Expressions

MortFort: un festival per apropiar-se de la música

El passat dissabte 2 de juliol es va dur a terme al Ventalló (Alt Empordà) la primera edició del festival MortFort, una iniciativa que, sense embuts, va ser curiosa i estimulant
El grup Os meus shorts al festival MortFort
Josep Tomàs
07/07/2016

El MortFort ha aparegut al mapa de festivals i concerts d'estiu com qui no vol la cosa amb una convocatòria feta a través d'un manifest que cridava l'atenció perquè deixava clares les coordenades: apel·lava a la responsabilitat cultural dels músics, el festival era un do it yourself sense intermediàries i, alhora que apostaven per trencar la distància que sovint pot provocar un escenari, demanaven al públic que portes llanternes. El MortFort és una acció que penja de la plataforma per constituir la Unió Estatal de Sindicats de Músics, Interprets i Compositors, que va realitzar una assemblea oberta reivindicant els drets laborals i col·lectius davant les portes del darrer Primavera Sound.


El lloc -també- fa la cosa

Amb l'expectació de qui és a punt de descobrir una cosa que no coneix, cap a quarts de vuit del vespre la gent anava entrant a la Fundació l'Olivar, situada als afores del poble de Ventalló (Alt Empordà). La cara de sorpresa de molts era evident, no s'esperaven un espai d'aquelles dimensions ni molt menys que estigués poblat per escultures de gran envergadura, obra de l'artista Enric Pladevall. En petits grups i de manera desordenada, moltes van deixar-se endur per l'espai i entre escultura i escultura exclamaven "carai, quin lloc!". Només unes cintes protectores van posar límit a la curiositat de descobrir tot el recinte. De mica en mica, i després de constatar que els preus de la beguda i el menjar potser no estaven ben afinats, una mica més de 100 persones es van anar aplegant a la terrassa del bar. El que acostuma a ser l'estona morta abans de l'inici de la música, va convertir-se en una mena de ritual col·lectiu d'adaptació al ritme implícit de l'espai.

Esperit! va obrir al concert al peu d'una de les escultures monumentals d?enric Pladevall / Josep Tomàs


Passaven uns minuts de les nou de la nit quan de cop, una cercavila va conduir el públic fins a una de les escultures, un mur d'uns sis metres on si recolzava tronc digne d'en Tao-Pai-Pai de Bola de Drac. A cobert de la tramuntana, hi havia Esperit! (Mau Boada) que es va fer acompanyar d'un trio -trompeta, violí i acordió- per acabar de crear una sintonia ambiental que no va marxar fins a la clausura de la vetllada. El públic, tot i voler-ho, no va demanar un bis i va seguir a Boada quan es va aixecar i va dir: "Som-hi!". Les primeres llanternes es van encendre fins al següent racó, just a tocar d'un dels edificis i al costat d'una estranya escultura de fusta que semblava una balança. Allà hi va tocar "Os Meus Shorts", l'únic grup que va endollar els instruments a l'electricitat en tot la nit. El trio -guitarra elèctrica, bateria i saxo- va oferir un exercici de sons, efectes i melodies d'allò que en diríem "free" i va controlar el minutatge de les cançons per no perdre l'atenció d'un públic sorprès. Algunes van començar a interactuar fent llums amb les llanternes (no hi havia cap focus apuntant els músics) i moltes es van sumar als crits atàvics d'una de les darreres cançons. Després d'un llarg aplaudiment, Marcel·lí Bayer va conduir el públic fins a una olivera i ell mateix va seguir sense més ajuda que el seu cos i un saxo. Autèntic exercici d'improvisació, infinita imaginació sonora i interacció inclosa amb una escultura circular de metall amb forats i pedres a dins, l'actuació de Bayer va ser un kit-kat per algunes i un gaudi total per a altres. El mateix Bayer va tornar a conduir el públic fins a l'estàtua central, un tronc alçat d'uns 10 metres recolzat a una paret de metall. Sense interrupció ni presentació, Seward (ànima del festival) va començar el seu concert.


Obrir-se a allò que ve

El grup, en format trio, va acabar de mostrar què és allò que cerquen fent aquest festival. Un gestual Galante -veu i banjo- mirava el cel constantment, es va aixecar per cantar entre el públic i va donar la volta a la imponent escultura de Pladevall. La bateria era una maleta de viatge, una bossa plena de taps de plàstic i petits objectes per insinuar sorolls diversos. Només una tablet endollada a un altaveu petit i autònom, ens recordava al desenvolupament tecnològic que ha viscut la música als darrers anys. L'escena era excèntrica i visceral, Seward és d'aquelles bandes de l'"ara i l'aquí", que demana al públic una escolta activa, que busca obrir-se a allò que ve i ho vol fer en comunitat.

L'actuació de Seward es va emmotllar a les característiques del festival / Josep Tomàs


Va ser Galante, qui va conduir a la gent davant d'un gran niu on esperaven amb ganes els més joves de la nit, Ljubliana & The Seawolf. En format acústic i també desendollats, es van desenvolupar còmodes, atrevits i suggerents amb la veu d'un Pol Batlle, autèntic frontman conta-històries. Just després, era el torn de Ferran Palau, que sol i amb la guitarra havia de tancar el festival. Palau és capaç d'aturar el temps a quarts de dues de la matinada i com si res, va espolsar les hores d'escolta acumulada que teníem des del públic. La tramuntana, que no havia deixat d'anar i venir durant tota la nit, es va fer encara més present quan Palau, amb els ulls tancats va obrir la seva "Santa Ferida". Silencis absoluts i també algunes veus cantant "El meu lament", aquell final semblava fet a mida per anar a dormir amb tota la tranquil·litat del món. Abans d'acabar, Palau va animar a crear una cooperativa per gestionar el festival i "fer que només depengui de nosaltres".


Apropiar-se de la música en directe

Aquell darrer comentari de Palau, va ser l'únic moment en el qual algú va posar en relleu les intencions de fons de les organitzadores. Tot i això, tampoc calia reivindicar gaire. La mateixa tria del lloc, la no presència d'infraestructures d'escenari, llums i so endollat, el fet que els músics acompanyessin al públic al següent concert o un paper on hi posava un pressupost estimat (uns 7000 euros), eren senyals prou evidents que convidaven a pensar i a apropiar-se de les condicions humanes, materials i simbòliques que fan i desfan la música en directe.

Molts elements de MortFort ja són presents en l'organització de concerts de moltes associacions de base i col·lectius culturals alternatius, però la novetat és que això s'ha donat en el marc d'allò que en diuen "escena independent"

Ben mirat, alguns d'aquests elements ja són presents en l'organització de concerts i cicles de la mà de moltes associacions de base i col·lectius culturals alternatius, però la novetat és que això s'ha donat en el marc d'allò que en diuen "escena independent" i que sovint assumeix el discurs de la indústria creativa de manera acrítica o pretesament neutral. Tot plegat, va tenir el valor d'esdevenir un context de gaudi musical on alhora, s'interpel·lava als músics i al públic a pensar-se col·lectivament.

Dos dies després del festival, l'organització envia un correu a agraint la participació a totes les assistents, avisant que ja comencen a treballar en la següent edició i demanen que els hi facin arribar crítiques i propostes per a seguir millorant. Cal parar-hi atenció, seguir-ne el rastre i qui ho vulgui, respondre a l'apropiació volguda del festival...diuen que podria ser itinerant.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: