Expressions

“Un dels pilars és plantejar la possibilitat que algú pugui matar la idea de Déu"

Ignasi Franch | @ignasifranch
23/09/2014

Entrevista a l'escriptor Jordi de Manuel

Jordi de Manuel ha publicat La decisió de Manperel, una novel·la fantàstica atípica.
També acaba de coeditar el recull de contes Científics lletraferits, un especial de la revista 'Mètode'.

Les teves últimes novel·les eren de gènere negre, encara que Mans lliures incloïa elements d’anticipació. Tenies ganes de recuperar la ciència-ficció?

Moltes. Em venia molt de gust fer una obra així. Classificar-la com a ciència-ficció depèn dels crítics, però sí que inclou un component especulatiu i fantàstic.

El protagonista de La decisió de Manperel és una mena de detectiu del cosmos, un matemàtic esquiu obsedit a descobrir la forma de l’univers. D’on sorgeix?

Victor Manperel està inspirat en el matemàtic Gregory Perelman. L’origen del llibre és una notícia de diari: Perelman va resoldre un dels enigmes del mil·lenni, la conjectura de Poincaré, però no acceptà el premi ni els diners amb què estava dotat.

El cinema massiu ha provocat que s’associï la ciència-ficció amb les catàstrofes i les grans batalles. El teu enfocament és més intimista, fins i tot quotidià, però amb escapades fantàstiques.

Sí, és com si Hollywood fes pagar un peatge d’una acció sobredimensionada, quan hi ha pel·lícules extraordinàries que no van per aquest camí, com Gattaca o Intel·ligència artificial. Jo he buscat un ritme molt més pausat que a les meves darreres novel·les. Però la història té tibantors. Penso que el joc de les gravacions que rep el protagonista, per exemple, pot atrapar el lector. Em costa entendre una novel·la sense algun component d’intriga. Com a escriptor, crec que l’ha de tenir. Sigui criminal, psicològica, amorosa...

Normalment, mostres un interès per la definició dels personatges més enllà de la seva funció estrictament narrativa. Aquí, a més, potencies la importància del paisatge.

Sí, per a mi, dota el text d’una atmosfera. Vull que el lector estigui caminant per la tundra, que estigui a l’illa on se situa l’acció, que aquest ambient convidi a entrar dins el món que mostro.

I tot aquest vessant superador de convencions genèriques, te l’has plantejat com un petit desafiament estilístic o amb una certa normalitat?

Com un repte. Per a mi, l’escriptura té aquest vessant, encara que també sigui una pràctica divertida. Crec que el públic és intel·ligent i no el puc considerar incapaç d’assumir desafiaments. La decisió de Manperel no és fàcil, no agradarà a tothom, però crec que pot agradar molt a algunes persones. Per aquesta fusió de personatges, de paisatge, d’elements de gènere i d’elements que no ho són.

Pot sorgir el dubte sobre si ofereixes literatura fantàstica o literatura sense adjectius...

Això no em preocupa. L’important és que aporti alguna cosa, que no deixi indiferent, que emocioni... Etiquetar és superflu i, de vegades, pot fer mal a les obres. Més en un mercat com el català, que no està normalitzat.

Amb les seves particularitats, la teva proposta sembla remetre a una ciència-ficció filosòfica. Planteges temes com la capacitat destructiva de la saviesa.

Sí, un dels pilars és plantejar la possibilitat que algú pugui matar la idea de Déu. I vaig trobar una manera de poder fer-ho amb una mena d’apocalipsi de coneixement. La ficció que plantejo substitueix la idea de Déu i és tan creïble com aquesta, per creure en qualsevol d’aquestes dues coses has de tenir fe. És curiós: no ens sentim trasbalsats davant de creences mil·lenàries perquè considerem que les necessitem, però sí que ens sorprèn una altra cosa.

Parlar d’un coneixement destructiu i d’una força externa darrere d’aquest pot recordar 2001: una odisea en el espacio, però el teu desenllaç té quelcom d’afirmació del lliure albir.

Sí, aquest coneixement extern l’accepta.

També hi ha un component de renúncia al coneixement, com si fos quelcom conflictiu i el personatge decidís viure una pau ignorant...

La decisió pot ser criticada. És la que pren el personatge. Jo, que sóc ateu, n’hauria pres una altra. Però ell decideix això i no el dirigeixo. A més, la literatura parla dels humans i els humans som contradictoris.

Ara, juntament amb Salvador Macip, has editat un especial de la revista Mètode, Científics lletraferits, que inclou una vintena de relats on la ciència és protagonista. D’on va sorgir aquesta idea?

Volíem reunir dones i homes amb formació científica i tecnològica que alhora tinguessin, almenys, un volum de ficció publicat en català. L’objectiu principal era constatar que la frontera entre ciències i lletres és una imposició antiga dels sistemes educatius, una frontera permeable i arbitrària.

Destacaries algun relat?

Destacaria que hi ha veus narratives extraordinàries i molt diferents. Cada text conté la seva revelació. En conjunt, em sembla una obra insòlita i sorprenent.

S’hi pot acostar amb tranquil·litat l’audiència de lletres pures?

No estic gaire segur que existeixi. Hi ha tants lectors i lectores com persones, amb els seus referents i el seu bagatge. Els contes estan agrupats en set blocs que proporcionen més coherència al recull. És literatura. Vertebrada en diferents fets científics, però, finalment, literatura.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.301. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.