L'habitatge a Barcelona: lloguer social i noves formes de tinença

El text qüestiona el Pla d'Habitatge de l'Ajuntament tot assenyalant la necessitat d'identificar els habitatges buits i la rehabilitació, en comptes de la nova construcció, així com estudiar amb cura les prioritats socials que ha de cobrir el sòl públic.

La propietat immobiliària de Barcelona en general, i de l'habitatge en particular, s'han convertit en un sucós negoci més enllà del boom de la compra particular fruit de l'aquelarre hipotecari. La possibilitat de convertir els habitatges en pisos turístics, legalment o il·legalment, va atraure la inversió no només de petits propietaris sinó també de fons voltor i altres grans inversors. Les dificultats per construir nous hotels i allotjaments turístics a la ciutat han fet disparar altres formes d'explotació com els pisos de luxe. No és només que el valor de mercat s'hagi imposat al valor d'ús de l'habitatge, dret bàsic que hauria de ser d'accés universal, sinó que l'habitatge a Barcelona és avui una autèntica reserva de capital internacional.

Segons l'informe Exclusió residencial al món local. Informe de la crisi hipotecària de Barcelona (2013-2016), amb dades del poder judicial, a Barcelona el 93% dels desnonaments són ja per impagament de lloguer. Qui més qui menys té algun cas proper, si no l'està patint, en què els tres anys de contracte s'acaben i esperen amb angoixa la notificació de la propietat amb la pujada del lloguer o, directament, amb la resolució de contracte: 30 dies i al carrer. L'encariment progressiu –i que no sembla haver tocat sostre- de l'habitatge juntament amb la precarietat generalitzada de les classes populars amb taxes de pobresa creixent, han posat a centenars de milers de persones en una situació límit. Davant aquesta situació, tant la intervenció pública com l'autoorganització popular esdevenen imprescindibles per revertir la situació.

A Barcelona el 93% dels desnonaments són ja per impagament de lloguer. L'encariment dels preus juntament amb les taxes de probresa creixent posen milers de persones en situació límit

En aquest marc de recerca d'alternatives, iniciatives i propostes diferents s'obren espai en el debat i en l'acció pública i comunitària. Una qüestió que darrerament ha estat objecte de discussió és el de la col·laboració públic-privada, d'una banda, i la de les cooperatives d'habitatge, per l'altra. És important separar dues qüestions per tal de clarificar les coses, aclarir els posicionaments i, sobretot, no enganyar a ningú a l'hora de confrontar idees, projectes i opinions. A més a més, entenem que aquesta discrepància és lògica i necessària i que ens ha de permetre tenir un debat profund i sincer sobre la qüestió.

Pel què fa al model públic-privat, el Pla d'habitatge recentment aprovat per l'Ajuntament de Barcelona (Barcelona en Comú, PSC, CiU i Ciutadans) ha reobert les portes –si és que mai s'havien tancat- a la participació del sector privat en les polítiques públiques d'habitatge. I aquí cal no confondre els termes, no parlem de cohabitatge, de cessions d'ús, ni de cooperatives, parlem de la participació d'empreses privades en la promoció d'habitatge finançat amb diners públics, incloent-hi la creació d'una empresa mixta de capital municipal i privat. Aquesta és una de les principals causes del vot contrari de la CUP Capgirem Barcelona al Pla d'habitatge al ple de l'Ajuntament del passat gener. És especialment preocupant la defensa aferrissada de la col·laboració públic-privat va fer el regidor d'habitatge, Josep Maria Muntaner, al darrer plenari, per tal de rebutjar una proposta de la CUP per descartar aquesta possibilitat. Ens trobem doncs davant d'una aposta estratègica de l'Ajuntament, a 10 anys vista, que situa la participació d'empreses privades en les polítiques públiques d'habitatge com pota fonamental. Aquesta aposta suposa continuar amb la lògica de generar benefici privat amb les polítiques socials, un exemple paradigmàtic de la despossessió del bé comú amb transferències constants de capital públic a mans privades.

El Pla d'habitatge aprovat per l'Ajuntament ha reobert les portes a la participació del sector privat en les polítiques públiques d'habitatge

Una altra qüestió són les fórmules d'habitatge cooperatiu. De nou aquí cal acotar els termes i parlar clar: una cosa són les noves formes de promoció i/o tinença d'habitatge i l'altra què es fa amb el sòl públic de la ciutat. Que noves formes com les cooperatives d'habitatge s'obrin pas enmig del negoci especulatiu del sòl i la construcció és una bona notícia i ha de comptar amb el suport de les administracions. Les mesures per promoure'l poden ser diverses: bonificació de l'impost de construccions i obres i de l'IBI, convenis per la retirada de residus de la construcció, algunes subvencions per a l'eficiència energètica, la incorporació de la perspectiva de gènere en els edificis o l'impuls de línies de crèdit que en facilitin el finançament. Però hi ha una qüestió que ens preocupa i que entenem que requereix una reflexió profunda i col·lectiva: la cessió de sòl públic a les cooperatives d'habitatge.

Actualment a la ciutat de Barcelona el parc públic d'habitatge és de l'1,6% del total, lluny del 50% que tenen ciutats com Amsterdam, La Haia, Rotterdam o Utrech, però també del 20% recomanat per la Plataforma CAT-MED (de la que Barcelona forma part). Aquest percentatge ridícul no permet donar resposta ni tan sols a la situació d'emergència habitacional i sovint la sortida és pagar hostals per reallotjar les persones o fins i tot pagar lloguers a les entitats financeres. De fet, el percentatge públic ni tan sols fa pessigolles al mercat de lloguer per pressionar els preus a la baixa com sí que passa en ciutats amb un percentatge molt superior. És en aquesta situació, en la realitat social i econòmica de la ciutat ara i aquí, que cal prioritzar el destí del sòl públic, les inversions en matèria d'habitatge i les mesures contra l'especulació. Com en tota política que implica inversions o ús de recursos públics és fonamental decidir les prioritats atenent les necessitats socials.

A Barcelona, el parc públic d'habitatge és de l'1,6%, una xifra que no cobreix ni les situacions d'emergència habitacional

D'una banda, el que cal posar sobre la taula és la necessitat d'una aposta clara, decidida i valenta per tal de mobilitzar els habitatges buits que hi ha a la ciutat, i que es xifren entre 50.000 i 80.000 (als quals cal afegir immobles abandonats en ruïna, solars, etc.). Aquesta aposta, però, és avui pura retòrica, ja que ni tan sols s'estan destinant prou recursos a la detecció d'habitatges buits i a l'elaboració d'un cens a curt termini, fent impossible l'actuació en aquest aspecte. De l'altra, cal posar al centre de les inversions la rehabilitació d'habitatges enfront de la nova construcció davant de l'alta densitat urbana i la superfície limitada que té Barcelona, junt amb altres motius com poden ser raons mediambientals i l'antiguitat del parc d'habitatge. En tercer lloc, és imprescindible la reapropiació de sòl i d'habitatges de la ciutat per tal d'augmentar el parc públic. I finalment, què s'ha de fer amb el sòl públic?

En primer lloc cal tenir en compte que l'Ajuntament de Barcelona disposa de molt poc sòl públic el què limita molt la seva capacitat de construcció de nou habitatge i ampliar així el parc públic municipal. L'escassetat de sòl públic, l'1,6% d'habitatge públic, i tot enmig d'una situació d'emergència habitacional en un mercat privat desbocat, formen una combinació de factors que a parer nostre fan imprescindible la reflexió sobre l'ús del sòl públic. No és una confrontació entre públic i comunitari, ni de posar al mateix sac coses diferents, com la propietat lliure (que permet l'especulació) i la cessió d'ús o el dret de superfície sense lucre possible.

És necessària una aposta clara, decidida i valenta per tal de mobilitzar els habitatges buits que hi ha a la ciutat, i que es xifren entre 50.000 i 80.000 així com prioritzar la rehabilitació

Es tracta, doncs, de posar al capdavant de les polítiques d'habitatge aquelles que garanteixen caràcter universal, que posen per davant el valor d'ús enfront del valor de mercat, i basat en el principi bàsic de necessitat de les persones. I aquí cal posar en relleu que el model cooperatiu proposat per l'Ajuntament planteja un handicap d'entrada: l'aportació de capital inicial i la necessitat de finançar la construcció de l'edifici mitjançant crèdits que, d'alguna manera o altra cal garantir el retorn. Tot plegat suposa una inversió mitjana aproximada d'uns 90.000 euros per habitatge, que si bé no són assumits al 100% pels socis habitants, sí que ho és en bona part. Aquest sistema, doncs, planteja una barrera vers la capacitat econòmica de qui necessita habitatge assequible, a diferència d'un sistema d'habitatge públic de lloguer social que garanteixi un cost màxim del 30% dels ingressos (subministraments inclosos). Com deia recentment el portaveu de la PAH de Barcelona, les administracions han d'ampliar el parc públic de lloguer social i Barcelona ha d'arribar al 2027 al 15% d'habitatges destinats a polítiques socials.

Amb aquestes línies pretenem posar un debat necessari sobre la taula. La discussió no és sobre l'economia social i solidària com ha arribat a afirmar el govern de la ciutat, sinó sobre prioritats en polítiques públiques d'habitatge a la ciutat.

 

Maria Rovira i Xavier Monge són, respectivament, regidora a l'ajuntament i membres de CUP Capgirem Barcelona


 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades