Memòries salades d’una lluita política

07/09/2016

Més enllà del litigi amb l’empresa Iberpotash, el conflicte socioambiental que es viu al Bages amb les mines de potassa i la salinització del riu Llobregat compta amb gairebé un segle d’història. En aquest article, un dels autors del llibre ‘Rius de Sal’ (Edicions del Llobregat, 2015) l’analitza en vista dels esdeveniments actuals

/ Manuel Clavero
/ Manuel Clavero

 

Poc abans de l’estiu, representants de la plataforma ciutadana Prou Sal i de BDS Bages es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb la tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de la ciutat. L’objectiu de la visita era presentar les conclusions del judici popular a l’empresa minera Iberpotash, celebrat a Manresa el novembre de 2015, i demanar la implicació del consistori barceloní en les causes judicials obertes.

La restauració dels runams de residus salins resultants de l’explotació de les mines de potassa, així com la salinització dels aqüífers i les aigües del riu Llobregat, consumides a l’àrea metropolitana de Barcelona, ha originat diferents processos judicials des de finals dels anys 90. Actualment, ja hi ha diverses sentències fermes, entre les quals trobem una condemna penal contra directius de l’empresa per haver comès un delicte ecològic. A més, la Unió Europea manté oberts dos expedients contra l’Estat espanyol que estan directament relacionats amb l’explotació d’Iberpotash: un d’ells investiga possibles ajudes il·legals; l’altre, la vulneració del principi de qui contamina paga. Després de la reunió, Janet Sanz, representant de l’Ajuntament barceloní, va anunciar que cercarien maneres de donar visibilitat a les reclamacions de les entitats bagenques.

La reunió i la posterior roda de premsa van tenir un ressò mediàtic escàs, com acostuma a passar amb certes notícies relacionades amb l’empresa. Iberpotash és una de les protagonistes de l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics de 2016. En qualsevol cas, més enllà de l’agitada actualitat, resulta difícil trobar un conflicte socioambiental amb una història més llarga que aquest al territori català. Les plataformes Prou Sal i Montsalat han protagonitzat la lluita durant el segle xxi, en bona part des de l’adquisició de les mines per part d’Iberpotash l’any 1998 i la ulterior expansió de l’activitat. Però, a finals de la dècada dels 70, la Marxa del Llobregat, impulsada pel Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, ja havia denunciat la salinització dels rius. Fins i tot abans dels 40 anys de dictadura i de la Guerra Civil, alguns militants destacats de la CNT van jugar un paper central en el moviment que, durant els anys 30, va denunciar la degradació dels rius Llobregat i Cardener.

Els orígens de l’explotació

L’activitat minera, iniciada durant els anys 20, va ser denunciada per primera vegada per impurificar les aigües dels rius el 1926. Però va ser l’obertura democràtica de la Segona República el que propicià un debat ampli, tant a la premsa com al Parlament, sobre com es podia compatibilitzar l’expansió de la mineria potàssica amb el manteniment de la qualitat de les aigües i la conservació de la natura. L’any 1933, el Parlament de la Generalitat republicana va aprovar una moderna llei de salinitat per unanimitat i les diferents empreses mineres aleshores existents al Bages van ser multades repetidament per excedir els límits establerts. Tot i així, la salinització del subministrament de Barcelona va créixer de manera alarmant.

Militants de la CNT, com el geòleg Albert Carsí, van divulgar el problema a les pàgines de Solidaridad Obrera i van participar de les protestes. L’any 1934, Carsí va presentar la conferència “La lluita per l’aigua” a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, situat al carrer Riego del barri de Sants. Poques setmanes després, ell mateix va encapçalar una sortida organitzada pel mateix ateneu que incloïa un viatge al Bages per visitar les mines de Cardona. L’any següent, al costat d’Àngela Graupera (escriptora i membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista) i del jove doctor anarcosindicalista Fèlix Martí Ibàñez, Carsí va presidir un “míting monstre” contra la impurificació de les aigües del Cardener i el Llobregat al Kursaal de Manresa.

El mateix any, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua del Llobregat esdevingués massa salada per beure, en un moment en què la ciutat encara no transvasava aigua del Ter i la tecnologia existent no permetia la dessalinització. La controvèrsia, àmpliament comentada a la premsa, va fer les delícies dels setmanaris satírics. Els mai innocents redactors de L’Esquella de la Torratxa culpaven “la potassa de Súria” d’embrutar els rius, aclarint després que es referien a l’empresa concessionària de les mines. Des de les pàgines de La Publicitat, il·lustradors com Apa –Feliu Elias– imaginaven una ciutat futura en què caldria beure l’aigua amb màscara.

Canvis estroncats amb la guerra

La voluntat política del govern de la Generalitat es manifestà amb l’establiment d’una xarxa de control de la qualitat de les aigües. També s’inicià la redacció d’un projecte de canal col·lector que havia de recollir les salmorres que les mines vessaven als rius i portar-les fins al mar. El projecte va ser inclòs al pla d’obres de la Generalitat, però va topar amb l’obstacle del finançament. “Si això ho hagués fet un extremista –clamava L’Esquella de la Torratxa el març de 1935, en referència als vessaments–, tot seria parlar dels estralls del comunisme i de l’escola laica. Com que ho fan uns burgesos, estrangers de més a més, hom veu si es farà un canal pagat no se sap per qui, però a la llarga, a costelles nostres”.

De fet, les diferents empreses mineres van alimentar tot tipus de dubtes sobre l’origen de la salinitat de les aigües per esquivar la responsabilitat de pagar les obres. Van assenyalar suposades intrusions marines als aqüífers barcelonins. Van apuntar que els residus miners no eren l’única aportació salina als rius. I, sobretot, van clamar que era impossible distingir entre la salinitat natural derivada dels sòls del Bages i l’aportació dels seus vessaments.

Aquests dubtes interessats es van resoldre d’una manera insòlita. L’aturada de l’activitat extractiva a les mines durant la Guerra Civil va comportar una baixada significativa de la salinitat de les aigües riu avall. Aquest fenomen va ser registrat gràcies a la xarxa de control establerta per la Generalitat i el treball dels obrers d’Aigües de Barcelona Empresa Col·lectivitzada, que no van deixar de fer proves de qualitat malgrat els bombardejos. Mentre les tropes de Franco ocupaven Barcelona, la salinitat de les aigües de la ciutat recuperava els nivells previs a l’inici de les explotacions mineres.

El conflicte continua

Durant la revolució, quan Carsí i Martí Ibàñez van ocupar llocs de responsabilitat, s’enllestí un projecte de col·lector que carregava la major part de la despesa de l’obra a les mines. Amb la victòria franquista, aquesta possibilitat va ser descartada. Durant la dictadura, l’obra es va posposar repetidament i la legislació de control de la salinitat es va relaxar. Quan, passades quatre dècades, la Generalitat es va restablir i va recuperar les competències en l’àmbit sanitari, el col·lector de salmorres va ser una de les primeres obres que es van dur a terme. Tal com havien advertit cinquanta anys abans els redactors de L’Esquella de la Torratxa, els costos van ser coberts per l’administració. Un tub de 120 quilòmetres, que encara avui travessa bona part del territori per bombejar les salmorres cap al mar, va millorar significativament la qualitat de les aigües del Llobregat.

Però les solucions definitives envelleixen de pressa. Des que es va construir, el col·lector ha patit més de 500 trencaments. La seva renovació i ampliació ha consumit centenars de milions d’euros de l’erari públic. Malgrat aquesta despesa, la salinitat continua a nivells alts i fa necessària l’aplicació de tecnologies que garanteixin el compliment d’una legislació europea que, a la pràctica, suposa gairebé dessalinitzar les aigües. No cal màscara per beure de les aixetes de Barcelona, però fa dècades que el consum d’aigua embotellada s’ha normalitzat fins a nivells altíssims a moltes zones de l’àrea metropolitana. Els costos del tractament i la potabilització, a més, recauen sobre l’administració pública i els usuaris finals.

L’any 2016 es compleixen 90 anys de la primera denúncia contra les mines, feta per Antònia Burés l’any 1926. Durant els anys 30, el Parlament va legislar per controlar el problema i destacats anarcosindicalistes van aixecar la veu per protestar a Manresa. Avui, activistes del Bages baixen a demanar el suport del consistori barceloní per impulsar processos legals que es dirimeixen a Brussel·les.

La recuperació de la memòria d’aquestes lluites mostra no només la continuïtat de les reivindicacions al llarg del temps, sinó també la constatació que els conflictes ambientals també són lluites polítiques i socials que difícilment es poden adreçar només amb solucions tècniques. Els protagonistes, les administracions i les banderes del capital miner canvien, però la lluita contra uns guanys que es privatitzen i uns costos que se socialitzen, com als anys 30, prossegueix i reclama solidaritat interterritorial per avançar cap a la justícia social i ambiental. L’actual acord entre la Generalitat i Iberpotash estableix que el runam salí s’haurà de retirar abans de l’any 2065, però no aclareix qui es farà càrrec de les despeses.

 

*Santiago Gorostiza és historiador

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: