Internacional

La revolució de les dones al Kurdistan: crònica d’un viatge en cinc estacions

*

Mogudes per una solidaritat feminista amb el moviment de dones kurdes, des de Catalunya ens endinsem al Kurdistan del nord, sota domini turc, a l’inici de la primavera. Volem saber com implementen el Confederalisme Democràtic, un projecte revolucionari feminista, ecologista i democràtic des de la base, fruit de la ideologia del moviment d’alliberament kurd liderat per Abdullah Öcalan, cofundador del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), i empresonat des del 1999 a l’illa d’Imrali.

El paper de les dones en aquest moviment és clau per entendre’l i per contextualitzar la revolució que està tenint lloc especialment al Kurdistan de l’oest, a Rojava, que significa precisament ‘occident’ en kurd. Rojava és una regió autònoma kurda que consta de tres cantons, de moment sense connexió entre si: Efrin, Kobanê i Cizire. Partint d’un coneixement compartit amb d’altres companyes catalanes i en relació amb el moviment de dones kurdes des de ja fa uns anys, fem un pas més per conèixer el projecte sobre el terreny, per palpar-ne els matisos. Fruit d’un viatge de quinze dies pel Kurdistan, presentem un relat a través de cinc imatges. Algunes de les experiències van ser compartides amb una delegació catalana amb qui vam coincidir alguns dies. Tot i que forces reflexions són fruit del debat col·lectiu, en aquest text mostrem una perspectiva personal, una visió pròpia fruit de les nostres mirades i impressions.

 

1. Les noves pedres de Kobanê

Frontera entre Turquia i Síria per on la gent torna a Kobane / Maria Rodó i Marta Jorba

 

Comencem el relat a la frontera, davant una cua de furgonetes i camions en el pas entre Síria i Turquia. L’exèrcit turc a una banda i Kobanê a l’altra. Kurdistan a tots dos costats. La gent de Kobanê torna a la seva ciutat després de sis mesos en camps de refugiats al municipi fronterer de Suruç, a la part turca, governada pel BDP (Partit pro-kurd per la Pau i la Democràcia). La gent de Kobanê ha estat sis mesos en camps sense l’estatus de refugiats perquè Turquia els nega aquest estatut als kurds desplaçats per la guerra a Síria.

Les pedres de Kobanê les veiem des de la frontera perquè el governador turc de la regió no ens ha donat el permís per passar. És una frontera de tanques blaves i homes armats per on passen homes i dones separats: ells, a la dreta; elles, amb les criatures, a l’esquerra. Algun tanc de les forces militars turques a prop. Un cel transparent qüestiona un procés ple d’ombres a l’altra banda. Kobanê és la ciutat que ha esdevingut símbol de la resistència kurda als atacs de l’Estat Islàmic (EI) i ha estat notícia en molts mitjans internacionals en els darrers mesos. Precisament, un dels motius pels quals va ser atacada per l’EI és perquè, entre d’altres coses, se sustentava sobre els anhels democràtics del projecte emancipador kurd.

De moment, la ciutat minada demana poder reobrir hospitals per atendre mèdicament les persones que tornen. No tenen ni llum ni agua, i les reserves d’aliments que hi van deixar abans de marxar se’ls estan acabant. Les espurnes de l’alternativa al nord de Síria, als tres cantons, estan separades per territoris controlats per l’EI. El front està a uns 40 quilòmetres al sud de Kobanê. Així, l’única via d’entrada a Kobanê és la frontera turca, per on els kurds reclamen que s’obri un corredor humanitari que permeti el pas de civils, materials i màquines per a la reconstrucció de la ciutat. Com a tota resposta, un silenci cruel de Turquia, i l’exèrcit a la frontera que controla què passa i quan pot passar. Ja ho diuen, “l’únic amic del poble kurd són les muntanyes”. I a Kobanê no hi ha muntanyes.

Preguntem sobre les pedres que aixecaran la nova ciutat de Kobanê, sobre els murs que esguardaran silenciosos les runes actuals, on s’hi amaguen mines i cadàvers putrefactes. Pensem si seran les mateixes pedres, hereves d’un inici de revolució estroncat, les que configuraran aquesta nova ciutat símbol de la resistència de les dones i de la humanitat. Tindran nom d’ecologia, de solidaritat entre pobles, de convivència entre religions i ètnies, de dones? Amb quines pedres es construirà Kobanê?

Si una cosa sembla clara és que la nova ciutat s’aixecarà segons la visió del Confederalisme Democràtic promogut pel moviment d’alliberament kurd i pel govern autònom de Rojava. No deixaran que organismes internacionals del món capitalista hi intervinguin, ens remarca explícitament l’encarregat de l’Associació Rojava, Mümin Agcakaya. Políticament, les premisses són clares. La reconstrucció tindrà el color d’una transformació social profunda, “perquè la gent de Kobanê ha de cuidar la seva revolució”, ens diu. Ha de ser una ciutat que respecti les seves tradicions i s’organitzi comunitàriament. La nova Kobanê clama amb força el rebuig als valors i mecanismes de les societats capitalistes i patriarcals. Les persones amb qui parlem ens transmeten la idea que les pedres de Kobanê només podran ser fruit de la seva gent i de la solidaritat internacional dels pobles del món que vulguin col·laborar-hi. Kobanê “ha de ser el model de les nostres utopies de revolució”, diu Agcakaya.

I si la revolució té un nom a Kobanê és el de la revolució de les dones. L’emancipació de les dones forma part essencial del projecte revolucionari kurd, segons la frase d’Öcalan: “el poble kurd no podrà ser lliure si les dones kurdes no són lliures”.

Asya Abdullah, copresidenta de Rojava pel PYD (Partit de la Unitat Democràtica a Síria), de mirada profunda i ferma ens diu que “a Rojava les dones ens organitzem tant a nivell polític com en la societat i a escala nacional i internacional. En totes les decisions que es prenen hi ha d’haver l'opinió de les dones. Si no hi és, no serveix. Per això, per nosaltres, la revolució és la revolució de les dones, després de Rojava i després de tot el món.” Ens diuen que, ara que està tot per fer, tot en runes, tot pot fer-se de nou. Una nova ciutat és possible, i les noves pedres de Kobanê hauran de crear una ciutat no patriarcal.

Kobanê és ara frontera i retorn a la llar, guerra i combat alhora. Repressió i anhel de futur. Reconstrucció utòpica i treball dramàtic i aterrador de retirada de cadàvers. Mines que exploten sense ferits. D’altres que amputen. Masses que maten, cada dia, a la gent que torna a casa. L’EI es va encarregar de deixar mines dins les olles i sota de les catifes a les entrades de les cases, per quan la gent tornés. El mal, sense més. Profund dolor i esperances de revolució alhora.

 

2. Sis germanes i molts mons

Pintada feta per les YPJ (guerrilles de dones) amb el lema “Dones, Vida, Llibertat” en un dels murs de l’esplanada on es va celebrar la victòria de l’alliberament de Kobane / Maria Rodó i Marta Jorba

 

Tothom, sense excepció, ens diu que Kobanê es va poder alliberar gràcies a les dones. Van ser les guerrilleres, organitzades a les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ) i coordinades amb les Unitats de Defensa del Poble (YPG, guerrilles mixtes) qui van posar el cos a la batalla. Les més valentes, ens diuen. Asseguren comptar les màrtirs a milers.

“Sóc Heval Berfîn i tinc quatre anys”, ens saluda una nena de Kobanê a la tenda on viu amb la seva família en un dels camps de refugiats de Suruç. La traducció de ‘heval’ seria ‘amiga’, però és alguna cosa més. És com es diuen les guerrilleres de les YPJ entre elles, alguna cosa com ‘camarada’ o ‘companya’. Heval Berfîn té cinc germanes i tres germans. Ells no són al camp, són lluny. Elles són totes dins la tenda, ens serveixen te i ens donen dues pomes i una taronja a cadascuna, en un plat amb un ganivet. Heval Berfîn canta cançons de Kobanê amb els dos dits aixecats i totes restem en silenci; són cançons de la guerra. Les seves germanes abaixen el cap mentre ella canta. Són cançons tristes. La germana més gran té 28 anys, tres filles i porta vel. Diu que més endavant vol tenir un altre fill, vol que sigui un nen. Era infermera en un dels hospitals de Kobanê que ha quedat destruït per les bombes. La segueixen dues germanes de vint i pocs anys cadascuna. Una d’elles vol ser professora i estava aprenent anglès abans de la guerra. Té una nena de dos anys que ja sap fer el símbol de victòria amb els dits. No vol tenir més criatures, de fet no volia ser mare. L’altra, la tercera, té dues nenes petites i quan li preguntem com està es tapa la cara i plora. El seu pare va fer casar les tres germanes amb tres germans d’una altra família. Ells no hi són ara. Un treballa, els altres dos ja han tornat a Kobanê. Les tres veuen de forma diferent la seva situació, però totes tres creuen que ha de canviar. Els hi diem que somriuen molt. Ens diuen, més amb gestos que amb paraules, que ara estan contentes de tenir-nos allà, però que ploren cada dia.

Heval Berfîn té dues germanes més, 15 anys, l’una i 13, l’altra. Anaven a l’escola a Kobanê i des de feia un any -des de la creació dels cantons autònoms kurds- aprenien en la pròpia llengua. Expliquen que a les escoles a Kobanê, o el que queda d’elles, les més petites aprenen a escriure amb la paraula ‘Azadí’: ‘llibertat’. Una d’elles vol ser metgessa. Ens passem els contactes de whatsapp i de facebook, ens avisaran amb un missatge quan tornin a Kobanê. Ens abracem fort i llarg, abans de marxar. Aquell dia havien mort tres nens a causa d'una mina mentre jugaven a pilota al costat de casa seva a Kobanê.

La revolució i la guerra a Kobanê són tot això junt, barrejat i alhora. Nenes que volen ser guerrilleres de grans i noies casades per força, sense dret a separar-se, i amb fills que no han decidit tenir. Dilar Dirik, activista del moviment de dones kurd a Alemanya, ens deia que si l’EI està fent el que fa és també perquè s’aprofita d’una mentalitat fonamentalista molt arrelada en aquella regió, i la població kurda no n’està exempta. Les YPJ no són dones que cauen del cel amb una arma penjada a l’espatlla, hi ha una revolució de dones auto-organitzades per la seva autodefensa i la del seu poble que corre entre el Tigris i l’Eufrates des de fa dècades. Elles no cauen del cel, però l’EI tampoc. El fonamentalisme troba arrels profundes on agafar-se en la regió. Són dos paradigmes oposats, per això Kobanê es va convertir en un símbol, en una guerra entre dues formes d’entendre el món.

 

3. De la cooperativa al front

Cooperativa de dones Baglar Kadin d’Amed / Maria Rodó i Marta Jorba

 

En una sala plena de teles de colors, ens asseiem en rotllana amb B. N., la responsable de la Cooperativa de dones Baglar Kadin d’Amed (Diyarbakir, en turc) i dues noies de l'organització de dones que ens acompanyen i fan de traductores. Abans de començar, una treballadora de la cooperativa ve cap a nosaltres i comença a cantar. Sona melancòlica. Ningú no diu res. Comencem la trobada preguntant per la pròpia cooperativa. B. N. ens explica que la cooperativa va ser fundada el 2005 per dues exparlamentàries kurdes. És una de les diverses cooperatives que hi ha al Kurdistan, tot i que ens diu que no n'hi ha suficients. Sembla que, almenys al Kurdistan Nord, el projecte cooperativista és un punt central del canvi, però encara es troba en una fase incipient. La cooperativa és autònoma i forma part del propi moviment de dones del Kurdistan. Fan mocadors, robes kurdes per dones i bosses de cuir tradicionals i les venen als mercats.

Tot just començar, remarca que aquest espai és quelcom més que el lloc on confeccionen roba. Hi treballen amb dones amb diversitat funcional i dones amb problemes econòmics, que tenen els marits a la presó o que no poden mantenir-se d’una altra manera. Col·laboren entre elles per les cures de criatures, per la millora de salut de les dones i per informar-les dels seus drets. Li preguntem per les diferències amb les cooperatives mixtes, si n’hi ha, i afirma: “nosaltres tenim una altra missió. En una cooperativa mixta generalment miren de fer la seva feina. Nosaltres mirem de fer una cosa diferent. Aquí contribuïm a l’emancipació de les dones”. També ens recorda que legalment a Turquia no poden ser una cooperativa i que, així, ho tenen tot preparat per quan puguin ser-ho de ple dret. De moment, tenen l’estatut d’associació. Ens diu que la creació de les cooperatives és un front de lluita en si mateix: “no hi ha diferència entre les dones del front i nosaltres, només és l’estil de lluita allò que canvia; elles poden venir aquí i nosaltres anar allà, lluitem pel mateix de diferents formes”.

Sembla que aquest projecte al Kurdistan del nord és encara incipient, però, i a Rojava? Com organitzen l’economia de forma comunal? És també a través de cooperatives? Com funcionen? Comença a parlar durant una llarga estona, concentrada. A una de les noies que ens acompanya li comencen a caure llàgrimes dels ulls. La traductora deixa de prendre notes i s’eixuga també les llàgrimes. No gosem preguntar què passa. La traductora ens diu que fa pocs mesos van matar al seu fill a Kobanê. Que ella va anar a buscar el seu cadàver… I que no pot continuar traduint el que ha explicat. B. N., serena, ens ensenya una foto, al fons de pantalla del seu telèfon mòbil, del seu fill vestit de guerriller; somrient. No preguntem res més.

Ella, en canvi, tot seguit, i després de fer uns glops de te, ens pregunta quines cooperatives tenim a Catalunya, en quins sectors i com s’organitzen.

 

4. L’autonomia de les dones, l’element clau

Celebrant el Newroz / Maria Rodó i Marta Jorba

 

A la sala de conferències del BDP, la imatge d’Abdullah Öcalan presideix la reunió. Un centenar de cadires parades i, al mig, una rotllana per a la delegació catalana que avui entrevista a Elif Kaya, membre del KJA (Congrés de les Dones Lliures). Aquesta és l'organització de dones que, refundada el febrer de 2015, fa de paraigües al moviment de dones del Kurdistan. Prové d’experiències d’autoorganització anteriors, amb el Moviment Democràtic de les Dones Lliures (DÖKH), fundat l’any 2003 i que constava de 25 assemblees de ciutat, 27 consells, 3 cases de dones, 17 cooperatives, 9 associacions, 3 acadèmies, el Consell de les Dones Joves i una agència de notícies de dones. L’actual assemblea permanent del KJA té 501 delegades. Elif Kaya ens parla sobre el projecte polític i ideològic del KJA, que se centra en l’alliberament de les dones i la construcció d’una economia cooperativista, ecològica i democràtica. S’organitza a partir dels grups de dones en els carrers, en consells de barris i consells de ciutat. A nivell horitzontal, estableixen quotes per tal que la diversitat de dones hi estigui representada: sempre hi ha d’haver un 20% de dones joves i participació de les diverses comunitats religioses. A cada nivell, les representats hi porten les decisions preses a nivell més baix.

Les propostes del KJA passen per l’autonomia organitzativa de les dones, que els permet parlar per elles i no a través dels homes. Aquesta organització paral·lela a les estructures mixtes decideix sobre tots els assumptes que afecten les dones, però també decideix, conjuntament en les estructures mixtes, les qüestions generals que afecten al poble kurd i que el moviment discuteix. La seva autonomia no és només organitzativa, no és només formal. Es tracta de matar (simbòlicament) l’home que duen dins: l’autoritat patriarcal que es cola per tots els racons. I sobre això també hi reflexionen: “les dones podem cometre errors, però no volem que siguin els homes qui ens diguin que hem comès errors”. Aquesta autonomia proporciona vincles de solidaritat entre totes les dones que formen part de l’organització i del moviment: “si podem estar amb d’altres dones, juntes podrem resoldre els nostres problemes”.

Un dels mecanismes clau que materialitza la seva participació i representació en les estructures del moviment és la corepresentació, o copresidència. I n’hem vist uns quants exemples. Aquesta política es basa en què sempre hi ha d’haver dues persones representant qualsevol grup, a qualsevol nivell, ja sigui el comitè del barri, a l’alcaldia del municipi o a una regió autònoma com Rojava. I sempre ha de ser un home i una dona. Dilar Dirik explica que inicialment “sovint, la copresidència no acabava de funcionar perquè primer es triava l’home i després, gairebé anecdòticament, s’hi afegia una dona. ‘Ja tenim el candidat. Qui pot ser la candidata?’ Això va provocar una reacció per part de les dones, que van decidir que elles mateixes escollirien les candidates als càrrecs de dones de les estructures mixtes.”

S’entén que així vetllaran pels interessos de les dones i n’hi aportaran els debats i les perspectives que s’estan desenvolupant des de les seves organitzacions. Els homes corepresentants són escollits tant per elles com per ells. Aquest sistema, a més de garantir l’autonomia de les dones, la seva participació política, representativitat i presència de la perspectiva feminista en tots els espais de decisió, té també una altra implicació: afavoreix que no hi hagi un monopoli de poder, obliga a prendre decisions per consens i a tenir en compte diferents perspectives.

Segurament, la figura més paradigmàtica d’aquest sistema és Asya Abdullah, copresidenta de Rojava. A l’entrevista, ens diu que “totes les injustícies que s’han donat en aquestes terres s’han realitzat contra les dones, i això també destrueix els pobles. Per això, per aconseguir la llibertat del nostre poble, cal començar per alliberar les dones.” És la cara visible del govern autònom kurd dels cantons de Síria. Ens ho explica amb un somriure i amb la tranquil·litat de qui sap que el que està dient és ja una premissa assumida pel moviment. I no és una premissa qualsevol. Ens està dient que lluitar per l’alliberament de les dones és ja lluitar per l’alliberament d’un poble. No pot venir-hi després; si les dones no s’alliberen, no hi ha poble que s’alliberi, no hi ha un després.

Potser és la corepresentació. Potser és la autoorganizació de dones des dels anys vuitanta. Potser és que hi ha guerrilles de dones per l’autodefensa. Potser són els escrits d’Öcalan que situen l’alliberament de les dones com a central en la lluita per l’alliberament del poble kurd. Potser és la incidència de determinades dones en el moviment, com l’assassinada a París ara fa dos anys, Sakine Cansiz, cofundadora del PKK. Potser és el permanent estat d’excepció, i de guerra. De guerra contra un poble i de guerra incansable contra les dones. Segurament és una combinació molt especial de factors que fan que aquesta revolució sigui excepcional i històrica. Un exemple que ens demostra, almenys, que sí que és possible: que la revolució feminista pot estar al centre d’una revolució i que es pot fer política d’una altra manera.

 

5. Aquí parlem de feminisme sota un F16

Acadèmia de Dones Lliures d’Amed / Maria Rodó i Marta Jorba

 

A Amed, avui el sol juga a amagar-se i sortir entre els núvols. Estem al pati de l’Acadèmia de Dones Lliures, un edifici antic i preciós. Seiem amb unes quantes dones al voltant d’una taula amb te i parlem sobre què entenem unes i altres per feminismes. Ens expliquen que generalment s’associa el terme ‘feminisme’ al feminisme liberal que defensen moltes dones a Turquia i que es basa en fer determinades demandes a l’estat. Elles volen allunyar-se d’aquesta concepció i sembla que en aquest context és difícil fer-ho utilitzant les mateixes paraules. Volen refer la societat partint dels sabers i experiències de les dones kurdes, i sembla que ‘feminisme’ té massa connotacions relacionades amb les demandes de les colonitzadores. Debats que no són nous però que sempre són necessaris. Mentre parlem sobre feminisme postcolonial i reapropiació de conceptes, hem d’aturar-nos perquè no ens sentim. Hi ha un soroll eixordador que dura uns segons. És un F16 de l’exèrcit turc que sobrevola, baix, la ciutat.

Ho fa uns quants cops al dia, o a la setmana. És aleatori i ens recorda on som. Una de les professores de l’acadèmia ens havia dit uns dies abans que ‘havia après feminisme sota un F16’. Era literal. Ens expliquen que la seva aposta feminista és la Jineologia, una forma d’entendre la creació de coneixement des de l’experiència de les dones i de forma no mercantilitzada. Les dones han d’escriure la seva història, ser conscients de la seva situació i alliberar-se. Canviar-se a elles per canviar el món. En aquesta acadèmia aprenen a fer això, sense jerarquies, valorant els coneixements de cadascuna, partint de l’experiència viscuda.

A la tarda anem a veure l’Agència de Notícies de Dones Jinha. Ens reben a la seva seu i ens expliquen que són unes 40 dones, entre aquelles qui treballen a Amed i les corresponsals, que “intenten canviar el llenguatge dels mitjans i de les notícies en general partint de la perspectiva de les dones i portant els temes de les dones a l’agenda”. Quan fan notícies sobre feminicidis, una mitjana de quatre al dia a Turquia, ho tracten com a una massacre contra les dones. Intenten posar de relleu les seves resistències a la violència. Els hi preguntem sobre les representacions de les guerrilleres als mitjans, sobre el militarisme i sobre la guerra. Ens expliquen que les dones s’han hagut d’armar per defensar-se dels atacs constants contra elles. Estan en contra de la guerra, i de les armes, però també contra l’EI, i les lluitadores els hi han donat esperança. Torna a passar un F16 per sobre nostre.

Al vespre, mirem al Twitter les últimes notícies que ha tret Jinha en anglès (unes vint al dia). En llegim una sobre dues noies iazidites que van aconseguir escapar de l’EI després de mesos d’estar segrestades. Tenen encara milers de dones que no se sap on són. Allò que expliquen les qui es van poder escapar és un horror que no podem repetir i que no ens deixarà dormir aquella nit. Els iazidites han patit 72 massacres, i l’agost del 2014 l’EI en va dur a terme la 73ena. Els homes, assassinats. Les dones joves i les nenes, raptades, violades i venudes. La gent gran, cremada viva. Els iazidites es van refugiar a les muntanyes de Sinjar, esperant que les forces de defensa del Kurdistan iraquià, els Peshmergues, els defensessin. Però aquests els van abandonar a la seva sort i si no arriba a ser per les milícies del PKK, que van fer un corredor per on van poder fugir, els iazidites haurien estat aniquilats.

El motiu de la condemna a mort de la seva gent és que l'EI considera que “adoren el diable”. Els iazidites veneren una religió que es remunta als segles IV i IV a.C i que se centra en la figura de Melek-at-Taus o “àngel del paó”, mal interpretat per l’EI com el diable i una de les raons de les seves actuacions brutals contra aquest poble. Però els motius semblen anar més enllà. La brutalitat de l’EI contra els iazidites es fonamenta en la mentalitat patriarcal i en l’ús dels cossos de les dones per a destruir un poble. Per ser iazidita, s’ha de néixer de mare i pare iazidita. Violant les dones no només se les destrueix a elles sinó també la seva cultura. Els de l’EI saben perfectament el que es fan, anant contra les dones especialment i utilitzant els seus cossos com a armes de guerra.

Això no només ho han fet contra el poble iazidita. És un dels punts centrals de la guerra dels fonamentalistes religiosos contra el poble kurd: sotmetre les dones. Entenem que quan la professora de l’acadèmia parlava d’un F16 es referia a alguna cosa més que al soroll dels avions. Al Kurdistan, el feminisme, l’aprenen i el practiquen enmig d’una guerra, resistint a un intent d’aniquilació. Un genocidi calculat contra el poble kurd i una guerra contra les dones.

*Crònica d'un viatge al març de 2015

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: