Internacional

La Mara derrota els Estats Units a Long Island

Reportatge sobre les bandes llatines a Nova York, realizat amb el suport de la beca DevReporter de Lafede.cat, en col·laboració amb l'Assemblea de Cooperació per la Pau. La beca promou treballs periodístics impulsats per organitzacions federades
Jove salvadoreny resident a Long Island i que va participar en diferents activitats de la clica Hollywood Locotes Salvatrucha
Edu Ponces (RUIDO Photo)

—¿Por qué viniste a Long Island? 

És 4 de juny de 2017. Estem en un restaurant Subway, lluny del centre de qualsevol d'aquestes petites ciutats habitades per migrants llatins majoritàriament. A 40 minuts hi ha la capital del món, la ciutat de Nova York, però aquí és suburbi, extraradi, perifèria. Estem en el límit entre North Merrick i Uniondale, ciutats dormitori d'obrers, on les principals atraccions són centres comercials.

Qui respondrà la meva pregunta és un nou salvadoreny de 18 anys, fill d'una tortillera, nascut en un cantó que es diu El Niño, en un mas que es diu La Ceiba, a les faldes del volcà Chaparrastique, a l'ardent departament de San Miguel.

—Mi mamá y mi hermana ya estaban aquí. Mi papá falleció cuando yo estaba en El Salvador. Andaba tomando cuando un carro lo atropelló. Yo no vivía con él, sino con una tía. Nos daban pija (palizas) parejo a todo mundo, porque mi tía tenía cuatro hijas más que vivían en el mismo solar. Ahí nos daban pija parejo a todos.

És un noi fibrós. Encara conserva el cos camperol, ossut, de músculs, nuats, forjats en panissars. Porta una gorra dels New York Yankees i s'ha posat dos implants daurats a les dents davanteres superiors.

—¿Cómo fue llegar aquí con 11 años?

—La vida aquí solo es pasar encerrado como perro cuando sos inmigrante que no tenés papeles ni carro ni nadie que te dé cancha y te muestre lugares. Te sentís perdido. Mi mamá ya tiene su esposo, un salvadoreño. Se acompañaron aquí. Rentábamos un basement (soterrani). Los tres vivíamos ahí: un solo cuarto con cocina y baño por $900. En un pedacito yo tenía mi cama y mi ropero. Mi mamá entraba a trabajar a las 4 de la mañana y salía a las 3. A veces dobleteaba turno y se quedaba hasta las 11 (de la noche). Solo a dormir venía, y a darle al otro día a las 4 de la mañana otra vez.

El nen de cantí rural va arribar a un lloc que no entenia, a viure amb una senyora que durant anys va ser només una veu al telèfon. Ser jove era fotut a Long Island, fins i tot abans d'escoltar parlar de la Mara Salvatrucha.

—¿Qué hacías solo en el basement?

—Encerrado, solo viendo muñecos.

El cosí del noi l'espera a fora del Subway en una camioneta encesa. No se sent del tot segur en aquest carrer. Alguns membres de bandes encara creuen tenir comptes pendents amb ell.

—¿Cuánto tiempo pasó antes de que conociste gente de la pandilla?

—Me enteré como al año de estar aquí de que había pandillas, pero no mucha importancia. Ya cuando entré a la High School, ahí sí. Hay de las dos letras, de los números. Todo comenzó por eso.

—Llegaste hasta chequeo de la Mara Salvatrucha, ¿verdad?

—Hasta ahí.

—¿Qué clica?

—Hollywood Locotes Salvatrucha.

                                                                        ***


Van passar moltes coses, es va vessar molt sang jove, però van ser sobretot les que succeïren en dos mesos les que tenen a Long Island en titulars de tot el món. Long Island i unes sigles: MS. Mara Salvatrucha.

El recompte d'aquests dos mesos sembla el recompte del succeït en una violenta colònia empobrida de San Salvador, la capital dels homicidis. Tanmateix, va passar a Nova York, a diferents pobles de Long Island, no tan lluny de l'Estàtua de la Llibertat.

Flors que recorden el lloc on va ser assassinada Keyla Cuevas, una de les víctimes de la Mara Salvatrucha a Brentwood, Long Island, segons la versió policial / Edu Ponces (RUIDO Photo)


El primer d'aquests mesos va ser setembre de 2016. El dilluns 12, en un poble anomenat Mineola, mentre caminava pel carrer, va ser assassinat a trets un jove salvadoreny de 15 anys, Josué Guzmán, estudiant de desè grau. El dia següent, un dimarts 13, quan queia la nit a Brentwood, un grup de joves van assassinar amb bats dos noies just a fora de l'escola Loretta Park, on estudiaven. Kayla Cuevas era una noia d'arrels dominicanes de setze anys. Nisa Mickens, de 15 anys, era una de les seves millors amigues. Ambdues van morir a cops de bat. Els seus cadàvers van quedar a metres de distància en una àrea residencial afora de l'escola. El 16, la policia va trobar el cadàver d'Óscar Josué Acosta, un salvadoreny de 19 anys que en tenia tres quan va arribar a Brentwood. Havia desaparegut el 19 d'abril passat. Cinc dies després, el 21, la policia va trobar un altre cadàver. El va trobar a la mateixa àrea que l'anterior, als voltants boscosos d'un hospital psiquiàtric abandonat que es deia Pilgrim. Es tractava del cos de Miguel García, un equatorià de quinze anys. Havia desaparegut set mesos més tard.

2016. Un mes. Cinc cadàvers.

La policia, els seus informants, els mitjans, tot el món va dir: MS. Els dits apuntaven un únic lloc. Van arrestar 25 suposats membres de la banda a Long Island. Tots, igual que els morts, eren adolescents. Centreamericans la majoria. Salvadorenys la majoria.

El desembre de 2016, després de només un mes d'haver guanyat les eleccions i a dies d'assumir com el 45è president dels Estats Units, Donald Trump, va prendre el micròfon i va parlar del que passava en aquells poblets de Long Island. Ho va fer durant una entrevista amb la revista Time, que acabava de nombrar-lo home de l'any: “Venen de Centreamèrica, són la gent més ruda que hagis conegut. Estan matant i violant tot el món allà. Són il·legals. I és la seva fi.”

El nou president voltava per veure la comunitat centreamericana i no era per a res bo.

Els poblets de Long Island van seguir en el punt de mira. Es van publicar desenes de titulars. Tots portaven les sigles MS. Més batudes, més arrestos, més judicis.

El Servei d'Immigració i Protecció de Duanes (ICE, per les sigles en anglès), va escoltar al seu futur líder, i, entre l'1 d'octubre de 2016 i el 4 de juny de 2017, ha deportat 2.798 suposats membres de bandes, de diverses bandes. Una quantitat inusual en aquest període, segons va afirmar la mateixa oficina.

El Servei d'Immigració i Protecció de Duanes ha deportat 2.798 suposats membres de bandes, de diverses bandes. Una quantitat inusual en aquest període

Tot es va regirar, i se seguia remenant al voltant de les mateixes sigles: MS. La comunitat indocumentada de Long Island intentava sobreviure traient cap el menys possible. Jove, indocumentat i centreamericà es va convertir ràpidament en presumpte emeese. I per aquests dies, després que el 2014 més de 64.000 menors no acompanyats entressin als Estats Units sense els documents necessaris, hi havia molts joves, indocumentats i centreamericans a Long Island.

Quan la tempesta començava a amainar, va arribar l'altre mes que ho va canviar tot. Un sol dia, més aviat. El dimarts 11 de abril de 2017, al poble de Central Islip, cinc nois i dues noies van sortir a passar l'estona a un bosc, prop del complex recreatiu del poble. Al poc temps, es van veure envoltats per un grup de nois emmascarats i amb matxets. Tot ho va explicar Alex Ruiz, el jove nouvingut d'El Salvador que va sobreviure amb les dues noies. Els altres quatre van ser assassinats a cops de matxet. Va morir Justin Livicura, 16, de família equatoriana, empleat d'un restaurant. Va morir Jorge Tigre, 18, que va arribar amb deu anys a aquest país des de l'Equador. Va morir Michael Banegas, hondureny que havia fugit de la violència del seu país feia tres anys per arribar on eren els seus pares. Va morir Jefferson Villalobos, cosí de Michael, hondureny també, 18 anys, que havia arribat de visita des de Florida quatre dies abans de ser acoltellat.

Un dia. Quatre cadàvers més.

En suma: en dos mesos, nou cadàvers. Per ser exactes: en cinc dies, nou cadàvers. Mateixa àrea, mateixes edats, mateix culpable: MS.

Les causes dels assassinats que van transcendir en diferents mitjans de comunicació eren dos. La primera, que alguns dels assassinats eren propers a altres colles i havien ofès membres de la emeese. Ofenses que no passaven de ser reptes al pati d'una escola, desafiament d'adolescents. La segona, que no havien volgut incorporar-se a la banda.

Edificis abandonats del complex hospitalari psiquiàtric de Pilgrim al comptat de Nassau. En aquesta zona van trobat dos cadàvers el setembre del 2016 assassinats per membres de la Mara Salvatrucha, segons la versió policial / Edu Ponces (RUIDO Photo)


Més que abans, aquests pobles plens d'obrers i indocumentats llatins van tornar al centre del debat nord-americà, un debat que té ressò a tot el món.

Aquest cop Trump no només va parlar. Va parlar diverses vegades. Va viatjar a Brentwood per parlar. "El cartell MS-13. És particularment violent. No els agrada disparar les persones perquè és molt ràpid. Vaig llegir que un d'aquests animals explicava que li agradava tallar-los i deixar-los morir lentament perquè era més dolorós i els agradava veure'ls morir ... Són animals ", va dir l'home més poderós del món el 28 de juliol de 2017, davant d’oficials de policia dels dos comptats on van ocórrer els homicidis.

La MS-13 a Long Island va ser el cavallet de batalla de Trump tota aquella setmana. Parlava d'"aquells animals" i després de la necessitat d'eliminar les ciutats santuari per a indocumentats. Explicava com els emeese "tallen amb un ganivet" i prometia més deportacions d'hispans. La MS va encaixar tan bé en els plans de deportació de Trump com en la societat salvadorenya de la postguerra.

La MS del Salvador no és la MS de Long Island. Brentwood no és Soyapango. La MS de Long Island és una organització de carrer d'estar per casa

Long Island continua al centre del debat sobre la presència de la banda més sanguinària del món als Estats Units. La MS mata de formes cruels i rebuscades. Desmembren, apunyalen, degollen, pengen, violen, maten. Però en aquest debat amnèsic sobre com va ser possible que es vessés tanta sang en tan pocs dies, el Govern dels Estats Units oblida el que ja va passar, i magnifica - "el càrtel MS13", va dir Trump- el seu enemic mentre puja al ring contra un escanyolit. La MS del Salvador no és la MS de Long Island. Brentwood no és Soyapango. La MS de Long Island és una organització de carrer d'estar per casa, violenta com un adolescent colèric amb un bat, i no com un càrtel mexicà. El que fa que aquests joves matin a Long Island ja va fer que dècades enrere matessin a Los Angeles. Cal visitar Long Island per veure amb claredat tot això.

                                                                             ***

—Éramos como seis amigos hispanos. No éramos de ninguna pandilla. Ya en la High School, con 15 años. Íbamos a jugar pelota a la cancha, ahí conocimos a más amigos. Ninguno era pandillero. Pero nos buscaban para darnos duro los de las dos letras (MS), los números (Barrio 18) y las pandillas de aquí, como los Bloods… a veces, estaba en clases, y pasaban los mollos (negres) hablando: we are waiting, come on outside.

El problema del noi que va néixer allà pel volcà Chaparrastique i que ara parla a l'Starbucks d'Uniondale no era ser d'una banda. El seu problema era ser jove i centreamericà. El seu problema és que podia ser membre d'una banda. Era una amenaça, doncs.

Cal recordar que als Estats Units l'univers de les bandes s'estén i el catàleg ve ordenat per races i nacionalitats, com no passa a El Salvador, on són només iguals contra iguals. Bloods i Crips són bandes negres. Vatos Locos, per exemple, és una banda essencialment mexicana. Mara Salvatrucha remet a Centreamèrica. A les escoles públiques de Long Island, un salvadoreny nouvingut que faci servir uns pantalons fluixos serà vist amb recel pels bloods, pels crips...

El problema del noi no era ser d'una banda. El seu problema era ser jove i centreamericà. El seu problema és que podia ser membre d'una banda. Era una amenaça

La dona índia que atén a la caixa de l'Starbucks no està gens còmoda des que el noi salvadorenc va entrar. Vaig al taulell a agafar un dels pans. Li pregunto si hi ha moltes colles per aquí. “La semana pasada nos asaltó uno con un enorme cuchillo”, respon desganada.

Els suburbis dels Estats Units disloquen tota l'escenografia de les bandes i la violència que ha transcendit des de Centreamèrica: barris obrers de casetes que semblen caixes de ciment, una per una, només dividides per un passadís minúscul i també de ciment. Aquí en els pobles de Long Island la imatge és la de la prosperitat, l'oposat a l'amuntegament centreamericà, almenys en aparença. Davant de l'Starbucks hi ha una casa amb un enorme jardí frontal perfectament cuidat. Sobre el jardí, un poni de fusta i un cartell anunciant l'arribada d'un nou membre: "it 's a boy".

La Long Island de les bandes no s’assembla ni en estètica a El Salvador de les bandes.

—¿Cómo ocurría ese acoso? —pregunto al noi de les dents daurades.

—Digamos que íbamos a jugar pelota y pasaban los que eran Bloods, y nos empezaban a tirar señas y a decirnos que a la verga los hispanos y cosas así, a chingarnos. Había también unos nueve cipotillos de mi misma edad (15 anys) de la (banda) 18. Llegaban después de la escuela, nos esperaban en los carros y nos empezaban a hacer señas con las manos y nos decían cosas. Una vez, a un amigo mío que no era nada lo mandaron al hospital. Le reventaron el codo con fierros. Los de aquí (el Bloods d'Uniondale) nos querían dar verga. No nos querían ver aquí. Íbamos a cualquier calle y nos querían dar pija. Íbamos allá (Hempstead, que té un altre gran centre comercial amb cine), y lo mismo. Nos íbamos para Garden City, al mall, a buscar vaciles sanos y nos encontramos como a 15 dieciochos. Solo andábamos cuatro y dos morras. Un maje entra y le pega una patada a un amigo. Le empezó a decir ondas: que era pandillero, que a la mierda la MS, que lo iba a matar. Salgamos afuera, vamos a darnos pija, nos decían, pero nosotros solo éramos cuatro cipotes, ellos eran 15. ¿Qué íbamos a hacer?

El grup Guardian Angels de Brentwood té 17 membres i està format majoritàriament per persones d'origen llatí. Aquesta organització va ser fundada al barri del Bronx de Nova York el 1979 per fer front a la inseguretat que regnava al barri / Edu Ponces (RUIDO Photo)


La història d'aquest noi és la veritable història del que passa entre Long Island i la MS. Lluny de la idea d'una gran màfia organitzada controlant els seus membres, és la història de nois que van arribar a integrar-se en famílies a les que no coneixien més que per telèfon. Nois que van haver d'anar a classes especials a les seves escoles, barrejats entre nouvinguts de diferents edats, per aprendre a dir good morning. I en aquestes classes, peixeres de nouvinguts des de països controlats per les bandes, els membres de les bandes de l'escola veien potencials víctimes, hommies, enemics. Tots contra ells: l'idioma, els membres de les bandes dels seus països, els negres de les altres colles, l'horari laboral de les seves mares ... i ara, la policia, les notícies, el mateix president Trump.

Fer-se membre d'una banda no semblava per moments una decisió, sinó una imposició. Ets, diguis el que diguis.

Els poblets de Long Island, cal dir-ho, no són lloc per a joves indocumentats.

                                                                         ***

Uniondale és un suburbi de pel·lícula. Grans cases, carrers amples, verds jardins, enormes cotxes. A fora de moltes d'aquestes cases hi ha no un ni dos, sinó quatre o sis vehicles aparcats. És perquè en aquestes cases, no només d'aquest poble, sinó dels del voltant, no viu una família, hi viuen quatre o sis. Diverses famílies indocumentades s'apinyen en les diferents cambres d'aquests casalots que, seguint el clixé, conviden a fer una graellada sobre la verda gram. Aquestes cases són una closca de benestar. Per dins, moltes estan a punt d'esclatar.

En un dels carrers principals d’Uniondale hi ha un restaurant que acaba d’obrir aquest mes de maig. Venen tacos i pupusas, sopa de gallina i hamburgueses. És un restaurant per a migrants. A dins es parla espanyol i es pren Coronas en un petit soterrani il·luminat per un focus pelat on, a les nits, arriben dones grasses en diminutes calces a intentar seduir els homes que juguen a billar. Després, els cobren. Per la companyia. Pel sexe, si és que arriben a l'acord d'anar-se'n a un altre lloc o sortir al carreró del costat.

El restaurant és una estampa del Long Island migrant d'aquests dies. El propietari porta una dècada aquí. És del departament oriental de San Miguel, a El Salvador. Actualment té un problema. Alberga a casa a un nou i problemàtic inquilí: el seu germà menor. El noi va tenir a El Salvador "problemes amb les bandes". Aquesta és una construcció que escoltarem moltes vegades en aquest tros de Nova York. Els pares el van enviar a reunir-se amb el seu germà gran, un perfecte desconegut per al noi que tenia vuit anys quan el seu germà va migrar. El noi nouvingut ara en té 16. Va venir a mitjans de 2015. Va ser, en tota regla, un dels menors no acompanyats que va entrar en aquest país.

Va començar a l'escola d’Uniondale. Es va fer membre de la Mara Salvatrucha.

—Tuve que sacarlo de la escuela, al menos alejarlo, porque yo no tengo tiempo de andarlo siguiendo — diu l’amo del restaurant mentre destapa dues Coronas.

Ara mateix, aquesta tarda d'1 de juny de 2017 el germà gran no sap on és el seu parent. “Andará en algún parque con quién sabe quién”, diu. Ningú té temps de guiar en aquest nou món l'adolescent de 16 anys. O millor dit, sí, hi ha un grup que té temps: la MS. El germà gran assegura que si el menor no s’arregla, el farà fora de casa. “A la calle, a que vea qué putas hace”.

I així es construeix un pandillero als Estats Units.

A Long Island moltes vegades sembla que el problema és la banda, una màquina eficient de reclutament, però més aviat és la conseqüència. La causa s'assembla més a l'abandonament.

Qui sí que sap on són els seus fills és la cuinera del restaurant. Doña Vilma té 44 anys i és de Tacachico, La Libertad, El Salvador. Gira la carn per als tacos de carn i també les pupusas de formatge mentre explica que va venir el 2016, amb els seus fills de 18 i 14. “Problemas con las pandillas”, diu sense deixar de mirar la planxa. Quins problemes? “Nos amenazaron por vender cogollos”, diu, i ja no explicarà més. Potser van creuar fronteres, potser no van pagar la renda ... Potser. Doña Vilma, a diferència de l'amo del restaurant, sí que sap on són els seus fills. Són aquí, amb ella. Un fa les seves tasques de l'escola a la tauleta per picar. Va del restaurant a l'escola, de l'escola al restaurant i del restaurant a casa. L'altre, el de 18, surt cap a alguna feina i després torna al costat de la seva mare a esperar que ella acabi, per anar-se'n junts a l’habitació que lloguen. L'estratègia de Doña Vilma per repel·lir les colles a Long Island és la proximitat. No la proximitat metafòrica, sinó la més literal. Gran part del dia té els seus fills a dos metres. En això sí s'assembla Long Island a El Salvador: a falta d'estats eficients, una mare sempre ha estat el millor antídot davant la mara.

En això sí s'assembla Long Island a El Salvador: a falta d'estats eficients, una mare sempre ha estat el millor antídot davant la mara

Els tacos els menjaré jo. Les pupusas les espera per portar un salvadoreny quarantí que va venir el 2012 a Long Island. Va fer diners i va tornar a El Salvador. Allà va tenir “problemas con las pandillas” i va tornar el 2014. Ara pensa portar la seva filla de 16, però dubta. “Dicen que aquí está jodido eso de las pandillas”, apunta l'home que fa més de cinc anys que viu aquí. Li pregunto si alguna vegada algun membre d'una banda li ha fet alguna cosa a Long Island. “No, pero lea los periódicos. Andan en todas partes”, respon.

El restaurant té una nova cambrera. És una noia prima, de 18 anys, de cos fi i blanc, pèl tenyit de vermell, que vesteix un curtíssim, ajustat i escotat vestit. “Es para atraer clientes”, diu l'amo del local. “Ella se vino de otro pueblo de aquí, donde anduvo con los mareros. Pregúntele”, suggereix l'home.

La noia em porta una cervesa. Li pregunto d'on és. "De El Salvador", respon amb el pronunciat accent boricua que ha cultivat en els seus quatre anys a Long Island. Li pregunto on vivia. "Ahí por El Salvador del Mundo vivía”. Li explico que sóc periodista. Li explico que vull entendre per què els joves entren a les colles a Long Island. Dic que sé que ella va estar si més a prop de la Mara Salvatrucha. “Salí a hanguear (divertir-me) mucho con la pandilla”, diu, i se’n va al taulell.

En menys de dos minuts, la noia pèl-roja torna amb tovallons. “Cuando vine, estaba sola -diu amb les celles arrufades-. Ellos son los primeros que te tienden la mano. Te buscan para tenderte la mano". Després, la noia que va arribar a aquest país amb 14 anys, se'n va de nou al taulell i se submergeix en el seu mòbil.

                                                                         ***

La cobertura mediàtica parla d'una MS forta a Long Island. La principal veu difosa als mitjans, la de Trump, parla d'una batalla entre l'Estat i una poderosa màfia "transnacional". No obstant això, diverses altres veus de funcionaris que coneixen de primera mà la situació aporten una altra perspectiva: no és una batalla de ningú contra ningú, sinó inutilitat pura d'un Estat que no ha sabut lluitar amb uns adolescents nouvinguts de països violents. Desinterès pur.

No és una batalla de ningú contra ningú, sinó inutilitat pura d'un Estat que no ha sabut lluitar amb uns adolescents nouvinguts de països violents. Desinterès pur

Howard Koening, el superintendent de les escoles de Central Islip, on van ser apunyalats fins a la mort els quatre nois l'abril de 2017, va dir en declaracions públiques que la retallada pressupostària de 9,200 milions de dòlars en despeses educatives per al pressupost d'aquest any "es converteix en una eina que alimenta les activitats de reclutament de la banda".

L'operatiu policial realitzat la nit del 24 de maig al departament de Sonsonate, El Salvador, tenia per objectiu arrestar els membres de la Mara Salvatrucha que havien ocupat els habitatges dels veïns de la zona / Edu Ponces (RUIDO Photo)


El comissionat de policia del comptat de Suffolk, al qual pertany Brentwood, on van assassinar les dues noies a cops de bat el 2016, va assegurar que entre 2014 i el març de 2017, el seu comptat havia rebut 4.624 menors no acompanyats. Més del 90%, segons dades d’ICE, provenen de països centreamericans. Menys pressupost, més nois. Menys pressupost, més nois que necessiten una atenció particular.

Fins i tot les dades de la Patrulla Fronterera reforcen la idea que la baralla es perd dins dels Estats Units. El 21 de juny de 2017, Carla Provost, cap interina d'aquesta institució, va dir al Senat que des del 2012 han detingut 250.000 menors no acompanyats a la frontera amb Mèxic. Només 56 estaven sota sospita de tenir relacions amb la MS. No es tracta, insinuen les dades dels temuts patrullers, d'un problema que entra sense papers per la frontera. Es tracta d'una batalla que es perd dins el gran país. La MS guanya aquí dins. O, vist d'una altra manera, l'Estat nord-americà perd aquí dins. No tots els problemes nord-americans vénen de fora. No tots els mals tenen lloc a l'altre costat del mur.

Es tracta d'una batalla que es perd dins el gran país. La MS guanya aquí dins. O, vist d'una altra manera, l'Estat nord-americà perd aquí dins

Després d'una llarga jornada on es van escoltar veus de funcionaris de Long Island, el juny d'aquest any, un senador ho va dir més clar impossible. "El fracàs total del Govern per establir un procés eficient i una supervisió significativa de la col·locació d'aquests nens ha portat a l'actual crisi de la MS", va dir el senador d'Iowa, Charles Grassley. És un polític del Partit Republicà, el partit de Trump.

                                                                       ***

—Uno de mis amigos le dijo a uno de esos batos (de la banda 18) de Hempstead que cuál era su furia, que se cayera tal día aquí (a Uniondale), y que nos diéramos pija uno a uno, sin ondas de pandillas. Cayó uno al que le dicen Farruquito de Hempstead, y mi amigo le dio pija en esta misma calle, en una cancha a la que le decimos La Bombonera. Mi amigo es de Honduras — diu el noi salvaroeny de dents daurades a l’Starbucks.

Encara no era emeese. No ho era ell i no ho era tampoc el seu amic que li va donar pija a Farruquito. Eren només nois nouvinguts que intentaven treure el cap en un lloc estrany, però eren aixafats cada vegada per altres nois. Fins que es van afartar, es van saber sols, i van començar a lluitar.

—Pero a los días volvieron —continua—. Esa vez sí nos sacaron carrera a mi amigo que había peleado y a mí. Andaban en una troca (pick up) y en un (cotxe) hondita. Se bajaron tres, con cadenas y bates, y nosotros sin nada. Por esos días conocimos a las dos letras. Algunos ya tenían 17, 16 años. Nos buscaban dar duro adentro de la High School. Les decíamos que no éramos pandilleros, que los de Hempstead nos querían dar duro, que los Blood también nos querían reventar. Los majes no nos creían. Pero un día, uno de ellos (de la MS) me dio un número de él, y dijo que cualquier problema le habláramos, que él estaba de toque.

El noi de les faldilles del Chaparrastique va aguantar més de sis mesos l'assetjament de totes les bandes. A l'escola, al centre comercial, al cinema, al carrer. Ser jove migrant era fotut a Long Island, tot i no ser membre d'una banda.

                                                                         ***

“Son el diablo, y tenemos que temerle”, diu Sergio Argueta, una de les persones que més entén el que està passant amb la MS. Aquest és el missatge, diu, que el Govern nord-americà vol donar. “Hay bastante exageración”, conclou. Argueta és fundador de l'organització STRONG i també treballador social d'una escola pública. STRONG és una organització que treballa, des de fa més de 15 anys, amb joves en risc a Long Island. Alguns joves van estar a bandes, altres gairebé, uns altres van ser víctimes de les bandes i uns altres van ser víctimes del clixé de les bandes. Molts són joves, indocumentats i centreamericans: el diable a Long Island.

"Las pandillas son un síntoma de un Estado que ha fracasado. Las escuelas donde está nuestra gente son las que tienen peores notas", siu Sergio Argueta

—Las pandillas son un síntoma de un Estado que ha fracasado. Las escuelas donde está nuestra gente son las que tienen peores notas. En la escuela de Uniondale, donde trabajo, tenemos 2,313 estudiantes. Hay dos trabajadores sociales. Solo uno habla español. Yo soy trabajador social, pero encargado de asistencia. A mí me toca andar buscando a los que no vienen a la escuela. Cada día hay 300, 400 que no llegan. Tengo jóvenes que no se han reportado en 60,70, 80 días. ¿¡Cómo madres, si ando apagando un montón de fuegos, voy a asistir a esas familias!? Cuando un sistema no puede ayudar a estos jóvenes, ¿quién más? Los únicos, piensan ellos (els joves), son esas pandillas, porque lo que la pandilla le ofrece… bueno, no ofrece nada, pero a esa edad parece que es mejor.

Argueta en sap. Argueta va ser membre d’una banda. Va néixer aquí a Long Island. La seva mare, salvadorenya d'un cantó d’Ahuachapán, que va estudiar fins a sisè grau, va venir el 1974, abans que es desencadenés la guerra. Entre els 13 i 19 anys, va ser membre de la banda Redondel Pride a Hempstead. Va haver-hi morts, armes i condemnes a presons federals per molts dels seus col·legues, hispans en la seva gran majoria. Argueta sap del que parla perquè ho ha viscut i ho ha vist passar des de fa més de dues dècades.

El que passa no és nou. Les veus que clamen deportacions tampoc ho són.

Argueta explica que el que va donar nivell a la seva banda, fundada per amics del barri, van ser una sèrie de notícies que parlaven de l'arribada de la banda Latin Kings a Long Island. En algunes d'aquestes notícies, un cap policial explicava que aquesta enorme banda havia arribat i entrat en contacte amb la petita Redondel Pride. "Oh, shit, ya éramos famosos", recorda Argueta la seva reacció davant aquells successos. La fama els va permetre créixer. El que va passar en aquells anys, principis dels 90, es repeteix ara segons aquest membre de STRONG.

—Lo que ha hecho este Gobierno, el tipo ese, Tim Sinny (cap de la policia en el Comptat de Suffolk), es que le dieron más fama a la MS. Han servido como los reclutadores de alto nivel de la mara. Si usted es marero y quiere pertenecer a la mara más vergona, la más fuerte, que controla todo, ¿qué mejor que ser miembro de la MS?

Don Mario pertany a una altra generació de migrants. O refugiats. Va néixer a Chalatenango, El Salvador, però viu a Long Island des de fa 15 anys. Diu que va fugir per problemes amb bandes i mafiosos: “Si me quedaba me mataban”. Ara viu del que pot, moltes vegades de treballar arreglant sostres. Amb el tema de les bandes de Long Island, creu que és millor anar amb compte i "no hablar". Però a aquestes alçades, no l'espanten: "yo vengo de la guerra, he visto penes rodando en la calle y mujeres descuartizadas" / Edu Ponces (RUIDO Photo)


Argueta no nega que a Long Island s'han vist coses sagnants com mai abans, com que dues nenes fossin esbudellades a ganivetades al mig del carrer. No obstant això, creu que la principal raó d'això no és que una gran banda organitzada i transnacional estigui fent bé la seva feina, sinó que davant l'onada de nous nens migrants centreamericans, les autoritats no han sabut respondre: “Hacerse pandillero es un síntoma”, repeteix Argueta diverses vegades.

Creu que el camí a la banda és el resultat de l'abandonament familiar i l'abandonament escolar dels nouvinguts.

—Algunos vienen y solo han estudiado allá tercero o cuarto grado. Otros vienen preparados, y los ponemos a todos juntos en el mismo salón de ESL (sigles que en espanyol signifiquen Anglès com a Segona Llengua). Sí, se unen también por protección, para tener amistades y novias, pero el mayor problema es que los hemos puesto en un solo cuarto a todos estos jóvenes con tanto trauma, y los hemos puesto en un solo cuarto donde toda la frustración que cargan se la desquitan entre ellos. Se van a hundir juntos —diu Argueta.

I tot i així, tot i que el sistema oblida aquests joves fins que els toca la seva cita a la cort migratòria; tot i la violència amb què van aixafar aquestes nenes, tot i els titulars i de Trump i de Sinny, Argueta està convençut que la MS de Long Island i la d'El Salvador no tenen res a veure.

—Aquí no se dan mucho color, y las autoridades no han perdido el control. Pueden estar 10, 15 pandilleros que se creen bien vergones, y llega la policía y salen como cucarachas. La describen como una organización terrorista internacional bien organizada, y sí hay individuos que se mantienen en contacto (amb altres a Centreamèrica), pero tiene que ver con las deportaciones. O Facebook. ¿Un crimen organizado donde están llegando miles de dólares? No, estos monos son pobres. Aquí trabajan cortando grama o en car washes. Los veteranos no quieren ya nada que ver con la pandilla, porque les van a dar 30, 40 años. Hubo grandes redadas en 2004 y 2007 en todo el país y esta es una de las regiones donde más capturaron miembros de la MS. Y siguen ahí. Porque las pandillas son un síntoma… La MS no es tan diferente con el joven que venía sin papá y mamá, no sabía leer ni escribir, y llegó a Nueva York en 1800, pero era irlandés —diu Argueta en referència a les bandes de principis del sigle XIX que es disputaven àrees de Nova York.

Les bandes són un símptoma, repeteix Argueta. L'abandonament s'assembla més a una causa, la marginació. I una idea recalcada més: "los mafiosos" dels quals parla Trump tallen gram i renten cotxes.

—Tengo una joven que cuando estaba allá (El Salvador) la violaron. Viene aquí y está la misma pandilla. Entonces ella se mete a la pandilla rival para protegerse e ir contra esa pandilla. Fuma, usa drogas y alcohol para procesar el trauma —exemplifica Argueta.

Abans de què l'entrevista acabi, Argueta demana afegir un detall. El detall inclou la majoria dels joves que arriben indocumentats. L'enorme excepció que els polítics trumpistes obliden fer, tot i que les seves pròpies xifres ho indiquin.

—Recordá que la mayoría de los que vienen no entran a la pandilla. Pero hay algunos que vienen y ya no tienen nada que perder.

                                                                           ***

—Un día salimos de la escuela y estaban tres carritos hondita, de unos bajitos que andan ellos (els divuits de Hempstead). Nos tiraron la pandilla de ellos. Yo ya me sentía cansado, siempre nosotros teniendo que correr y viviendo aquí, sin joder a nadie. Pues agarré una piedra y se la dejé ir a un hijueputa —diu el noi de les dents daurades. I repeteix després com a lema:


                                                  “Yo también soy macho

                                                  Yo también sé darme pija

                                                        Yo no me ahuevo”.

 

El noi estava llest. Carn de canó per a una banda d'adolescents a Nova York. Va perdre Estats Units. Va guanyar la Mara Salvatrucha.

                                                                              ***

No seria aquest un text just sobre joves a Long Island si només parla de joves de bandes. De la minoria.

—Somos del departamento de La Unión (El Salvador), del municipio de El Carmen. Somos agricultores. Sembramos maíz, frijoles — diu el major dels germans, de 21 anys.

Al seu costat, al restaurant de postres al poble de Westbury, està el seu germà menor, de 20. El major va estudiar fins a sisè grau. El menor, res. Van sembrar des de nens.

Molts dels seus dies arrencaven amb una pallissa a les 5:30 del matí, quan caminaven cap a les milpas alienes que feien créixer

Van deixar el seu país un 24 d'agost de 2016. La seva germana, que viu a Long Island des de fa 20 anys, va pagar 7.000 dòlars per a cadascun a un coyote. Ells estaven resignats a viure i morir com a pobres. La seva opció era treballar sis dies a la setmana, de 6 a 11 del matí, en terra d'altri, per 36 dòlars, i només a l'hivern. Sis dòlars al dia. Però la Mara Salvatrucha no els va permetre continuar amb la seva precària vida de camperols.

—Querían que sembráramos marihuana para ellos venderla. Nosotros les íbamos a sembrar y cuidarla, así como hacíamos con el maíz: cuidarlo. Querían que sembráramos droga en medio de las milpas. Nosotros somos cristianos evangélicos. Nosotros no podemos hacer eso —explica el més gran.

Molts dels seus dies arrencaven amb una pallissa a les 5:30 del matí, quan caminaven cap a les milpas alienes que feien créixer. Un 10 de agost de 2016, els van amenaçar amb pistoles. El 15, els germans van anar a denunciar a la subdelegació policial de El Carmen.

—Ellos (els policies) dijeron que fuéramos a enseñarles quiénes eran. Nos subieron a la patrulla, pero nos llevaron a un callejón algo solo, se llama El Cacho. Eran dos policías. Nos arrodillaron y dijeron a preguntarnos que por qué no habíamos aceptado eso. Porque vamos a la iglesia. Comenzaron a pegarnos patadas. Nos amenazaron diciendo que nos iban a obligar a cooperar. Nos dejaron ahí. No hallábamos a quién pedir ayuda —diu el major.

Així es veu la Mara Salvatrucha a El Salvador. És més una espècie de govern paral·lel, amb molt més control sobre la gent, en tantes ocasions, que el mateix govern electe. Allà sí que és una màfia. De pobres, però màfia.

La Mara Salvatrucha a El Salvador és més una espècie de govern paral·lel, amb molt més control sobre la gent. Allà sí que és una màfia. De pobres, però màfia

Un amic els va portar a la clínica del municipi. Van estar dos dies en observació, per determinar si no tenien sagnat intern. Això va ser el 20. El 22 van començar els arranjaments amb el coyote. El 24, a les 5 del matí, la seva travessia d'un mes va començar. Van creuar el riu Bravo un dia de setembre a les 8 del vespre. Van caminar tres dies pel desert amb altres 12. Van arribar-hi només 11. Tres senyores d'Hondures no van poder més. Es van quedar assegudes esperant que algú les trobés. “Eran gorditas, bien gorditas”, diu el menor dels germans.

El grup va ser descobert, segons el més gran dels germans, per culpa d'un migrant mexicà que es va dormir en un dels breus descansos. El grup caminava cada nit i part dels dies cap a una antena. L'antena, recorda el salvadoreny, “como que iba caminando para atrás”. El cansament era molt. El mexicà, en despertar i veure's ressagat, va córrer, va cridar que l'esperessin. Set vehicles de la Patrulla Fronterera van aparèixer del no-res. I, a la una del matí, després de tres dies caminant, el seu intent va acabar.

Llavors, els va passar el que passa a milers cada mes. Primer, a les hieleras, cambres descoratjadores on els migrants viuen la seva primera detenció. Ciment fred com a càstig per migrar. Després, van ser traslladats a un centre de detenció a esperar la seva deportació. Però els germans van explicar el que aquí s'ha explicat i, als 15 dies, un jutge els va donar una fiança. Si volien esperar en llibertat la resposta al seu procés d'asil, els camperols que guanyaven 36 dòlars setmanals n'havien de pagar 12.000.

—¿Quién pagó? —va preguntar.

Els dos germans fan el mateix gest. S'inclinen, s'arremangun els seus pantalons i deixen veure l'aparell mida carregador de mòbil que porten enganxat als seus turmells.

—Esto es por parte de una empresa. Ellos me andan controlando donde sea que esté. Pueden verme — diu el germà gran.

Això no té res a veure amb la Mara Salvatrucha. Hi ha coses, però, que un periodista no pot evitar explicar quan les sap.

A la història d'aquests germans va entrar Libre by Nexus. Aquestes empreses no són sinó usurers de la migració

Els germans, des que van fugir, van assumir un deute amb la seva germana de 7.000 dòlars cada un. En devien 14.000 abans de començar a tallar grama a Long Island. La vida no estava com per pagar una fiança de 12.000 dòlars per cap als Estats Units. Llavors entren les empreses de fiances. A la història d'aquests germans va entrar Libre by Nexus. Per més embolicat i melodramàtic que ho expliquin a les seves pàgines d'internet, aquestes empreses no són sinó usurers de la migració. Les fiances de 24.000 dòlars pels dos germans les va pagar Libre by Nexus. Això vol dir que cada germà no només deu 7.000 dòlars a la seva germana, sinó també 12.000 a Libre by Nexus. O sigui, cada germà, abans de poder podar un jardí, deu 19.000 dòlars. Encara falta, perquè Libre by Nexus ha de guanyar una mica també en el país de la llibertat. Per això, l'empresa carregarà el 20% més de la fiança a cada germà: 2.400 dòlars més per cap. Cada germà, abans de si més no empunyar un matxet als Estats Units, deu 21.400 dòlars. Però la cosa no acaba aquí. Com ha d'estar segura Libre by Nexus que uns pobres germans camperols de la Unión li pagaran els seus 42.800? Llavors, Libre by Nexus els trava un GPS al turmell a cada germà. Però en aquesta terra res és gratis. Libre by Nexus no regala gepeeses, els lloga. Cada germà ha de pagar 420 dòlars mensuals a Libre by Nexus pel lloguer dels seus negres gepeeses. Si el judici dels germans triga, diguem, un any en celebrar-se, ells han de pagar 5.040 dòlars a Libre by Nexus pel GPS. Si arriben a trencar-lo, són 3.800. Cada germà, abans de d'olorar el gram nord-americana, deu a Libre by Nexus i la seva germana: 26.440 dòlars, si es tracta d'un any; 31.480, si es tracta de dos ... I així, fins a pagar, connectant-se totes les nits dues hores a l'electricitat, perquè el GPS de Libre by Nexus no es descarregui i l'empresa pugui saber on són els seu diners, on són els seus camperols salvadorenys.

Turmellera GPS de l'empresa Libre by Nexus que dos germans salvadorenys estan obligats a portar per garantir que paguen el deute que han contret per pagar la seva fiança / Edu Ponces (RUIDO Photo)


Libre by Nexus, amb oficines a 22 ciutats, es presenta com a part d'una "organització religiosa". No en tenen prou fer el que fan, sinó que en la seva pàgina web es descriuen gairebé com a mongetes de la caritat: “Existen muchas historias de horror sobre familias que pasan dificultades para pagar la garantía para fianzas de inmigración.  Hemos conocido familias que se han visto obligadas a vender todo lo que tienen para pagar la garantía para un familiar. Hemos visto familias forzadas a ir a sus comunidades a rogar a la gente para que usen su propiedad como garantía. Y, desafortunadamete (sic), hemos visto innumerables detenidos deportados porque no pudieron pagar su fianza y salir de la custodia. Libre by Nexus representa la esperanza que esto nunca tenga que pasar de nuevo. Innovamos constatemente (sic) nuestros servicios para ayudar a más detenidos en crisis. Estamos aquí para ayudarle.  ¡Contáctenos hoy!”.

Libre by Nexus va fer que la germana d'ells firmés com a suport. Si ells no responen, ella respondrà.

—Gracias a dios, estamos trabajando en grama, yarda se llama aquí —diu el menor dels germans.

Arreglen jardins com a treballadors d'una empresa. Guanyen 100 dòlars de 7 del matí a 5:30 de la tarda.

—Ustedes huyen de la MS, pero dicen que aquí está la MS. ¿Han visto a alguno? —va preguntar.

—No —diu el menor.

—¿Hay algún lugar al que les dé miedo salir?

—No —diu el menor.

—¿Cuál es la diferencia entre aquí y El Salvador?

—Que aquí podemos salir. Allá, no —diu el més gran.

Les mateixes dades de la Patrulla Fronterera ho diuen. Joves com aquests són la majoria dels que vénen. Joves que esbudellen noietes amb bats són l'ínfima minoria. No obstant això, així funcionen les coses, no és notícia que un jove honest talli gram per pagar milers de dòlars a una empresa i viure. Sí que és notícia que joves esbudellin unes noietes. D'una cosa no parla un president; de l'altra, sí.

                                                                              ***

L'escriptor francès George Perec va escriure en el seu llibre pòstum El infraordinari: "Em sembla que el que més ens atreu sempre és el succés, l'insòlit, l'extraordinari: escrit a vuit columnes i amb grans titulars. Els trens només comencen a existir quan descarrilen ... Cal que darrere dels esdeveniments hi hagi un escàndol, un fissura, un perill, com si la vida només pogués revelar-se a través del que espectacular, com si allò convincent, significatiu, fos sempre anormal ".

                                                                               ***

—Cuando le cayó la pedrada, salió el maje para abajo con el carro, a esperarnos. Ya habíamos llamado a los de la MS. Nosotros andábamos cuatro amigos, y de la MS llegaron tres. Ellos (los dieciocho de Hempstead) andaban como unos siete. Ellos andaban cosas. Nosotros no andábamos nada. Los de la MS sí andaban cadenas y bates. Esos locos no amagaron: del primer vergazo creo que mandaron a uno al hospital, porque le agarraron con la cadena la cabeza. Esos majes (los dieciocho) llamaron a la policía. Tres de mis amigos cayeron presos —continua el seu relat el noi de les dents daurades.

El seu cosí continua fora de l'Starbucks amb el cotxe encès.

—Uno de los que cayó preso era Jeustin, ¿verdad? —va preguntar.

—Sí. En ese entonces lo acusaban de haberle pegado con una piedra en el estómago a uno de los dieciocho. Lo soltaron en ese entonces, pero ya después…

Tot aquest assetjament va ocórrer entre 2015 i 2016, a la High School d'Uniondale. Els crits dels nois negres que es deien crips i bloods: t'esperem, surt a fora. Les puntades als centres comercials davant de les noies a les que festejaven. L'assetjament des dels honditas fora de l'escola. Tot això va ser molt i va acabar en aquesta pedrada, però sobretot en aquesta telefonada. Quan el noi de les dents daurades i el seu amic d'ascendència hondurenya Jeustin, de 16 , en aquell moment, van pensar en demanar ajuda, només van pensar en dues lletres: MS. Els únics que havien ofert respondre. Els únics que havien dit: truca'm, jo vinc a ajudar-te. Els únics: La MS d'Uniondale. Els Uniondale Locos Salvatrucha i els Hollywood Locos Salvatrucha del mateix poblet.

Dos anys de 'High School' va tenir l'Estat per fer-li la mateixa oferta al noi i a Jeustin: truca'm, jo vinc a ajudar-te. Però no va passar

Dos anys de High School va tenir l'Estat per fer-li la mateixa oferta al noi i a Jeustin: truca'm, jo vinc a ajudar-te. Però no va passar. Ni a víctimes ni a victimaris. La mare de Kayla, una de les noies assassinades a cops de bat a Brentwood el 2016, va dir a l'agència France Press: “Mi hija sufrió bullying por dos años (per part d'un membre d'una banda) y la escuela no hizo nada, absolutamente nada”. “Son niños matando a niños”, va dir la mateixa dona a El Diario de Nova York.

No màfies ni càrtels: nens.

El noi de les faldilles del Chaparrastique diu que la seva relació amb la Policia nord-americana, des que és adolescent, és la d'un sospitós amb el seu perseguidor. “Joven, salvadoreño, en camiseta y con gorra de los Yankees, para ellos es marero, aunque no tengan nada contra vos. Te paran a cada rato, y no creás que te van a decir: ¿sos un cipote estudioso? Te pueden ver bien vestidito y lo primero que te van a decir es: ¿sos de la mara? Aquí todos son de la mara”, explica. Les autoritats a Long Island van pensar que perseguint-los a tots en trobarien alguns. Mai van pensar que perseguint-los a tots, tots els temerien.

Aquell dia, el noi de dents daurades i Jeustin van rebre el suport de la MS. Van sentir a Long Island el que significava guanyar per primera vegada. Ser caçador i no presa. Tenir 15 anys i ser per primera vegada el temut. Ha de ser una sensació total. Des de llavors, van caminar amb la MS. Això no vol dir que es van ajuntar en soterranis amb una màfia a planificar robatoris d'alt nivell. Vol dir que van començar a caminar amb joves de les seves mateixes edats que obertament es deien emeese. Fumaven marihuana als parcs. Ajuntaven 20 dòlars setmanals per comprar bats i cadenes. El parauler de la Hollywood Locotes, El Demon, era un noi de 18 anys, i ja està deportat a El Salvador.

Durant mesos, i encara ara, aquests emeeses van ser els amics del noi del Chaparrastique. Van fumar junts, van beure junts als parcs, van jugar a billar, van lluitar contra "las chavalas" (dieciochos), "los sangritas" (bloods), "las cangrejas" (crips) i "las vacas locas" (vatos locos). Van ser forts junts, i temuts. I s'entenien entre ells. I quan anaven al cinema, ningú els molestava. Ara, els que molestaven eren ells.

El noi de les dents daurades es va allunyar, no de la banda en primer lloc, sinó de la High School. Massa tensió, massa problemes, i la seva mare de 55 anys preocupada dia a dia. Va començar a treballar amb sostres i empaquetat de productes, i li va semblar que hi havia possibilitats de guanyar diners, i que aquesta vida podia ser millor que la vida de bats i cadenes. Sempre visita els seus amics, però allunyar-se de l'escola li va canviar la vida.

Jeustin, aquell noi que també va ser defensat pels mareros contra els divuit d'Hempstead, va tenir un destí diferent.

A la foto del 18 de gener de 2017 que va aparèixer a diversos mitjans, està amb els braços enrere, el gest seriós, la mirada perduda. Cadascun dels seus braços està sostingut per un oficial de la policia, homes grans i blancs que sostenen un noi bru i prim de 17 anys a punt d'entrar als jutjats i ser acusat de tres càrrecs relacionats amb l'assassinat d'un altre jove. La Policia assegura que el 13 de desembre de 2016, al voltant de les 11:30 de la nit, Jeustin i un altre noi van arribar amb bicicleta, van envoltar a un grup i van disparar tres vegades amb una pistola semi automàtica nou mil·límetres. L'altre noi va disparar contra un grup a l'avinguda Fenimore d'Uniondale. Jeustin, asseguren, cridava: La Mara, La Mara! Una de les bales va impactar el cap d'Alexon Moya, un altre noi de 16 anys. Va morir, tres dies després, en un hospital.

Un noi víctima de les bandes que es fa d'una banda per protegir-se d'altres bandes i que després perseguirà altres nois que seran les seves víctimes i buscaran una altra banda per protegir-se d'aquesta banda.

Podria ser Los Angeles el 1980, amb les mateixes sigles, MS, però ara li toca a Long Island, tres dècades d'incomprensió després.

Un noi víctima de les bandes que es fa d'una banda per protegir-se d'altres bandes i que després perseguirà altres nois que seran les seves víctimes i buscaran una altra banda

Diu el noi de les dents daurades que la setmana passada, amb la seva mare de 55 anys, la seva neboda de nou i la seva nòvia, van anar a unes ruedas al poble de Levitown. Van comprar passis especials de 50 dòlars, que els donava dret a totes les ruedas. Volien pujar-se a cadascuna, i ell ho havia pagat amb el que havia guanyat després d'una àrdua setmana d'arreglar sostres. Van pujar a tres. La tercera era una chicago comú. Van deixar les ruedas més extravagants per al final. Anirien a poc a poc. Des de les altures de la chicago, el noi de les dents daurades va veure a baix com es reunien un, dos, tres, quatre, cinc nois ... llatins com ell. Amb la seva mirada, el seguien. El veien donar la volta sencera. Les voltes van acabar. Quan va baixar, eren vuit. “No andaba nada. Me zampé las llaves del carro entre los puños. Lo que toque, dije. Eran las vacas locas, los Vatos Locos que les dicen, de Hempstead. Chapines y hondureños eran esos pendejos”, recorda el noi de les dents daurades. La seva mare va preguntar: “¿Verdad que vas a tener problemas?”. Els vatos locos, rifaven seu barri amb les mans. “Mejor vámonos a comer a otro lado, mamá”, va dir el noi de les dents daurades. Els passis de luxe van quedar desaprofitats. Al noi del Chaparrastique li ha quedat un odi dins. Li van arruïnar un diumenge perfecte.

Diu que ja no vol saber res de bandes, però que si el continuen buscant, com aquella tarda al parc, ja sap a qui trucarà. "Ja sé qui posarà el pit per mi", diu.
 

La 'Directa' ha mantingut els diàlegs en la llengua original, el castellà, per respectar les expressions i vocabulari propi
 

 

Continguts relacionatsMostra'l en portada

Notícies relacionades: