Sofia Dior:"Ningú no vol estar tancada dins un armari"

20/03/2013

Tot i que el model organitzatiu, la lògica de l’ocultació i el silenci continuen essent presents entre les persones que fan pràctiques ‘cross-dresser’ (transvestit) a la ciutat de Barcelona, comencen a emergir amb força discursos socials i pràctiques que qüestionen un model que ja no és de la seva talla. Sofia Dior presideix EnFemme, una experiència quasi única a escala internacional, que ella defineix com un armari de 120 metres quadrats. Un local replet d’armaris on poder guardar les seves robes i, sobretot, un espai de dignitat en clau femenina.

/MAR PERLA

 

Més enllà de la funció utilitària i de seguretat, EnFemme esdevé un espai de cohesió social?

EnFemme és un grup de suport mutu, on la gent pot expressar la seva part femenina sense por ni vergonya. Un espai de suport emocional i de recursos. Un lloc on guardar la roba i tenir vida social. On sortir de l’armari. La primera idea és transmetre el concepte que no estàs sola, que no ets l’única del món que es pensa així. El cross-dressing (cd) és una pràctica que, sovint, es fa d’amagat a casa. Tens un zulo amb la teva roba embotida, per la por de què dirà la resta de societat. Si no t’atreveixes a sortir al carrer, oferim un entorn respectuós on poder viure-ho d’una manera digna.

Què permet sentir l’espai?

Superat l’estadi inicial d’aproximament, desapareix la sensació de culpa. El pas següent és dir: m’ho permeto, no he d’avergonyir-me. El tercer és: vull veure’m com realment m’agradaria veure’m. Físicament, guapa, elegant, sexy, etc. Com vulgui, però m’hi vull veure. I com ho faig? Perquè no m’ho han ensenyat de petit. Aquest és un lloc per aprendre.

Com és possible diferenciar i gestionar aquestes esferes de la vida social?

Hi ha un conflicte entre el que ets en privat i el que podries ser en públic. I no es gestiona, simplement, es pateix. Tot i que hi ha excepcions. Una de les coses que aquí s’obté és una força interior que permet mostrar-te. Una convicció interna que permet mitigar el dolor del conflicte. Hi ha gent que, tard o d’hora, ho diu a la família. Si no té familiars, un dia decideix que ja està llesta per sortir al carrer.

Existeix una similitud entre els objectius que teniu cadascuna en relació a la pràctica i tot el que heu de passar per obtenir-los?

Hi ha diferents factors que ens diferencien. Les més veteranes ens hem educat en èpoques que potser no eren tant liberals. Hem hagut de fer una renúncia als 18 o 20 anys. En un moment de la nostra vida, vam dir: no, jo seré convencional, jo seré algú com cal. I més tard, quan hem trobat EnFemme, ens ho hem pogut tornar a permetre. Però sempre et queda la sensació del temps perdut. Una amiga meva parlava dels vagons que arrossegues darrere –els anys, les situacions familiars i laborals– i de l’estatus que tens. Als metges, enginyers o empresaris que ja tenen una posició social, se’ls fa difícil la idea de ser descoberts. Són càrregues que t’impedeixen fer el que desitjaries amb més facilitat. Entre la gent jove, es veu més alegria.

Pensava en les estratègies d’anonimat per fer front a aquesta diferenciació de les esferes vitals.

“Estem visibilitzant que el carrer també és el nostre espai encara que anem amb una perruca i portem faldilla”

En realitat, EnFemme és un armari més gran del que tenien. Un contenidor de 120 metres quadrats. El seu espai vital s’ha eixamplat, però la clandestinitat continua allí. Quan surten, vigilen que no els quedi cap engruna de maquillatge perquè la família no ho identifiqui. En relació a les comunicacions i l’ús d’Internet... Estem parlant de gent gran, de 50 o 60 anys. Tenen l’avantatge que les seves parelles no són gent destra amb l’ús de la informàtica. Però sí que han d’estar vigilant constantment que el seu alter ego digital no surti a la llum.

Què passa amb les que no viuen a la ciutat?

Les de poble són molt més clandestines. Els va bé venir a la metròpoli, on l’anonimat és més gran, cosa que els permet camuflar-se. Els dóna una sensació de seguretat. En nuclis de població més reduïda, la gent ni s’ho permet. A casa d’amagat i para de comptar. Algunes es passegen pel poble, però la majoria no.

D’anys ençà, els feminismes han denunciat el model de feminitat heteronormatiu i la producció corporal pròpia de la lògica del mercat. Moltes de les persones que tenen pràctiques cross-dressers posen en escena la mateixa imatge.

Moltes amigues o gent de la xarxa no tenen cap contacte amb el feminisme. I no els suposa cap contradicció. Per mi sí que ho suposa. L’únic que em dic és que estic en una situació de pèndol. Que passes de veure’t com un home a anar-te’n vitalment a l’altre cantó. No sé com anirà la meva vida, no sé com evolucionaré. Si les coses es converteixen en més quotidianes, ja veurem cap on evoluciona. Aquest pèndol és, simplement, que ho desitges tant, que et passes dos pobles. Quan t’has estat reprimint d’alguna cosa, t’empatxes. Si no et deixen menjar dolços, el dia que ho pots fer, acabes empatxada.

El secret sembla estructurar les accions del grup. Amb què es relaciona?

“EnFemme és un espai on la gent que té por la pot perdre”

Darrere la paraula secret, hi ha la por. La por de ser descobert, de ser assenyalat. Secret vol dir clandestinitat. Molta de la gent que contacta amb mi comenta que vol discreció, un sinònim de secret: “No vull que ningú sàpiga qui és el meu alter ego masculí i, sobretot, no vull trobar-me ningú conegut”. “Però, escolta, si aquí dins ensopegues amb el teu veí, és que també porta faldilles”, respons. És un argument que no funciona.

Suposo que l’escena social també implica un balanç de l’experiència a l’espai públic. Què significa sortir al carrer?

L’equivalència seria una sensació de llibertat. És el lloc on volem estar. Ningú no vol estar tancada dins un armari. El carrer significa relacionar-se amb altra gent. Al nivell més mínim, la mirada de l’altre. Ser reconegut per una altra persona. Que et vegi i no et presti atenció. Durant les primeres etapes, una pràctica molt freqüent és sortir de nit a passejar per carrers solitaris.

 

I més tard, quina és la mirada d’aquella altra amb qui et creues?

Totes ens mirem. Si vas amb metro i entra un punky, tothom se’l queda mirant. O mires la persona de 120 quilos. Només que destaquis una mica per sobre de la monotonia, tothom et mira. Darrere d’això, sovint, hi ha una indiferència. La segona reacció no passa de ser un comentari. Jo no ho he viscut com una negociació de poder. Això significaria un conflicte. Algú pot haver manifestat la seva opinió, de manera més o menys grollera. Estem visibilitzant que el carrer també és el nostre espai. Encara que anem amb una perruca i portem faldilla. Una actitud de pedagogia.

Existeix una percepció de la violència transfòbica entre les persones qui realitzen pràctiques cd?

D’entrada, el col·lectiu cd no té cap conflicte perquè no és al carrer. Està amagat a casa seva o al món digital. Per exemple, al món cross-dresser, no tenim conflictes laborals perquè anem d’homes. No hem de buscar una feina ni som acomiadats. El col·lectiu es mou en una altra realitat més idíl·lica. Temporalment, això s’exerceix en un marc. Quantes hores al mes practiques el cross dressing? Les possibilitats de violència són molt més baixes que si estàs vivint com a dona o ets transsexual.

Tant als manuals de diagnòstic psiquiàtric com en l’imaginari popular, el transvestisme i el fetitxisme apareixen en una confusió de termes. Per què creus que els fan anar de la mà?

Els psiquiatres han pogut entendre la transsexualitat. Permeten un canvi a l’altre gènere, un canvi complet, un binarisme que poden acceptar com a professionals. El cross-dressing són homes que es vesteixen de dones, però que no volen deixar de ser homes. Per ells, és un territori incomprensible; homosexualitat, neurosi i fetitxisme són les úniques etiquetes possibles, si no, no poden explicar-ho. Haurien de rebutjar el binarisme de gènere i establir que, entre el blanc i el negre, hi ha molts grisos. I que tu et pots posicionar on vulguis, sense que sigui patològic.

Existeix una mirada homogeneïtzada de la pràctica cross-dresser. Em pregunto si aquesta mirada té relació amb les dinàmiques del col·lectiu.

El col·lectiu és polifacètic. La majoria de persones de les xarxes estan vinculades a pràctiques sexuals. Això ho percep la societat. Només cal veure la quantitat d’homes heterosexuals que busquen una cd. També hi ha un món gai, dins del món transvestit. Però deixa’m parlar sobre la terminologia. Cross-dressing, és un terme anglès. La definició canònica és transvestit. L’únic que passa és que la gent, aquí, adopta el terme en anglès perquè la paraula transvestit té unes connotacions vinculades a la prostitució o a l’homosexualitat. I perquè dóna una certa imatge de personatge pseudofolklòric.

El fet que les persones es moguin per les xarxes o en espais reduïts com EnFemme contribueix a la situació d’ocultació del col·lectiu?

Crec que no. Hi ha un fenomen que he percebut... Quan jo vaig començar a entrar a Internet, la gent ens fèiem fotos i es publicaven, però apareixien decapitades. Avui, la gent ja mostra la cara. Dins el món cross-dresser, la gent està començant a acceptar que té el dret de fer-ho d’una manera digna. És cert que són espais cibernètics, reduïts, però ja és un contenidor més ampli. EnFemme és un espai on la gent que té por la pot perdre. Fins que un dia decideix sortir al carrer.

Em pregunto si aquesta entrevista pot ser contraproduent amb els objectius d’EnFemme.

Al contrari. Algun dia s’ha d’acabar el secret. Algun dia, EnFemme s’ha de convertir en una altra cosa. En el sentit de ser un refugi per gent que té por. Potser ens dediquem a gestionar una residència per gent gran transvestida. Un altre fenomen és que, quan arribes a la tercera edat, tornes a l’armari. No podem estar tancades. I si com a persones volem tenir vida social, com a col·lectiu, també hem de relacionar-nos. Esmento les dificultats perquè el temps de què es disposa per teixir aquests ponts, per les nostres circumstàncies, són limitats. Però, soles, no anem enlloc.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: