Pere Faura, el dolç tirà

El vuit és l'analogia entre dos mons, el de l'espectador i l'espectacle, el de la dansa com a evasió i com a professió, i són vuit els ballarins i són vuit els actes en els quals Pere Faura presenta 'Sweet Tyranny'
'Sweet Tyranny' representada al Mercat de les flors del 27 al 29 de gener, torna del 3 al 5 de febrer

Un espai proper al públic, que l'inclou, que allarga les seves consciències fins ben a prop de l'escenari. Pere Faura s'imposa com un antitirà egocèntric que, a través dels seus ballarins-vassalls, capta l'atenció dels oients fins que se'ls fa seus. Controla els seus moviments i marca les pautes dels seus pensaments i aconsegueix que s'emmirallin en l'ego del director i en la seva concepció del món del qual és partícip: el de la dansa, la seva precarietat, la disco i la festa.

Ja d'entrada, Faura sorgeix d'entre el públic, vestit amb calçons curts i llampants, sostenint una gran bola de miralls que reflecteix les llums dels focus que l'il·luminen a les parets del teatre com projectant la seua aura. És així com trenca els marges de l'escenari i fa de l'aproximació al públic un fet literal, aquest cop és l'artista qui mira al públic.

Sweet Tyranny introdueix ja la dicotomia de precarietat laboral i oci a la dansa, qüestió que també aborda a la segona part del seu tríptic Sweet Precarity, encara per estrenar

Però el públic segueix sotmetent-se a l'artista. Pere Faura fa una hipèrbole de la vanitat de la figura del coreògraf, l'artista que plasma la seua pròpia veritat sobre l'escenari a través del treball de ballarins que l'interpreten i que s'esdevenen al servei de la idea del «tirà». Aquesta tirania de la qual ell es fa valedor es pot interpretar com la «tirania democràtica» que escanya el món de les arts escèniques i fa de la dansa un treball precari.
A Sweet Tyranny introdueix ja la dicotomia de precarietat laboral i oci a la dansa, qüestió que també aborda a la segona part del seu tríptic Sweet Precarity, encara per estrenar. La trilogia de Pere Faura comença amb Sweet Fever obra estrenada el 2016 a l'antic convent de la Mercè, i finalitza amb Sweet Tyranny representada al Mercat de les flors del 27 al 29 de gener i del 3 al 5 de febrer. Encara manca la segona peça del puzle perquè el públic puga completar l'obra.

A la coda de la trilogia el coreògraf combina aquesta precarietat laboral amb l'ociositat de la dansa a la festa. Crea una ambient d'evasió a través de les icones més representatives de la música disco dels 70 i els 80, passant per John Travolta o Patrick Swayze.

L'autor destrossa i reinterpreta els moviments coreogràfics de pel·lícules que marcaren la seua infància així com tantes altres, com per exemple Grease o Saturday Night Fever

Pere Faura destrossa i reinterpreta els moviments coreogràfics de pel·lícules que marcaren la seua infància així com tantes altres, com per exemple Grease o Saturday Night Fever. La intenció és trencar amb els tòpics heteropatriarcals i individualistes que aquestes pel·lícules perpetuen amb l'objectiu de tenir un èxit comercial. Aquest és el punt d'intersecció entre les icones de la música disco i la precarietat de la dansa com a professió que vol allunyar-se d'aquests tòpics. No deixa de reivindicar, però, la festa i la discoteca com a espai d'alliberament col·lectiu i de comunicació corporal.

...5,6,7,8. L'obra gira al voltat del vuit: vuit actes, vuit ballarins... Perquè és l'analogia entre dos mons: el del públic i el de l'escenari, el de la professió i l'expressió alliberadora. Faura es troba entremig d'aquestes dicotomies: entre el públic i els ballarins que ell utilitza per representar la seva creació, entre la dansa que ell utilitza per expressar-se a la festa i la dansa com a professió. Es troba en aquesta intersecció, en aquest buit en el vuit, cosa que li permet jugar de manera crítica, expressar-se i dir des de dins. I diu molt.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades