Propera sessió: cinemes en lluita

Activistes socials i veïnals recuperen sales de cinema en desús o amenaçades de fallida i aposten per impulsar-hi models d’autogestió i cooperativisme amb propostes de cartellera crítica o independent

A la ciutat de Barcelona, un desplegament impressionant format per un helicòpter i dos-cents efectius antidisturbis de les UIP de la Policia Nacional espanyola va participar en el desallotjament del Cinema Princesa de la Via Laietana, al barri de la Ribera, la matinada del 28 d’octubre de 1996.

Pamela Palenciano durant el seu monòleg teatral ‘No solo duelen los golpes’, a la sala 9 de La Cinètika / MIGUEL LÓPEZ MALLACH

 

Balanç de l’operatiu: espai destruït, 48 persones detingudes, quinze ferides, contramanifestació amb aldarulls i un encès debat mediàtic que qüestionava una actuació amb reminiscències preconstitucionals ordenada per Julia García-Valdecasas, delegada a Catalunya del govern de José María Aznar.

Anys més tard, un altre cinema en desús situat al mateix carrer esdevindria, temporalment, l’epicentre de la lluita social barcelonina. Dos dies abans de la vaga general del 27 de gener de 2011, un grup de persones va okupar el Palau del Cinema en protesta contra la reforma de les pensions anunciada pel govern espanyol. Poc després, els Mossos d’Esquadra –en la primera gran intervenció del nou conseller d’Interior Felip Puig–, van desallotjar les 422 persones que hi havia a l’interior, reunides en assemblea a la rebatejada Casa de la Vaga; un espai que havia de servir per planificar la jornada.

El penúltim cas d’interconnexió entre protesta i cinema va ser de nou al Palau de la Via Laietana, propietat de la família Balañà, una de les nissagues més influents del món empresarial català.

El penúltim cas d’interconnexió entre protesta i sales de cine va ser el 8 de juny de 2013 al Palau del Cinema de la Via Laietana, propietat de la família Balañà

La nit del 8 de juny de 2013, centenars de persones el van reokupar per projectar-hi el documental 4F: ni oblit ni perdó i el van rebatejar amb el nom de Cinema Patricia Heras, en memòria de la jove que es va suïcidar després de ser condemnada per la suposada agressió a un agent de la Guàrdia Urbana el 4 de febrer de 2006. A l’interior del Palau, es van viure dues hores plenes de tensió i emoció, sota una discreta vigilància policial a peu de carrer. La sessió va combinar la projecció del documental amb els testimonis emotius de Mariana Huidobro, Rodrigo Lanza i altres protagonistes del cas, que van relatar les tortures patides la matinada dels fets.

L’enèsima batalla es projecta, ara, als vells cinemes de barri o aquells que es troben en desús o abandonats, afectats per ERO, fallides o amenaces de tancament

Una cronologia emocional que ha teixit i assentat les sales de cinema com a elements indestriables del paisatge i l’imaginari col·lectiu, integrades en l’antropologia urbana com a espais d’oci i entreteniment, però també de trobada, resistència i aprenentatge. L’enèsima batalla d’aquests espais d’art centenari es projecta, ara, als vells cinemes de barri o en aquells que es troben en desús o abandonats, afectats per ERO, fallides o amenaces de tancament. Cooperativistes i veïnes activistes els recuperen; alguns per lluitar contra l’extinció, d’altres per plantar cara al model cultural i de gestió mercantilitzat que impulsen les grans distribuïdores i els grups empresarials, sovint amb una programació acrítica i de marcat caràcter consumista.

Okupació i autogestió: La Cinètika

Feia cinc anys que una tàpia de totxanes envoltava els abandonats multicinemes Lauren del passeig de Fabra i Puig, al poble de Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Edificat sobre sòl municipal, l’espai és propietat de diverses entitats bancàries i financeres com el BBVA o l’Institut Català de Finances. La reobertura de l’espai, anomenat La Cinètika, es va produir el mes d’abril d’enguany després d’una cercavila popular pels enclavaments del barri més significats en la memòria anticapitalista. Reivindicada com a autònoma i feminista, La Cinètika pren l’empenta llibertària de persones provinents d’espais alliberats del barri ja desapareguts com el CSO La Gordíssima, Distrito VI o el CODA, un projecte fugaç però intens que oferia activitats relacionades amb l’esport i l’autogestió de la salut.

Reivindicada com a autònoma i feminista, La Cinètika pren l’empenta llibertària de persones provinents d’espais com el CSO La Gordíssima, Distrito VI o el gimnàs CODA

Disposa d’un gran vestíbul i deu sales –sis d’elles ja en funcionament– al segon pis, obertes al barri i amb programació setmanal. Es tracta d’un espai lliure de fum i d’alcohol, que defuig la pràctica d’un oci atomitzat. Més enllà de les persones que impulsen l’espai, altres projectes gestionats de manera autònoma per individus o grups del barri de totes les edats nodreixen l’immens local d’activitats diàries (gimnàs, autodefensa, sala de concerts, sopador, ioga, teràpia Gestalt, flamenc, teatre, costura, biblioteca) i el converteixen en un bulliciós centre social.

El 8 de juny de 2013, es va okupar el Palau del Cinema per projectar-hi ‘4F: ni oblit ni perdó’

 

“Tot i que encara es troba en fase embrionària per les ingents tasques pendents d’adequació de l’espai i de desenvolupament de mecanismes de coordinació entre els nombrosos projectes que l’integren, La Cinètika comença a caminar”, apunta una de les seves membres. “L’eclecticisme i la potencialitat d’aquest cinema no rau en una proposta unidireccional d’activitats, sinó en el fet que tothom qui vulgui participi a tirar endavant els projectes i l’espai. Es tracta de construir una cultura de l’autonomia”, afegeixen. Al mateix temps, “serveix per generar un node de referència per oferir respostes als problemes i expandir el suport mutu al barri”.

El model cooperatiu: Zumzeig

Des de fa poc més de tres setmanes, Zumzeig Cinecooperativa és el primer cinema cooperatiu de Catalunya. Ubicat al barri d’Hostafrancs de Barcelona, la sala es concep com un “lloc de cultura i de contracultura, de posició i de marge, d’actualitat i de memòria, proposant una mirada estètica i política sobre el món”, segons el seu manifest. Reunides setmanalment en assemblea, les sòcies treballadores i col·laboradores es distribueixen les tasques de gestió de l’espai. Es tracta d’un projecte cultural sense ànim de lucre; així doncs, els eventuals beneficis, més enllà de cobrir els salaris mínims, es reinverteixen per millorar l’experiència de les usuàries.

Ubicat al barri d’Hostafrancs de Barcelona, Zumzeig Cinecooperativa es concep com un “lloc de cultura i de contracultura, de posició i de marge, d’actualitat i de memòria”

Tot i que ja existia des de fa anys com a sala de cinema, “la cooperativització, fins ara, ha estat un èxit”, apunta Yonir, membre del projecte. “Ens ha sorprès la bona rebuda de la iniciativa; hem duplicat el Verkami i les sol·licituds per obtenir el carnet d’amiga de l’espai”, explica. I afegeix: “En aquesta nova etapa com a cooperativa, volem apostar per aprofundir les sinergies amb el barri de Sants resseguint el seu caràcter històric associatiu i cooperatiu: col·laborar amb escoles, instituts, centres cívics i, naturalment, amb altres espais cooperatius ja existents”.

El que no canvia a Zumzeig és l’oferta: propostes de cinematografia inclassificable, amb obres atípiques i personals, sovint menystingudes als circuits de la indústria audiovisual (des del cinema d’autoria o experimental fins a curtmetratges, documentals o cinema infantil), presentades amb formats com el cinefòrum, que permeten la interacció amb el públic espectador.

Conscient del repte, Yonir conclou: “Es tracta d’una finestra a un altre tipus de cine, on hi ha de tot i per a tothom. Però hem de fer feina per apropar aquestes propostes a nous públics, educar la mirada i desmuntar la visió que aquest cinema independent és elitista, difícil o per a modernos entesos. Sense oblidar que, quan t’apoderes de les eines del llenguatge cinematogràfic, no les pots usar amb les convencions narratives de Hollywood”.

 

--------------------------------------
Recuperat i gestionat pel veïnat de Palma: Cine Ciutat

 

L’any 2012, el cinema Renoir de Palma va tancar portes. Aquest era l’únic espai de la ciutat on es podia veure cinema en versió original i petites produccions. Viscut per moltes amb tristor, el tancament es va convertir en una oportunitat per iniciar un nou projecte d’autoorganització, apoderament i aprenentatge i afrontar un repte que, mesos després, s’anomenaria Cine Ciutat.

En un primer moment, diversa gent cinèfila va iniciar trobades per intentar salvar el cinema. El que en principi era la idea d’un grapat de “somiadors”, segons relata David Castelo, membre actual de la junta del Cine Ciutat, va anar prenent forma i guanyant suport fins que, el juliol d’aquell mateix any, més de 1.000 persones van donar forma a la creació d’un cinema autogestionat a les instal·lacions de l’antic Renoir.

Des del seu naixement, aquest cinema ha funcionat gràcies a les aportacions de les sòcies, que formen part de l’assemblea horitzontal i s’encarreguen, entre altres tasques de gestió, de decidir les pel·lícules que es projectaran al local. A banda de l’assemblea, també hi ha un equip motor de persones que s’encarrega de fer funcionar l’espai dia a dia.

“Tot i els problemes inicials amb algunes distribuïdores que encara no coneixien el projecte, amb el pas dels anys, aquest projecte associatiu s’ha consolidat fins a esdevenir un espai de referència a la ciutat”, apunta Castelo. “El cinema és una eina d’incidència i transformació social, una eina comunicativa que permet compartir i conèixer noves experiències. Per això, l’objectiu del Cine Ciutat és mostrar pel·lícules de petites produccions que no es poden veure a qualsevol altra sala de Mallorca”. Finalment, però, Castelo també destaca el seu caràcter transversal: “La idea va molt més enllà. També és un centre social de trobada on es duen a terme xerrades, col·loquis, concerts i moltes més activitats”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: