Llibertats

L'olimpíada on tothom va guanyar sense competir

La insurrecció militar a Barcelona va frustrar la inauguració d'una competició esportiva del tot inèdita, que reivindicava l'esport com a eina popular de transformació i fraternitat internacional, lluny de l'elitització que ja s'intuïa als jocs oficials
Geoff Jackson i Ted Ward, membres del Clarion Cycling Club, durant el viatge simbòlic que van fer en bicicleta fins a Barcelona el juliol de 1937, en record de la frustrada Olimpíada Popular de l'any abans

Geoff Jackson es trobava a Barcelona el matí del 19 de juliol de 1936, preparat per competir amb la seva bicicleta. Era un dels set ciclistes anglesos que havien de participar en les anomenades Olimpíades Populars de Barcelona. Però, com altres milers d'atletes, es va quedar amb les ganes i se'n va haver de tornar cap a casa. Jackson però, va viure aquell fet profundament i, mogut per la seva filiació política, va recuperar el viatge cap a Barcelona just dos any després, el 1938, en plena Guerra Civil Espanyola. En aquesta segona ocasió, el va acompanyar Ted Ward, també ciclista i, també, socialista i internacionalista com ell. Ward i Jackson van decidir contribuir a la causa republicana amb un viatge en bicicleta que va unir Glasgow i Barcelona. Els dos membres de la secció Kinning Park Clarion Cycling Club de Glasgow van completar més de dos mil quilòmetres i van superar l’estret de Calais, primer, i el Pirineu després. L’objectiu, recaptar diners a tots els pobles on s’aturaven per destinar-los als infants víctimes de la guerra. Volien aconseguir al voltant de 70 lliures esterlines de l’època –uns 3.500 euros actuals– però, al final del seu trajecte, n'havien recollit 400 –més de 20.000 euros. Tots dos, brigadistes internacionals, oferien xerrades a través de les quals també transmetien l’objectiu de la seva causa. Per les carreteres escoceses i angleses, els van acompanyar diversos clarionetistes –membres de diferents clubs Clarion– i, un cop a Dieppe, en un dels extrems del canal de la Mànega, van ser ciclistes francesos qui els va fer costat poble rere poble.

D’aquesta manera, el popular The Clarion expressava i escampava els seus principis fundacionals. Engendrat a finals del segle XIX al nord d’Anglaterra, el moviment Clarion es manifestava com un corrent popular d’ideologia socialista que, als estatuts de la seva secció ciclista, recollia principis tant inequívocs com aquests: "Protegir i vetllar pels interessos del ciclisme i dels ciclistes; promoure el suport mutu i la bona camaraderia i treballar pels principis del socialisme". Ciclisme i socialisme, dos en un. Així, el moviment Clarion va començar a estendre’s a través de les seves sortides ciclistes, però també gràcies a les activitats culturals i socials que ajudaven una societat extremadament urbana i massificada a gaudir d’un entorn més natural. Va ser cadena de l’emancipació de la dona i va impulsar les Clarion Cyclist’s Clubhouses –cases comunals repartides en forma de xarxa per acollir els seus membres.

Dilluns passat, una delegació del Clarion Cycling Club, convidada en el marc dels actes commemoratius del 80è aniversari de l'Olimpíada Popular, va arribar a Barcelona provinent de les Illes Britàniques  / Memorial Democràtic 

 

A Anglaterra, encara ara, si mentre pedales et creues amb un ciclista, el saludes amb un “Boots” i et respon amb un “Spurs”, sabràs que es tracta d’un altre clarionette. Una delegació de membres dels Clarions ha tornat a Barcelona, 80 anys després, per rememorar l'històric trajecte en bicicleta de Ward i Jackson. De fet, ja ho van fer l'any 2008. Dilluns passat, la delegació del club ciclista va ser rebuda a la seu del Memorial Democràtic de Barcelona, en el marc dels actes que s'han programat aquests dies per recordar un esdeveniment esportiu absolutament inèdit, entre altres motius, perquè mai no es va arribar a celebrar i perquè mai més se n'ha tornat a programar cap amb unes característiques similars.


Més de 6.000 atletes

Jackson va ser un dels més de 6.000 esportistes cridats a participar a l'Olimpíada Popular de Barcelona, que s'havia d'inaugurar justament la tarda del 19 de juliol de 1936, avui fa 80 anys, a l'Estadi (avui ja olímpic) de Montjuïc. Tot i que en principi havien de durar quatre dies, finalment, el programa de competicions es va allargar una setmana atès l'allau d'atletes inscrits, que superava amb escreix el que fins aleshores era habitual als jocs oficials, organitzats pel Comitè Olímpic Internacional(COI). Als jocs de Los Ángeles, quatre anys abans, van ser uns 1.200; 4.000 i escaig als de Berlín, que havien de començar quinze dies més tard.


Justament, l'origen de l'esdeveniment que s'estava preparant a Barcelona s'ha de situar a l'olimpíada berlinesa. L'abril de 1931, la capital catalana (encara en plena ebullició popular després de la proclamació de la república) era candidata a organitzar els Jocs Olímpics de 1936. Però el COI es va inclinar per Berlín. Dos anys després, Hitler va pujar al poder. Malgrat algunes insinuacions de boicot per part d'alguns comitès olímpics estatals (principalment dels Estats Units), finalment, els jocs berlinesos es van celebrar amb tota normalitat i van esdevenir una gran operació de propaganda en mans del règim nazi.
 

Un dels dos cartells oficials de l'esdeveniment

 

La idea, gairebé temerària, d'organitzar una olimpíada paral·lela que servís de resposta popular als jocs berlinesos va sorgir pocs mesos abans, l'abril, en el si d'una entitat que s'acabava de constituir, el Comitè Català Pro Esport Popular –integrat, entre altres, per l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès, el Club Femení i d'Esports de Barcelona i el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (el CADCI), però que alhora representava centenars d'agrupacions esportives de barris i petites localitats de tot Catalunya. El comitè tenia l'objectiu de promocionar l'esport com a eina de transformació i cohesió social per a les classes obreres, treure'l dels clubs elitistes i privats i portar-lo a les fàbriques i les places dels barris i els pobles.


En pocs mesos, l'organització –presidida per Josep Anton Trabal, dirigent d'Estat Català que, curiosament, durant la transició acabaria sent candidat electoral d'Alianza Popular– va aconseguir el miracle d'obtenir finançament gràcies a l'aportació entusiasta de milers de voluntàries, però també entabanant grans institucions com el govern de la República francesa del Front Popular (que, amb 600.000 francs, va esdevenir el principal finançador), el de la República espanyola o la Generalitat (400.000 i 100.000 pessetes, respectivament).

Es va permetre la representació de territoris sense Estat, com el Marroc, Alsàcia i la Lorena, així com dels llocs de l'Estat espanyol amb processos autonòmics: Catalunya, el País Basc i Galícia

L'esforç es va veure recompensat amb la presència de 23 delegacions, no totes representants d'estats, ja que –un altre plantejament inèdit– es va permetre la representació de territoris amb reivindicacions nacionals en aquell moment, com el Marroc, Alsàcia i la Lorena o les parts de l'Estat espanyol amb processos autonòmics en curs: Catalunya, el País Basc i Galícia (que, de fet, nodrien gairebé la meitat de les participants). Fins i tot s'hi havia apuntat una representació jueva, que, en aquell context històric, subratllava el caire antifeixista de l'esdeveniment.
 

Un grup de nedadores a les platges de Barcelona, dies abans de la data prevista per inaugurar els jocs


A les 6.000 atletes inscrites, cal afegir-hi 3.000 persones més, també representants de multitud de països, que havien de participar al seguit d'activitats culturals i folklòriques que s'havien organitzat arreu de Barcelona i altres poblacions, amb la idea de recuperar l'esperit de les olimpíades de la Grècia clàssica.


El 18 de juliol, festa grossa a Barcelona

La tarda del 18 de juliol, mentre l'exèrcit sortia al carrer a moltes ciutats de l'Estat, Barcelona era una festa. Una part de les participants a les olimpíades (perquè és cert que moltes no van arribar a Barcelona) desfilaven de manera improvisada per la Rambla i a molts llocs de la ciutat s'organitzaven comitès d'acollida improvisats, en un clima general de gran camaraderia, malgrat les limitacions idiomàtiques de l'època. A Montjuïc, es va arribar a fer un assaig general de la inauguració i Pau Casals va arribar a dirigir l'orquestra que havia d'interpretar un himne oficial amb lletra de Josep Maria de Sagarra.


L'endemà, la ciutat es va despertar amb les notícies de l'aixecament militar al nord de l'Àfrica a les portades dels diaris, el soroll de sabres retrunyint als principals quarters de la ciutat i una crida a la vaga i a la mobilització general obrera contra la involució. L'Olimpíada Popular es va suspendre sense que gairebé fes falta que ningú donés l'ordre de fer-ho. El mite diu que moltes atletes es van quedar a defensar la ciutat del cop militar, algunes empunyant les armes. Hi ha poca documentació certa per comprovar-ne la veracitat, però sí algun cas conegut: consta que la nadadora suïssa Carla Thalmann va arribar a formar part de la Columna Durrruti. Però, per a moltes d'aquelles joves d'arreu del món, com Jeoff Jackson, sense arribar a competir, en alguns casos sense arribar a baixar del tren o el vaixell, els fets d'aquell estiu a Barcelona van marcar la seva vida i la seva manera de pensar.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: