Economia

"Cal pensar juntes com resoldre les necessitats bàsiques, més enllà de l'accés a un ingrés monetari"

Amb motiu de la Fira d'Economia Solidària de Catalunya, entrevistem Miriam Nobre, activista, feminista, agrònoma i professora a la Universitat de Brasil
"Les iniciatives de l'ESS sovint es restringeixen a l’etapa de la producció"
23/10/2017

La Miriam Nobre és activista feminista, agrònoma i professora al Programa d'Integració d'Amèrica Llatina a la Universitat de São Paulo (Brasil) i forma part de l'equip de Sempreviva Organização Feminista des de 1993, on desenvolupa activitats d'educació popular, investigació i assessorament tècnic en Economia Feminista, Agroecologia, Sobirania Alimentària i Economia Solidària. Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Barcelona la sisena Fira d’Economia Solidària de Catalunya, i hem volgut parlar amb l’autora d’Economía solidaria y economía feminista: elementos para una agenda, per recollir algunes de les idees centrals del seu treball, en el qual, a partir del diàleg entre economia solidària i economia feminista, articula un seguit de propostes adreçades a construir una economia política de la resistència.
 

Quines consideres que són les fortaleses i les oportunitats que representa l’Economia Social i Solidària (ESS) per a les dones?

Jo veig l'ESS com una veritable oportunitat per trencar amb l'estructura i formes d’organització de l'economia capitalista. De la nostra experiència treballant amb dones camperoles, observem que treballant a l'espai privat, de la família o la casa, s’acaben imposant una sèrie de limitacions a les dones en termes d'organització del seu temps, dels espais de socialització i convivència. Les iniciatives de l'ESS sovint es restringeixen a l’etapa de la producció, i es limiten, per exemple, a comercialitzar l’artesania de forma conjunta. D’aquesta manera, l’ESS es presenta com una bona manera per a les dones d’accedir a un ingrés sense canviar massa la seva vida, ja que poden seguir produint des de casa. Està bé així, la possibilitat existeix. Per aquí precisament podem començar. Però nosaltres creiem que cal anar més enllà en la creació d’aquest espai comú: cal pensar juntes com resoldre el conjunt de necessitats bàsiques, més enllà de l'accés a un ingrés monetari. Poden ser formes d’organitzar l’accés al menjar o a la roba de manera col·lectiva. I aquest fet obre moltíssim més les possibilitats de desenvolupament per a cada dona, ja que les enforteix molt de cara a confrontar-se amb allò que s’espera d’elles en el seu rol de mares i responsables de la llar. Estem intentant traslladar aquestes pràctiques al conjunt d’activitats de la vida quotidiana, per pensar altres formes de relació entre el treball productiu i reproductiu, que no sigui el funcionament clàssic de l'economia capitalista de subordinar l’esfera reproductiva a la productiva. Si aconseguim altres maneres de tocar aquest nus, ja estem obrint una possibilitat de qüestionament més estructural. Que també obre més possibilitats a les dones, a totes, i no només a aquelles que poden transferir el treball no valoritzat a altres dones.
 

De fet, en el desenvolupament de la recerca Crisi i alternatives en femení que estem realitzant, observem la mateixa tendència al Mercat Social Català. A més d’uns ritmes de treball que, en moment de canvi de cicle vital que demanen més dedicació, moltes persones abandonen els projectes.

"Cal fer una feina d'arribar a acords polítics entre persones que estan en diferents posicions i intentar no reproduir desigualtats en la relació rural-urbana"

Nosaltres treballem amb dones camperoles quilombolas, de comunitats negres brasileres que es van alliberar de l’esclavatge. Aquestes dones volien obrir espais de comercialització, però no volien fer-ho en un mercat donat, sinó en un mercat que funcionés per a elles. Llavors va començar un període de debat amb els grups de consum de São Paulo, que va implicar un canvi profund en la forma de consumir. Els grups van passar de tenir una o dues agricultores que els proporcionaven el gruix de productes peribles, a tenir una graella amb 80 o 90 productes, provinents de 30 dones diferents. La complexitat de gestió per als grups era molt major, però aquest canvi permetia a les agricultores compatibilitzar la producció cap al mercat amb la producció per a l’autoconsum de les seves famílies i comunitats. Això també està relacionat amb l'expectativa que es té en relació als productes. Nosaltres que vivim a la ciutat, elles viuen al camp. Per exemple: al món rural esperen que un tubercle sigui més gran per recol·lectar-lo, perquè si vius en una família nombrosa, cobreix a molta més gent. Mentre que a la ciutat, que les famílies són de 2 o 3 persones, volem productes d’una grandària menor. Com ajustem el que són les diferents necessitats? Cal fer una feina d'arribar a acords polítics entre persones que estan en diferents posicions i intentar no reproduir desigualtats en la relació rural-urbana. Que no sigui per nosaltres, que tenim els diners per comprar, que s'imposa la manera com volem els productes.
 

Una altra de les propostes que heu desenvolupat és posar en marxa projectes en què es combinin de manera simultània formes diverses de l’economia plural, és a dir, que es practiquin tant l’intercanvi monetari i el troc, com la reciprocitat o la redistribució. Com ho feu?

Com a part d'un procés nacional impulsat per diverses organitzacions, es va proposar a les agricultores que prenguessin nota d’on anava a parar la seva producció, en tres categories: autoconsum, troc i venta al mercat. I d’aquest registre comptable, podíem fer diverses lectures. En primer lloc, observàvem que la donació és una forma d’intercanvi que està molt invisibilitzada en la relació entre el camp i la ciutat. Hi ha moltes anades i vingudes entre el món rural i l’urbà. I és molt important mantenir la relació perquè sigui possible enviar la filla a la ciutat si vol continuar estudiant, o per tenir un lloc on quedar-se si has d’anar a l’hospital a fer-te proves mèdiques, per exemple. I la forma de mantenir aquesta relació moltes vegades és la donació, que de fet és un troc, un intercanvi de productes per serveis. També vam identificar una relació de desigualtat entre el camp i la ciutat, perquè quan es valora un producte de la terra, no és té en compte la quantitat de treball que hi ha implicat en la producció de fruites i verdures.
 

Ha servit per ajudar a donar valor a aquesta feina i aquests productes?

Absolutament. Ha servit per visibilitzar aquestes relacions d’intercanvi i per identificar productes que poden ser venuts, que elles ni s’imaginaven. Per exemple, es va obrir tot un circuit d’intercanvi de llavors i esqueixos amb els grups de consum i els horts urbans, contribuint a ampliar la varietat genètica de les seves produccions, i a la ciutat. A més a més, ha obert la possibilitat també de treure de la invisibilitat el treball domèstic i de cures que fan les dones, que també pot ser intercanviat d’una forma més igualitària.
 

Quines altres estratègies s’estan desenvolupant per visibilitzar i redistribuir el treball domèstic, reproductiu i de cures, i socialitzar-ne la responsabilitat?

"És molt complicat recollir dades perquè hi ha moltes feines que es fan de forma simultània i, alhora, està la qüestió de la disponibilitat permanent i la càrrega mental"

Els usos del temps són molt difícils de comptabilitzar. És molt complicat recollir dades perquè hi ha moltes feines que es fan de forma simultània i, alhora, està la qüestió de la disponibilitat permanent i la càrrega mental. Hem intentat portar un registre, però no ho hem aconseguit. Però vam intentar identificar els usos del temps de les dones, els homes de la família, els fills i les filles, per fer una visualització conjunta i una anàlisi crítica d’allò a què es dedica: el treball productiu, el reproductiu, el descans, l’autoformació. Vam impartir unes formacions amb gent de diverses organitzacions, fins i tot d’empreses públiques i, en general, la informació sobre els usos del temps era tant reveladora, que es feia molt evident com d’injusta és aquesta distribució. Hem intentat també incorporar aquesta perspectiva als projectes que desenvolupem a nivell agroecològic. Algunes pràctiques de permacultura urbana com, per exemple, afegir materials llenyosos de degradació lenta als materials que serviran per preparar el sòl abans de plantar, poden servir perquè no s’hagi de regar tant sovint. I això implica alliberar temps i espai mental a les dones. No és una pràctica nova, però sí que és donar-hi una altra mirada.
 

Del vostre treball amb les dones camperoles observàvem que la socialització del treball reproductiu i de cures té un efecte molt apoderador en les dones, ja que els permet trencar amb l’aïllament en que s’acostumen realitzar aquestes tipus de feines, però no s’acaben d’abordar les qüestions relatives a les especialitzacions de gènere. Heu trobat alguna manera de combatre la divisió sexual del treball?

És necessari fer una reflexió prèvia al voltant de com les dones expressen la seva identitat de gènere femenina, a través de la cura, sobre tot de la cura dels altres. Moltes vegades és la manera que troben per demostrar l’afecte, que són bones mares. A vegades no es tracta tant de deconstruir aquesta relació, sinó de permetre a les dones decidir quin treball volen fer i quin no. El que sí que trobem és una gran apertura de les dones cap a les activitats considerades masculines i que, en general, estan millor valorades. A més, el fet que les dones aportin ingressos a l’economia familiar està canviant les relacions dintre de les comunitat, que comporta una major implicació dels homes als treballs de cures. Són una canvis encara molt limitats, però són una manera de començar.
 

De fet, aquest petits canvis en la relació d’homes i dones en els assentaments i xarxes de distribució agrícola, estan permetent arribar a acords i desenvolupar relacions de justícia de proximitat. Quins qüestions s’estan abordant?

Els grups de camperoles estan servint per a què les dones es trobin i organitzin les seves demandes de manera col·lectiva. Algunes companyes explicaven que a elles no els agradava parlar amb els polítics de manera individual per traslladar-los les seves demandes, perquè es sentien en deute amb ells, pensaven que els devien el vot. Però quan elles organitzen les seves peticions de manera col·lectiva, aleshores se senten creditores d’aquest mateixos polítics. Canvia completament la seva relació amb el poder instituït: ara és el poder públic qui està en deute amb elles, qui les està fallant.
 

I als espais vinculats a l’Economia Solidària al Brasil, on la participació de les dones es concentra no només en l’agricultura de subsistència, sinó també en les infraestructures que, com els menjadors comunitaris, constitueixen la rereguarda de les comunitats, hi ha un reconeixement de l’aportació de les dones al sosteniment de les lluites?

"Gràcies a les aportacions de l’economia feminista, s’ha passat del lema 'Dona, surt de la cuina i organitza’t!' a reivindicar la centralitat del treball reproductiu en el sosteniment de la vida i les lluites"

Penso que la generació política del moviment de les ocupacions, com la Marxa Mundial de Dones, ha desenvolupat una forma d’organització que ha aconseguit acollir no només els espais clàssics de formulació política, sinó també els espai d’acció que inclouen necessàriament el treball reproductiu del propi moviment. S’ha treballat molt per reconèixer la importància que té, per exemple, l’espai de la cuina, en la sustentació del moviment. Gràcies a les aportacions de l’economia feminista, s’ha passat de cridar el lema “Dona, surt de la cuina i organitza’t!”, a reivindicar la centralitat del treball reproductiu en el sosteniment de la vida i de les lluites. Ha canviat la mirada col·lectiva sobre el tema de la reproducció, però encara està pendent organitzar-ho de manera que no siguin les dones les que que continuen cuinant per al moviment.
 

Una de les coses que ens va sorprendre del vostre treball a Sempreviva Organização Feminista, és que allà on organismes oficials havien mapejat 267 grups productius de dones, vosaltres n'identificàveu 972. En el decurs de la recerca Crisi i alternatives en femení vam tenir moltes dificultats per localitzar, identificar i de vegades fins i tot nombrar alguns projectes d’ESS liderats per dones, principalment per la falta de continuïtat i forma jurídica d’aquestes iniciatives. Quins indicadors i categories vau utilitzar? Com es mapeja allò que és invisible?

Doncs donant veu a les dones (riu). El mapeig va ser el resultat de sistematitzar tot un procés que vam fer a les comunitats, on les dones anaven definint quin era el treball que compartien, tot rescatant algunes iniciatives. No partíem d’unes categories definides, sinó que els preguntàvem de quina manera organitzaven el treball. I a poc a poc, van anar apareixent moltes coses. D’altra banda, també és important reconèixer que els temps i els ritmes de les dones no sempre tenen el mateix grau d’activitat. De vegades hi ha temps dorments (riu). Els grups de dones sempre estan molt afectats per les responsabilitats de cures. Passa sovint que en un grup que està molt actiu, hi ha dues dones que són molt centrals que, de sobte, han d’anar a cuidar la mare a la ciutat o fer-se càrrec d’un fill malalt, i el grup se’n ressenteix. I no és que el grup ja no existeixi, és que el grup està dormint.
 

La renda del temps i la renda econòmica són dos dels elements que condicionen enormement la participació de les dones a projectes d’autoocupació, també a les iniciatives vinculades a l’economia solidària a Catalunya. A l’ESS brasilera, disposeu d’instruments que facilitin l’accés a finançament a les classes populars, i a les dones?

Existeix una política de finançament que es diu “crèdit amic” relativament accessible que té la lògica d’afavorir la iniciativa microempresarial: el micro-emprendiment. El problema d’aquest tipus de crèdit és que, d’una banda, està orientat a projectes individuals d’àmbit urbà, i de l’altra, està associat a comprar productes o equipaments per optimitzar els processos de treball. Les dones expliquen que aquest tipus d’inversió no s’ajusta a les seves necessitats. Per exemple, una dona inicia un projecte de cria de gallines. Compra les aus, compra el gra, però com que no pot pagar el seu temps de treball, ha de continuar ocupada en el servei domèstic fins que les gallines creixin. Però aleshores no hi pot dedicar prou temps, les gallines no creixen prou i entra en un cercle viciós... Les dones necessiten alliberar temps de les responsabilitats que ja tenen. És un cas molt clar de com la lògica del sistema s’enfronta a la lògica de la vida de les dones.
 

Tenint en compte la revolta popular que estem vivint a Catalunya, descentralitzada per tot el país, on el territori de proximitat, els barris i els pobles, estan tenint un paper protagonista: Quin rol poden tenir les xarxes comunitàries en el sosteniment de la lluita?

"El poder popular passa precisament per descentralitzar l’organització de les formes de vida. I per a nosaltres, les dones, és encara més important"

Central, sens dubte. En aquest tipus de situacions, canvia molt la correlació de forces, és crucial conèixer el veïnat, saber com fer que les coses funcionin, sentir-se segura. S’estableixen altres formes d’organitzar i distribuir el poder. De la mateixa manera que la producció i distribució d’aliments descentralitzada té menys costos econòmics, ecològics i en la vida de les persones, hem de cercar formes d’organització descentralitzada i properes a la gent per compartir el poder. El poder popular passa precisament per descentralitzar l’organització de les formes de vida. I per a nosaltres, les dones, és encara més important. Com diu la Cristina Carrasco, nosaltres estem absorbint la impossibilitat de compatibilitzar la lògica de la vida i la lògica del mercat. Si obrim els espais d’allò comú, d’allò comunitari, obrim una possibilitat de gestió que estarà en sintonia amb la lògica de la vida. I això és el poder popular, no?
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: