Impressions

Perplexitat esperançada

25/09/2015

Mentre els financers internacionals que controlen els vells estats engoleixen territoris i comunitats sense donar la més mínima importància a la destrucció, la mort i les migracions que provoquen, alguns, bastants més del que se sol dir, tracten d'embastar, contra vent i marea, un món fratern i llibertari, aliè a la competitivitat entre pàtries, banderes i mercats. L'alternativa són fets, no paraules; fets quotidians a la recerca d'un món nou en cada gest humà. Una educació de qualitat i una cultura que té poc o gens a veure amb l'entreteniment, el concurs o la pallassada són la via amb què cal estimular les iniciatives a favor d'aquest canvi de vida i de model social.

Utòpic? Potser sí, però passo de la realitat teixida pels titulars de diaris i passo de les hegemonies que pretenen construir uns partits polítics que desconeixen absolutament la democràcia, la solidaritat, la lleialtat amb la institució i el compliment del seu contracte amb el votant.

Per ventura aquests partits no han aprovat les retallades socials i el manteniment d'un sistema injust que ha arrossegat més de sis-cents mil catalans a l'atur? En conseqüència, a què es refereixen quan parlen d'un Estat de nova esperança? És que el partit que lidera la moguda independentista, a més d'estar acostumat al líder únic, no és altra cosa que un conglomerat d'interessos que ha instaurat la corrupció generalitzada com a mètode de mantenir-se al poder i controlar el pressupost?

El somni identitari ha d'anar acompanyat d'un canvi, que en cap cas pot ser capitanejat per l'actual president

Els partits que han governat no han impulsat el canvi de model ni la justícia social ni una economia redistributiva. Tampoc han apostat per la cultura ni per l'educació alliberadora, sinó que han retallat els pressupostos de les dues àrees, a més de fagocitar els gens democràtics fins a arrossegar-nos a un procés delirant que tracta d'ocultar la corrupció generalitzada com a model econòmic. Tampoc han posat gaire interès en la renovació i la creació d'un teixit productiu propi, a mantenir i engrandir els petits productors artesans i el comerç de petits i mitjans establiments de pobles i ciutats. Han preferit apostar per les grans superfícies, per la bombolla immobiliària, mentre ha estat possible; per les franquícies, pels serveis, pels bancs i per resoldre les concessions públiques a favor dels amiguets obedients i complaents amb les arques del partit. Han votat durant anys a favor de la privatització de l'aigua, de la llum, de la telefonia. I han fomentat el turisme com a font principal de riquesa, tot i que el turisme és una indústria volàtil que unifica el paisatge i els consums, a més de provocar contractes temporals escombraries i de revertir part dels beneficis a paradisos fiscals.

Podríem apartar la CUP d'aquest esquema, amb aquest nou líder barceloní a qui conec bé, ja que hi vaig compartir els quatre anys finals d'Ajoblanco. Però en Santi López Petit, autor d'un llibre clau, Crítica a l'esquerra autoritària a Catalunya, que mantinc obert des de 1974, adverteix avui: "Veient l'ambigua relació de la CUP amb el nacionalisme hegemònic, em recorda exactament el paper de l'extrema esquerra respecte a l'esquerra de l'Estat dels Partits". Veurem què voten quan estiguin al Parlament i com estimulen una economia productiva sostenible que permeti aixecar aquesta nació en la qual han posat tanta esperança.

El somni identitari ha d'anar acompanyat d'un canvi real, profund i definitiu que en cap cas pot ser capitanejat per l'actual president. El canvi de règim només arribarà amb la plenitud de les noves generacions. Quan respectin i practiquin la llibertat, la igualtat i la democràcia. Quan acceptin el repte de pilotar la creació de riquesa de manera justa i social. La pràctica de la fraternitat, cal no oblidar-ho mai, ha de tenir la fórmula bàsica que va reformular Marx atenent una cosa que ja havia exposat Henry de Saint-Simon com a base de l'ordre social: "De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat".

Baixo del conglomerat d'interessos que són rapinya i narcòtic, qüestiono el poder financer, el poder mediàtic, el poder polític i el poder judicial tal com l'ha posat en pràctica la classe governant a Espanya i a Catalunya, ja que cap d'aquests poders no respecta les regles de la democràcia ni atén les veritables necessitats del ciutadà. Em temo que l'actual cita electoral, tan important com la de 1977 per l'expectativa que desperta, no sigui més que una faula dels poderosos per mantenir un règim del 78 renovat, aquí i allà.

Veurem què pacten i quan pacten. Els resultats electorals seran interpretats pels de sempre. Un canvi real és molt més que una elecció. Per ara, seguim al segle XIX.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: