"Els partits d'esquerra tenen pànic a sortir-se del guió de l'ocupació, de l'estat de benestar i de la riquesa material"

L'autor Manuel Casal Lodeiro, 'Casdeiro', presentarà aquesta setmana el seu llibre 'La izquierda ante al colapso de la civilización industrial. Apuntes para un debate urgente' a València, Palma i Vilanova i la Geltrú
"Quan el capitalisme col·lapse, procurem que no ens caiga al damunt"
Luscofusco
Paula Duran 25/07/2017

Nascut a Barakaldo l'any 1970 i de professió informàtic, Manuel Casal Lodeiro, més conegut per Manuel 'Casdeiro', ha dedicat gran part de la seua vida a projectes per a la difusió d'alternatives, sobretot pel que fa al ciberactivisme social i cultural. Amb un peu al País Basc i altre a Galícia, la terra de la seua família on ha tornat per quedar-se, Casdeiro inverteix molt de temps i esforços a difondre els efectes que se'n deriven del pic del petroli, el declivi –i futur esgotament– dels combustibles fòssils, així com alternatives viables per pal·liar els efectes d'aquest canvi de paradigma sistèmic. L'autor presentarà 'La izquierda ante al colapso de la civilización industrial. Apuntes para un debate urgente' el 26 de juliol a València, al Centre de Cultura Contemporània Octubre i el 27 de juliol a Palma, en la ràdio Ona Mediterrània. Dos dies després, estarà a Vilanova i la Geltrú, en l'Escola d'Estiu de la CUP. Tot això amb la intenció d'obrir un debat necessari respecte a l'esfondrament de la industrialització en una era on les societats occidentals han estat malacostumades a la immediatesa i a les solucions dels problemes estructurals amb polítiques a curt termini.


Per posar en context a les lectores, què és el col·lapse?

"Si es redueix bruscament l'energia de què disposem ara, estem abocades a una reducció brusca de la complexitat de la nostra civilització. A un col·lapse"

Els sistemes, per fer-se més complexos, necessiten cada vegada més energia. Per exemple, hi va haver un salt en l'agricultura perquè es va aprendre a extraure l'energia dels animals. Amb la colonització d'Amèrica va haver-hi un segon xut d'energia i de recursos a disposició de les potències colonials europees. I després va vindre l'immens xut d'energia del carbó, que va facilitar la primera Revolució Industrial, al que l'acompanya el del petroli, el gas, etcètera. Aleshores, si es redueix bruscament l'energia de què disposem ara, estem abocades a una reducció brusca de la complexitat de la nostra civilització. A un col·lapse.


El teu llibre expressa, implícitament i explícita, que existeix una falta de valentia per part dels partits polítics d'esquerra per parlar d'açò. Per què creus que passa?

Sí que hi han hagut partits més locals com la CUP o EH Bildu que s'han apropat o estan interessats en el tema, però tampoc amb massa ganes. En general, els partits d'esquerra tenen un pànic escènic terrible a eixir-se del guió de l'ocupació, de l'estat de benestar i de la riquesa material. I s'ha de fer entendre que abans del capitalisme i dels combustibles fòssils no existia el treball entés com una ocupació assalariada, ni un sistema de benestar. Tot aquest paradigma és fruit de la revolució industrial i dels combustibles fòssils. El problema és que l'esquerra s'ha obsessionat tant amb què la gent visca amb una qualitat de vida mínima en aquest sistema, amb l'estat de benestar o un treball, que s'han oblidat que són instruments i no un fi en si mateix.


Un any després de publicar aquesta crítica i de veure poques cartes sobre la taula, què els hi demanaries?

Doncs no els demane que renuncien a cap principi fonamental de l'esquerra, tot el contrari. Per exemple, avui en dia, només ens alimentem en un 50% del que produïm ací. Si ara ens deixara d'arribar menjar de l'exterior, o ens estrenyem el cinturó o ací només menja la meitat de la gent. I com a polítics haurien de dir-ho així de clar. No podran dir amb exactitud quin any passarà, però sí que poden explicar que a cada territori haurem de mantenir-nos amb els nostres propis recursos. Per això, en primer lloc, els partits polítics d'esquerres haurien d'estar promovent la defensa, a mort, de les muntanyes comunals. Perquè en un futur on la gent haja de tornar a viure del que produeix, haurem de tornar a les muntanyes a produir aliments, llenya, etcètera. En segon lloc, en lloc d'una renda bàsica seria molt millor una reforma agrària que posara a disposició de tot el món un tros de terra. Perquè aquesta és l'única font real de riquesa. I això també es pot llegir en Marx: les fonts de riquesa són el treball humà i la terra, però la força humana existeix perquè s'alimenta d'allò que dóna la terra. Per últim, estem en la fase on haurem de plantejar, de tot el que tenim, què sacrifiquem. No podrem mantenir-ho tot i també tenim moltes addiccions. Aleshores, s'ha d'obrir i amplificar el debat per mitjà d'aquestes formacions: quines són les necessitats reals i què és prescindible.


Ara que parles de Marx, també critiques el concepte de dictadura del proletariat i el seu subjecte, la classe obrera. Per què?

"Ja no ens necessiten ni com a consumidores ni com a treballadores, ja no hi ha energia per a tot aquest consum de masses, i ens van expulsant als marges del sistema"

Perquè ja no té vigència ni l'objectiu ni el subjecte polític. La classe treballadora naix quan el capitalisme, en fase de plena industrialització gràcies al carbó, comença a necessitar mà d'obra. Llavors el capitalisme comença a dur, amb molt males arts, a les camperoles a les fàbriques, prèviament desposseïdes durant el capitalisme agrari, amb els processos d'encerclament. L'argument era "estàs vivint en la misèria en el camp perquè ja no tens les teues terres comunals, vine-te'n a la ciutat que jo et done un treball en la meua fàbrica". Mentre s'està formant la classe treballadora, els problemes, les expectatives, el desgast i la força estaven en una fase diferent de la què ens trobem ara on, de sobte, al capitalisme li sobra la meitat de la humanitat. Ja no ens necessiten ni com a consumidores ni com a treballadores, ja no hi ha energia per a tot aquest consum de masses, i ens van expulsant als marges del sistema. 'El informe Lugano', de Susan George, ja en donava claus.


Quin creus que seria el plantejament econòmic més adequat?

Una economia ecològica. Una economia realment científica que conceba l'economia com un subsistema dins de la biosfera. Clar, això, a la classe política li costa moltíssim perquè no saben controlar eixe discurs. Estan habituats a un guió per al seu teatret parlamentari i mediàtic i si els traus d'allà no saben res. Almenys saben que hi ha organitzacions que són la font de referència per a aquests temes. Ara bé, els criden per a definir la seua política econòmica? No. Criden a uns neokeynesians per als quals les impressores 3D ens fabricaran poc menys que les ciutats del futur. L'energia per fer-ho encara no sabem d'on la trauran... Confonen tecnologia amb energia i tota una cadena de confusions i analfabetisme dels que, suposadament, són o volen ser els representants del poble.


Justament, altre dels postulats que es plantegen com a eixida a qualsevol problema social, ambiental o econòmic és la tecnologia. Creus que aquest és més comú entre partits d'esquerra o de dreta?

És comú. Aquesta és una altra fe cega, com la de l'economia. I tot açò es dóna per l'imaginari que tenim creat des de la modernitat, des del sorgiment mateix del capitalisme, els corrents liberals... Quan va sorgir el concepte de partits d'esquerra, dels moviments socials i del sindicalisme, ho van fer en un caldo de cultiu cultural que és el de la concepció de l'ésser humà separat de la natura i amb capacitats un poc menys que màgiques per controlar-la. I ens vam creure déus gràcies al fet que vam tindre energies molt concentrades, com són els combustibles fòssils. Això va permetre fer realitat el somni d'estar separades de la natura i ser capaces de dominar-la. I d'ací provenen tant les esquerres com les dretes. En tot açò, hi ha alguns corrents minoritaris que se salven, com són l'ecosocialisme, o part d'ell, l'anarquisme de corrent ecològic, o ecoanarquisme, i l'ecofeminisme.

"Quan va sorgir el concepte de partits d'esquerra, dels moviments socials i del sindicalisme, ho van fer en un caldo de cultiu cultural que és el de la concepció de l'ésser humà separat de la natura i amb capacitats un poc menys que màgiques per controlar-la" / Luscofusco


Hem parlat d'algunes opcions per afrontar el col·lapse. Però, si empitjorara la situació, a quines noves opressions ens hauríem d'enfrontar?

Una és el neofeudalisme. Vindria a ser la recreació de relacions de dependència entre poblacions desposseïdes en entorns rurals o urbans, encara que és més fàcil d'imaginar en un entorn rural, en el qual tothom depén d'un senyor feudal. Aquest és un excapitalista que durant la fase de col·lapse ha convertit tots els seus diners de mentida i accions volàtils en riquesa real, és a dir, en terra, en llavors, en aigua, en eines, en boscos i altres coses. Fet que ja està passant avui dia. Un cas que em toca molt a prop és Amancio Ortega, que ha comprat la meitat del poble de mon pare per plantar castanys híbrids que produeixen castanyes en poquíssims anys. Aleshores, imaginem el context: la gent necessita menjar, no té treball, ha estat expulsada de les ciutats, s'ha de buscar la vida al camp i arriba a un lloc on troba un senyor feudal local. Això es donaria en un estat en descomposició en el qual el poder s'ha tornat molt local. L'altra és l'ecofeixisme, és a dir, un neototalitarisme que, fins a cert punt, pot ser compatible amb el neofeudalisme. En aquest hi ha un estat, o les restes d'aquest, reduït a l'aparell repressiu: un cos policial o un exèrcit. Aquest es dedica a gestionar amb mà dura els escassos recursos que queden per al privilegi d'unes elits. Jo crec que s'està preparant eixe escenari. O potser és una primera fase i s'acabe després en un neofeudalisme, tot dependrà de molts factors.


Davant d'aquesta possible deriva totalitarista, també hi hauria la possibilitat de nous escenaris?

"Em dirigisc a les famílies socialista i anarquista per igual, perquè cap de les dues està en condicions de fer-se la purista i menysprear l'altra"

Sí, i tant. Al llibre, encara que no partisc d'una posició expressament anarquista, sí que combregue molt amb els seus postulats. Això sí, em dirigisc a les famílies socialista i anarquista per igual, perquè cap de les dues està en condicions de fer-se la purista i menysprear l'altra. La socialista ha de tindre en compte que, si bé ara és fonamental que actuem sobre els recursos de l'estat –encara que sols siga per poder aprofitar qualsevol escletxa que ens quede–, és molt possible que amb el descens de l'energia disponible l'estat perda tanta capacitat que directament desaparega, o quede reduït a un sistema de coordinació entre entitats més locals. El moviment llibertari ha de saber que sí, que al final guanyarà la seua proposta, que tenia raó i que serà l'única opció que ens quede. Però, mentrestant, és fonamental, no renunciar als recursos que té l'estat. I ací sempre trac a col·lació el que va succeir durant la guerra civil espanyola. Quan la CNT va haver de combregar amb la contradicció de participar dins del govern de la República. Aquell era un moment excepcional, d'un perill alt per a la supervivència de la mateixa població, fóra o no llibertària. Doncs ací ens trobem en un moment excepcional de perill extrem, per la possibilitat d'extinció de la raça humana.


Existeix cap moviment social referent en fer front al col·lapse?

La Cooperativa Integral Catalana (CIC) i les iniciatives autogestionàries que estan sorgint a tot arreu, per ser maneres de viure sense capitalisme i perquè proven d'aplicar l'estratègia que planteja Ted Trainer a 'La via de la simplicidad. Hacia un mundo sostenible y justo'. En l'àmbit local, la gent de Móstoles. L'actual govern municipal compta amb dues persones conscients del pic del petroli i del col·lapse que, a més, han treballat per fer que totes les associacions veïnals i organitzacions siguen decreixentistes. Si aconsegueixen dur endavant la meitat de les mesures polítiques que tenen pensades, podrien ser un referent fins i tot mundial. Ni Ada Colau, ni Manuela Carmena, sinó Móstoles. Després, el moviment Solidaridad Internacional Andalucía. I, com a organitzacions, Ecologistes en Acció. També són fonamentals les plataformes per la sobirania alimentària, la sobirania energètica, la lluita per l'aigua, moviments de retorn al rural, els de recuperació de sabers tradicionals...


Al llibre expliques una sèrie d'estratègies possibles per fer entendre i afrontar els diversos escenaris que ens pot dur el col·lapse. Seria contraproduent deprimir a la societat, però també ocultar-li-ho tot. Aleshores, quina estratègia creus que caldria aplicar ara mateix?

"Ens hem desviat del camí durant dècades, ha estat una bogeria, un frenesí, ho hem passat bé però ja s'ha acabat la festa i ara toca anar a altra festa més pausada"

La por normalment paralitza, d'acord. Però està molt bé que et diguen la veritat. Dir: "escolta, que et caurà la casa damunt, aquesta és l'eixida d'emergència", abans que "mira tens ací una eixida d'emergència, per si de cas, però no faces cas de totes eixes esquerdes en l'estructura". S'han de parlar les dues coses, que la casa se'ns cau i que ací tenim l'eixida. I buscar les paraules que enganxen amb la nostra cultura, ja que som pobles molt arrelats a la terra. Açò pot ser molt difícil en les cultures anglosaxones, que es van allunyar de la terra fa segles, però per a nosaltres no hauria de ser-ho. Almenys a Galícia o al País Valencià. Fer nostre el relat, el dels nostres avantpassats, dignificar la figura de la camperola, desdemonitzar el fet de viure de la terra i prendre-ho com un retorn a casa. Ens hem desviat del camí durant dècades, ha estat una bogeria, un frenesí, ho hem passat bé però ja s'ha acabat la festa i ara toca anar a altra festa més pausada, que és la festa de la vida tranquil·la en el rural, si ens deixen. I sí, és dur canviar de treball i de vida, però ací també entra el tema dels incentius: pots moure a la gent espantant-la o donant-li un incentiu. Si el capitalisme acabarà caient, procurem que no ens caiga al damunt i construïm un matalàs per sobreviure en el moment que el capitalisme, i possiblement també l'estat, col·lapse. Eixa em sembla que és la millor estratègia.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades