Marina Garcés

No hi ha lectura sense soledat. Podem mirar una peli amb algú altre, escoltar música, anar a una expo o gaudir d’unes vistes increïbles. Podem fer tot això acompanyats, però ningú, ni els enamorats més cursis, es posen a llegir un llibre junts. Em refereixo a l'acte mateix de llegir a la vegada, línia a línia, i passar juntets les pàgines. Perquè llegir és un acte solitari. Perquè hi hagi lectura, calen paraules escrites amb alguna intenció, cal voluntat de desxifrar-les i cal també una mínima soledat i un mínim silenci per a l’enteniment.

Ressenya

"El nostre temps és el temps en què tot s’acaba", escriu Marina Garcés. Un temps sargit de pròrrogues: el temps del després del després. Postmodernitat, postveritat, etc. I després de tantes pròrrogues? Que potser ens han menat tants “posts” a un atzucac, a un carreró sense sortida, a una anestèsia col·lectiva, o, com diria Zizek, a una interpassivitat estèril?

Fa unes setmanes, Marina Garcés deia que les eleccions del 21-D "no s'han celebrat, s'han imposat. I no s'han guanyat, s'han combatut". Com es van combatre el 20-S, l'1-O, el 3 i el 8-O. I tants altres dies. Doncs bé, quin és el paisatge després d'aquestes batalles i, concretament, després del 21-D?

Som els primers que volem que els nostres fills aprenguin idiomes i que llegeixin llibres i que viatgin i que toquin música i que siguin cultes de grans; i ens enorgullim quan ens diuen que al cole van bé; i no fan encara un mig metre d'alçada i ja diem que es fixen en tot i que comencen a fer uns comentaris enginyosíssims, quasi filosòfics, i que van molt avançats per a la seva edat... Després, però, sembla que reculem.

Era agost, tornàvem de vacances creuant la península. El meu pare conduïa amb la mirada atenta a l’autopista, ma mare es ventava, qué calor, ma germana buscava un boli per rebobinar una casset. Jo mirava per la finestra: els cotxes que ens passaven ràpid, els que deixàvem enrere.

El Millet? El Millet a mi m'és igual. La cosa no va del senyor tal o qual, no va de pomes podrides. És el sistema que està podrit. Quants Millets hi haurà, eh? Quanta gent que va mirar a una altra banda mentre el tio robava i feia arribar la pasta de les empreses a Convergència? El que jo et dic: és el sistema. Fa un glop llarg de cervesa mentre el seu company de barra assenteix amb un Ya te digo.

L'autor revisa les causes i necessitats que han fet sorgir el Grup per al Pensament Crític, que inaugurà la seva activitat amb un col·loqui amb Jordi Mir, Marina Garcés i Josep Manel Busqueta

És inevitable que el títol d'aquest article evoqui el que es preguntava Santiago Alba Rico i que David Fernández traduí al català. A vegades ens topem amb preguntes que semblen retòriques i que quan tractem de respondre més enllà de la precipitació del sí i el no, ens adonem que podrien portar-nos tota una vida. A nosaltres ens ha passat això.

Ens ha citat al jardí de les Drassanes. Arriba amb mal de panxa, però marxa refeta. Durant l’entrevista, dirà: “La filosofia és molt física. Cos i ment són inseparables quan pensem de veritat”. En algun moment de la seva joventut, Marina Garcés (Barcelona, 1973) va pensar a estudiar periodisme. Alguna cosa li ha quedat. Néta de poeta, Garcés pregunta i es pregunta sobre revolucions i mons comuns.

Suplement sobre la crisi de refugiades, venda d'edificis públics per part del govern català, avantatges i inconvenients de l'aposta electoral, etc.

La Directa 392 arriba amb un suplement editat conjuntament amb la Fundació Solidària Flama titulat El Mediterrani on trobareu una panoràmica de la situació de les refugiades que arriben a Europa provinents de zones en conflicte, una anàlisi de la pèssima gestió institucional d'aquests fluxes migratoris i una crítica als maltractaments burocràtics exercits sobre la població desplaçada.

Subscriure a Marina Garcés