Impressions

Consells barats gens innocents

10/01/2017

Qui dóna consells de vida sempre corre el risc de revelar-se com un babau i de passada, de desemmascarar qui se'ls compra com a babau també. No estic parlant en abstracte: els mitjans en van plens, de columnetes, sobretot en aquests dies de canvi d'any que sempre van torts cap a la repassada primer i les bones intencions tot seguit.

Aturar-se i recapitular per a després omplir-ho tot d'esmenes i de propostes de millora és l'actitud de qui dóna per fet que hi ha coses que fa malament, que ja està bé això, que tots les fem, però que aquestes coses no són ell sinó que són una mena de quistos aïllats que s'haurien d'extirpar, com si allò que directament no ens agrada no formés part del que som en essència i del que acaba sent per tant el nostre entorn.

Crec que no hi hauria cosa que em destarotés més que anar un dia dos de gener a treballar i trobar-me amb aquell company de feina que mai no em parla lluint un somriure d'orella a orella tot demanant-me com m'ha anat el Nadal, agafant-me l'abric, oferint-me un cafè i explicant-me que s'ha llegit l'última columna de Carles Capdevila i que, decidit a seguir fil per randa els seus consells, a partir d'ara somriurà més, així en general, perquè tots hem vingut aquí a estimar, sense perdre però la mala llet amb la gent dolenta, així en particular.

Ell pensaria que sóc una imbècil i recordaria que a un altre lloc de l'article hi deia textualment que s'havia de detectar a temps als imbècils 

Llavors jo li diria: "o sigui que o bé has decidit que jo sóc "bona" o estàs sent amb aquest somriure i aquest agafar-me l'abric un hipòcrita amb mi". I aquí acabaria la conversa perquè ell pensaria que sóc una imbècil i recordaria que a un altre lloc de l'article hi deia textualment que s'havia de detectar a temps als imbècils i evitar discutir-hi de totes les maneres possibles perquè això mai no porta enlloc. Ell tornaria a somriure i jo no diria res més per tal de no trencar-li el delicadíssim equilibri absolutament subjectiu (subjectiu d'un altre subjecte i no propi, a més) sobre el qual semblaria disposat a construir la seva vida a partir d'aquest any.

Els consells barats es desmunten així de fàcilment quan qui els rep els llegeix amb una mica d'ull crític anant més enllà de com de bé sonin, perquè sempre sona bé dir "sigues simpàtic i no siguis aixafaguitarres", però és que un no és només simpàtic o només injust segons la percepció que en tingui un tercer; és que la simpatia i la injustícia, l'enveja, la mala llet... totes formen part de la persona; això es veu molt clarament en els nens. Jo ho he vist aquest Nadal: ma neboda de quasi tres anys ha tingut una germaneta i jo mai no l'havia vista tan emprenyada: no vol menjar quan li diuen que mengi, no vol estar-se quieta quan li diuen que ja n'hi ha prou, es posa com les cabres quan el bebè és a la mateixa habitació però en el moment que no hi és, torna a ser la nena més dolça del món. Aquestes dues nebodes meves, quan siguin més grans, a estones s'estimaran amb bogeria i d'altres no es suportaran. L'Olívia, que és la gran, no deixarà que ningú li toqui un pèl a la Daniela, la petita, al col·le; després a casa, però, serà ella qui li estiri els cabells quan l'altra li robi el seu jersei favorit. I així aniran fent la seva relació sense tenir en compte si la societat les veu com a bones persones o no segons uns paràmetres generalistes que no tenen en compte les realitats personals de cadascuna d'elles per separat, ni tampoc les de cadascuna envers l'altra.

Així aniran fent la seva relació sense tenir en compte si la societat les veu com a bones persones o no

Per això no serveixen de res aquests consells repartits a la babalà des d'un diari generalista, perquè sent com són absolutament subjectius i emesos per un individu amb tota la seva càrrega personal, van dirigits a una massa que vés a saber des de quina realitat personal els rebrà.

Em podríeu dir ara que tampoc no és com si fessin cap mal aquests articles, que no són més que declaracions benintencionades i que sempre són agradables de llegir; però no: sí que en fan, de mal, quan són repetits insistentment com a un mantra de bonisme que l'únic que fa és plantejar una visió absolutament reduccionista que no persegueix altra cosa que advocar per una societat polaritzada de bons i dolents dins la qual, oh, casualitat, sempre resulta que el bo, el savi, és qui els ha escrit.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: