El fetitxisme del procés (i el seu secret)

L'autor argumenta, a partir de Marx i la Teoria del Valor, com el procés independentista s’ha configurat, al llarg d’aquests anys, com a subjecte polític, autonomitzat, amb vida pròpia, és a dir com a fetitxe
Isaac Arriaza 26/01/2017

El Marx més desconegut, el més profund, el més incisiu i el més radicalment (d’anar a les arrels, evidentment) anticapitalista, es troba en un petit epígraf de la seva obra més cèlebre: El Capital. Al llarg d’aquesta, el pensador alemany dissecciona el mode de producció capitalista –que en realitat és un sistema social total, i ell ho sap- descomponent-lo en els seus elements constitutius més simples (en aparença). De fet, comença l’explicació pel que sembla el final, la conseqüència de tot plegat: la mercaderia. El resultat del treball humà, com a conseqüència d’una activitat que ja no li pertany perquè és controlada per un altre, acaba cobrant vida pròpia i, finalment, enfrontant-se als seus creadors com una existència –com un ens- independent.

El resultat del treball humà, com a conseqüència d’una activitat que ja no li pertany perquè és controlada per un altre, acaba cobrant vida pròpia

La mercaderia que millor encarna aquesta separació, que és a la vegada la que iguala tots els treballs, equiparant-los, esborrant totes les feines concretes contingudes en la mateixa, és el diner; també anomenat per Marx l’equivalent universal. El diner, com a tal, com a mitjà d’intercanvi i dipòsit de valor, existeix molt abans que el capitalisme; però és en aquest on, per primera vegada, vertebra -i és el centre de- totes les relacions socials i, evidentment, econòmiques. Això, de forma molt resumida i sintètica, és el fetitxisme i, com a concepte, em serveix de forma notable pel propòsit d’aquest petit article.

Abans però és de justícia reconèixer que no hi ha res d’innovador pel que fa a aquest plantejament. Aquest és el Marx que G. Luckács, H. Marcuse o la Internacional Situacionista, entre d’altres, ens han anat deixant al llarg dels anys. Un altre tema és que no hagi estat suficientment treballat a casa nostra i, a més, hagi estat sistemàticament arraconat per qui, fins al moment, ha format part de l’antagonisme polític que coneixem com esquerra alternativa (autodenominada, a vegades, anticapitalista). I és que Marx no va ser un economista crític, com algunes interpretacions vulgars s’esforcen a presentar-ho, sinó un crític –despiadat- de l’economia; de l’economia política, que era com se l’anomenava a la seva època. Actualment qui manté encesa la flama –teòrica- que ha apostat desacomplexadament per el vessant més antidogmàtic del llegat marxià és, sense dubte, la crítica del valor (també coneguda com a teoria del valor) vertebrada als anys noranta per part d’en Robert Kurz al voltant de les revistes alemanyes KRISIS i EXIT. Comencem.

Qui manté encesa la flama que ha apostat desacomplexadament per el vessant més antidogmàtic del llegat marxià és, sense dubte, la crítica del valor

Hi ha un punt de màgia, de misticisme, que envolta el procés sobiranista.  El procés s’ha configurat, al llarg d’aquests anys, com a subjecte polític, autonomitzat, amb vida pròpia. A més, ha esdevingut un ens, personificat fins a un grau màxim, al qual se li ha atorgat la capacitat de solucionar, aparentment, tots els problemes i les dificultats que afronta la nostra societat, en aquest cas, la societat catalana. Això és precisament el que prova la seva existència fetitxista i el que l’equipara a la categoria fetitxista per excelència, i condició d’existència –necessària però no suficient- del capitalisme en totes les seves formes: la mercaderia.

El procés és, també, en si mateix, una mercaderia. Tot i que una mica especial. Ho posa de manifest la seva facilitat per ser posat en circulació i generar plusvalor. La indústria mediàtica adora aquest fetitxe a causa de la seva capacitat per generar audiència i vendre marxandatge. Des d’un punt de vista religiós, aquest nou fetitxe, també anomenat ‘independència’, conté la peculiaritat de què no és necessari adorar-lo per gaudir de la seva gràcia.  Per si mateix, eleva la quota de pantalla a banda i banda. La mercaderia, en canvi, i tal com és disseccionada a ‘El Capital’, com a element central de les relacions de producció capitalista, és producte del conflicte i la contradicció: l’abstracció de treball humà realment existent. La seva existència, la seva centralitat, el dinamisme que facilita en un context on el diner és la mercaderia fetitxista per excel·lència, amaga el seu origen com a producte del treball humà i torna a la vida com a realitat separada de la seva praxi concreta com a valor d’ús.

El procés és vist pels individus –espectadors- com una sèrie d’episodis televisius a imatge de les superproduccions nord-americanes

L’independentisme, en l’actualitat, es caracteritza per ser un fenomen polític en el qual el procés (la corresponent successió dels esdeveniments) és qui domina als homes i a les dones. Aquestes, en canvi, no el controlen en absolut. Aquesta afirmació, tot sigui, dit, només és certa en part. La impersonalitat, és a dir, focalitzar en la importància de les estructures socials, no ens ha d’impedir reconèixer que a l’interior del procés hi concorren actors (tan individuals com col·lectius) en posicions de poder i dominació. Agents protagonistes i subalterns. Això no nega que, de forma majoritària, el procés sigui vist pels individus –espectadors- com una sèrie d’episodis televisius a imatge de les superproduccions nord-americanes tan de moda en els nostres dies.

Parafrasejant el mateix Marx, allò misteriós de la forma que pren el ‘procés’ és que es presenta als homes i les dones com un fenomen amb vida pròpia l’existència del qual obeeix a lògiques internes singulars i característiques del mateix procés. La seva veritable essència roman oculta i és tasca ineludible de la crítica desvetllar-la.

El procés sobiranista pren una forma fetitxista -també- perquè des de bon principi fonamenta la seva existència en les instàncies separades de la política i l’espectacle: el parlamentarisme (és a dir l’estat) i els mitjans de comunicació de masses (xarxes socials digitals incloses). Fent pròpia una sentència de l’Anselm Jappe, el fetitxisme del procés no és només una abstracció nominal sinó la reducció efectiva de tota l’activitat política (principalment la institucionalitzada) a un nombre molt reduït de categories de pensament i/o racionalitat. El procés és pura simplificació conceptual i és per això que, en l’àmbit de les aportacions teòriques que –d’una forma o un altre- posen el focus en l’emancipació, sigui molt poc estimulant intel·lectualment.

Les grans desfilades independentistes i les cues per adquirir l’últim gadget d’Apple són la millor plasmació de la naturalesa alienant que vincula les dues realitats fetixitzades

El capitalisme i el procés sobiranista s’igualen en l’adoració a una categoria abstracta creada pels homes i per les dones (producte dels seus caps, que diria Marx) i que, de sobte, adquireix qualitats màgiques. Aquestes categories abstractes, però reals, que corresponen al capitalisme i al procés respectivament, són el diner (com hem dit al principi) i la independència. Les grans desfilades independentistes ocorregudes en els darrers anys i les multitudinàries cues per adquirir l’últim gadget d’Apple són la millor plasmació gràfica de la naturalesa alienant que, amb poques diferències, vincula les dues realitats fetixitzades.

Seguint Marx, el diner és capaç d’atorgar la bellesa a allò lleig i indesitjable (segons els estàndards occidentals del segle XIX, òbviament). Segons el relat processista, la independència haurà de solucionar, de cop, tots els problemes de la societat catalana. Per altra banda, i com l’alcavot universal, el diner té la capacitat de conciliar totes les contradiccions inherents al capitalisme i provocar, de forma gairebé unànime, un tancament de files entorn les seves propietats sobrenaturals. El mateix passa amb la independència i el procés sobiranista. Al voltant d’aquests fetitxes, adorant-los, s’han reunit ‘proletaris’ i ‘burgesos’. O, si més no ho han fet els seus equivalents històrics contemporanis.

Uns o altres, tots els actors implicats s’han mostrat incapaços de lliurar el procés d’aquest caràcter fetitxitzat. Pensen que n’hi ha prou amb substituir l’actual comandament processista i canviar-li el rumb a la nau. Aquesta és la mateixa lògica instrumental segons la qual el capitalisme és reformable amb l’objectiu de corregir les seves deficiències. La realitat, però, és que ara com ara se’ls ha escapat completament de les mans i no el controlen en absolut. És per això que cal traslladar la imatge de tot el contrari: s’estan produint avenços significatius i ens trobem a una posició qualitativament diferent respecte fa quatre anys, ens diuen.

Molt poques vegades la manifestació espectacular del procés s’ha mostrat permeable a incorporar matisos. Presenta un ventall cromàtic molt pobre, avorrit i previsible

El procés, com a fenomen fetitxitzat, només permet una adhesió de tipus dogmàtic i dicotòmic. En conseqüència, s’ha dirigit ràpidament cap al totalitarisme ideològic. Molt poques vegades la seva manifestació espectacular s’ha mostrat permeable a incorporar matisos. Presenta un ventall cromàtic molt pobre, avorrit i previsible. Hi predominen els colors primaris i mai no ha deixat lloc per als grisos. Més aviat, blanc i negre. Independentisme, o com a màxim sobiranisme amb variants limitades, versus espanyolisme. Binarisme i reduccionisme que tendeix molt ràpidament a la simplicitat i que porta, sovint, a menysprear o ridiculitzar a qui s’esforça per introduir arguments que posin en relleu la complexitat de tot plegat. Dit això, s’ha de reconèixer que, al contrari, els que pensen que sense la seva completa extinció, sense la seva resolució definitiva, el mateix procés pot incorporar premisses per tal de reformular-ho és que no ha acabat de copsar-ne l’essència en tota la seva magnitud. En aquest sentit, algú hauria de reflexionar sobre el sentit de combatre un totalitarisme (l’indubtable atac sistemàtic de les institucions de l’estat contra els esforços emancipatoris, individuals i col·lectius, que s’han donat i es donen al seu territori) amb un altre.

Aquelles que veritablement estan compromeses amb l’autodeterminació (entesa com a emancipació col·lectiva protagonitzada per individus conscients i disposats –més enllà de les conseqüències que se’n puguin derivar- a agafar les regnes de la seva vida), no poden fer res més que cooperar activament per tal de fer saltar pels aires aquesta immensa bola de neu. Potser encara no és massa tard.

Hi haurà qui pensarà que dinamitar el procés sobiranista ens allunya de la independència jurídica però segurament ens permetrà pensar en profunditat quins significats volem atorgar als termes emancipació i autodeterminació

L’emancipació passa, inevitablement, per negar, de totes les formes possibles, les categories abstractes i fetitxistes amb les quals ens identifiquem. Sigui activament o passiva. El procés sobiranista, com s’ha argumentat fins al moment, és, sense cap mena de dubte, una d’aquestes abstraccions.  Superar el fetitxisme, seguint les paraules d’en Jappe, vol dir crear el subjecte conscient –no fetitxista- i apropiar-se de tot el que ha estat produït –i aquí també s’inclouen les idees- sota la forma d’un fetitxe. Hi haurà qui pensarà que dinamitar el procés sobiranista en la seva forma actual ens allunya de la independència jurídica (materialitzada en la forma estat que tant anhelen algunes) però segurament ens permetrà, en absència d’un soroll avui dominant, pensar en profunditat quins significats volem atorgar als termes emancipació i autodeterminació. Sense roda, el hàmster no trigarà a plantejar-se com sortir del seu tancament. Aviat es determinarà a fer-ho i llavors s’adonarà que el seu alliberament passa –estigui o no al seu abast en aquell moment- per destruir la gàbia.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades