Impressions

Calli o lluiti

10/05/2017

És la salsa que tot ho lliga, el gran agermanament, el mirall que sempre multiplica, on tothom s’hi reflecteix i s’hi sent acompanyat: el queixar-se. Rondinar i fer el ploramiques, anar remugant que tens massa feina o massa poca, que els polítics són un desastre, que tot és una merda, que els immigrants reben tracte de favor, que Espanya ens roba o que hi ha massa turistes: el que més t’empipi. L’objecte de la queixa és igual, el problema de debò és la seva eficàcia esborronadora: queixar-se és corroborar la realitat, cimentar l’estat de les coses. És la reacció social que dona ales a una acció política o a certa problemàtica, la referma en comptes de combatre-la. Al comentar-ho amb aquesta lleugeresa del parlar de plaça, ho donem per fet i sovint acabem amb un “què hi farem”, “quin remei” i apa, seguim, que qui dia passa, any empeny. És un lubricant social, una pomada que no cura i enganxa. La queixa constant emmascara els problemes, els rebaixa a murgues i noses, els converteix en quotidianitats inevitables. Passar l’estona queixant-se és un esport universal. És la covardia compartida, el revers exacte de l’altre com a esperó: l’altre com a enfonsament, com a excusa, com a còmplice d’impotència, com a ratificació de la pròpia negligència, passivitat, apatia.

La queixa constant emmascara els problemes, els rebaixa a murgues i noses, els converteix en quotidianitats inevitables. Passar l’estona queixant-se és un esport universal

“No protesti de cap manera! Calli o lluiti, el que li sembli més prudent”, escriu Joseph Roth en una carta a Stefan Zweig l’abril del 1933, en una Europa que està a punt d’esclatar. Malgrat que escrigui protesta i no queixa —la situació li ho exigia—, el sentit és el mateix: malament rai si la nostra implicació en la vida comuna es redueix a escopir quatre banalitats i llocs comuns amb el del costat mentre xumem cafè. Això va de meravella als manaires, que incentiven arreu l’esperit tertulià perquè mai es vagi al fons de cap qüestió, sempre a mercè de la dictadura de l’actualitat, papallonejant sobre aquest tema o l’altre, en un aletejar constant que entreté, despista i va esborrant-ho tot, com si cada dia el món comencés de bell nou. L’exercici vital, transformador, és exactament el contrari: recordar, compartir tots els dubtes amb la certesa que som molts i res no és immutable, trencar-nos les banyes, guspirejar un possible desllorigador, encara que sigui momentani, encara que sigui una ensopegada. Que quan ens trobem, les paraules siguin revulsiu, no aquiescència.   
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: