Drets

“Quico Sabaté era, per sobre de tot, un home d’acció”

Fa 100 anys, va néixer un dels combatents més importants de la resistència al franquisme: Quico Sabaté. Parlem amb Argimiro Ferrero Delgado, 'Argi', historiador i veí de Sant Celoni que ha estudiat la seva vida i la dels nuclis guerrillers insurgents
25/03/2015

Francesc Sabaté Llopart hauria fet 100 anys el 30 de març. Va ser assassinat el 5 de gener de 1960 a Sant Celoni, on va ser enterrat, fora del cementiri, a l’edat de 44 anys. Aquell mes de gener, l’escamot que va creuar la frontera que separa Catalunya, va ser localitzat. Rodejats al Mas Clarà del municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany, quatre guerrillers varen ser abatuts, possiblement més d’un assassinat a sang freda. En Quico Sabaté va burlar l’encerclament a la nit. Va aconseguir segrestar un tren destinat a Barcelona i va baixar de la locomotora abans d’arribar a la parada de Sant Celoni. Tot el trajecte estava ja sota vigilància esperant el pas del tren segrestat. La Guàrdia Civil tenia el suport d’elements armats com els falangistes, els sometents, la brigada político-social i les policies locals. Tots units per abatre a l’enemic número u del règim.

Què et va portar a seguir amb detall la vida d’un guerriller?

Durant la meva època d’estudiant de batxillerat havia sentit parlar de la mort d’un guerriller al poble, el que més m’atreia era que va passar a l’any 1960, vint-i-un anys després de l’acabament de la Guerra Civil. S’escoltaven comentaris sobre la seva mort, que l’havia matat en Rocha, “el de la gestoria”, que venia amb quatre més que va matar la Guàrdia Civil a prop de Girona, que va baixar del tren... però poca cosa més.

Al darrer any de carrera, en una de les assignatures, vaig poder investigar la vida, i com no, la mort d’en Quico Sabaté amb un altre company de Sant Celoni. Per primera vegada vam consultar hemeroteques, bibliografia, poca cosa en aquell moment. Vàrem fer entrevistes i ens vam adonar de la dimensió d’aquell personatge que van abatre al municipi aquell nit de reis.

La trajectòria de lluita armada contra la dictadura de la CNT em va captivar, la vida èpica de molts militants difícilment et poden deixar indiferent.

Durant molt temps, i de manera intermitent, he anat recopilant informació sobre Sabaté i els seus germans. La meva implicació en els homenatges que s’han fet a Sant Celoni des de l’any 2000, amb la col·locació de la placa al carrer Santa Tecla, com la dignificació de la tomba l’any 2000 m’ha animat a seguir endavant amb el projecte malgrat els condicionants personals.

“Sabaté és un “pell roja” al servei de l’organització, un “element” a tenir en compte en les accions que es puguin realitzar a Barcelona”


Aquest recorregut m’ha permès conèixer a familiars dels germans Sabaté i els seus col·laboradors més directes, un privilegi que he intentat compensar aportant informació, el més rigorós possible, sobre la tràgica mort dels seus familiars.

Com tota figura mítica, la del Quico està plena d'exageracions o falses atribucions?

No podem oblidar el context en el qual Sabaté comença a desenvolupar la seva trajectòria de combat contra el franquisme. És pràcticament l’únic combatent en actiu als carrers de Barcelona després de la gran carnisseria de la tardor-hivern de 1949 junt amb Josep Lluís i Facerias.

Les seves accions agosarades, tocant la temeritat, compartides amb combatents mítics com José López Penedo, Wenceslao Jiménez Orive, Carles Vidal Pasanau, el seu germà Josep Sabaté... li aporten una aurèola de respecte guanyada amb escreix per part de l’exili a l’altre costat de la frontera. Sabaté és un “pell roja” al servei de l’organització, un “element” a tenir en compte en les accions que es puguin realitzar a Barcelona.

Amb aquest bagatge la mitificació és obligada. Va morir 21 anys després de l’acabament de la Guerra Civil amb el subfusell Thompson a la mà. La propaganda franquista, una vegada mort, el va anomenar l’“Enemigo público número 1”. Fins aleshores mai no se l’hi havia aplicat aquest qualificatiu.

Quan cau abatut a Sant Celoni, tant la policia com la Guàrdia Civil, s'adonen que la “pressa abatuda” era important i que calia enviar un missatge ben clar. El ressò a la premsa franquista va ser espectacular: El Caso, Destino, La Vanguardia, El Alcázar, Los Sitios de Girona, ABC... li van dedicar grans reportatges a on es feia un resum de la trajectòria de malifetes de Sabaté, moltes d’elles fruit de la imaginació morbosa dels propagandistes.

I tu et vares centrar a comprovar la veracitat de tots els detalls.

Més que centrar-me a comprovar si els fets són reals o no, el que intento és aportar coneixements nous sobre la vida dels germans Sabaté i de retruc d’alguns amics i col·laboradors. Seguint el llibre d’Antonio Téllez, un treball de valor incalculable per entendre l’oposició armada de la CNT al franquisme –disponible en castellà i català amb el títol Sabaté, quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)– intento incorporar la informació que vaig trobant amb entrevistes, testimonis i l’exploració dels arxius.

Sempre, sempre, vull destacar-ho, amb el màxim respecte pels familiars. Han passat els anys però quan pregunto per aquells que van morir d’una manera tan tràgica, amb la delicadesa que puc, difícilment es poden contenir les llàgrimes. El dolor continua existint. L’ocultació, la calumnia, el menyspreu, la falsedat... que han patit durant tant de temps ha fomentat que sigui molt dolorós recordar a aquells familiars tan propers.

 

Quico Sabaté va ser abatut el 5 de gener de 1960. Al marge esquerre superior, es pot veure el seu subfusell Thompson / AHCB-AF



Com presentaries a Quico Sabaté?

Sabaté és, per sobre de tot, un home d’acció. Té molt clar qui és i com és l’enemic, sap molt bé que l’única manera de combatre’l és amb les armes a la mà. Els seus germans han estat víctimes del règim autoritari igual que molts dels seus companys de militància. Res no justifica la passivitat de la CNT a l’exili si tenim present la salvatge repressió que exerceix la dictadura contra els rebels.

Sabaté no desisteix de lluitar amb pocs recursos tant humans com materials, malgrat la manca de protecció i, fins i tot oposició activa, per part de la direcció de l’organització i l’assetjament constant per part de les autoritats franceses. La seva valentia és innegable.

“Quan pregunto per aquells que van morir d’una manera tan tràgica, difícilment es poden contenir les llàgrimes ”


Ens queda un exemple a seguir adaptant la seva trajectòria a les circumstàncies actuals, un model de compromís, de coherència i de coratge per les classes populars en un moment que els lladres amb corbata i els polítics corruptes estan en constant actualitat. Com diem a Sant Celoni “Quico Sabaté... la lluita continua!”

La seva trajectòria ajuda a entendre a les persones que no es varen sotmetre a la dictadura franquista?

És evident que sí. Per això s’ha de lluitar contra l’oblit intencionat. L’oposició armada al franquisme, i més concretament la de la CNT, és encara un tema molt poc investigat. Encara queda molt camí per recórrer i molta calúmnia per combatre.

Quan cau abatut a Sant Celoni el 5 de gener del 1960 molta gent no creu el que diuen els diaris. De fet, es diu que ni la seva germana ni el seu pare el varen poder identificar. Aquesta llegenda era una necessitat per fer front a l’abatiment o té algun fonament.

En Sabaté va caure abatut per les bales del subfusell “naranjero” del sometent Abel Rocha a les 8,45 hores. El seu cos va ser arrossegat fins al carrer Santa Tecla. L’altre sometent, Pitu Sibina li va disparar deformant-li el rostre en un acte de violència gratuïta. Va estar estès al carrer tres hores i quart. A les 12 del migdia es va fer l’aixecament del cos i es va portar al dipòsit situat al cementiri municipal a on se li va fer l’autòpsia. Va ser enterrat fora del cementiri a les sis de la tarda.

Els pares com els altres germans vius del Quico, Joan i Maria, es varen assabentar de la mort pels diaris. Cap familiar va reclamar el cos. No van tenir notificació oficial de la mort i, per tant, no és molt fiable afirmar que no van reconèixer al Quico per la deformació de la cara. No hi ha cap document oficial que esmenti la presència de familiars per fer la identificació dels molts documents que es van generar a partir del dia 6 de gener del 1960. Dono poca credibilitat a l’afirmació d’Eduard Pons Prades al respecte.

Què preparava el Quico en aquella incursió? Cinc guerrillers uniformats, amb granotes blaves passamuntanyes, jerseis, botes de muntanya... no és una operació usual.

La darrera incursió de Quico Sabaté i els seus companys és un dels grans misteris. L’historiador Eduard Pons Prades al llibre Guerrillas Españolas afirma que el grup venia a segrestar als germans Creix, dos inspectors en cap de la Brigada Político-Social de Via Laietana amb un llarg currículum com a torturadors. Altres treballs posteriors com el publicat per tu a la Directa també apunten a aquesta possibilitat.

En aquesta incursió hi ha algunes contradiccions. Tothom sabia que Sabaté era una persona que planificava els passos fins al darrer detall. Domingo Ibars Juanias al llibre La revolta dels Quixots el defineix com a extremadament desconfiat, sempre alerta. No es pot entendre que iniciés una incursió sense saber a on dormir i quin era l’objectiu. És gairebé segur que el grup era esperat a Barcelona i que tenien un lloc on residir. No tinc informació rigorosa per poder respondre a aquest enigma. Com m’ha comentat algunes vegades la Joaquina Dorado, col·laboradora de Sabaté durant els anys 1955 i 1956, allotjar clandestinament a cinc persones a Barcelona era “una tasca molt difícil”.

"Del darrer viatge d’en Quico i els seus companys hi ha molts enigmes pendents d’estudi, el mateix que passa amb molts altres fets de l’oposició armada al franquisme"


Pel que fa a les bases de suport, és incomprensible que alguns masovers no estiguin al corrent de l’arribada del grup. En Sabaté, que es tingui constància, havia fet per darrera vegada aquest camí el febrer de 1957 amb Joaquina Dorado, “la Nuri”, i el lleonès Amadeo Ramon Valledor i, en sentit contrari, és a dir de Barcelona fins a Costoja, la base a la Catalunya Nord. A prop de Girona, a Mas Clarà, al lloc a on la Guàrdia Civil els massacra, ni Balbina ni el seu marit Joan, coneixien a Sabaté.

Tampoc s’entén que el grup fos vist al mateix dia de creuar la frontera, a primeres hores del matí. Sembla que es va trencar una norma bàsica de les incursions guerrilleres: caminar de nit i amagar-se de dia. Fins aquest viatge, Sabaté sempre ho havia fet així. Del darrer viatge d’en Quico i els seus companys hi ha molts enigmes pendents d’estudi, el mateix que passa amb molts altres fets de l’oposició armada al franquisme.

Quico és presentat pel règim com “un analfabet i una persona sinistra”. En canvi, la figura que ens presentes transmet vitalitat, constància, astúcia, atreviment...

Durant la seva infantesa a l’Hospitalet de Llobregat va rebre la instrucció justa. Ell ho sap, és conscient i, per aquest motiu, intenta inculcar a les seves filles, Alba i Paquita, l’hàbit d’estudiar tant durant la seva estada a Grenoble com a Tolosa. Tenia molt clar que l’educació era un arma per poder combatre les injustícies.

El règim fa tot el possible per desacreditar els opositors. Una circular de la Dirección General de Seguridad de l’11 d’abril de 1947, prohibeix emprar els termes "guerrilla", "maquis" o "guerrilleros", en tota la documentació de caràcter intern com extern. La mateixa circular proposa els termes "bandoleros" o "forajidos", per descriure’ls. És una exigència comprensible, des d’aquesta lògica, convertir els guerrillers en assassins, en personatges sense sentiments que no tenen cap mena de motivació ideològica o política i presentar-los com simples atracadors de bancs.

El règim intenta no donar massa importància a la guerrilla per transmetre a la resta del món un clima de pau i tranquil·litat. La Guàrdia Civil i a la policia s’encarrega de la repressió del moviment opositor. La intervenció de l’exèrcit hauria donat una transcendència que no convenia de cara en fora.

----------

Els assassinats de gener de 1960

Francesc Conesa Alcaraz, de 39 anys, casat. Va néixer a Barcelona el 21 de desembre de 1921. Era veí de Lió. Conductor de cotxes. Utilitzava documentació a nom d’Amador Torres Gil. Es va refugiar a l'Estat francès l’any 1950.

Francesc Conesa



Martín Ruíz Montoya, de vint anys. Va néixer a Provins, a la regió Illa de l'Estat francès, el 13 d’abril de 1939 i vivia a Lió. Tenia identitat francesa i el seu cadàver es va identificar, per la documentació que duia, amb el nom d’Antonio Sánchez Sánchez.

Martín Ruíz



Rogelio Madrigal Torres, de 27 anys. Va néixer a l’Hospitalet de Llobregat el 5 de novembre de 1933. Veí de Dijon a la regió de la Borgonya, on era paleta. L’any 1956, va desertar de l’exèrcit espanyol quan era soldat del Batallón Alba de Tormes número 35 del Regiment de Caçadors de Muntanya 12 a la Seu d’Urgell.

Rogelio Madrigal



Antoni Miracle Guitart, de 29 anys. Va néixer a Bràfim (l’Alt Camp) el 20 de novembre de 1930. Veí de Clarmont d’Auvèrnhe (Clermont-Ferrand, en francès), on treballava de paleta. Va ser detingut el 9 de març de 1955 a Barcelona arran del descobriment d’una impremta clandestina de Solidaridad Obrera. El novembre de 1957, va sortir en llibertat provisional i es va refugiar a Occitània. El 1958, va ser secretari de propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió i, el 1959, secretari de les Joventuts Llibertàries a Clarmont d’Auvèrnhe.

Antoni Miracle

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

Manolet Sabaté, aprenent de maqui

Jordi Bigues diumenge, 30 novembre, 2014

Un llibre de l'historiador Josep Clarà revela, amb tot detall, la trajectòria, detenció, tortura, judici i assassinat d’en Manuel Sabaté Llopart, el germà petit del guerril