Expressions

"La plana major franquista es va reconvertir en empresariat i va trobar refugi a l'IBEX"

Rubén Juste (Toledo, 1985), sociòleg i autor d''El IBEX 35. Una historia herética del poder en España', una radiografia de les grans corporacions empresarials de l'Estat espanyol
"Tots estan d’acord en què s’ha construït un capitalisme d’amics molt controlat per l’estat que genera una perversió de la lògica perquè, en definitiva, l’estat ja no sap a qui beneficia o per a qui treballa"
Manolo Finish
07/04/2017

A Rubén Juste li agraden les biblioteques. Ens trobem amb l’autor a la renovada Jaume Fuster del barri de Gràcia i el primer que aprecia és l’espai i l’agradable cafeteria de la planta baixa: "són espais que paga la pena protegir; sense els quals no hauria pogut fer el meu llibre", assegura.

Juste va dedicar sis anys a compilar dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), a Madrid, i per això es va convertir en un expert a immergir-se en la informació pública. Juanjo Boya, editor de l’obra i que ens acompanya com a cicerone, narra les vicissituds d’un periple que Juste començava cada matí amb la bicicleta fins a asseure’s davant els ordinadors de la CNMV. A la Comissió s'endinsava en un maremàgnum de noms, empreses, dates i altres dades que havia de localitzar, classificar, analitzar i extreure. El sistema no permetia ni la còpia ni la baixada de fitxers. Així que es va dedicar, any rere any, a copiar totes les dades a mà "com un amanuense toledà a l’escola medieval de traductors", afegeix Boya, "una gesta", conclou.

Al pròleg d’El IBEX 35. Una historia herética del poder en España, Rubén Juste dibuixa una societat matrix on la realitat que perceben els nostres sentits és una fantasia que amaga una veritat feta de silencis i complicitats. Diu l’autor que, des dels mites de la conquesta i la Guerra Civil, "ens hem passat segles sense veure que el poder anava en contra dels nostres interessos" i vivim dominats per una "política de la por" que ens amenaça amb el fantasma de la dictadura i la desestabilització del país per mantenir l’status quo on regnen les elits. "Hem posat una bossa al cap a la democràcia", s’exclama Juste, "i només reaccionem quan ens posen la pistola al cap o esclata la bomba. Així vam decidir així el pas de la UCD al PSOE, o del PP al PSOE, després de l’11-M. Nosaltres mateixos confonem la propietat amb l’empresa i pensem que la caiguda de les grans famílies implica la caiguda del sistema. Fins quan?".


Comença la seva història sobre l’IBEX amb el PSOE de Felipe González i Carlos Solchaga i les elits despreocupades i ostentoses dels Boyer i els Albertos. La fi del franquisme evoluciona fins a la perversió del socialisme. Què ha passat?

El que ha passat és que el país no es va transformar des del franquisme. La Llei d'Amnistia de 1977 també va contribuir a la continuïtat, en democràcia, d’un nucli dur franquista (parlem d’unes 50.000 persones), que venia del Movimiento Nacional, el Sindicato Vertical o l’aparell de seguretat de l’estat. Va enllaçar amb l'UCD i, després, amb el partit socialista. També hi ha un nucli més tou: alts funcionaris de l’estat, com advocats i economistes, que van saltar de la dictadura a la democràcia amb les grans empreses. És el cas del grup de l’Opus Dei, que va passar a integrar-se en el conglomerat empresarial industrial. D’altra banda, tinguem present que el grup de Carlos Solchaga i Miguel Boyer no va néixer a partir del PSOE. Aquests dos personatges provenien de les entranyes de l’estat franquista, per la vinculació amb el Banco de España i la família Calvo Sotelo. Precisament, aquí podem veure com enllaça tot. Calvo Sotelo, abans de ser president del Govern, era conseller de Ferrovial, que va ser fundada el 1952 per un grup els membres que van esdevenir ministres d’Indústria i governadors del Banc d'Espanya durant la dictadura. En democràcia, Ferrovial i aquest grup seran els que ajudin Solchaga a constituir el nou estat desindustrialitzat, Espanya tal i com la coneixem avui. Al mateix temps, la plana major franquista es va reconvertir en empresariat i va trobar refugi a l’IBEX, sobretot a les empreses constructores (creades, ja, el 1942) que integren l’índex.


De la mateixa manera que passem de l’"etapa daurada del socialisme", com ho va denominar Solchaga, a la seva perversió, també sembla que hàgim passat del popular "poder de la banca" al "poder de l’empresa" i, en concret, de l’IBEX 35. És una trama que fusiona interessos, no hi ha distinció entre política i empresa?

"L’exministre Jordi Sevilla deia fa poc que això de l’IBEX és una fantasia, però ell mateix és un antic funcionari de l’estat, traslladat a BBVA, que representa aquest sistema de doble cara"

Parlem d’un bloc, es tracta de les mateixes persones: Miguel Boyer va acabar a FOCSA; Carlos Solchaga, a ZELTIA; Luis Ángel Rojo, al Banco de Santander; Luis Croissier... Hi ha nombrosos casos en què gent de l’Estat passa a les grans empreses. Això, què vol dir? Doncs que aquest sistema constant de portes giratòries demostra que els uns i els altres formen part d’un mateix bloc. L’exministre Jordi Sevilla deia fa poc que això de l’IBEX és una fantasia, però ell mateix és un antic funcionari de l’estat, traslladat a BBVA, que representa aquest sistema de doble cara, en què una és l’estat i l’altra les grans empreses. Enmig hi ha un túnel que les comunica, a través de recursos, com crèdits i portes giratòries... Així que, pràcticament, estat i empresa són el mateix. Això es nota en la política que s’ha desenvolupat a Espanya en els darrers anys, que sembla més orientada cap a les grans empreses que cap a altres sectors.
 

El 1992, l’any d’arrencada de l’IBEX 35, les empreses públiques i la banca en van marcar el ritme. L’índex es va constituir a partir d’un càlcul de capitalització borsària que col·locava en una posició preferent aquestes empreses. Així que neix com un projecte polític que dirigeix una economia liberalitzada. Un projecte econòmic, diem, sustentat per l’Estat.

A Espanya no existien grans empreses. Les va crear l’Estat i és la base de tot plegat. Aznar ho va resumir en una frase: "privatitzar sense liberalitzar condueix al capitalisme d’amics". I tots estan d’acord en què s’ha construït un capitalisme d’amics molt controlat per l’estat que genera una perversió de la lògica perquè, en definitiva, l’Estat ja no sap a qui beneficia o per a qui treballa. Així, polítics, empreses, la Corona.... confonen els seus interessos amb els de la societat.
 

És una confusió o s’aplica la màxima, ja típicament castissa, que aquest és un país on és fàcil enriquir-se?

"No són conscients que afavorir les grans empreses amb l’ànim de fer avançar i progressar el país està empitjorant tot el teixit productiu"

És hipòcrita que l’exministre Sevilla critiqui el meu llibre i titlli l’IBEX d’invenció, quan ell, el 2015, va preparar el programa del PSOE amb empresaris de l’IBEX enlloc de reunir-se amb les bases o grups d’experts. I aquest va ser el programa de Pedro Sánchez, apadrinat per Solchaga. És a dir, el projecte acaba obeint les directrius que els empresaris de l’IBEX consideren correctes. De fet, hi ha vegades en què poden creure, realment, que això és el que toca per al país. D’aquí la confusió. Perquè sí, afirmaven que mancaven multinacionals a Espanya, ben cert, i aleshores pensen que beneficiant les grans empreses estan beneficiant el país. És a dir, creuen que és la millor política nacional, però no són conscients que afavorir les grans empreses amb l’ànim de fer avançar i progressar el país està empitjorant tot el teixit productiu. Això, fins i tot ho creu part de l’opinió pública. Em remeto a la reforma laboral, que pensen que és la millor possible, però només ho és per a l’IBEX, que necessita subcontractar-ho pràcticament tot. Per això parlo de confusió d’interessos. Ara, et dono la raó que, per exemple, Felipe González i José María Aznar sí que saben perfectament a qui afavorien i afavoreixen. Però Miguel Boyer, com a tecnòcrata, es va afegir a aquest programa sense tenir en compte moltes coses. Ell formava part de la beautiful people, però era un dels pocs que havia passat per la presó i havia viscut el que era la dictadura i la repressió. I veritablement creia que aquell projecte era el que es mereixia Espanya. Així que sí, és cert, hi ha dos grups: un de més cínic i un altre que s’ha deixat atrapar per la situació.


Com explicaries la posició actual de Caixa Bank dins l’IBEX?

CaixaBank ha quedat orfe i ja no té el projecte polític que havia tingut. Ja hem parlat del fet que la majoria d’empresaris a Espanya tenen una segona cara que és l’Estat, un interlocutor que els permet desenvolupar un gran projecte. CaixaBank no és només una institució financera, sinó un projecte de país; així, financen una indústria, participen a Gas Natural, Telefónica... Sobretot des de l’època de les grans privatitzacions, va tenir Aznar i el Partit Popular com a principal aliat i així es va poder expandir a les grans empreses públiques. Ara, amb la fi de les grans caixes d’estalvi, és l’única institució financera pròpiament sobirana amb capacitat de decisió. Però s’ha quedat sense un interlocutor polític que els permeti créixer. Ara, l'interlocutor és més aliat del capital internacional i dels fons d’inversió estrangers que del projecte de CaixaBank. En realitat, ha estat la menys beneficiada de tot plegat: la que millor ha sortit de la crisi, però la que també ha hagut de pagar els plats trencats de tot el que ha passat i s’ha hagut de quedar amb algunes de les caixes d’on ha sortit tot el fangar.
 

Però s’ha mantingut a l’IBEX. A canvi de favors polítics?

És clar, és que aquest és el sistema: jo et finanço i tu em protegeixes. A La Caixa, al mateix temps que se li donaven les "joies de la corona", se l’obligava a apadrinar a certs personatges, com Villalonga, César Alierta, Urdangarín o la Infanta. Tota una sèrie de persones que necessiten resguard econòmic. CaixaBank és una mena de protector, al qual jo anomeno "el gran patriarca".
 

La irrupció recent de capital estranger a l’IBEX de la mà del fons d’inversió Blackrock (primer accionista dels principals bancs espanyols –Santander i BBVA– i accionista de vuit multinacionals espanyoles) com altera el sistema?

És un canvi fonamental perquè canvien els centres de decisió, que ara són a l’estranger. El memoràndum d’enteniment de 2012 suposa això: a canvi del rescat, la Unió Europea supervisa el sistema financer i es fan fora les caixes d’estalvis. Així, el creixement d’aquestes grans empreses depèn dels grans fons. Això té uns costos. A Andalusia, Susana Díaz va signar un pacte amb empresaris de l’IBEX per a finançament i beques i no s’ha pogut acomplir perquè l’Estat no pot redistribuir els beneficis entre els ciutadans; aquests se’n van fora... Blackrock, per cert, serà l’entitat que finançarà els plans d’inversió. A partir de juny començarà a comprar deute.
 

Portes giratòries, relacions de confiança, intercanvi de favors i confusió d’interessos. Tot comença a sortir a la llum pública. És la fi de l'entramat o només canviaran els mecanismes mitjançant els quals se sustenta?

"Ens trobem amb dues circumstàncies: empreses pàtries conduïdes a la fallida, com Abengoa, i el naixement de la societat del precariat"

Tot ha canviat. Els estrangers els han fastiguejat el sistema. Estaven acostumats a controlar bancs i caixes i això s’ha acabat. El model d’avui està en crisi perquè no dominen l’aparell econòmic i no poden plantejar un projecte polític. Et poso un exemple: com presentarà el PSOE un programa social si l’Estat es troba endeutat i determinades iniciatives no poden finançar-se? Som en un punt d’inflexió. A més, s’ha obert el caixó de la informació i ha sortit a la llum la corrupció. Ara, els implicats en aquest sistema es dediquen a "apagar els focs" i eliminar tot allò que els uneix entre si. És el cas de Bankia i explica perquè la van nacionalitzar. Es necessita un aval en moments bons i dolents i els fons d’inversió estrangers que han entrat a l’IBEX només arriben al país per beneficiar-se d’una situació desfavorable i d’un determinat clima laboral, però sense contribuir a l’engrandiment de les empreses. Així, ens trobem amb dues circumstàncies: empreses pàtries conduïdes a la fallida, com Abengoa, i el naixement de la societat del precariat. És l’era del no-projecte a Espanya i nosaltres, com en la dècada perduda de Sud Amèrica, no despertarem fins que no veiem les orelles al llop.
 

En aquesta trama, quin és exactament el paper i el rol dels mitjans de comunicació?

Els mitjans de comunicació permeten que es mantingui la idea del boc expiatori, que s’il·lustra a la coberta del meu llibre amb el dibuix d’una cabra. Els mitjans de comunicació desvien l’atenció de l’IBEX i els ciutadans acabem creient allò de què "no estem tan malament". A més, els mateixos mitjans de comunicació integren l’IBEX! Però atenció: ja comencen a ser conscients que tot està canviant. Com a prova, una portada de La Vanguardia de fa uns dies que titulava "L’IBEX es torna estranger", acompanyada d’un text que exposava els riscos que els grans processos de decisió ja no fossin al país. Saben molt bé que les grans famílies espanyoles han perdut el poder.
 

Finalment, quins mecanismes legals i polítics podem implementar per controlar les pràctiques abusives, les portes giratòries i altres usos que facilitin l’existència d’aquests entramats?

Blackrock participa a disset de les 35 empreses espanyoles. Això és, clarament, una posició dominant al sector bancari i abusiva al mercat. Aquí es podrien introduir regulacions de tipus anti-monopoli, de la mateixa manera que es pot limitar que es comparteixin consellers i consells d’administració. Les incompatibilitats poden endurir-se molt més, introduir sancions o, fins i tot... Mira, és que ens trobem davant un problema nacional. Es pot establir un període excepcional durant el qual determinades empreses, en el nostre cas, del sector energètic i financer, no es puguin relacionar per pactar preus, per exemple, o si són sancionades no puguin presentar-se a cap altre concurs públic.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: