Impressions

Viure (la pell) després

27/07/2017

"Afortunadament, jo provinc d'un ambient en el qual reparàvem els danys que havien sofert els tapissos, i la idea de la reparació s'ha mantingut en mi. Les coses es poden reparar. Jo no crec en el Fènix, que les coses puguin morir i ressuscitar [...] sinó que tinc fe en l'acció simbòlica".

Louise Bourgeois

"Souviens-toi de rester vivante"

Oscarine Bosquet


Aüc, el so de les esquerdes. A l'escenari (atenció, spoiler), les actrius es renten amb angoixa les mans, els avantbraços, les cuixes, les espatlles. El sexe. Un cop i un altre, metòdicament, desficiosament, rabiosament. Sense parar. Es freguen la pell com si volguessin arrencar-se-la, esborrar-la, extingir-la. I quan semblava que acabaven, tornen a començar. Un cop i un altre. Rabiosament, desficiosament, metòdicament. Les mans. Els avantbraços. Les cuixes. Les espatlles. El sexe.

La violència sexual no travessa els cossos agredits: s'hi queda. Hi fa niu. Respira contra la pell i les costelles. El procés de recuperació passa inevitablement per la necessitat de restaurar el vincle amb el cos abusat (violat-agredit), que ara sent, es ressent, respira, udola o calla d'una manera nova, que costa reconèixer com a pròpia. Les guies d'ajuda a les víctimes de violència sexual enumeren amb precisió les seqüeles (retraumatització, ansietat, estat permanent d'alerta, evitació, tristesa, desànim, ràbia, culpa, vergonya...), però cap d'aquestes paraules no és suficient per posar nom a la vivència del cos violentat. I aquest anomenar el cos és essencial per recuperar-lo, per restablir-hi un vincle que permeti una supervivència tan poc dolorosa i dissociada com sigui possible.

Són inútils (i fan mal, perquè jutgen i sovint condemnen) els intents d'homogeneïtzar les respostes corporals, emocionals i mentals a la violència sexual que s'ha patit

Perquè sobreviure significa romandre viu després de la mort d'un altre, després d'un fet qualsevol (Souviens-toi de rester vivante), però l'etimologia deixa al descobert el risc constant de dissociar-se i la dificultat de restaurar una vivència positiva del mateix cos i de la mateixa vida: després de la violència, es viu per damunt de, se sobrevola el fàstic, la por, la ràbia, la vergonya, la culpa, sense perdre-les mai de vista. Són a baix, com les aigües brutes d'un riu sota el pont per on caminen fent equilibris els cossos violentats, i només ho saben ells, només ells s'ho miren de reüll o fixen la vista en un altre punt i obliden per sempre o obliden a estones. Només ells parlen o callen (i es penedeixen sovint d'haver parlat o d'haver callat). Fan el que poden. No hi ha una sola manera de sobreviure, no hi ha, doncs, una sola manera de dir-se a una mateixa supervivent, i són inútils (i fan mal, perquè jutgen i sovint condemnen) els intents d'homogeneïtzar les respostes corporals, emocionals i mentals a la violència sexual que s'ha patit.

No hi ha una sola manera de viure la pell després. De mirar-la, de tocar-la, de sentir-la. No hi ha una sola manera de viure que te la mirin després, que te la toquin després, que te la sentin després; d'assumir que no saps quina durada tindrà aquest després. No hi ha una sola manera de sobreviure, de rescatar el desig dels circuits tallats de la violència. I no hi ha una sola manera, tampoc, de dir en i amb el cos la violència que s'hi ha exercit. Hi ha esquenes atapeïdes de filaments nerviosos que salten com un animalet espantat a la mínima carícia. Pors tatuades al còccix, als omòplats, en cada una de les vèrtebres. Músculs que es fan paret seca per on comptades vegades s'hi escola la tendresa. Parts del cos que moren per sempre al plaer de la carícia i del tacte. Pells de vidre, de tel de ceba, hipersensibles, amb dies de curtcircuit, de sentir massa, d'exposar massa. Pells que voldrien una segona capa de pell que ho fes tot menys intens, més normal, més assumible.

Res no mor ni ressuscita, però les coses es poden reparar, deia Bourgeois. Els seus pares tenien un taller de restauració de tapissos antics, i la seva mare li feia dibuixar els trossos que faltaven per poder teixir-los després. Aquest poder simbòlic de la reparació no nega la petjada de l'esquinç, de la violència, de la ruptura, però confia en el cos (en les mans que cusen, els ulls que guien el camí del fil i l'agulla, l'atenció plena en el fer) per reparar la vida mateixa (el cos mateix, la ment mateixa). Res no mor, ni tan sols el que creiem que va morir aquell vespre, aquell migdia, aquella matinada. Com no moren tampoc, del tot, el pànic, les basques, els malsons que respiren avui i que si volem (si podem), escollim de no desatendre: són els fils que cusen els pedaços, que completen el dibuix de què ara som. Res no mor ni ressuscita, però les coses es poden reparar. Perquè no podem (i potser no volem) arrencar-nos la pell i la història i llençar-les al mar. Perquè és nostra, tant si el món vol com si no vol donar espai i veu al nostre crit. Al nostre aüc.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: