Drets

“El feminisme comunitari és una provocació, volem revolucionar-ho tot”

Julieta Paredes, d'origen aimara, és una de les impulsores del feminisme comunitari. Forma part de l'Assemblea Feminista Comunitària de La Paz (Bolívia) i de l'organització Dones Creant Comunitat
Julieta Paredes, a l'esquerra, amb altes companyes

Julieta Paredes, d'origen aimara, és una de les impulsores del feminisme comunitari. Forma part de l'Assemblea Feminista Comunitària de La Paz (Bolívia) i de l'organització Dones Creant Comunitat, que es defineixen com "les que, el 1990 a Bolívia, somiem en un feminisme que destrueixi el patriarcat i construeixi el Bon Viure per a les dones i els homes dels nostres pobles".

El feminisme comunitari parteix de la base de no enfrontar ni construir des dels drets individuals, sinó col·lectius; des d'aquesta comunitat que és lloc d'identitat comuna, de memòria ancestral, de conjuntura particular i que compara amb un cos que té la seva part home, la seva part dona i la seva part transgènere. El patriarcat fa que aquest cos-comunitat camini desequilibrat, precari i esguerrat; i ha de ser autònom. "Des del feminisme comunitari estem dient que, si les altres revolucions han fracassat, si el sistema patriarcal torna, ha estat perquè no s'ha tingut en compte la meitat de cada poble que som les dones. Els actors de les revolucions eren els homes, no la comunitat. Per això no hi ha hagut aquest canvi”. Partint d'aquest plantejament, les feministes comunitàries ressituen conceptes com patriarcat, territori, cos o violència estructural.

El feminisme comunitari constitueix, avui, un moviment de construcció teòric i pràctic permanent, sobretot de la mà de dones indígenes, i s'estén per tota l'Amèrica Llatina. El feminisme comunitari es construeix des dels carrers, no des dels partits, perquè, segons Julieta: "No deixarem els nostres somnis en mans de cap polític".

Julieta va visitar l'Estat espanyol l'octubre de l'any passat de la mà de l'organització Perifèries i va oferir tallers i xerrades a diversos llocs. L'objectiu d'aquesta gira va ser acostar aquest feminisme construït des dels pobles del sud –molt en la línia del paradigma del Bon Viure indígena– als moviments socials i, també, facilitar un diàleg amb els feminismes de ruptura del nord global.

La vaig entrevistar a Alacant, un matí de descans i passejades per la platja, sense tenir-ho molt pensat i amb l'ànim de poder enregistrar algunes de les coses que havia dit a les seves xerrades i tallers i que a mi m'havien mogut per dins, pensant que podria ser interessant difondre-les. Conscient de la dificultat de recrear-ho, aquí aboco algunes de les seves reflexions.

Què aporta el feminisme comunitari als feminismes?

Al feminisme, mai no li han interessat –en general, ni al nord ni al sud– els sectors populars o empobrits, menys encara els sectors camperols i per a res els indígenes. Històricament, s'ha mogut en l'elitisme, la intel·lectualitat, les universitats... Els estudiants, aquests sectors; classe mitjana o classe mitjana-alta, on també hi ha dones. Ha unit algunes classes, però, tret d'algunes excepcions, no es pot dir que s'hagi centrat en la classe obrera i els sectors populars. Aquest salt qualitatiu l'està plantejant el feminisme comunitari perquè pren sentit, precisament, a les comunitats indígenes i camperoles, als barris populars o les juntes de veïns. Sorgeix des de l'altre costat, però no és únicament per aquest costat. Des d'aquí, estem revolucionant teòricament, políticament i conceptualment i també en les nostres pràctiques i el plantejament de l'aspiració que tenim: revolucionar el món des de les dones, des de nosaltres, amb nosaltres. No és donar suport als companys homes en la seva revolució i donar-los paperets amb les nostres demandes perquè les incloguin. Nosaltres vam muntar la plataforma de lluita que inclou els companys homes i les persones intersexuals. Això és el que està canviant la base de construcció política pràctica i de proposta de món, aquesta és la diferència del feminisme comunitari, que neix a Bolívia, partint de la memòria de les nostres comunitats indígenes camperoles i del procés de canvi.

“Al feminisme, mai no li han interessat –en general, ni al nord ni al sud– els sectors populars o empobrits, menys encara els sectors camperols i per a res els indígenes”

Quan aneu a les comunitats i els barris, quan parleu allà de feminisme comunitari, com plantegeu el discurs? Què és el més important?

El primer que plantegem és que el procés mateix, el camí, és l'objectiu. I, durant aquest camí, no es pot combatre la violència amb violència, no es pot combatre la corrupció amb mètodes corruptes. Com deia l'afrolesbiana feminista Audre Lorde: “No destruirem la casa de l'amo amb les eines de l'amo”. Ha de ser un camí per construir, per pensar, per conèixer. És fonamental inventar formes noves de comunicació per arribar a les nostres companyes, per plantejar el gènere com una cosa polititzada, no despolititzada; la comunitat, l'entroncament patriarcal, tot amb eines inspirades en l'educació popular, amb colors, etc. Fonamentalment, amb símbols presents en el maneig quotidià de les companyes. Però aquesta forma de comunicació va més enllà de l'educació popular, té una visió feminista; fem servir el cos, el teatre, el mim, la música, pintures, simbologies, tècniques com les de la respiració, musicoteràpia, regressions... Tot el que ens serveix per fer comprendre conceptes que poden semblar difícils, però que vam aconseguir explicar. També fem servir les lletres i els llibres; per descomptat, aconseguim desmitificar-los, que és una cosa molt important.
 

Per què et sembla important la creativitat?

Ens fa bé, ens dóna molta energia. Però, socialment, ens permet no estar a l'abast del sistema. El que fa el sistema és ubicar permanentment el que estem fent. Sempre s'estan ocupant d'això, del que fem i del que pensem; controlant, informant-se d'allà on som per despolititzar els moviments, diluir l'energia. La creativitat permet que estiguem sortint d'aquest control a cada minut. La creativitat, a més, emet un impuls constant, una energia constant; i és un plaer.

“La creativitat ens permet no estar a l'abast del sistema. El que fa el sistema és ubicar permanentment el que estem fent"

Té a veure amb tenir la ment sempre desperta, alerta.

Sí, però això s'ha de plasmar, no només ha de ser possibilitat; la creativitat ha de ser consecució. Tothom té la capacitat de crear; és saber mirar de manera diferent, parar l'orella allà on abans no posaves atenció, construir amb les persones i els éssers vius en els quals no et fixes. Per tenir elements creatius, no cal ser una geni; la genialitat és saber recollir d'una manera diferent el que hi ha, confluir-ho.

Una de les coses que nosaltres mirem amb molt d'afecte i goig és la creativitat quotidiana de les dones: des de com enginyar-se-les perquè les wawitas (nenes i nens) mengin les seves farinetes –cada dia estan inventant com sostenir la vida– fins a com gestionar els mitjans, passant per com divertir enmig de tanta violència. La capacitat creativa de les dones és al·lucinant i, com a feministes comunitàries, sempre estem recollint això. I una altra cosa és la natura, que no parla el nostre llenguatge, però va comunicant... Ara, per exemple, mirant aquestes ones, les crestes... És una delícia.

 

La creativitat és individualista?

No, no hi pot haver creativitat individualista. És tasca de cadascuna de nosaltres perquè aquest cos ens permet interactuar amb la vida, amb el món, amb la història, amb la quotidianitat, que també és història. Interactuar d'una manera concreta, perquè cadascuna som irrepetibles, cadascuna ens relacionem amb tot això d'una manera única i això és un fet individual. Tu mires des de la teva pròpia realitat, però és necessàriament col·lectiva: en els recursos que fas servir, en la inspiració que tens, en l'acció i el fruit que en trauràs. És col·lectiva, ve col·lectivament i retorna col·lectivament. Ve del que és col·lectiu, de la comunitat, i torna a la comunitat. Aquesta presa d'autoconsciència de tot aquest procés polític i històric d'interrelació cal fer-la de manera diferent per respondre a aquesta conjuntura, a la desesperació d'aquest moment. Cal fer-la des de la comunitat. El feminisme comunitari és un reclam, una convocatòria, una crida, una invitació, una provocació, una seducció també per a totes les que ho fem possible, perquè no puguem allunyar-nos, perquè ens agrada estar fent això. I és veritat perquè, fins ara, ningú no ha marxat (rialles).


Per als moviments socials, els afectes són imprescindibles?

És clar! L'amor és polític! Una de les coses que sempre diem és que nosaltres fem política com un profund acte d'amor, estimem el nostre poble i el que ens mou és això, estem enamorades del nostre poble: la gent, la natura, el paisatge... i, per amor, ens inventem totes les metodologies i la facilitació que utilitzem, intentem explicar al nostre poble com l'estimem, com volem que sigui demà, com voldríem viure... I aquesta és l'acció política, expressar els nostres desitjos i esperances. Estem enamorades del procés de canvi que es viu actualment. Llavors, ens vam inventar de tot per poder acompanyar, explicar, enamorar, orgasmar, seduir, menjar, alimentar... El fluir de la vida i de l'esperança és això. I així entenem la política. Una cosa que sigui sense sentiments, sense passió, per a nosaltres, no és la revolució. És greu que les persones dels moviments socials siguin capaçes de ser fredes o de practicar l'objectivitat, la neutralitat política, com una mena d'asèpsia, com la dels científics. Aquesta divisió entre el subjectiu i l'objectiu no existeix.


“Nosaltres fem política com un profund acte d'amor, estimem el nostre poble i el que ens mou és això, estem enamorades del nostre poble"


A Alcoi, vas parlar de la paraula 'utopia', cal transformar-la?

Nosaltres volem revolucionar-ho tot i no esperarem que tothom estigui revolucionat per gaudir del que volem... És ara mateix, quan estiguem a Bolívia, que estarem fent realitat la nostra utopia en espais comunitaris, cada dia i a cada instant. Es diu que la utopia és la que ens reclama per anar avançant, però jo vull gaudir ara, vull gaudir ara, vull veure les meves companyes i el meu poble gaudir, menjar i dormir bé. La utopia ha de ser ara.


I quin és el teu somni?

Jo voldria adormir-me un dia i que, en despertar, no existissin les fronteres; que no haguessis de dir-te valenciana ni catalana ni boliviana ni lesbiana ni aimara ni blanca ni negra... Un món en què tinguéssim continuïtat amb la natura, sense distincions de racional o naturalesa. Seríem el que seríem, amb tota la força, però sense necessitat de catalogar-nos davant de cap normativitat. Tindríem les nostres cultures i les nostres preferències; la diversitat, la multiculturalitat i la multisexualitat, sense relacions de poder, sense que aquestes relacions hagin de ser mitjançades amb els heteros, sense tenir models ni paràmetres. Estimar-nos, protegir-nos, compartir. I que desapareguin els diners. Que la cura de la vida sigui responsabilitat de tots, que no hi hagi violència, que no hagi estats ni governs, només la comunitat; que el món sigui una comunitat de comunitats. Aquesta és la nostra proposta, des de la comunitat, que és una proposta de continuïtat amb les nostres àvies, des de la memòria dels pobles originaris, indígenes i camperols. Des de la memòria sí, però des de la utopia també, perquè la volem viure.

 

Julieta alça el seu got: “Per la comunitat de comunitats, companya i germana”.

 

*L'autora és membre de l'organització Perifèries i del grup editor de la revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures.

*Article publicat a Píkara Magazine.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: