Internacional

“Podem veure les seves banderes negres”

Carta a la seva mare d'una jove combatent kurda de Kobane
Una miliciana kurda del PKK (no és qui escriu la carta)
James Gordon
17/10/2014

Des del 15 de setembre, dones i homes kurds, civils, membres de les Unitats de Defensa Populars (YPG) protegeixen la ciutat de Kobane de l'atac de les forces d'Estat Islàmic. No només defensen la ciutat, sinó també la seva llibertat i la de tots nosaltres: la llibertat de decidir i escollir la manera com volem viure.

Aquesta resistència que mostra les vergonyes dels poderosos del món té noms, rostres i històries personals. Per això, la Directa es permet vulnerar amb el consentiment de les implicadespart de la intimitat d'una d'aquestes persones i publicar la carta d'una jove combatent a la seva mare solidària, perquè els seus desitjos de viure no es vegin frustrats i perquè la mare de Narin no hagi de buscar “la casa de la porta verda crivellada”.

Introducció a càrrec d'Orsola Casagrande


 

Estic bé, mare. Ahir vam celebrar el meu dinovè aniversari.

El meu amic Azad va cantar una bella cançó sobre les mares, vaig pensar en tu i això em va fer plorar. L'Azad té una veu bonica i ell també plorava mentre cantava. Troba a faltar la seva mare, a qui no veu des de fa un any.

Ahir vam atendre un amic ferit per dos trets. No s'havia adonat de la segona ferida, només m'assenyalava la primera, al pit; sagnava pel costat, el vam embenar i li vaig donar la meva sang.

Estem al costat est de Kobane, mare, només hi ha uns quilòmetres entre ells i nosaltres; podem veure les seves banderes negres; escoltem les seves comunicacions; a vegades, no entenem què diuen perquè parlen altres idiomes, però sentim que tenen por.

Som un grup de nou milicians, el més jove, Resho, és d'Afrin. Ha combatut a Tal Abyad i, després, es va incorporar al grup. L'Alan és de Qamishli, del seu millor barri; ha combatut a Sere Kaniye abans d'unir-se al grup; té unes quantes cicatrius al cos, diu que són d'Avin. El més vell es diu Dersim, és de les muntanyes de Qandil, la seva dona va ser màrtir a Diyarbakir i el va deixar amb dos nens.

Estem a una casa de la perifèria de Kobane. No sabem gairebé res dels seus antics habitants, hi ha fotos a les parets d'un senyor gran i una altra d'un jove amb un llaç negre al marc, em sembla que és un màrtir... Hi ha fotos de Qazi Mohamad, de Mulla Mustafa Barzani, d'Apo i un antic mapa otomà del Kurdistan.

Fa temps que se'ns va acabar el cafè i ens hem adonat que la vida continua essent bonica inclús sense cafè. Per ser-te sincera, mai no he pres un cafè com el teu, mare.

Estem defensant una ciutat pacífica, mai no hem atacat ningú, tot el contrari, hem acollit molts dels nostres germans sirians, ferits i desplaçats. Estem defensant una ciutat musulmana que té desenes de mesquites. La defensem de forces bàrbares.

Mare, vindré a veure't quan aquesta guerra tan lletja que ens han imposat s'hagi acabat. Vindré amb el meu amic Dersim, que ha de retornar a Diyarbakir per reunir-se amb els seus fills. Tots trobem a faltar les nostres cases i volem tornar, però aquesta guerra no coneix el significat de l'enyorança. Potser no tornaré, mare; i si és així, estigues segura que, durant tot aquest temps, he somniat que t'abraçava, però no he tingut sort.

Si no torno, sé que un dia visitaràs Kobane i buscaràs la casa que ha estat testimoni dels meus darrers dies... És a la zona est de la ciutat, està mig destruïda, té una porta verda crivellada a trets i veuràs tres finestres. A la que dóna a l'est, hi trobaràs el meu nom escrit amb tinta roja. Darrere aquesta finestra, mare, he estat esperant, comptant els meus darrers moments mirant la llum del sol que penetra pels forats fets per les bales.

Va ser darrere aquesta finestra que l'Azad va cantar la seva bella cançó sobre les mares, la seva veu sonava bonica quan deia “et trobo a faltar, mare”.

Et trobo a faltar, mare

La teva filla Narin

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: