Política

Joan Peiró, un anarcosindicalista forjat en el cooperativisme

Avui fa 75 anys que Joan Peiró va ser afusellat amb set membres més de la CNT, sindicat que va dirigir abans de ser ministre de la II República. Vidrier de professió, defensaria el cooperativisme com una eina per l'emancipació de la classe obrera
Joan Peiró (a l'esquerra de la imatge en primer terme) va ser director de la cooperativa Cristalleries de Mataró i va defensar vehementment el valor revolucionari del cooperativisme

La trajectòria de Joan Peiró Belis (Hostafrancs 1887-Paterna 1942) encaixa a la perfecció en la imatge idealitzada d'un obrer en abstracte. Treballador als forns de vidre des dels set anys i analfabet fins als 22, Peiró arribaria a ser un dels anarcosindicalistes més destacats del moviment obrer català i espanyol del primer terç del segle XX.

El seu caràcter el situaria en el centre d'algunes de les polèmiques doctrinals més conegudes de la història de la CNT, com les que l'enfrontarien a García Oliver o Pestaña

La seva vida podria donar per a una pel·lícula: patiria diverses temptatives d'assassinat en el decurs dels anys del pistolerisme; trepitjaria la presó en múltiples ocasions; i assoliria la secretaria nacional de la CNT en dues ocasions (1922 i 1928), ostentant una posició de rellevància guanyada a pols entre la classe obrera catalana. El seu caràcter –tolerant, però franc i apassionat alhora– el situaria en el centre d'algunes de les polèmiques doctrinals més conegudes de la història de la CNT, com les que l'enfrontarien a García Oliver o Pestaña.

Malgrat tot això, no estem davant d'una pel·lícula ni de cap obrer idealitzat, sinó davant d'una persona coherent, que va decidir actuar sempre amb fidelitat als seus principis amb totes les conseqüències. La seva trajectòria sindical, ideològica i, en definitiva, vital, així ho testimonia.


Joan Peiró teòric i organitzador sindical

La historiografia ha tendit a valorar la tasca sindical de Joan Peiró quan entrà a la CNT, durant la I Guerra Mundial. Tanmateix, el vessant sindicalista de Peiró no es pot separar de l'experiència prèvia adquirida en les societats obreres de tall laboral i local. Des de 1903, Peiró va pertànyer a les societats d'obrers vidriers i des del 1915 seria secretari general de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, localitat en la qual residia des de feia una dècada. Així mateix, entre 1916 i 1920, dirigiria exitosament també la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers què, amb ell al capdavant, aconseguiria la jornada de vuit hores per als vidriers el 1917, dos anys abans que la mesura es generalitzés.

Peiró es definia com un obrer manual, orgullós del seu ofici de vidrier i com un cenetista

 


Així doncs, quan Peiró féu el salt a la CNT i es destacà com a defensor de la seva reestructuració d'acord amb els Sindicats Únics i a les Federacions Nacionals d'Indústria, estava aportant el seu bagatge i experiència prèvia en el món sindical, què bevia de tot un seguit d'idees, molt clares, del que havia de ser l'organisme confederal.

Hereu de les tesis del sindicalisme revolucionari francès, el seu objectiu era convertir la CNT en l'instrument de referència de tota la classe obrera

Hereu de les tesis del sindicalisme revolucionari francès, el seu objectiu era convertir la CNT en l'instrument de referència de tota la classe obrera, per la qual cosa, s'oposà amb fervor al dictamen aprovat al Congrés Nacional de la CNT de 1919, que assenyalava que la central sindical havia de tenir com a finalitat ideològica el comunisme llibertari (és a dir, l'anarquisme).

Per sobre d'altres etiquetes, Peiró es definia com un obrer manual, orgullós del seu ofici de vidrier i com un cenetista. Així doncs, perquè la CNT fos un instrument útil havia de mostrar-se capaç d'integrar als treballadors de qualsevol tendència ideològica. Al comunisme llibertari no s'arribaria a cop de resolucions congressuals, sinó que seria l'actuació quotidiana, íntegra i exemplar dels militants anarcosindicalistes la què convenceria als indecisos de la superioritat moral de l'anarquisme. Per això, per a entendre'l en tota la seva dimensió, no es pot separar el seu pensament teòric de la seva pràctica quotidiana.


La revolució social en el pensament de Joan Peiró

Peiró no es plantejava cap retorn a una Arcàdia feliç. No hi havia cap idealització de la comunitat rural en la societat futura que perseguia; ben al contrari, era plenament conscient de les possibilitats que oferia l'evolució de la tècnica i augurava una revolució social plenament inserida en els cànons de la moderna societat industrial.

No trobarem traces d'idealisme en la seva descripció dels reptes a superar ni de les capacitats a desenvolupar per la classe obrera per a assolir el seu objectiu revolucionari

Tampoc trobarem traces d'idealisme en la seva descripció dels reptes a superar ni de les capacitats a desenvolupar per la classe obrera per a assolir el seu objectiu revolucionari. En aquest sentit, l'objectiu i el protagonisme estava clar: era tasca dels treballadors capgirar la seva situació i crear una societat més justa i igualitària, on ells mateixos tindrien la responsabilitat de portar a terme l'escaient direcció econòmica, política i social.

Per a això la classe obrera s'havia de preparar de valent, tant en l'àmbit cultural i pedagògic –deixant enrere l'analfabetisme i la ignorància tal com ell mateix havia fet– com a nivell purament tècnic, aprenent tot allò que es relaciona amb els afers econòmics per a demostrar la viabilitat d'una societat organitzada per ells mateixos, sense caps ni patrons. Per a assegurar l'èxit d'una empresa de tal envergadura s'havia d'actuar amb cap i sense dogmatismes ideològics. Peiró considerava que l'obrer havia de fer servir tots els mitjans al seu abast per a fer realitat la seva revolució social, i ho havia de fer des de les mateixes entranyes del sistema capitalista, sense esperar cap hipotètic esclat revolucionari futur.


El valor revolucionari del cooperativisme i la cultura

Peiró arribaria a Mataró el 1922, fugint del "pacte de la fam" a què molts industrials sotmetien als obrers sindicalistes. Allà es trobaria amb una col·lectivitat d'individus disposats a transformar la fàbrica de vidre en la qual treballaven en una cooperativa, cosa què aconseguirien el 1925. Peiró seria el director d'aquesta cooperativa, anomenada Cristalleries de Mataró i dedicada exclusivament a la producció de bombetes, fins a la desfeta de 1939.

Peiró arribaria a Mataró el 1922 i trobaria en el cooperativisme un mitjà útil per a auxiliar al sindicat en el seu camí cap a la revolució social

Pocs serien els militants anarcosindicalistes de la seva projecció pública que defensarien tan vehementment el valor revolucionari del cooperativisme. Mitjançant la pràctica quotidiana Peiró trobaria en el cooperativisme un mitjà útil per a auxiliar al sindicat en el seu camí cap a la revolució social. La cooperativa adquiria a les seves mans el caràcter de valuosa escola en el més ampli sentit de la paraula: com a via d'assaig pels treballadors en la solució dels reptes econòmics que comportaria la societat futura; com a via d'aprenentatge de la pràctica democràtica; i com eina per fomentar la cultura i la propaganda de les idees entre els treballadors i el veïnatge.

Demostrar la capacitat dels treballadors per posar en marxa l'economia era indispensable per a mostrar la viabilitat del projecte revolucionari de Peiró, per això s'ha de remarcar que de les més de cent cooperatives de producció i treball que s'engegaren en el període republicà, Cristalleries esdevindria la més exitosa de totes: el 1934 produïa més d'onze mil bombetes anuals i el seu capital social estava valorat en un milió i mig de pessetes, alhora que els seus sous eren un 33% superiors als que es pagaven en qualsevol altra fàbrica de vidre.

Durant la Guerra Civil Peiró entraria al govern de Largo Caballero (novembre 1936 - maig 1937) com a ministre d'Indústria, juntament amb tres ministres anarcosindicalistes més

 


Per a defugir de l'esperit egoista que podia comportar el cooperativisme, no es repartien els beneficis anuals entre els socis cooperadors, sinó que eren reinvertits íntegrament en obres de modernització de la fàbrica i en projectes culturals i pedagògics. Així van poder aixecar una escola racionalista que seria d'assistència obligatòria per als aprenents de la cooperativa i què s'acabaria eixamplant fins a incloure a més de dos-cents alumnes de tota la ciutat, esdevenint el far més visible de les idees i la pràctica de Peiró a Mataró.

Peiró se centraria sempre en el caràcter creatiu de la revolució i en la necessitat de preparar-se, més que en la visió violenta i destructiva d'aquesta. Per això la seva militància va quedar marcada per la signatura, l'agost de 1931, del manifest trentista, què s'oposava a l'actitud –a parer seu– irresponsable dels sectors anarquistes que parlaven en nom de la FAI i defensaven la gimnàstica revolucionària basada en l'espontaneisme i el cop insurreccional. Peiró, que s'havia fet càrrec de la direcció del diari Solidaridad Obrera el maig de 1930, seria desplaçat de la direcció per Felipe Aláiz (faista) i acabaria essent un dels referents teòrics dels Sindicats d'Oposició a la CNT que cristal·litzarien el 1934 impulsats pel sector trentista. Tot i així, la crítica situació política amb constants rumors d'aixecament militar van possibilitar l'acostament de postures i quan, finalment, es va produir el cop d'Estat que portaria a la Guerra Civil, la CNT es trobava ja novament unida i amb plenes forces per a fer front als insurrectes.


Exili i execució

Durant la Guerra Civil Peiró entraria al govern de Largo Caballero (novembre 1936 - maig 1937) com a ministre d'Indústria, juntament amb tres ministres anarcosindicalistes més: Juan López (CNT), Frederica Montseny (FAI) i Juan García Oliver (FAI). Després d'aquesta curta experiència, plena d'entrebancs, Peiró va refusar la paga que li corresponia com a exministre i, sense fer soroll, retornà a la seva feina a la cooperativa. Encara tornaria un cop més a ocupar un càrrec polític a les darreries de 1938, com a Comissari d'Energia Elèctrica del govern de Negrín. Tanmateix, la guerra ja estava decidida i als inicis de 1939 Peiró i la seva família marxaren cap a l'exili.

Peiró va ser detingut pels nazis el 1940 a l'Estat francès i empresonat a Alemanya. Reclamat per les autoritats franquistes seria traslladat a l'Estat espanyol el 20 de febrer de 1941

L'agost de 1939 Peiró deixava la seva família a Narbonna per marxar a París, on representaria a la CNT dins la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE). Havia esclatat la II Guerra Mundial i quan el 1940 intentava desplaçar-se a Narbona per a retrobar-se amb la seva família, va ser detingut pels nazis i empresonat a Alemanya. Reclamat per les autoritats franquistes seria traslladat a l'Estat espanyol el 20 de febrer de 1941.

El seu periple judicial es va dilatar més d'un any i mig. El motiu d'aquest procés fou la intenció de les autoritats franquistes de convèncer-lo de les bondats del sindicalisme vertical. Necessitades com estaven d'homes amb carisma i capacitat organitzativa, creieren veure en ell un candidat idoni per a dirigir els sindicats verticals. Tanmateix, Peiró va recusar qualsevol proposició tot i ser conscient del camí que li deparava aquesta negativa.

Durant el Consell de Guerra al que fou sotmès, Peiró va comptar amb més de trenta testimonis de descàrrec, cosa inèdita en aquells moments sobretot per la qualitat d'aquests. Entre ells hi havia clergues, militars, homes de dretes i fins i tot un Conseller Nacional de Falange, Luys G. Santamarina. Tots declararen que Peiró havia intercedit a favor seu durant la contesa, salvant-los d'una mort segura. Enrique Aguado Cabeza, jutge militar de Barcelona, es mostrava tan agrait que durant l'interrogatori titllaria a Peiró de "mi segundo padre".

Placa en homenatge a Peiró descoberta aquest matí a la plaça del barri de Sants que porta el seu nom / Victor Serri

 


Certament, Peiró havia evidenciat públicament en múltiples articles la seva oposició als assassinats perpetrats pels "incontrolats" a la rereguarda republicana durant els primers mesos de guerra. Davant l'allau de testimonis favorables a Peiró, l'animadversió mal continguda del jutge militar, el general Loygorri, es va deixar sentir als passadissos del jutjat quan confessà: "Efectivamente, a este hombre yo le elevo una estatua en la plaza del caudillo, por todo el bien que ha hecho por nuestra gente, y luego lo fusilo por haber sido ministro".

Tots els intents de salvar-lo foren infructuosos. La seva sentència a mort ja estava decidida per endavant. Cristalleries de Mataró va sobreviure al seu assassinat i, paradoxalment, no va ser la dictadura franquista la què la va fer sucumbir, sinó la dictadura dels mercats i la crisi econòmica que ens ofega des del 2008. En canvi, l'escola de la cooperativa mai no tornaria a obrir les seves portes.

L'execució de Joan Peiró es va complir un fatídic 24 de juliol de 1942, avui fa 75 anys, en el camp de tir de Paterna (València). A partir d'avui una placa commemorativa recorda als vianants i viatgers que travessin la plaça Joan Peiró (a la sortida de l'Estació de Sants) qui va ser aquell vidrier, sindicalista i cooperativista que va perdre la vida a Paterna. Però Peiró no va morir sol aquell dia. Amb ell van ser afusellats Decoroso Edo, Bartolomé Flores, Luis Garrote, Agustí Peiró, Marià Sanchís, Juan Gómez Subiela i Josep Maria Tomàs. Tots ells mereixen també el nostre més sentit homenatge en el dia d'avui.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: