel, el poble jueu “va aconseguir independència i va crear una cultura de significació nacional i universal (...) Exiliat d’Eretz Israel, el poble jueu es va mantenir fidel a ell a tots els països on estava dispers, sense deixar de pregar i esperar el reton i la restauració de la seva llibertat nacional”. Per tant, segons el document, hi ha un “dret històric i natural del poble jueu (...) a un renaixement nacional al seu propi país”.

Etnicisme, colonialisme i antisemitisme

Al meu parer, almenys hi ha tres mals en el projecte sionista tal com ha quedat dibuixat més amunt, a part dels mites respecte al naixement del poble jueu i la seva història a Palestina (terra d’Israel), encara que estiguin relacionats amb aquests mals:

—Etnicisme. El sionisme sempre ha donat prioritat a la identitat ètnica jueva i ha emfatitzat els valors intrínsecs del nacionalisme i la seva cerca d’un Estat. Així, qualsevol altre valor o postura que puguin haver defensat diferents faccions sionistes (per exemple, el socialisme, el liberalisme, la democràcia) sempre ha estat marginada i subordinada al pla mestre, és a dir, a la consecució de la dominació ètnica jueva i la creació de l’Estat a Palestina. Com va fer notar el sociòleg israelià Baruch Kimmerling, la llei israeliana de retorn (1950) i la llei de ciutadania (1952) defineixen el fet de ser jueu més o menys d’acord amb les lleis nazis de Nüremberg. La nació i l’Estat sempre van ser els valors últims del credo sionista, per davant de la democràcia, els drets humans, la justícia social, la igualtat o la llibertat. A l’Israel actual, es persegueixen les organitzacions de drets humans, la premsa, els tribunals, el món acadèmic, la minoria nacional palestina, etcètera. En gran mesura, aquesta feixistització d’Israel, com s’anomena comunament, és un subproducte d’aquest etnicisme sionista de llarga durada.

La nació i l’Estat sempre van ser els valors últims del credo sionista, per davant de la democràcia, els drets humans, la justícia social, la igualtat o la llibertat

—Colonialisme. A finals del segle xix, quan es va formar la Federació Sionista, la gran majoria d’habitants de Palestina no eren jueus, sinó àrabs musulmans. El cens de 1890 recollia una població de 532.000 persones a Palestina: 432.000 eren musulmanes, 57.000 eren cristianes i només 43.000 eren jueves. Atès el seu ideal de la triple congruència, el moviment sionista (i posteriorment l’Estat d’Israel) ha estat perseguint una política de canvi demogràfic. Mitjançant una combinació d’estímul de la immigració jueva a Palestina (aliya) i una deportació sistemàtica d’àrabs de les seves terres i llars (directament o indirecta, assetjant-les o assaltant-les fins a fer-les fugir per voluntat pròpia), el moviment sionista i després l’Estat israelià han intentat prendre el control sobre Palestina i convertir-la en un Estat jueu sobirà. Per desgràcia, han tingut èxit. Per cert, els partits i els moviments sionistes que ara demanen la retirada d’Israel dels territoris ocupats el 1967 ho fan, sobretot, per mantenir una majoria jueva dins l’Estat d’Israel pròpiament dit, més que perquè la justícia ho requereixi. En resum, les polítiques sionistes són inherentment racistes.

En no creure en la integració jueva a d’altres nacions, en insistir que l’antisemitisme és un destí predeterminat, el sionisme ha desafiat la lluita contra la discriminació

—Reaccionarisme i antisemitisme. Tot cercant la triple congruència i, per tant, l’aliya, el sionisme sempre ha reclamat que no hi ha cap lloc segur pels jueus que no sigui un Estat jueu, un espai propici per a la seva identitat autèntica o, com a mínim, prou bo per al seu benestar i la seva prosperitat. En aquest sentit, normalment, el sionisme predica contra la integració dels jueus a les altres nacions i tendeix a alinear-se amb les forces més reaccionàries, sovint les antisemites. En no creure que sigui possible la integració jueva a d’altres nacions, en insistir que l’antisemitisme és una espècie d’etern destí predeterminat, el sionisme sempre ha desafiat, fins i tot subvertit, la lluita de les forces democràtiques contra la discriminació i per la democràcia i la justícia.

En conclusió, em sembla que el sionisme, com a ideologia i com a moviment polític, s’ha d’entendre com una força racista, colonialista i reaccionària que no només danya els interessos del poble palestí, sinó també els dels jueus d’arreu del món i de l’Estat d’Israel. El sionisme, m’atreveixo a dir, s’ha de llençar a les escombraries de la història.

 

*Ofer Cassif és doctor en Ciències Polítiques, professor a la Universitat Hebrea de Jerusalem

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: