L'endemà que no arriba a Conakry

Un dels socis de Metromuster, que es troba a Guinea Conakry amb la resta de membres de la cooperativa pel rodatge del documental 'Idrissa, crònica d'una mort qualsevol', relata el periple que està suposant aconseguir l'extradició de les seves despulles
El llibre d'escolaritat d'Idrissa Diallo quan tenia 6 anys és l'únic document oficial del jove que s'ha pogut recuperar
Xavier Artigas 28/03/2018

Vam començar a endinsar-nos en el cas d'Idrissa Diallo mentre estàvem en plena febre de Ciutat Morta. Volíem destapar un altre cas de tortures, de violència policial extrema. Però no va ser així. La d'Idrissa és una crònica de fredor burocràtica, probablement més terrible que el fet tan explícit que té sovint la violència estatal en la seva forma més primària. Es tracta d'una violència subtil, estructural, legal. Per alguns, legítima i democràtica.

És la mateixa fredor que vivim en aquests dies d'espera aquí, en ple tròpic, a Conakry. Passem dies esperant documents oficials que generen altres documents oficials. Burocràcia que fa burocràcia. Tot degudament allunyat del drama que ho envolta. Tot mesurat amb eufemismes com "restes", "exhumació", "repatriació". Tot degudament firmat, segellat, postil·lat.

Passem dies que no passen, amb una família a la qual l'única reparació que se'ls ha ofert és l'arribada d'uns ossos: els d'un fill, d'un germà, d'un tiet... irreconeixible, però. Han passat 6 anys. Ja no té cara. La cara és important per aquella pregària final; la que cal fer per a demanar perdó a totes aquelles persones a qui hagi pogut fer mal al llarg dels seus 21 anys. No és Déu qui perdona, som nosaltres.

Els humans ens hem de demanar perdó entre nosaltres. I si el mort no ho ha pogut fer en vida, cal mirar-lo fixament a la cara, abans d'enterrar-lo. I allà és on demanem a tothom que el perdonin, perquè ja és mort. Déu n'és només testimoni, o almenys això diu l'Islam en la seva versió dels Wassoulou. Però ja han passat sis anys: ja no hi ha cara, ja no hi ha Idrissa, només hi ha "restes". I "reparació" és un altre eufemisme de... no hem pogut fer altra cosa.

Però ja han passat sis anys: ja no hi ha cara, ja no hi ha Idrissa, només hi ha "restes". I "reparació" és un altre eufemisme de... no hem pogut fer altra cosa

Estem a la fase final d'aquesta epopeia, la que va començar en plena febre de Ciutat Morta, quan visibilitzàvem la violència estatal més primària. Ironies del destí: hem arribat a Conakry en ple bullici social, entre protestes, barricades i repressió policial. Manifestacions de dones amb pancartes que ploren "deixeu de matar els nostres fills" i una mica més enllà, cadàvers de manifestants envoltats de canyissada. La ràbia s'expressa més tard paralitzant la ciutat, aturant el trànsit i també tot tipus d'activitat comercial. Els carrers queden buits. I allò que nosaltres anomenem "vaga" aquí esdevé la "ciutat morta". "Avui no sortiu al carrer", diuen, "avui, hi ha ciutat morta".

Esperem. Falta un paper –sempre falta un paper– que permetrà finalment a Idrissa fer el camí de tornada, 6 anys més tard. Demà ens el donen, però demà no arriba. Sempre demà. Agafarà un vol aquest cap de setmana, si Déu vol, de Barcelona a Conakry, possiblement passant per Casablanca. Demà ho sabrem. Demà segur.

El Jutjat d'Instrucció número 5 de Barcelona va ordenar el trasllat del cos sense vida d'Idrissa des de la morgue judicial fins a un nínxol del cementiri de Montjuïc, concretament el 516. Beneficència es va fer càrrec del cost, durant un màxim de cinc anys, del lloguer d'aquell forat. I mentre ningú –excepte alguns funcionaris del Jutjat d'Instrucció número 5 i algun treballador del cementiri de Montjuïc– no n'estava al corrent de la sort del seu cos, l'Idrissa es va anar descomponent fins a perdre la cara.


La confirmació de la mort d'Idrissa a ulls de la família va arribar el dia en què vam posar els peus en un petit poble anomenat Tindila, l'estiu del 2016

La confirmació de la mort d'Idrissa a ulls de la família va arribar el dia en què vam posar els peus en un petit poble anomenat Tindila, l'estiu del 2016. A partir d'aleshores, va ser enviada al jutjat una petició per tal de procedir a la repatriació de les seves restes. Però Guinea no és part de la Convenció de la Haia, així que cap firma ni segell ni postil·la d'un notari d'aquí no té cap validesa allà.

La responsabilitat es trasllada doncs cap a l'Ambaixada de Guinea a Madrid, la qual ha de certificar la veracitat del document. L'ambaixador, però, ha de certificar abans la veracitat sobre la informació que es pressuposa al document: és Yakouba, qui diu ser germà del difunt Idrissa, realment el germà d'Idrissa? Un cas pel Ministeri d'Assumptes Exteriors de Guinea, el qual, des del seu departament de relacions amb la Unió Europea, determina que és feina de l'autoritat corresponent del districte on va néixer Idrissa. Allà, a Tindila, entre Guinea i Mali. L'única cosa que es troba de l'Idrissa, però, és un llibre d'escolaritat. Cap partida de naixement. El llibre conté una foto de quan tenia uns 6 anys. Allà consta també el nom del seu pare, i l'ofici que practicava: agricultor. Ouro, Ouro Diallo.

Ouro és també el nom del pare de Yakouba, el germà que fa la petició de repatriació. Així consta a la seva partida de naixement, ell sí que la conserva. L'autoritat corresponent del districte valida la informació i la cadena burocràtica es posa en marxa. A poc a poc. De Tindila al Ministeri, del Ministeri a l'Ambaixada, de l'Ambaixada al Jutjat d'Instrucció número 5 de Barcelona.

Ningú no mor de "mort natural" a 21 anys. No hi ha humanitat als jutjats, només protocols que en tot moment van ser respectats. Burocràcia, fredor, violència

El Jutjat d'Instrucció número 5 de Barcelona és el mateix que va arxivar la causa d'Idrissa perquè no va veure indicis de negligència per part dels funcionaris que el custodiaven. Un altre eufemisme: "mort natural". El mateix jutjat que mai no es va assegurar que la família fos informada de la mort del seu fill. El jutjat que va veure desfilar davant seu testimonis que afirmaven que Idrissa ja estava malalt des de feia dies i que, malgrat tot, no se li va diagnosticar res. Ningú no mor de "mort natural" a 21 anys. No hi ha humanitat als jutjats, només protocols que en tot moment van ser respectats. Burocràcia, fredor, violència.

Del jutjat, al Departament de Sanitat, del Departament de Sanitat al cementiri, del cementiri a la funerària, de la funerària a la companyia aèria. I ara Yakouba espera una trucada per confirmar que realment arribaran les restes del seu germà. Estem al final. Una trucada. Demà. Potser demà tindrem bones notícies, si és que demà arriba algun dia.

I de cop, sense ni adonar-nos-en, tota la impotència i la ràbia per la impossibilitat que es fes justícia, de denunciar un Estat que va deixar morir algú que tenia sota custòdia, algú del qual n'era responsable; tot es va canalitzar a través d'una insospitada energia disposada a saltar-se tots els esculls burocràtics que separaven aquella família d'aquell cos. Tot ben apuntat cap a la cerimònia final que intentarà desesperadament tancar la ferida oberta per la incertesa de la desaparició –que no de la mort– de l'ésser estimat. No hi haurà justícia, mai no n'hi ha en això que fem. Però com a mínim algú estarà una mica més en pau, no tant l'Idrissa sinó els que l'estimen. No hi haurà reparació però no hem pogut fer altra cosa. Les restes –Idrissa– seran on han d'estar i potser, només potser, podrem mostrar un cop més aquesta inhumana fredor, la violència que ens ha portat fins aquí, aquesta altra ciutat morta.
 

 

Mostra'l en portada