Sindicats i cooperatives: retorn al futur?

L'autor analitza les contradiccions entre els discursos i pràctiques de l'anomenada "nova política" en relació al món del treball i el paper de la lluita sindical. Per a això, recupera els debats de l'Associació Internacional de Treballadors al voltant de la centralitat del cooperativisme en detriment del contrapoder obrer organitzat.

La derrota més gran que ha sofert el sindicalisme en els últims temps és la cultural. No cal minimitzar en absolut la repressió, clar: cal tenir molt presents casos com el d'Ana i Tamara, condemnades a tres anys i un dia de presó per tirar pintura a una piscina en una vaga d'instal·lacions esportives en el 2010. O les funestes conseqüències legals de la vaga del 2012, exemplificades en les condemnes a companys com Alfon a Madrid, Carlos i Carmen a Granada o Laura i Eva a Barcelona. I, per acabar, el cas paradigmàtic del SAT a Andalusia, amb més de 600 companys sancionats i processos judicials que sumen peticions de més de 400 anys de presó i més d'un milió d'euros en multes només entre 2011 i 2015.

Sense minimitzar el pes de la repressió, la derrota clau del sindicalime dels últims anys és la cultural

Però, insistim, la derrota clau és la derrota cultural. Les i els sindicalistes estan preparades per suportar i barallar les agressions policials al carrer i les condemnes en els jutjats, però no per rebre el que en la guerra es coneix com a “foc amic”. Dos exemples d'aquests atacs contra la lluita sindical des de companys que, almenys aparentment, semblaven en el mateix costat de la barricada, són els d'Ada Colau i Pablo Iglesias. Les declaracions, actitud i posicionament d'Ada Colau en l'última vaga del TMB o amb els treballadors de les contractes de Movistar han estat clarificadores sobre el paper que juguen els nous municipalismes i ajuntaments del canvi en el front de la lluita de classes. Caretes fora. Però el que subjau en el projecte estatal de Podem, convé ser analitzat amb cert deteniment.
En el cas del periòdic Públic, que va manar al FOGASA a 126 treballadors i després els va impedir quedar-se amb la capçalera, Pablo Iglesias explicava en el seu text ¿Quiénes son los de abajo?:

“teleoperadores, aturats, empleades de la llar, cambrers, infermers, treballadors públics dels quals cobren menys de mil euros, professors interins, estudiants que posen copes en negre per pagar-se la matrícula, xavals que reparteixen pizzes, cincuentones que mai tornaran a trobar treball, migrants que treballen en l'agricultura, que es prostitueixen, que venen dvd's o que cuiden ancians, falsos autònoms […] Aquests són els d'abaix i només la miopia de certa esquerra pot insistir a agrupar-los a tots sota l'etiqueta d'obrers i convidar-los a afiliar-se als sindicats (tant de bo poguessin). Molts d'ells ni tan sols poden exercir el seu dret a la vaga”.

Per què les i els treballadors que enuncia Pablo Iglesias no poden organitzar-se per defensar-se com a treballadors al món del treball?

El discurs d'Iglesias és nítid. Per què les i els treballadors que enuncia no poden afiliar-se a sindicats? Per què no es poden considerar obreres i obrers? Per què no poden organitzar-se per defensar-se com a treballadors al món del treball? Quan parlem d'una derrota cultural del sindicalisme ens referim a aquest tipus de discursos, que de manera intencionada o no, obliden tota la història de les lluites obreres i assimilen el sindicalisme a CCOO, UGT o el sindicat corporatiu o groc de torn. Nega de Los Chikos del Maíz li va respondre a la classe obrera avui: canis i informàtics, ressaltant l'obvi: malgrat l'actual composició de classe del sector serveis i de la seva situació cada vegada més precaritzada, s'organitzen entorn de sindicats i, precisament, és així com s'aconsegueix, a través de la lluita col·lectiva, condicions laborals més dignes.
Però tornem de nou al text d'Iglesias. En la seva enumeració de realitats laborals també afegia com a grups “no sindicalitzables”: “un bar amb uns amics, o una cooperativa, o una petita empresa de serveis informàtics, o la senyora de la tenda de fruita, o un agricultor”. Apareixen les cooperatives, que estan popularitzant-se com una opció laboral per cada vegada més persones, i que compta amb el suport entusiasta tant d'institucions com de moviments socials. Però… què és exactament i què implica el cooperativisme? I com ha estat històricament la seva relació amb el sindicalisme?

El cooperativisme és un vell conegut del moviment obrer internacional, però quina ha estat la seva relació amb el sindicalisme?

Tot que pugui semblar un fenomen nou, el cooperativisme és un vell conegut del moviment obrer internacional
Sol marcar-se l'origen del cooperativisme en Rochdale, en el nord d'Anglaterra. En 1844 es va crear la Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale, que va impulsar la primera cooperativa de consum, sota la influència directa dels postulats d'Owen i Fourier. En l'Estat espanyol els introductors del cooperativisme van ser fourieristes com Joakin Abreu o Fernando Garrido, fundador de la pionera Associació General de Proveïments i Consums a París juntament amb Proudhon i el mateix Fourier. Les relacions entre cooperativisme i el moviment obrer en l'estat espanyol van ser sempre molt conflictives.
Per contextualitzar la tensió entre cooperativisme i sindicalisme, és interessant recordar, com ja va alertar al seu moment Kropotkin, que el dogma liberal del laissez-faire s'aplicava únicament en la llibertat per fer negocis (encara que es fes en forma d'una cooperativa). Una llibertat de “deixar fer, deixar passar” de la qual mai es va beneficiar el moviment obrer, les organitzacions del qual van sofrir constants il·legalitzacions, tancament de locals, censura de periòdics, presó i execucions dels seus militants. Les iniciatives cooperatives proliferaven mentre la repressió política i sindical eren una recepta quotidiana.

Com no podia ser menys, va ser matèria de reflexió del Congrés Obrer de Barcelona de 1870, un dels motors d'impuls per a la creació de la Primera Internacional. En les seves sessions es van tocar diversos temes fonamentals:

Respecte a les vagues van acordar la necessitat de declarar vagues reivindicatives, que superessin el mer corporativisme i es convertissin així en un instrument per arribar a la revolució social.
En segon lloc, es va apostar per la creació de sindicats d'ofici, agrupats en Federacions Locals, que des del punt de vista dels anarquistes podrien servir com a embrions dels futurs òrgans de gestió dels municipis i del país. Paral·lelament l'aliança d'anarquistes (antipolítics) i de sindicalistes (apolítics) va propiciar la renúncia de les societats obreres a intervenir col·lectivament en la política institucional, una decisió que no impedia l'acció política individual dels seus afiliats,
Finalment, les cooperatives. Després d'una gran polèmica només es va acceptar l'existència de les cooperatives de consum, però no les de producció. Caracteritzades clarament i sense ambages com a "institució burgesa", el cooperativisme passaria a ocupar un segon pla dins de les tasques de les societats obreres i els sindicats emergents, si bé, en un estrany gir, el dictamen final del Congrés recollia que “la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores és la gran fórmula del govern de l'avenir, i d'aquí també la utilitat d'anar conreant aquest ram per adquirir hàbits pràctics de maneig de negocis amb aplicació a la societat futura”.

El capitalisme i els estats han evolucionat molt des de 1870, però podria dir-se que estem tornant a formes de lluita presindicals, de mutualisme primitiu i la recuperació acrítica de les propostes polítiques del socialisme utòpic

Malgrat el capitalisme i els estats han evolucionat molt des de 1870, no podem dir el mateix de les respostes polítiques i organitzatives que està donant la classe treballadora. De fet, podria dir-se que estem tornant a formes de lluita presindicals, de mutualisme primitiu i la recuperació acrítica de les propostes polítiques del socialisme utòpic. Si a la fi del segle XIX, el sector majoritari del sindicalisme revolucionari va descartar la participació política, les vagues corporativistes i la centralitat de les cooperatives com a eines de lluita revolucionària, ara mateix ens trobem l'escenari oposat en els moviments socials.
Si en el si de la Primera Internacional es veia amb mals ulls les caixes de resistència‭ ‬--entenent que tenien un caràcter des movilizador a mitjà termini allí‭ ‬on no poguessin articular-se--‭ ‬avui es presenta com‭ ‬una‭ ‬“novetat sindical‭" ‬el Correscales,‭ ‬ “un crowfunding d'ajuda mútua més gran contra la precarització‭”‬.‭ ‬O‭ ‬hi ha qui caracteritza‭ ‬a‭ ‬la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca‭ ‬com‭ ‬un nou tipus de‭ ‬sindicalisme o de‭ ‬“sindicalisme‭ ‬2.0‭”‬,‭ ‬quan‭ ‬en realitat‭ ‬no és més que una‭ ‬actualització de les‭ ‬antigues‭ ‬Societats de Socors Mutus,‭ ‬ja‭ ‬que no es planteja la seva activitat emmarcada en la lluita de classes o,‭ ‬almenys,‭ ‬dirigida a l'arrel del‭ ‬problema:‭ ‬el mercat de treball.‭ ‬Per‭ ‬tant,‭ ‬desgraciadament‭ ‬no s'estan perfilant noves formes de sindicalisme,ja que‭ ‬el procés que s'està donant és un peculiar retorn‭ ‬a formes proto-sindicals‭ (‬el context és de forces del canvi que no són‭ ‬ “ni d'esquerres ni de dretes‭”‬,‭ ‬recordem‭)‬ el que evidencia l'enorme derrota que ha sofert la classe treballadora a nivell‭ ‬ideològic,‭ ‬polític i organitzatiu.

L'autor agraeix les aportacions del fòrum Laboral de Alasbarricadas.org

David García Aristegui és autor de "¿Por qué Marx no habló del copyright?"

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades

Cap a la ciutat cooperativa

dimarts, 8 març, 2016

Coordinat per la cooperativa La Ciutat Invisible, l’informe Economia Social i Solidària a Barcelona ha estat elaborat a petició de la Comissió d’Economia Social i Coo

Autonomia obrera 2.0

dilluns, 21 març, 2016

Si les condicions laborals no han parat d'empitjorar durant els darrers trenta-cinc anys, com s'explica que aquest procés no solament no hagi provocat un augment de la conflictivitat labora