Autonomia obrera 2.0

Un recull d’estratègies noves i renovades per trencar amb la cultura de la delegació i adaptar les estructures sindicals al model productiu postfordista
21/03/2016

Si les condicions laborals no han parat d'empitjorar durant els darrers trenta-cinc anys, com s'explica que aquest procés no solament no hagi provocat un augment de la conflictivitat laboral, sinó que hagi vingut acompanyat d'un declivi pronunciat en l'afiliació sindical i les mobilitzacions de les persones treballadores? Amb l'objectiu de buscar solucions que revitalitzin la lluita obrera, ja fa anys que acadèmiques i sindicalistes intenten trobar respostes a un problema altament complex. Les causes que s'han identificat fins ara es podrien agrupar en dos blocs. El primer assenyala com a culpables les dinàmiques de l'anomenat “sindicalisme de concertació” –encarnat en les centrals majoritàries UGT i CCOO– i el règim de relacions laborals sorgit dels pactes de la Moncloa de 1977. És un model que ha rebut un ventall ampli de crítiques, entre altres motius, perquè es considera un sindicalisme delegacionista que cerca el pacte, funciona de manera jeràrquica i dóna poc pes a la mobilització.

Segments amplis de treballadores han perdut la confiança en unes estructures sindicals que no s’adapten a una realitat de fragmentació, temporalitat i treball gratuït

Per altra banda, un segon bloc explicatiu es fixa en la incapacitat dels plantejaments i les estructures sindicals, ancorades al segle xx, a l'hora d'adaptar-se a les transformacions del model productiu capitalista, com són la fragmentació de la classe obrera i l'emergència de la temporalitat, les beques o el treball gratuït en forma de pràctiques. Tot plegat ha portat a una pèrdua de confiança en l'acció sindical per part de segments molt importants de la classe treballadora, que ha vist reduïda significativament la seva força.

Míting de la CNT a Montjuïc, Barcelona, l’any 1977

 

Sindicalisme de concertació o sindicalisme de classe

A l'article El sindicalisme dels sans-culottes i les pétreleuses, publicat el 2014 a la revista Perspectives, Isa Benítez –llicenciada en sociologia i responsable d'Organització de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)– i Jordi Juan –advocat laboralista del Col·lectiu Ronda i encarregat d'Acció Social de la COS– estableixen un binomi entre el sindicalisme de concentració i el de classe. Les autores detallen unes característiques antagòniques que els separen des de l'arrel: mentre l'objectiu de fons dels sindicats pactistes és “un acord de pacificació social entre classes segons un determinat estat de correlació de forces”, el sindicalisme de classe cerca “l'abolició del treball assalariat a través de la lluita de classes”.

Conversem amb Ermengol Gassiot, professor i secretari general de la CGT catalana, i Oscar Murciano, informàtic i secretari d'Acció Social del mateix sindicat. A parer seu, el sindicalisme es pot tornar a enfortir, però ha de començar per posar el conflicte al centre. Segons Gassiot, “des del punt de vista de la concertació, la raó de ser del sindicat és representar el treballador en la recerca de pactes amb l'empresa”. I continua: “Nosaltres, en canvi, veiem el sindicalisme com el màxim exponent de l'organització de la classe obrera, de la seva identitat col·lectiva. Per tant, un cop reconeixem que ens exploten a través del treball, busquem apoderar-nos per resoldre aquesta situació”.

“El conflicte no és dolent ni bo, simplement existeix”, argumenta Gassiot. A parer seu: “No hi ha acord possible amb la classe explotadora; com a màxim, pactes puntuals nascuts de la nostra capacitat d'exercir coacció sobre els patrons. Els mecanismes legals es poden aprofitar en un moment determinat, però no són el nostre marc. Som conscients que aquestes normes han estat definides pel poder contra el qual lluitem. Les nostres normes, les decidim nosaltres”.

 

Assemblearisme i acció directa

Davant les grans estructures i les relacions jeràrquiques pròpies dels sindicats de concertació, els de classe volen apostar per l'assemblearisme, l'horitzontalitat i l'autonomia. “L'assemblea ha de ser el nucli de l'acció col·lectiva. S'han de reduir lideratges i protagonismes i acabar amb la cultura de la delegació”, afirma el secretari general de la CGT. “Nosaltres mateixos hem de posar-nos a treballar en aquest sentit a escala interna. Què fem amb els comitès d'empresa? Caldrà que ens replantegem si continuen sent útils. Potser podríem recuperar la idea original de buidar-los de contingut... En la mesura que siguem prou fortes, podrem acabar amb els comitès i el debat que va trencar el moviment anarcosindicalista quedarà obsolet. Quan siguem capaços d'agafar el patró i sacsejar-lo una mica nosaltres, no caldrà que demanem que ho faci un jutge”, afirma.

Segons Ermengol Gassiot, de la CGT: “No hi ha acord possible amb la classe explotadora; com a màxim, pactes puntuals nascuts de la nostra capacitat d’exercir coacció sobre els patrons”

“L'assemblea va vinculada a les pràctiques d'acció directa”, comenta Gassiot. “I acció directa no només significa cremar un contenidor –que també–, sinó que vol dir que les persones afectades són qui defineix el problema i estableix una metodologia per resoldre'l amb els seus propis mitjans”. Pel sindicalisme de concertació, la mobilització és “marginal, predictible i coreografiada”, per a un sindicat de classe és “contínua i imprevisible”.

 

Adaptar-se a la realitat

“El sindicalisme no ha estat capaç de respondre davant la creixent precarització del treball perquè no vol assumir la nova realitat laboral postfordista: les estructures sindicals són conservadores per definició”, opina Murciano. Segons explica: “L'empresa ha estat el nucli atomitzador del sindicalisme, però ja no podem pensar en aquest termes. Aquest àtom serveix per a la gran indústria, on continua sent funcional, però ja no representa la majoria de les treballadores, sobretot aquelles més explotades, atrapades en dinàmiques de temporalitat, rotació o atur, que poden veure els sindicats com quelcom exclusiu de determinats sectors amb unes condicions laborals relativament protegides”.

“Als sectors hiperfragmentats i precaritzats, com el de la informàtica, hi predomina la temporalitat. D'altra banda, en una mateixa sala de les oficines de Hewlett-Packard, hi poden haver treballadors de vint empreses diferents. Una manera d'afrontar-ho pot ser organitzar-nos a escala de sector. Així, si saltem d'una empresa a l'altra, mantenim al mateix espai de lluita”, afirma Murciano. Segons, Gassiot: “L'exemple del món de l'hostaleria ens hauria de fer reaccionar: el principal sector de producció capitalista a Barcelona és l'oferta d'oci turístic i el sindicalisme hi té molt poca força”.

 

Vinculació amb el territori

A banda de l'organització sectorial, una altra eina que ajuda a revifar el sindicalisme és la territorialització de les lluites. Això enllaça amb els sindicats de barri, però també amb les assemblees que tenen la base en un espai de treball compartit. “A l'aeroport, per exemple, trobem petites seccions sindicals a les aerolínies, cada empresa de handling, el Bus Turístic, la Renfe... Però si ens plantegem l'aeroport com un conjunt, veiem la necessitat d'una organització sindical comuna de totes aquelles persones que hi treballen”, analitza Gassiot.

Els pactes de la Moncloa van suposar un cisma del moviment sindical a l’Estat espanyol

 

Un altre aspecte de la crisi sindical és que el model fordista ignora el treball domèstic i de cures, la feina voluntària o les economies informals; estudiants, aturades, pensionistes i jubilades també en queden fora. “Cal que el sindicalisme torni a ser percebut com una eina útil per un sector de la població que ara el veu com alguna cosa aliena, pròpia de grups concrets com els treballadors del Metro. Això pot fer que la gent adopti actituds antisindicals”, conclouen Murciano i Gassiot, que destaquen la futilitat que la realitat s'adapti als plantejaments propis: “El que ha de fer el moviment sindical és adaptar-se al sistema per poder combatre'l millor, com ha fet sempre”.

-------------------

Recuperar la força passada amb les eines d’avui

Segons Oscar Murciano, secretari d’Acció Social de la CGT, “no es tracta de fer un nou sindicalisme, sinó de recuperar-lo”. L’organització per sectors s’assembla molt als sindicats de ram de la CNT de principis del segle xx; els sindicats de barri recorden els Comitès de Barriada cenetistes dels anys trenta. No obstant això, tot i que comparteixen una anàlisi econòmica d’arrel marxista i una herència anarcosindicalista, els nous models sindicals tendeixen a assumir postures no identitàries. L’aposta és deixar les sigles en segon terme per aconseguir una unitat d’acció basada en les assemblees.

Un tret distintiu del sindicalisme del segle xxi és l’ús de les xarxes socials com a eina d’organització i acció col·lectiva. Són molt útils per posar en contacte treballadores d’un mateix sector que mai no havien compartit espai. Els grups de Whatsapp van ser el canal comunicatiu que va fer possible la vaga de Movistar. La pàgina de Facebook de Las Kellys ha donat a conèixer les condicions laborals paupèrrimes de les netejadores d’habitacions d’hotel.

------------------

La socialització del conflicte

“En la mesura del que és possible, cal intentar que el conflicte traspassi els murs del lloc de treball”, explica Oscar Murciano, de la CGT. “El conflicte ha de sortir al carrer per generar un corrent solidari que n’incrementi la força. Aquest suport extern representa un afegit d’energia necessari per mantenir una lluita laboral. Tota vaga que, passats uns anys, queda a la nostra memòria per la seva força, és aquella que s'ha socialitzat”, assegura el membre de la CGT, que il·lustra l’argument amb els casos recents de Panrico i Movistar. “A Panrico, els vaguistes van decidir aïllar-se conscientment i van passar mesos a la porta del polígon. Van resistir heroicament, però, finalment, el seu esforç no va tenir fruits: ja no pressionaven l’empresa, sinó que es pressionaven a si mateixos”, opina. En el cas de Movistar, “a través de la mirada sectorial, l’ús de les xarxes socials i la generació d’una empatia molt forta amb els moviments socials, s’ha aconseguit posar una de les principals multinacionals de l’Estat entre les cordes. L’empresa està preparada per resistir una vaga de la plantilla, però no un conflicte general que també la pressioni des de fora”, explica. La socialització no ha de tenir necessàriament res a veure amb megaconflictes. Amb tot, Murciano remarca que “independentment de la gent i les organitzacions que s’hi sumin, en un conflicte, qui ha de decidir és sempre la plantilla”.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: