L'estratègia de la turismofòbia

L'autor repassa els origens acadèmics d'una terminologia que neix en la fase d'antagonisme de tot procés turístic. Creu que la gestió a casa nostra s'ha mostrat insuficient, inoperant i contraproduent per la vida de milers i milers d’habitants
15/11/2017

A ningú se li escapa que d’un temps ençà la paraula turismofòbia ha entrat amb força a l’escena política i mediàtica del turisme. Per trobar l’origen d’aquest neologisme ens hem de remuntar a l’estiu de 2007, quan José Antonio Donaire, professor de geografia de la Universitat de Girona i reconegut expert en turisme, va alertar de “l’ofensiva turismofòbica” que s’estava gestant en certs àmbits socials, mediàtics i acadèmics. Com el mateix Donaire va aclarir, però, aquesta turismofòbia no era altra cosa que l’expressió que prenia allò que l’economista George Victor Doxey va anomenar a mitjans dels anys 70 fase d’antagonisme de tot procés turístic, o, dit d’una altra manera, moment en què el turisme comença a ser vist com el causant de tots els mals que pateix un lloc. El que va fer Doxey no va ser altra cosa que reformular la proposta analítica del geògraf britànic Richard Butler, la famosa teoria del cicle de vida dels destins turístics, que al mateix temps era una adaptació dels fonaments emprats per economistes com Joel Dean i Raimon Vernon per descriure el moviment vital d’un producte qualsevol en el mercat. La teoria de Butler, fortament ancorada en el pensament liberal de Walt Whitman Rostow, partia d’una premissa fonamental: les destinacions evolucionen i ho fan sempre seguint el patró “exploració - involucració - desenvolupament - consolidació - estancament”.

/ EDOUARD MONNEAU

 

Per fer baixar les aigües del malestar turismofòbic, Donaire va proposar –amb certa esperança– evitar prejutjar el turisme, entendre bé les seves dimensions antropològiques i reivindicar el paper de la gestió compartida i acordada entre sector públic i privat com a via per sortejar impactes no desitjats. Ciutats com Barcelona podien estar tranquil·les si apostaven per la descentralització del turisme, ampliaven la seva geografia més enllà de les àrees congestionades i impulsaven la participació dels barris en la trama turística. Una solució aparentment senzilla, raonable i entenedora per a molts: contra la concentració, dispersió. Però malgrat les bones intencions i més enllà dels reconeixements que va rebre, aquesta proposta no va tenir gaire sort. Per un sector massa acostumat a créixer mitjançant l’explotació i la precarització compulsiva, l’única bona política és aquella que genera els màxims beneficis en el mínim temps possible. Ras i curt. La resta no és assumpte seu. Es podran omplir pàgines sobre el paper destacat del petit empresari, sobre els esforços que ha fet per donar un servei de qualitat als clients o per garantir els drets dels seus treballadors, però el cert és que el petit empresari mai no ha tingut cap incidència ni poder de decisió en la política turística del país.

A Barcelona o Ciutat de Mallorca ja no sembla tenir gaire sentit mesurar i avaluar la petjada turística a partir de la planta hotelera existent

Valdria la pena començar a reconèixer que en el comandament del turisme –si fem cas a com ha anat la història del desplegament turístic al llarg dels darrers cinquanta anys– qui ha marcat el camí i l’estratègia a seguir ha estat sempre el capital financer i especulatiu, fos en la versió franquista o democràtica. Avui, aquest capital financer actua, en essència, igual que llavors, és a dir, desbordant tota mena de marcs legals, espoliant territori, acaparant recursos bàsics i explotant treballadores amb total impunitat a curt i llarg termini. I, ironies, la dispersió s’ha aplicat finalment però per créixer i ampliar dominis, no per descongestionar o diversificar. En un escenari de segregació com aquest, els impactes directes i concrets sobre la vida de les persones que breguen amb el turisme són evidents, i la crítica i la mobilització són una reacció més que comprensible.

En aquest escenari, sortides ja conegudes com “l’aposta pel turisme de qualitat” no només emmudeixen el debat al voltant del (de)creixement, sinó que insisteixen en un ventall de solucions que no eviten ni de bon tros la generació d’externalitats, impactes i transformacions urbanes. L’actual situació habitacional i laboral, també legal i financera, mostra fins a quin punt la gestió del turisme a casa nostra s’ha mostrat insuficient, inoperant i inclús contraproduent per la vida de milers i milers d’habitants. A Barcelona, Ciutat de Mallorca o altres punts de la geografia de la conca mediterrània, ja no sembla tenir gaire sentit mesurar i avaluar la petjada turística a partir de la planta hotelera existent o del nombre d’entrades venudes pel museu del Barça. Noves dinàmiques econòmiques, residencials, legals, culturals i ecològiques estan redefinint els límits d’una ciutat-regió turística amb cada cop menys marge per practicar-la, on l’expulsió de residents és exponencial i el dret (llegiu privilegi) a la mobilitat ha sotmès el dret al lloc, a romandre-hi, a fer-lo i transformar-lo, sempre sent part, mai estan a part.

La indústria turística ha perdut definitivament el salconduit de ser una indústria sense xemeneies, i, ara més que mai, resulta evident que sempre les ha tingut. Tampoc és ja l’alegre gallina dels ous d’or, més aviat és un ànec torturat que produeix foie-gras per a qui el pot pagar. I la caiguda d’aquests mites fundacionals ha provocat una ràpida reacció, i ha estat la turismofòbia un dels artefactes conceptuals que s’han destinat a definir, mesurar i contrarestar l’estat de crítica social envers la ciutat turística i els seus propietaris. Lluny del seu sentit doxeynià, la turismofòbia té avui una intenció incriminatòria: en mans de determinats actors polítics-empresarials-mediàtics, la turismofòbia intenta definir un tipus de reacció irracional, obsessiva i reprovable socialment. Aquest relat patologitzador mira de mantenir intactes les posicions d’un sector (sector de sectors, heterogeni i desigual, amb lideratges i interessos contraris... Sí, però, al cap i a la fi, sector) que es presenta com a part perjudicada, víctima d’uns desaprensius que, per interessos ocults, podrien inclús arribar a fer malbé “la principal indústria del país”.

Davant d’això, resulta fàcil assumir que el relat de la turismofòbia no és més que un nou intent per deslegitimar la crítica i la mobilització social enfront del model urbà i econòmic que s’imposa a la ciutat. Amb l’ús insistent i interessat d’aquest concepte, s’intenta definir els bàndols i els límits mentals i polítics del conflicte, portar les aigües al terreny dels interessos privats i reduir el que és un problema social a una estúpida però perillosa rebequeria d’uns pocs emprenyats amb els turistes que “ens visiten”. Per fer avançar el barricidi, la turismofòbia s’ha d’imposar.

L'autor és membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

 

Article publicat al número 442 de la 'Directa'.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: