L’anarquisme de barri (re)neix a Gran Canària

Davant l’emergència habitacional, la poca presència dels moviments socials i la manca de resposta de les administracions, la Federació d’Anarquistes Gran Canària desenvolupa un ambiciós programa d’okupació d’immobles i reallotjaments
06/09/2017

Entre el 2012 i el 2017, la Federació d’Anarquistes Gran Canària (FAGC) ha aturat més de 500 desnonaments i ha expropiat prop de 400 immobles per reallotjar un miler de persones. Entre les actuacions de més transcendència, trobem la paralització de tres ordres de llançament que haurien deixat al carrer unes 200 famílies: La Esperanza, Brisas de Sardina i Los Barracones. És part del balanç de la feina feta en aquest temps que fa Ruyman Rodríguez, un dels militants de la federació. Des del sorgiment de la FAGC –en paral·lel a l’esclat del 15-M canari–, l’activitat del grup s’ha vertebrat al voltant de l’habitatge.

Un perfil molt comú en els projectes de reallotjament de la FAGC és el de mares joves amb canalla / MARC GARSES


“Vam veure que era el front més urgent on havíem d’intervenir, tenint en compte els indicadors socioeconòmics i l’escàs paper de la PAH o el moviment okupa”, explica Rodríguez. Segons dades oficials, a les Canàries, hi ha 135.000 habitatges buits i s’executen una mitjana de deu desnonaments diaris (sense incloure-hi els desnonaments invisibles per lloguer). Només a la província de Las Palmas, el 21,4% del parc d’habitatge està buit. Aquestes dades, acompanyades de la taxa d’atur més elevada de l’Estat espanyol, del segon salari mitjà més baix i d’indicadors d’exclusió social i pobresa infantil molt elevats, generen un clima que les anarquistes no dubten a definir de misèria. Barris populars de Las Palmas com Guanarteme o La Isleta pateixen una agressiva reconversió urbanística que, segons Rodríguez, comporta l’expulsió de la població d’origen treballador cap a un cinturó de ciutats dormitori situades a l’extraradi. El monocultiu turístic canari –tretze milions de visitants l’any, principalment de la Gran Bretanya i Alemanya– i l’augment dels apartaments turístics (que representen el 10% de l’oferta d’allotjament) no han trobat una veu o un moviment sòlids que afrontin el repte de criticar el mantra dels 136.980 llocs de treball anuals que genera el turisme de forma directa.
 

Cap a una federació anarquista sense anarquistes

Des del seu naixement, la tasca de la FAGC s’ha desenvolupat braç a braç amb els col·lectius més vulnerables i exclosos socialment. El gruix de participants en els reallotjaments de la federació són dones maltractades per les seves parelles amb criatures a càrrec, famílies desnonades sense alternativa habitacional, persones provinents de la indigència, toxicòmanes, migrants sense papers, aturades cròniques... “La composició de la misèria canària és un quadre que ningú mira detalladament. Es ven sol, platja i 25 graus de temperatura, però, si t’acostes al quadre, hi ha traços gruixuts: misèria, gana, gent vàlida que sap aixecar edificis amb les seves mans i que viu al carrer. Treballem amb totes elles. I, avui dia, moltes d’elles són la FAGC”, explica Ruyman.

Es ven sol, platja i 25 graus de temperatura, però, si t’acostes al quadre, hi ha traços gruixuts

Lluny de grans teories, la FAGC ha desenvolupat un model d’acció que parteix d’una activitat constant als barris més castigats i que intenta alleugerir les problemàtiques de la gent del carrer per, posteriorment, elaborar teoria política. “Vam sortir de la nostra zona de confort i vam baixar al barri, amb la gent més castigada. Això ha implicat uns riscos i uns costos i no sempre ha estat fàcil evitar ser una agència immobiliària o que ens utilitzin”, apunta Ruyman. La federació assessora i acompanya les famílies en les okupacions i recomana eines d’organització llibertària com l’assemblea, però no interfereix en la gestió interna dels immobles, que queden plenament en mans de la gent que hi viu. “Amb millors o pitjors resultats, s’ha d’assumir que aquests són els riscos de l’autonomia i l’autogestió”, conclou. Aquestes pràctiques han portat la FAGC a un moment paradoxal, en què genera adeptes, però també en deixa moltes pel camí. “Cada cop hi ha menys anarquistes participant-hi, però ara és la gent del carrer qui s’interessa per com col·laborar-hi”.
 

El Sindicat d’Inquilines de les pobres

“Hem arribat a molta gent; moltes persones no són ni volen ser anarquistes, però han trobat una eina útil que els ha ajudat quan ningú més no ho feia”, prossegueix. Aquesta lògica de funcionament va fer que la FAGC es replantegés, un cop més, la seva naturalesa. El resultat va ser el sorgiment del primer Sindicat d’Inquilines (SI) de l’Estat espanyol; una eina més amplia i transversal que la federació que permet encabir gent de diferents procedències ideològiques i socials, sense obviar una marcada empremta llibertària. Es tracta d’un sindicat amb un discurs i una pràctica integrals, autònom i independent de partits, que aglutina okupes, precàries, llogateres i indigents. “Socialitzem subministraments, aturem desnonaments, reallotgem famílies sense sostre, recorrem a vagues de lloguer... Vol ser el tipus d’eina que era durant els anys trenta, però adaptada als temps que corren”, detalla Ruyman.

El sindicat d'inquilines disposa d’assessorament jurídic gratuït, compta amb 210 afiliades i seccions a nou municipis

Per afiliar-se a aquest sindicat de pobres cal que les famílies presentin el certificat de l’atur o de la renda d’inserció canària, el de patrimoni (que corrobora que no es disposa de cap altra propietat) i el llibre de família. Per evitar les dependències i el risc de caure en l’assistencialisme, el SI apunta que “també exigim que la gent s’impliqui en l’okupació del seu habitatge, de proveir-se de llum i aigua, i que ofereixi la mateixa solidaritat que se li ha ofert, aturant desnonaments o ajudant a reallotjar”. Nou mesos després del seu naixement, el SI disposa d’assessorament jurídic gratuït, compta amb 210 afiliades i seccions a nou municipis. El sindicat s’ha convertit en el recurs principal per aconseguir un habitatge digne per a moltes famílies de l’illa, ja que és més eficient que els processos administratius, lents i –sovint– poc efectius. Ho explica Ylenia Pulido, consellera d’Arquitectura i Habitatge del Cabildo de Gran Canària, que assumeix que la FAGC i el SI han donat més habitatge a l’illa que la seva conselleria.

Diferents comissions del Sindicat d’Inquilines de Gran Canària reunides a l’Asambleatorio de la Comunidad Esperanza / ÁLEX LOSADA


 

La Esperanza

Quatre grans blocs de color verd pastel, ubicats als límits del municipi de Santa María de Guía, representen el vaixell almirall de la FAGC, “potser el projecte més important –i mediàtic– que hem impulsat”, explica Rodríguez. Actualment, hi viuen 210 persones, més de la meitat de les quals són mainada, que han obtingut una alternativa a la indigència i que, des de fa gairebé cinc anys, lluiten per regularitzar la seva situació i aconseguir els subministraments bàsics. El projecte, que ha resistit un intent de desallotjament, es regeix mitjançant comissions de gestió com l’hort, el manteniment, la solidaritat, la tresoreria i el reallotjament. Les mateixes veïnes s’encarreguen de gestionar l’entrada i la sortida de les famílies a la comunitat per evitar traspassaments o vendes d’habitatges. La Esperanza és la seu actual del SI de Gran Canària i s’ha convertit en una comunitat de referència, tant a l’arxipèlag com a la Península, en la reivindicació del dret a l’habitatge.
 

El Nido

L’ambient de manca de llibertat imperant als centres d’atenció per a dones que han patit violència per part de les seves parelles va portar la FAGC a plantejar alternatives en aquest camp. Ho explica Azu, mare de tres criatures que va patir maltractaments en el passat i que va residir en un d’aquests centres durant un temps, tot fugint de la seva exparella. Avui dia, exerceix de portaveu del SI. “L’ambient és de reclusió i està ple de normes absurdes. Teníem el menjar controlat, racionat. A més, un cop acabat el període d’assistència, et tornes a trobar al carrer”.

 

El Nido va ser desallotjat mentre una de les seves residents negociava amb l’Ajuntament

Arran d’una proposta seva, el 8 de març d’enguany, Dia de la Dona Treballadora, va néixer El Nido, una alternativa habitacional als centres d’acollida. “Més que discursos, paraules i símbols, emancipació pràctica. Podríem haver fet una xerrada, un taller o una mani o haver passat un documental. Però pensàvem: com podem tocar la pell del barri? Què necessitem les dones que donem rostre a la majoria de la pobresa?”, deia el comunicat de l’okupació. Emplaçat en una escoleta rural abandonada i –per seguretat– de localització desconeguda, es va okupar i rehabilitar per allotjar mares maltractades amb les seves criatures i proveir-les d’un espai de seguretat, refugi, apoderament i teràpia. El Nido va ser desallotjat mentre una de les seves residents negociava amb l’Ajuntament del municipi per regularitzar la situació del projecte. Tot i que ara el lloc físic torna a estar abandonat, “el projecte renaixerà”, assegura Azu.
 

Las Masias

Després de sobreviure a trajectòries de racisme social i institucional, sense casa ni refugi, vivint proscrites, perseguides, sense assistència sanitària ni cap xarxa de suport, algunes famílies migrants subsaharianes residents a Gran Canària van contactar amb la FAGC fa prop d’un any. De manera col·lectiva, es van okupar dos immobles per acollir nou famílies –un total de 31 persones, divuit de les quals són infants–, que avui dia autogestionen ambdues edificacions. El projecte rep aquest nom després de la visita que va fer la FAGC a Sabadell i com a agraïment a les donacions que va rebre de la PAH i la CNT de la ciutat després d’un acte prohabitatge. “Es pot lluitar contra els CIE denunciant i protestant, però també es pot ajudar la gent a no caure a les urpes d’aquestes institucions”, proposen en un comunicat.
 

El Refugio i La Ilusión, en marxa

Darrerament, han sorgit dos nous projectes de reallotjament de famílies impulsats per la comissió d’expropiació del SI a l’illa. El Refugio consta de quatre xalets que mai no es van arribar a acabar; les cases tampoc no estaven registrades a cap cens d’immobles. Actualment, acull divuit persones. D’altra banda, a finals del mes de juliol, va néixer La Ilusión. Ubicada en un bloc propietat de la SAREB abandonat durant anys i que presentava un estat de degradació avançat, acull setze famílies amb criatures a càrrec. En total, són 52 persones, divuit d’elles menors, que van sol·licitar l’habitatge i van complir els requisits. “Aquestes famílies, que ja han rehabilitat els quinze pisos, són demandants d’habitatge públic des de fa anys o dècades, tot i que mai no han pogut accedir a un habitatge de protecció oficial ni a cap altra alternativa habitacional”, denuncia el sindicat.

---------------------------------------------------------------------


Trobada amb la PAHC Bages a Manresa

PAHC Bages i la FAGC es van trobar a Manresa per compartir experiències / PAHC BAGES


El 20 d’agost, l’Ateneu Anarquista La Ruda va organitzar una xerrada a la plaça de Sant Ignasi Malalt perquè tots dos col·lectius poguessin donar a conèixer i compartir els aprenentatges d’aquests anys en la lluita per l’habitatge. Amb gairebé cinc anys de vida, la PAHC Bages ha ocupat sis edificis a Manresa i ha reallotjat 51 famílies deixades de banda per l’administració –prop de 150 persones. Amb seu a l’Ateneu La Sèquia –al carrer d’Amigant, 10–, la PAHC també ha impulsat projectes com l’Escola Popular de Manresa i forma part de l’Escola Popular de Dones.


Article publicar al número 437 de la 'Directa'
 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: