No patiu, podeu marxar de vacances

Els últims mesos, als mitjans de comunicació, han aparegut notícies que vinculaven l’ocupació d’habitatges buits a organitzacions mafioses i instaven a un enduriment de la legislació

És el tema estrella als informatius. S’analitza a les tertúlies de torn –quasi mai a partir de dades reals–, s’emeten programes especials, s’aproven lleis d’urgència per combatre el fenomen i tothom ha sentit a dir que, a la tieta d’un amic, li va passar. La gent comença a tenir por de marxar de vacances, ja que tot fa pensar que les ciutats han estat conquerides per hordes d’okupes disposades a no deixar cap porta dreta. Aquest és el relat que s’està construint des d’alguns partits polítics –en connivència amb la majoria de mitjans– per posar l’ocupació d’habitatges al punt de mira.

/ MANUEL CLAVERO


L’Estat capitalista ha estat construït per defensar el dret a la propietat privada, que estableix un dret de pertinença exclusiva sobre un objecte, independentment de l’ús que li estiguem donant, per sobre de qualsevol altre dret. Per tant, l’interès individual sempre està per sobre del col·lectiu. En matèria d’habitatge, és molt il·lustratiu: amb un 1% de parc públic d’habitatge, l’única manera que tenim d’accedir a un sostre és a través de la compra o el lloguer, és a dir, ens toca endinsar-nos a la selva hostil del lliure mercat i buscar i negociar un sostre per viure. Així doncs, l’habitatge es converteix en una mercaderia més de la qual extreure el màxim benefici.

L’Estat espanyol és un exemple clar d’aquesta contradicció entre propietat i vida. Amb sis milions d’habitatges abandonats, Espanya és un cementiri de pisos que esperen que un fons voltor els foti mà, romanen a l’espera pacientment, fins que el seu valor (de canvi) creixi de nou, fins que l’espectacle pompós del mercat immobiliari torni a ser el que era i, en definitiva, tot torni a començar. Avui dia, ja s’està venent el mateix volum de pisos que l’any 2008, just abans que esclatés la bombolla. El cicle capitalista de la no-vida torna a començar.

La gent comença a tenir por de marxar de vacances, ja que tot fa pensar que les ciutats han estat conquerides per hordes d’okupes disposades a no deixar cap porta dreta

Els desnonaments, en canvi, han perdut força mediàtica i ja no ocupen tant d’espai als mitjans com anys enrere. La sensació que es transmet és que són aigua passada, però, res més lluny de la realitat: segons dades del Consell General del Poder Judicial, l’any 2016, es van produir més de 60.000 desnonaments, una mitjana de 166 diaris al conjunt de l’Estat. La majoria d’aquestes expulsions, a més, ja no provenen d’execucions hipotecàries, sinó de persones que no han pogut fer front al pagament del lloguer de les seves llars.


L’alternativa és ocupar

Més enllà de les dades, només cal assistir a alguna de les desenes d’assemblees de la PAH per adonar-se que estem lluny de sortir del pou. Cada vegada hi ha més famílies amb zero ingressos; amb tots els membres en situació d’atur de llarga durada; amb criatures al seu càrrec; amb ajudes, qui les rep, del tot insuficients... Milers de persones excloses del mercat de l’habitatge a les quals l’administració no dóna cap alternativa. Quina opció li queda, a tota aquesta gent, per poder accedir a un habitatge?

L’ocupació és, en aquests moments, l’única garantia d’accés a un sostre per a moltes famílies que no han trobat resposta a la seva situació. Segons dades del poder judicial, l’any 2015, a Catalunya, s’ocupaven deu habitatges cada dia; la campanya de l’Obra Social de la PAH té ja 49 blocs ocupats i ha reallotjat més de 4.000 persones.

Els desnonaments han perdut força mediàtica, no ocupen tant d’espai com anys enrere. La sensació que es transmet és que són aigua passada; res més lluny de la realitat

A l’Estat capitalista, la gent que no genera valor –senzillament– li sobra. Així doncs, l’exclou, l’expulsa, intenta desfer-se’n. Però, per fer-ho, necessita crear el caldo de cultiu adient, generar una opinió pública favorable i crear un cert consens que la gent que sobra és perquè s’ho mereix, perquè s’ho ha guanyat; així ho poden fer amb totes les de la llei. I, si no tenen la llei, se la fan a mida.


Propagació de mites

Així és com, amb la connivència dels grans mitjans de comunicació, es comença a crear un relat que, a poc a poc, anirà calant en l’imaginari col·lectiu. A base de reportatges, notícies i tertúlies parcials i tendencioses; a partir de casos sonats i excepcionals; emprant vocabulari estigmatitzador; utilitzant mecanismes com les càmeres ocultes; fent d’altaveu i propagant mites i... ja ho tenim, el fenomen de l’ocupació s’erigeix com un monstre temut.

Pesa més l’anècdota ridícula d’un pseudopolític a qui, suposadament, van voler ocupar la casa amb ell a dins anant de tertúlia a tertúlia que no pas l’anàlisi seriosa de la realitat del fenomen. De l’anècdota a la generalització. Relacionar pobresa i delinqüència és una cançó que ens sona massa, la mateixa que relacionar ocupació i màfia, drogues i mala convivència. Mecanismes del manual de criminalització i discurs de la por envers col·lectius exclosos socialment. L’ocupació com a causa-problema i no com a conseqüència d’un estat del benestar putrefacte.

Pesa més l’anècdota ridícula d’un pseudopolític a qui, suposadament, van voler ocupar la casa amb ell a dins anant de tertúlia a tertúlia que no l’anàlisi seriosa del fenomen

Aquest relat també inclou la idea, ja estesa, que ocupar és fàcil i agradable. Que la gent té més morro que esquena i, amb una puntada de peu a una porta, pot viure gratis. No expliquen, però, que ocupar és una via inestable, molt precària i que comporta conseqüències legals. Les famílies que ocupen tenen moltes dificultats per accedir als subministraments bàsics. S’enfronten a processos judicials que poden acabar amb multes quantioses i antecedents penals. I, evidentment, s’enfronten a un desnonament imminent i a un futur més que incert. I, tot això, amanit per una opinió pública i uns polítics que les assenyala i les margina.


Crítica i autocrítica des de la PAH

Considerem que la PAH i, en concret la campanya de l’Obra Social, ha tingut un paper clau en la normalització de l’ocupació. Que ha aconseguit convertir l’ocupació en una eina per garantir l’accés a l’habitatge i ha sortit de l’autoconsum en què, sovint, se situava aquest fenomen dins els moviments anticapitalistes. Traspassar la frontera de la zona de confort i treballar braç a braç amb les persones que han estat més colpejades per la crisi és una victòria absoluta, però, d’això, ja n’hem parlat moltes vegades i també cal espai per a l’autocrítica.

Amb la redacció de la ILP d’habitatge i la seva entrada al Parlament de Catalunya per part de la PAH, vam comprovar què passa quan el moviment popular assumeix els límits de les institucions, ja que la llei proposada per la PAH té mancances greus pel que fa a l’ocupació. Un exemple: la ILP no contempla l’obligatorietat de l’administració de garantir el reallotjament de les famílies desnonades per ocupació. Així doncs, el possibilisme de sortir del Parlament amb una llei aprovada pot portar el moviment popular a renúncies que acabem pagant d’una manera o altra.

Què passaria si deixéssim d’organitzar-nos? On estarien vivint els centenars de famílies que reallotgem als blocs de l’Obra Social o que ocupen de manera individual? Al carrer

Però, no és només això. Negant la màxima del llenguatge popular i evitant parlar d’ocupació fent filigranes amb paraules com recuperació, estem contribuint –d’alguna manera– a la reproducció d’aquest discurs tan perillós dels okupes bons i els okupes dolents. El llenguatge i el relat també són un camp de batalla polític i no ens podem amagar inventant paraules noves o utilitzant eufemismes.

Com a PAH, intentem dissuadir les famílies que estan disposades, per desesperació, a pagar una quantitat de diners que no tenen per comprar la clau d’un pis. Som les primeres que lluitem per contrarestar les màfies i desactivar aquestes pràctiques. Brindem les eines necessàries de coneixement sobre els processos d’ocupació, no només de com fer-ho, sinó de les conseqüències legals que comporta. Oferim assessorament perquè les persones que s’atreveixin a fer el pas ho facin de manera conscient i conseqüent.

Què passaria si deixéssim d’organitzar-nos per donar resposta a les desenes de persones desesperades que assisteixen a les nostres assemblees? On estarien vivint els centenars de famílies que reallotgem als blocs de l’Obra Social o que ocupen de manera individual? Al carrer. Llavors, potser sí que els polítics que porten lleis al Congrés per agilitzar desallotjaments, els que tomben iniciatives que garanteixen els nostres drets i els banquers que es neguen a cedir pisos i continuen desnonant haurien de patir. Patir per si els ocupen les seves cases o per si, directament, desesperades i rabioses, els hi calen foc. 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: