Les anomalies socials del culte acrític a la ciència

Vivim una època paradoxal respecte a la relació entre ciència i societat. Una part de la societat renega dels coneixements adquirits pel sistema científic mentre l’altra considera la tecnociència com una institució pràcticament omniscient

En una entrevista a El País, el biòleg molecular Carlos López Otín cau en nombrosos prejudicis reduccionistes, com ara: “No sabem molts detalls sobre com es regula l’univers cel·lular, on es troba el quadre de comandaments... perquè determinats gens s’activin o es bloquegin. Qui ens organitza tota aquesta activitat és el genoma”. Aquesta retòrica divulgativa amaga una manera de pensar. Quan s’explica el funcionament de quelcom tan complex amb una metàfora simplista i tècnica, s’està imposant un relat al lector. La teoria que diu que el destí de l’organisme està escrit al genoma se sustenta sobre una bonica metàfora amb tints bíblics. La realitat és que els elements que fan que la vida sigui una realitat són molt més que una seqüència de quatre lletres. I és que, en l’ADN, hi ha implícita la idea de Déu i això pot ser molt atractiu per a l’Opus, que controla molts departaments de biologia, però no explica ni de bon tros l’autoorganització de la natura. A més, aquest reduccionisme biologicista no és infreqüent ni innocent ni innocu.

/ RAUL PAREDES


Allò que ens preguntem els científics, les hipòtesis que formulem i les conclusions a què arribem estan condicionades històricament. La ciència ha de ser tan objectiva com sigui possible, però interpretar que la ciència és sinònim d’objectivitat suposa, novament, amagar les veritables relacions socials que estableixen els científics amb la societat i també les que estableixen entre ells.

Avui dia, la revisió paritària és un dels principals obstacles en l’avenç del coneixement científic1. Per als cientistes, és la consecució del somni americà, però, en realitat, és un colador de resultats no reproduïbles i de frau. Hi ha saturació i biaixos. La ciència té un mètode que permet depurar l’estafa, el problema és que el mètode està inutilitzat pels mal anomenats sistemes d’avaluació, basats a publicar molt i molt ràpid.

El 90% dels científics treballen més de 40 hores setmanals; el 38%, més de 60. Milers d’investigadors competeixen internacionalment per una plaça o per aconseguir finançament. Salten escàndols de frau per tot arreu. Retraction watch recopila centenars d’articles que es retracten. El 50% dels assajos clínics no es fan públics. El 80% dels resultats en biomedicina no són reproduïbles. Els casos de Sonia Melo o Susana González clamen al cel. Sembla que, en l’àmbit de la ciència, la corrupció es paga, però amb premis i diners. El supervisor de tesi de Melo durant el frau, Manel Esteller, va rebre el Premi Nacional de Recerca 2015 i la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. És corrupció perquè és malversació de fons públics.

Hem de criticar les pràctiques allunyades de la raó i el mètode, vinguin d’on vinguin

El cientisme és la “doctrina segons la qual els mètodes científics s’han d’estendre a tots els dominis de la vida intel·lectual i moral sense excepció”. Jo ampliaria aquesta definició i substituiria mètode científic per tota teoria o andròmina que sorgeixi de la producció del sistema científic. On diu científic, també hi hauríem d’incloure tot allò tècnic com, per exemple, els transgènics o l’energia nuclear. Per vida intel·lectual i moral hem d’entendre tots els àmbits de la nostra vida, també el filosòfic i el de la salut en tots els seus vessants. Finalment, sense excepció vol dir que, si t’hi oposes, seràs titllat de magufo.

Per a un cientista, la ciència és l’única possibilitat de coneixement i desenvolupament. Tot el que vingui del mundillo podrà ser utilitzat per justificar mesures polítiques, econòmiques, socials o ambientals. Perquè, com que en la ciència hi ha la veritat, també hi ha d’haver la salvació.

Quan els científics es plantegen com aturar l’escalfament global mitjançant la tecnologia, per exemple, a través de segrestar CO2, sembla que no són conscients que un prejudici els impedeix tenir accés a un ventall més ampli de solucions. No podem confiar que els científics tinguin necessàriament una agenda. El biotecnòleg José Miguel Mulet n’és un exemple il·lustratiu. El seu estil, arrogant però simpàtic, ni de dretes ni d’esquerres, triomfa. En una de les campanyes periòdiques contra Greenpeace, quan un centenar de premis Nobel van fer crítiques molt greus a l’ONG, Mulet va publicar un meme amb la cara d’un nen afectat de ceguera amb el text: “Científics independents han demostrat que l’arròs daurat podria haver salvat la meva visió... i també pot salvar la meva vida. Ho teniu clar, Greenpeace?”.

Els batallons cientistes són les associacions d’escèptics, però no són escèptics acrítics: únicament ataquen i desmunten pseudociències quan no provenen del sistema científic

És un disbarat defensar que la fam causada per una mala distribució dels aliments se solucionarà amb menjar tecnològic d’alt valor afegit com l’arròs daurat, que s’anomena així perquè és transgènic i conté més vitamina A. A més, és probable que no funcioni2. És un insult a la intel·ligència pretendre que la tecnologia resoldrà problemes estructurals com la fam. I tenint en compte que Mulet és un intel·ligent professor universitari, veiem que el que passa és que, per alguna raó, ens vol vendre aquesta tecnologia fent servir la imatge de nens negres. Una altra prova que hi ha una agenda és que la majoria dels estudis a favor dels transgènics presenten conflictes d’interessos evidents (l’Institut Nacional de Recerca Agrícola francès estima que en un 40% dels casos).

Els batallons cientistes són les associacions d’escèptics, però no són escèptics acrítics: únicament ataquen i desmunten pseudociències quan no provenen del sistema científic. I, d’aquesta manera, de la mà dels cientistes, la tecnociència s’afegeix al dogma del creixement continu i pren les regnes del nostre destí difonent la idea que les decisions importants les han de prendre els experts i no pas les majories.

Davant d’això, la nostra obligació com a científics i divulgadors és ser radicalment crítics i extremadament empàtics. El mètode científic és una de les maneres que ha tingut l’ésser humà per crear coneixement evitant els biaixos i els prejudicis. És indiscutible que la ciència i la tecnologia han permès grans avenços per a bona part de la humanitat. Necessitem continuar atenent els mecanismes i les regles de la naturalesa per poder cultivar i universalitzar la ciència des de la raó. Per això hem d’abandonar el doble raser i criticar les pràctiques allunyades de la raó i el mètode, vinguin d’on vinguin, perquè cal més ciència.


*Article publicat al número 430 de la Directa
 



 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: