Política

Quaranta anys de saqueig i corrupció als Països Catalans

Tot i l’aparent fi de règim, marcada per les irregularitats comeses per nombrosos càrrecs públics, encara apareixen noves causes mentre d’altres continuen pendents d’abordar-se als tribunals
La seu de CDC escorcollada per la Guàrdia Civil el passat 28 d’agost
18/09/2015

La corrupció ha estat consubstancial al sistema de governança sorgit dels pactes de la transició. Un marc institucional que, tot heretant els pitjors vicis del franquisme, va facilitar que les elits polítiques i econòmiques se servissin del poder per enriquir-se en detriment dels interessos de la majoria. Ara que aquest cicle sembla agonitzar, la corrupció ofereix nous episodis mentre ens revela el seu caràcter estructural.

Les dades parlen per elles mateixes: el 75% dels ministres d’Aznar han estat investigats per diverses causes, els extresorers del PP es troben encausats i alguns expresidents autonòmics són a la presó per enriquiment il·legal. També trobem representants de diputacions i entitats financeres o dirigents sindicals que s’han assegut al banc dels encausats, igual que ho han fet nombrosos càrrecs locals. Avui, a l’Estat espanyol, hi ha 1.900 imputacions i 170 condemnes vinculades a la corrupció, la majoria de les quals tenen a veure amb delictes urbanístics, frau fiscal, finançament il·legal de partits i contractació irregular. Si bé els diversos casos afecten la majoria de formacions, gairebé tots esquitxen el PP i el PSOE, que, en l’alternança i cogestió del règim, han mantingut el poder a l’Estat durant els últims 40 anys.

Segons Transparència Internacional, l’Estat espanyol és el segon país del món on ha augmentat més la percepció de corrupció, vint punts per sobre de la mitjana de la UE

Estat en fallida

No és estrany que l’Estat espanyol sigui, després de Síria, el segon país del món on ha augmentat més la percepció de corrupció, vint punts per sobre de la mitjana de la Unió Europea. Així ho indica l’ONG Transparència Internacional, segons la qual “la corrupció assenyala debilitats estructurals del sistema legal, com l’adjudicació de contractes públics o la normativa sobre l’ús del sòl”. Prevaricació, tràfic d’influències, suborn, malversació de fons, finançament irregular i evasió fiscal són algunes de les pràctiques més habituals d’aquest fenomen sistèmic, que representa greus perjudicis socials i un cost anual de 40.000 milions d’euros només a l’Estat espanyol. El Conveni penal del Consell d’Europa sobre la corrupció és concloent: “La corrupció constitueix una amenaça per a la primacia del dret, la democràcia i els drets humans i destrueix els principis d’una bona administració, de l’equitat i de la justícia social”.

Els Països Catalans no estan exempts d’aquesta situació. Entre els 295 consellers i conselleres autonòmiques que hi ha hagut fins ara (106 a Catalunya, 80 al País Valencià i 109 a les Illes Balears), 51 han estat imputades, de les quals disset han estat jutjades i vuit condemnades, mentre que un centenar han estat investigades davant l’ombra del delicte. Especialment a les Illes i el País Valencià, la corrupció ha operat fins a nivells insospitats arran del negoci immobiliari i les trames ordides pels respectius governs del PP. Per la presó, hi han passat l’expresident balear Jaume Matas, alguns dels seus exconsellers o l’expresidenta del Consell Insular, Maria Antònia Munar. Casos com el Palma Arena, Scala, Andratx o Voltor han evidenciat l’ús perniciós de les institucions per part d’aquests governants. També l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, ha estat condemnat per apropiació de fons públics en el marc del cas que porta el seu nom, igual que l’expresident José Luis Olivas, l’exconseller Rafael Blasco i altres càrrecs de la Generalitat Valenciana.

 

Durant la Primavera Valenciana de 2012 es van exhibir pancartes contra la corrupció / Melderomer Col·lectiu

 

L’oasi despullat

Catalunya tampoc no es queda curta. Malgrat l’intent de la dreta catalana de maquillar la situació o la valoració del mateix Cercle Català de Negocis (CCN), que presenta Catalunya com “la comunitat més transparent i amb un índex de corrupció més baix per milió d’habitants, concretament cinc”, les pràctiques irregulars durant l’autonomisme han sigut constants. La concertació pública-privada que afavoreix els pactes entre corruptes i corruptors, la gestió opaca i la contaminació d’una justícia que privilegia els poderosos han marcat els 23 anys de pujolisme, però també els set anys de governs d’Entesa i els dos mandats d’Artur Mas. Ho hem vist en les condemnes relatives als casos Hisenda, Pallerols o Treball. Més recentment, s’ha tornat a constatar en diferents peces del cas Palau, que condemna Fèlix Millet i Jordi Montull per l’operació de l’hotel que volien construir, i del cas Mercuri, arran del qual l’exalcalde del PSC a Sabadell, Manuel Bustos, i altres càrrecs socialistes han estat sentenciats a un any i quatre mesos de presó per un delicte de tràfic d’influències.

Especialment a les Illes i el País Valencià, la corrupció ha operat fins a nivells insospitats arran del negoci immobiliari i les trames ordides pels respectius governs del PP

A tot plegat, s’hi ha afegit l’operació contra les seus de CDC i la Fundació CatDem, vinculada a aquest partit, davant la sospita que haurien cobrat comissions il·legals del 3% per part de Teyco, la constructora del Grup Sumarroca, a canvi que diversos ajuntaments de CiU li atorguessin contractes d’obra pública. Uns fets que s’haurien comès fins a l’any passat, cosa que confirma l’existència continuada de la corrupció. Només a Catalunya, hi ha hagut 178 persones imputades (de les 605 del conjunt dels Països Catalans) per casos de corrupció. Entre elles, apareixen els exconsellers dels governs de CiU Macià Alavedra, Josep Maria Cullell, Jaume Roma i el ja traspassat Jordi Planasdemunt, implicats en diferents trames de suborn i tràfic d’influències.

Fins i tot l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, es troba imputat per un presumpte frau fiscal i per emblanquiment de diners, del qual també hauran de respondre sis dels seus set fills i filles. L’evasió i l’elusió fiscal, a Catalunya, representa 16.000 milions d’euros anuals, la majoria dels quals han estat defraudats per empreses de l’Ibex 35 i les grans fortunes del país: són els casos de l’advocat Emilio Cuatrecasas, l’empresari Gustavo Buesa, la soprano Montserrat Caballé, la tenista Arantxa Sánchez Vicario, l’excap d’Inspecció d’Hisenda, Josep Maria Huguet, l’advocat Juan Josep Folchi o el fill gran de l’expresident Pujol, Jordi Pujol i Ferrusola. Lluny de ser esporàdica, doncs, la corrupció a Catalunya –i a la resta dels Països Catalans– ha esdevingut una pràctica sistèmica que ha impactat totes les esferes de l’activitat pública i privada. Això inclou des dels grans partits fins a les elits extractives, a les quals els diferents governs han premiat a canvi de comissions i altres prebendes que, encara avui, es continuen destapant.

Impunitats: quan les elits es protegeixen

Indults

L’Estat s’ha servit de l’indult per saltar-se el principi d’igualtat i no arbitrarietat. Tots els governs, sense excepció, han exonerat corruptors. El govern de José Maria Aznar ho va fer amb Carlos Navarro, Luis Olivero i Alberto Flores l’any 2000, després que fossin condemnats a penes de presó en el marc del cas Filesa, vinculat al finançament irregular del PSOE. També han estat indultats l’exsecretari general del Departament de Treball i militant d’Unió, Josep Maria Servitje, i l’exmembre d’aquesta formació política, Víctor Manuel Lozano, imputats en el cas Treball, a qui l’executiu de Rajoy va indultar el 2012 malgrat l’opinió contrària dels tribunals.

Amnisties

Les amnisties fiscals han permès que els grans evasors regularitzessin la seva situació. Les dues primeres es van decretar durant els executius socialistes de Felipe González, els anys 1984 i 1991. La tercera es va produir el 2010, amb Rodríguez Zapatero al poder, quan Hisenda va avisar la clientela del banc suís HSBC perquè s’acollís a la regularització davant l’existència de comptes opacs. L’última amnistia –de moment– va tenir lloc el 2012, durant el govern del PP, de resultes de la qual 30.000 contribuents van declarar els diners ocults que tenien a Suïssa i altres paradisos fiscals. Entre la gent que s’hi va acolli, destaquen desenes de jutges, fiscals i ambaixadors, fills de l’expresident Jordi Pujol (Josep i Oleguer) i l’extesorer del PP, Luis Bárcenas.

Justícia de classe

La justícia s’ha alineat contínuament amb els interessos de les classes poderoses, bé sigui obstaculitzant la instrucció (cas Palau), afavorint la demora perquè aquesta prescrigui (cas Treball) o pactant la reducció de les penes amb les persones infractores perquè no ingressessin a la presó. Així va ocórrer en el cas Pallerols, relatiu al finançament irregular d’Unió Democràtica, quan la fiscalia i els acusats van acordar penes mínimes i el retorn dels diners desviats. En el marc del crac financer, l’Audiència Nacional espanyola va rebaixar la condemna dels responsables de Caixa Penedès a canvi que admetessin haver-se apropiat de 28 milions d’euros.

*Article publicat a la Directa núm.391. Subscriu-t'hi

 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Notícies relacionades: