On són els drets laborals i econòmics de les persones migrades?

Durant quatre dies s’han analitzat les principals denúncies, barreres i necessitats de futur de les persones migrades a Catalunya, Tunísia i el Marroc
Arran de les conclusions de la jornada, es pretén fer incidència política a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Parlament Europeu
Marta Molas 12/02/2018

Del 5 al 8 de febrer s’han celebrat a Barcelona unes jornades de treball per diagnosticar i assentar les bases de millora dels drets laborals i econòmics de les persones migrades a Catalunya, Marroc i Tunísia. Les jornades, organitzades per l’Assemblea de Cooperació per la Pau i amb el suport de Fundació Pau i Solidaritat, Sindicalistes Solidaris, CITE-CCOO i AMIC-UGT, tenien la intenció de conèixer les principals problemàtiques i reptes; fomentar el treball en xarxa; i arran de les conclusions de la jornada, fer incidència política a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Parlament Europeu. Malauradament, i com no podia ser d'una altra manera, es van iniciar amb un minut de silenci per les persones mortes i desaparegudes al mar el cap de setmana anterior.

La situació a Catalunya, el Marroc i Tunísia no és igual, però les jornades han posat en evidència que són tres contexts similars i que els tres països han viscut un històric comparable al passar de ser zones d’emigració, a zones de trànsit, per ser finalment, països d’acollida. Les darreres dades de l’IDESCAT sobre població estrangera residint a Catalunya parlen d’un milió vint-i-tres mil persones comptabilitzades el 2016, un 0,5% menys que l’any anterior.

Taula de les jornades "Els drets laborals i econòmics de les persones migrades" / ACPP

 

Segons l’Institut de Polítiques Migratòries, s’estima que malgrat Marroc es consideri un país de trànsit, un gran número de migrades, cada vegada més elevat, no poden entrar a Europa i prefereixen establir-se al Marroc per un període llarg, que no tornar al seus països d’origen, segurament més inestables i empobrits. Es calcula que desenes de milers de persones s’han establert a ciutats com Tànger, Casablanca i Rabat, on solen trobar feina al sector serveis, fent venda ambulant o a la construcció. Algunes d’elles continuaran amb els estudis al país.

La situació a Catalunya, el Marroc i Tunísia no és igual, però les jornades han posat en evidència que són tres contexts similars i que els tres països han viscut un històric comparable al passar de ser zones d’emigració, a zones de trànsit, per ser finalment, països d’acollida

Tunísia, per la seva part, segueix els passos de Marroc: segons l’Organització Internacional per la Migració, actualment el 0,5% de la població és migrant, un 48,2% de la qual són dones i un 23,4%, menors de 15 anys. Després de la Revolució tunisiana del gener del 2011, la situació socioeconòmica a l’estat nord-africà es manté fràgil i plena de tensió, en part, pels moviments migratoris de col·lectius subsaharians i libis que es troben contra l’espasa i la paret davant d’unes lleis migratòries extremadament dures.

Durant els quatre dies de les jornades, les diferents ponents van poder compartir experiències i denúncies comunes als tres països, com per exemple, "la problemàtica de la precarietat dels treballs de cura, on les dones migrades acaparen les pitjors estadístiques", segons Mariana Isla, directora d’AMIC-UGT, o "la imperant necessitat d'homologar els estudis", que apuntava David Papiol, de la mateixa organització.
 

Reptes de futur

Vistes les diferències i similituds de cada país, durant les jornades es van constatar diferents conclusions, que han de ser punts base de treball per al futur. A Catalunya, malgrat ser un país europeu i avançat, es constata que moltes persones i associacions de migrades continuen desinformades dels seus drets, tinguin o no papers; a més, totes les expertes en migració van estar completament d’acord en afirmar que la Llei d’estrangeria està completament desactualitzada, ja que es va formular en un moment de bonança econòmica i no preveu la situació actual de recés o estancament econòmic, el que promou que les persones estiguin sense papers durant llargs períodes de temps. Alhora, es va assumir un repte de futur tant per a Catalunya com per al Marroc: fomentar el treball entre l’economia social i solidària i els sindicats, que comparteixen molts dels valors promoguts, tot i que legalment no poden sumar-se els uns amb els altres, fet que minva el potencial per reclamar un treball digne per a totes les persones.

Es va assumir un repte de futur tant per a Catalunya com per al Marroc: fomentar el treball entre l’economia social i solidària i els sindicats, que comparteixen molts dels valors promoguts

Les conclusions sobre el Marroc foren, principalment, constatar que els convenis internacionals i les lleis laborals i de drets humans estan sotmesos a la Llei marroquina 02/03, que és molt restrictiva i vulnera diversos drets fonamentals. A més, l’estratègia migratòria marroquí no ha anat, de moment, acompanyada de recursos per poder-la posar en marxa, i ara mateix són les associacions marroquines les que estan començant a implementar-la, per tal de promoure una inserció efectiva de les persones subsaharianes regularitzades en els darrers anys.

    Respecte a Tunísia, el resum dels 4 dies de jornades porten a confirmar que hi ha avenços per a l’establiment d’un marc regulatori de la migració al país, malgrat no ser una prioritat política, i es va destacar el paper clau del sindicat UGT Tunísia (UGTT), que ha de continuar implicat en el desenvolupament d’aquest marc per obtenir les màximes garanties possibles. L’objectiu és retirar la Llei de 1968 -i les seves corresponents modificacions- sobre l’estada de persones estrangeres a Tunísia, així com redefinir els articles del Codi de Treball tunisià sobre les demandes (hiper)restrictives imposades a les persones treballadores al país. I és que aquests dos marcs regulatoris impedeixen la legalització dels col·lectius de migrades al país (actualment només existeixen dues organitzacions legals, una d’elles de molt recent legalització), tot i que això no vol dir que les migrades no s’organitzin. Naima Haj M’Barek, secretària general adjunta de la UGTT, destaca que "Tunísia va ser el primer país del món en abolir l’esclavatge; ara Tunísia es prepara per adoptar una llei antiracista molt demanada per les organitzacions de de Drets Humans. Aquesta llei beneficiarà tant als tunisians com als migrants subsaharians".

     

     

    Mostra'l en portada

    Notícies relacionades