Drets

Sacresa, diners a la penombra

Avançament editorial del llibre 'Els senyors del boom', amb el capítol dedicat a la promotora del pla Caufec
Maqueta del pla Caufec presentada per Sacresa al Barcelona Meeting Point l'any 2006
22/10/2014

Amb motiu del judici, la setmana vinent, a sis activistes contraris al pla Caufec, publiquem en exclusiva el capítol del llibre Els senyors del boom dedicat a la immobiliària Sacresa, la promotora del projecte urbanístic. L'obra, escrita per la periodista i integrant de l'assemblea de la Directa Gemma Garcia, porta per subtítol Qui i com va fer diners durant la bombolla immobiliària als Països Catalans i és el tercer llibre de la col·lecció “Periodistes”, impulsada per l'Editorial Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. S'hi retraten nou històries de nou empreses. El llibre es presenta la setmana vinent a la seu de la FAVB.


Any 2014. Entre la malesa pasturen unes cabres i hi ha disposats en renglera uns fanals apagats. Tant al sector nord com al sud, uns gronxadors solitaris. I només al nord parcel·lat, una oficina de vendes tancada. Els carrers que es van arribar a asfaltar són ara improvisades pistes de fúting o rutes assenyalades per on passejar el gos. Sumen quaranta hectàrees a banda i banda de l’autopista d’entrada a Barcelona, a Esplugues de Llobregat, entre el barri de Finestrelles a la falda de Collserola i el de Can Vidalet. Són les cicatrius visibles del Pla Caufec, que la immobiliària Sacresa va rebatejar com a Porta de Barcelona quan va reimpulsar-lo el 2001. Va esdevenir el projecte més ambiciós liderat per l’empresa de la família Sanahuja, que el va reactivar aprofitant el deliri immobiliari d’aleshores.

Però rere el deliri va arribar el declivi i el que inicialment havien de ser habitatges, la majoria de luxe, dues torres de cent metres per a oficines, dos hotels, un centre comercial i equipaments va quedar en via morta. Per una banda, l’oposició veïnal va endarrerir l’inici de les obres i, per l’altra, el grup va entrar en concurs de creditors el 2010. Era el tercer procediment de fallida empresarial més important per volum a l’Estat espanyol, només superat per Martinsa-Fadesa i Promociones Habitat i, tot i així, Sacresa va aconseguir una quitança de més de la meitat del deute amb quinze de les divuit entitats bancàries. Algunes van perdonar els crèdits a canvi d’actius –de nou, la dació en pagament per a les empreses–, com el BBVA, que es va convertir en propietari d’alguns dels solars de Finestrelles.

Sacresa va protagonitzar la tercera fallida empresarial més important de l'Estat espanyol

Superat l’entrebanc empresarial, però, i sis anys després del boom, la filial de Sacresa, Caufec SA, s’entossudeix i es disposa a continuar amb el projecte, tot assegurant que ja hi ha llista d’espera per comprar habitatges. El context, però, és advers. La família Sanahuja continua encallada als jutjats acusada de frau fiscal. La Fiscalia demana als caps de la nissaga familiar quatre anys de presó per haver defraudat quinze milions i mig d’euros, mentre que la Fiscalia de Delictes Econòmics persegueix dues empreses vinculades a la família per unes factures presumptament falses de quatre promocions immobiliàries entre 2003 i 2005. El grup empresarial ja carrega a l’esquena una condemna ferma per l’adjudicació irregular d’una finca a Mallorca, el conegut com a cas Can Domenge, que ha derivat en una nova peça relacionada sobre una comissió de quatre milions d’euros que Sacresa hauria pagat, en negre, al Consell Insular per aconseguir els terrenys.

No és ni molt menys l’única empresa que circula pels jutjats. Set anys després de l’esclat del boom immobiliari, encara afloren irregularitats d’un sector que aleshores «surfejava» en el punt àlgid de l’onada. Un informe elaborat el 2014 pel Sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha) assenyala la construcció i venda d’habitatges com «el principal vector de frau fiscal i laboral a Espanya». Els diners que es van gestar a l’ombra suren anys després, i Sacresa és el mirall d’unes pràctiques que van ser molt més comunes. Els informes de Gestha eleven a 240.000 milions el volum del frau fiscal anual, pel qual Hisenda deixaria d’ingressar uns 80.000 milions d’euros durant cada exercici. Per volum, el 70% d’aquest frau el cometen les grans fortunes i grans empreses i un 27%, petites i mitjanes empreses.entre l’empresariat immobiliari i constructor que entre qualsevol altre.

En el cas de l’empori Sacresa, les dues empreses sota sospita per falsificació de factures són la filial Valencia Park i Prosavi, administrada per membres de la família Sanahuja. Les dues mercantils haurien demanat als empresaris autònoms Naval Borrell i Naval Ferrer l’elaboració de factures presumptament falses per inflar els costos de les promocions i així eludir impostos. Segons José María Mollinedo, secretari general de Gestha, durant els anys de la bombolla immobiliària molts casos de factures falses implicaven empresaris autònoms inclosos en el sistema de mòduls. S’emparaven en els preceptes fiscals de la tributació d’aquest règim, consistent a determinar el rendiment anual de l’activitat exercida per l’empresari a través d’uns paràmetres que estableixen una tributació fixa. Quan el rendiment real és superior a l’estimat, l’empresari surt beneficiat i si és inferior, perjudicat. Mollinedo recorda que quan aquesta fórmula es va instaurar als anys noranta, ja van denunciar que un sistema que eximeix de l’obligació de portar la comptabilitat, sigui quin sigui el valor de la factura, i manté una tarifa plana tributària «era un terreny abonat per al frau». Precisament, Naval Borrell, segons consta al registre mercantil, es dedica al comerç de mobles, una de les activitats incloses en el sistema de mòduls.

Amb el cicle del boom immobiliari i amb l’apogeu dels beneficis del sector, van incrementar-se les peticions per falsejar el valor de les factures o directament per inventar-les. El sistema de frau beneficiava totes dues parts: l’empresa pagava la meitat de l’IVA a l’autònom i es deduïa l’altra meitat i l’impost de societats. El sindicat Gestha ha descobert fins i tot trames d’empreses dedicades exclusivament a emetre factures falses sense cap tipus d’activitat, plantilla i local, com va posar de manifest l’anomenada operació Halcón o l’operació Quercus, que desmuntaven trames continuades i massives de frau. A banda de l’evident evasió d’impostos, segons Mollinedo cal preguntar-se on van a parar els diners en metàl·lic corresponents a la factura que surten dels comptes de l’empresa i dels quals es perd el rastre.

Amb el cicle del boom immobiliari i amb l’apogeu dels beneficis del sector, van incrementar-se les peticions per falsejar el valor de les factures

Per eludir la tributació, Sacresa també hauria utilitzat un altre mecanisme defraudador el 2008. Segons l’escrit del Ministeri Fiscal, no va declarar les plusvàlues de quinze milions d’euros obtinguts de la venda d’unes accions. L’empresa Rua Nova Interland, propietat de Sacresa, va vendre per cinquanta-tres milions d’euros les participacions de la promotora Tres Cantos a Inmobiliaria Colonial i tot seguit es va fusionar amb una altra empresa del grup. L’operació permetia traslladar la plusvàlua d’una societat a una altra i així esquivar els impostos corresponents. Els tribunals hauran de determinar si la fusió responia a una operació de reestructuració empresarial o era un simple subterfugi per eludir impostos artificiosament i engreixar el patrimoni de Sacresa. 

Del Turó de la Peira al Pla Caufec

Però les col·lisions de la família Sanahuja amb la Justícia vénen de lluny. La primera es remunta als anys noranta i s’ubica al barri del Turó de la Peira de Barcelona. La Inmobiliaria Sanahuja SA, amb el pare de l’actual president al capdavant, havia construït el bloc 33 del carrer de Cadí que es va esfondrar l’11 de novembre del 1990. Una veïna perdia la vida sota la runa i en resultaven diversos ferits. L’edifici estava afectat per aluminosi, però segons va declarar aleshores l’advocat dels Sanahuja, el patriarca no se’n sentia pas responsable. En absolut desacord, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) i l’associació de veïns del barri van presentar una querella contra Román Sanahuja, Ciments Molins –l’empresa que va vendre el ciment– i les administracions públiques, que el jutge va arxivar el 1993 per “inexistència de responsabilitats penals” de cap dels acusats.

Els Sanahuja havien forjat el seu negoci en el marc del desarrollismo franquista, a base de construir habitatges arreu de Catalunya juntament amb altres empreses com Habitat i Núñez i Navarro. El ciment aluminós adquiria ràpidament resistència i responia als interessos per edificar de pressa, davant la demanda habitacional de l’onada migratòria que va començar als anys cinquanta. Amb biguetes de ciment aluminós, l’empresa va aixecar el barri sencer del Turó de la Peira, que va concentrar gairebé una tercera part dels edificis afectats per aluminosi. Reducció de costos, maximització de guanys i una construcció més ràpida permetien acumular més beneficis en menys temps. En plena Transició, el president del grup immobiliari Román Sanahuja Pons ja era un dels cent espanyols més rics. Segons Hisenda, acumulava 1.705 milions de les antigues pessetes –més de deu milions d’euros– i compartia el top 100 amb nissagues familiars com la March, propietària de Fecsa i impulsora inicial del Pla Caufec amb el pretext del soterrament de les línies elèctriques.

L’any 2001, el pla urbanístic d’Esplugues era una de les icones de la nova etapa de Sacresa

L’any 2001, el pla urbanístic d’Esplugues era una de les icones de la nova etapa de Sacresa, que, afegint-se a l’onada, pretenia anar més enllà de les promocions residencials i fer una aposta decidida pels centres d’oci i comerç habitables. L’acompanyaven dos aliats clau: ACS, la constructora consagrada a l’Ibex-35 en mans, entre altres, de Florentino Pérez –president del Reial Madrid–, i Inversiones Hemisferio de la família Lara –propietària de l’editorial Planeta–, que el va abandonar. A més del pla Caufec, Sacresa promovia altres projectes emblemàtics, com l’Illa Diagonal a principis dels noranta o, més endavant, el centre d’oci barceloní Arenas Plaza de Barcelona, el Magic BDN a Badalona, el Porte des Neiges als Pirineus o, amb altres mercantils, el Pla especial de la Bocana Nord que incloïa l’hotel Vela de Barcelona, avui propietat d’un fons d’inversió qatarià. En ple boom immobiliari ja acumulava 2,6 milions de metres quadrats de sostre edificable, controlava el 13% de la immobiliària Metrovacesa i es convertia en una de les empreses del sector més important de l’Estat espanyol. Només l’any 2005 obtenia uns beneficis nets de 381,9 milions d’euros, un 74,4% més amb relació a l’any anterior.

De l’extens catàleg de projectes, cal aturar-se però en el Pla Caufec. Durant deu anys va estar embarrancat, entre 1991 i 2001, fins que Sacresa va entrar en escena i es va produir un gir de cent vuitanta graus. Els obstacles es van diluir fins a desaparèixer. El 8 de febrer del 2000, Sacresa va aconseguir un preacord de compravenda dels terrenys i uns dies més tard la filial Caufec SA i l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat van signar un conveni, amb data de 25 de febrer, en què el consistori es comprometia a impulsar la modificació puntual del Pla general metropolità (PGM) en el sector del terme d’Esplugues de Llobregat, a canvi de l’entrega de mil milions de pessetes. El document, segellat per l’Ajuntament, fins i tot estipula els terminis de pagament: tres-cents cinquanta quan el ple municipal hagi aprovat el text, tres-cents vint-i-cinc en un termini màxim de trenta dies hàbils posteriors a l’aprovació definitiva de la modificació del PGM i la resta en un termini màxim de trenta dies després de l’aprovació provisional dels plans parcials que desenvolupin les determinacions de la modificació del PGM. Seguidament, tot va anar rodat.

L’empresa dels Sanahuja va materialitzar la compra a Fecsa (aleshores ja Fecsa-Endesa) del 40% dels terrenys per trenta-vuit milions d’euros l’octubre del 2000 i el ple de l’Ajuntament va aprovar el projecte. Com a colofó, després de dues negatives al projecte de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat –el 1994 i el 2000–, el 8 de febrer del 2001 va donar-li via lliure. Per a Eulàlia Herranz, de l’associació veïnal de Finestrelles i membre de la Plataforma Popular contra el Pla Caufec, no hi havia cap variació urbanística substancial que justifiqués el gir en el posicionament del govern català, però en canvi sí que s’havien produït contactes previs amb representants de Sacresa. En aquest sentit, en el redactat del pla només s’aprecia un traspàs del centre comercial del nord cap al sud, al mateix temps que posposa la concreció de zones verdes.

Les associacions veïnals van denunciar que l'Ajuntament “pretenia lucrar-se” amb el projecte

Les associacions veïnals estaven en peu de guerra contra el projecte i ja havien utilitzat la via judicial per aturar-lo. Entre moltes irregularitats, van denunciar que l’Ajuntament “pretenia lucrar-se” i que “l’objecte últim del projecte era beneficiar els interessos econòmics de l’entitat promotora”. Paral·lelament als processos judicials, veïns i veïnes van paralitzar les màquines, van irrompre als plens i es van encadenar a la seu de Sacresa. La resistència de la Plataforma Popular contra el Pla Caufec, però, ha tingut un preu elevat, que barreja especulació i repressió. Més de setanta persones acumulen dues-centes cinquanta acusacions per faltes i delictes per haver participat en diferents accions entre 2004 i 2009, i un veí va ingressar a presó durant deu dies el 2009. La Fiscalia encara demana un total de vint-i-set anys de presó, sis-cents dies de pena-multa (o de 9.940 euros) i 5.670 euros d’indemnització a nou veïns d’Esplugues de Llobregat.

Els activistes estan pendents de judici, però Sacresa va aconseguir que els tribunals desestimessin els contenciosos presentats pel veïnat. La sentència del 2005 argumenta que no s’aporten proves sobre l’existència de la finalitat de desviació de poder respecte als diners que Sacresa va abonar a l’Ajuntament, i que la validesa del conveni «és aliè al present procés». El «millor empresari» de l’any 2004, segons el saló immobiliari internacional Meeting Point de Barcelona, resultava victoriós del Caufec, però s’endinsava en un dels episodis de corrupció urbanística més sonats de les Illes Balears.

El suborn més gran de les Illes

La sentència del cas Can Domenge és ben clara. Sacresa va adquirir el millor solar públic urbà de Mallorca de forma irregular. L’empresa va guanyar el concurs desbancant la immobiliària Núñez i Navarro, que estava disposada a pagar seixanta milions d’euros, el doble que Sacresa. El jutjat d’instrucció número 12 de Palma va sentenciar que alts càrrecs del Consell Insular de Mallorca van fer un «vestit a mida» al grup dels Sanahuja per beneficiar-los en el procés d’adjudicació. Per una banda, els acusats van fixar el valor de la finca molt per sota del preu de mercat, pràcticament la meitat, amb l’objectiu d’evitar que arribés al ple i esquivar qualsevol control. Per l’altra, van facilitar informació confidencial i privilegiada a Sacresa perquè preparés el projecte amb temps i s’assegurés la millor puntuació.

La Interpol va comunicar a la justícia balear que la família Sanahuja tenia més de 37 milions a Liechtenstein

D’entrada, quan la jutge de Palma va sol·licitar als acusats una fiança de trenta-set milions d’euros per reparar el buit generat a les arques públiques, Sacresa va declarar-se insolvent. Però a finals del 2010, la Interpol va comunicar a la justícia balear que la família Sanahuja disposava de més de trenta-set milions d’euros a Liechtenstein, un reconegut paradís fiscal que va ser centre d’atenció el 2008, quan Heinrich Kieber, un exempleat del banc Liechtenstein Global Trust Group (LGT), va sostreure les dades de 5.828 defraudadors, entre ells seixanta-set espanyols.

El judici va aixecar la llebre i va derivar en una altra causa encara oberta per un presumpte suborn de quatre milions d’euros de Sacresa als polítics del Consell per tal d’assegurar-se l’adjudicació. Les confessions s’han succeït una rere l’altra. Reconeixen els fets l’exmilitant d’Unió Mallorquina Miquel Llinàs, que suposadament va traginar els diners en metàl·lic, l’exconseller de Territori Bartomeu Vicens, l’exvicepresident del Consell Miquel Nadal i fins i tot el mateix Román Sanahuja, que ha confessat els fets per escrit. Segons relata, «el diner va ser sol·licitat i entregat a l’intermediari», en dues entregues de dos milions d’euros en efectiu, la primera abans de conèixer el resultat del concurs i la segona uns mesos després. Per la banqueta hauran de passar, o tornar a passar, Maria Antònia Munar, aleshores presidenta del Consell de Mallorca per Unió Mallorquina, Bartomeu Vicenç, conseller de Territori de Mallorca, Miguel Nadal Buades, exvicepresident del Consell i antic «delfí» polític de Munar, i el nostrat Román Sanahuja. En cas de sentència condemnatòria, es tractaria del suborn més gran a les Illes Balears per tupinada urbanística.

Sigui com sigui, Sacresa es troba avui enrampada amb la Justícia i fa anys que ja no és la immobiliària més gran de l’Estat espanyol. Va arribar a controlar el 80% de Metrovacesa, però ara és la banca qui la controla. L’ocàs del patriarca de l’empresa es traduïa en la vida quotidiana d’alta volada: el iot familiar i els dos jets privats que ostentava els va haver de vendre. El forat econòmic ja pujava a més de cinc mil milions d’euros. Enmig del forat, l’empresa s’aferra fort a un sol projecte, el Pla Caufec, paralitzat des del 2010 i que veïns i veïnes estan disposats a aturar de nou. I les possibilitats de supervivència dependran també de si passa de les pàgines de la crònica rosa econòmica del país a les de la crònica negra judicial.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: