Marina Garcés: "Què fa el pensament? Inacabar el món"

Ens ha citat al jardí de les Drassanes. Arriba amb mal de panxa, però marxa refeta. Durant l’entrevista, dirà: “La filosofia és molt física. Cos i ment són inseparables quan pensem de veritat”. En algun moment de la seva joventut, Marina Garcés (Barcelona, 1973) va pensar a estudiar periodisme. Alguna cosa li ha quedat. Néta de poeta, Garcés pregunta i es pregunta sobre revolucions i mons comuns. A banda de donar classes a la Universitat de Saragossa (hi viatja dues vegades per setmana), escriu una columna setmanal al diari ‘Ara’ i atén no poques entrevistes. Per a ella, la filosofia és pell, paraula i carrer; per això fuig de retrats amb prestatges. El seu tercer llibre, ‘Filosofia inacabada’ (Galaxia Gutenberg), sortirà el mes d’octubre.

Fotografies de l'entrevista: Enric Català

 

Comences la llicenciatura de Filosofia l’any 1991: els Jocs Olímpics, la fi de la història que anunciava Fukuyama… quin panorama!
Per a mi, estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona va significar agafar un camí que m’allunyava d’aquests dos sentits de món que aleshores triomfaven: la ciutat olímpica de l’èxit i el món global feliç. En aquell moment, la facultat estava a Pedralbes i s’havia de baixar pels descampats de la Diagonal. Aquella baixada significava anar-me’n dels centres de poder i representació. Era com optar per un desplaçament cap a un marge que permetia mirar i viure les coses d’una altra manera.

Quin ambient es respirava a la Universitat?
Era una facultat de gent rara, en tots els sentits —riu—. Sí que hi va haver un combat estudiantil clau per aquella promoció. Érem l’últim any de pla antic i hi va haver molt debat sobre el nou. Allò ens va cridar l’atenció i va fer que gent que no s’havia polititzat creés una assemblea, en lloc d’anar als sindicats d’estudiants clàssics. Va ser de les primeres assemblees d’estudiants de facultat d’aquella època. Es va crear una primera politització molt autònoma (aleshores, ni tan sols coneixíem la paraula) perquè vam entendre que els problemes s’abordaven col·lectivament, no entrant a estructures d’alguna manera ja predeterminades per mitjançar el conflicte. D’aquells anys, en va sorgir molta gent que ara està en un primer terme de la vida política: l’Ada —Colau—, el Jaume —Asens—, la Gala —Pin— i tants d’altres... D’aquell aprenentatge tan bonic, es va crear un caldo de cultiu molt interessant.

Un caldo que es trasllada al carrer...
El 1996, amb el desallotjament del cine Princesa. És la data clau, l’esquerda que s’obre en aquesta Barcelona vitrina i la prova que les coses no estaven tan ben acabades; ni tampoc ho estava la història. Tots els que fins aleshores havíem anat buscant coses ens trobem al carrer aquell dia. I canvia l’escenari: apareix la ciutat de nou, els centres socials okupats i la vida que aprens a fer allà. L’altra data clau és el 1994: l’alçament zapatista.

"En aquest gran mercat d’opcions de vida, de religions i de compra, com en tot mercat desigual, la condemna és escollir"

Aquell any, a més, vas començar el doctorat, fruit del qual va sorgir el llibre Las prisiones de lo posible. Quina és la seva tesi principal?
Aborda un problema filosòfic i personal que necessitava pensar: com plantejar la transformació en un món on tot és un canvi dins d’un sistema que ha deixat qualsevol alternativa en via morta, sigui històrica o de futur. En aquest gran mercat d’opcions de vida, de religions i de compra, com en tot mercat desigual, la condemna és escollir. Vaig intentar pensar aquesta noció de possible que no obre, sinó que tanca; que no és un horitzó de transformació, sinó de repetició d’allò que hi ha. El que proposa el llibre és trencar la dualitat entre possible i impossible, perquè tot possible ens encadena a la realitat d’aquest món, també la utopia. Buscava en altres models de pensament, com el de Deleuze i fins i tot el de Marx, que plantegen el possible contra el possible. Només hi ha un possible que pot canviar la realitat: la possibilitat de canviar el ventall de possibles.

Tretze anys després de la publicació del llibre, tothom parla de què és possible. Han canviat tant les coses?
Avui dia, passa una cosa molt curiosa: apareix amb molta força la idea de novetat (nova política, país nou), però és una novetat que es mesura en termes de possibilitat. Hi ha desafiaments que no haguéssim ni imaginat fa uns anys i, alhora, hi ha certa (auto)censura cap al deliri, cap a allò que d’alguna manera subverteix realment. La nova política s’identifica amb partits nous, el país nou és un Estat nou: formulem la novetat en termes coneguts. La legitimitat de la victòria del capitalisme com a sistema que funciona ha entrat en crisi, les ganes de canvi són grans i tot això es manifesta en molts fenòmens quotidians: des de la preocupació per les maneres de consumir, produir i compartir fins a la preocupació ecològica. I, en canvi, sovint, veig que les presons del possible s’hi acaben ficant, no ja com a condició del sistema, sinó de nosaltres mateixos.

Dius que “La política, com a gestió del possible, és un ofici de carcellers”. Podemos, Guanyem o CUP són carcellers?
Encara no ho sabem. Hem d’intentar, entre tots, que no ho esdevinguin. D’entrada, jo distingiria entre ells: la categoria nova política esborra diferències molt importants, no solament ideològiques, sinó de praxi política. Estàvem en un moment inevitable i necessari per donar resposta al bloqueig i saqueig del sistema polític. Ara, hem de fer que aquesta entrada progressiva no funcioni com a filtre que limita i conforma el que pot arribar a passar.

 

En el cas de Podemos, és evident que han transformat el discurs basant-se en la possibilitat de guanyar. Fins a quin punt ens alerta sobre la possibilitat de governar?

"La nova política s’identifica amb partits nous, el país nou és un Estat nou: formulem la novetat en termes coneguts"
 

Les opcions que prioritzen la presa del poder s’han de mesurar pels efectes que tingui qualsevol de les seves accions sobre aquest objectiu. I això limita moltíssim els plantejaments de fons, no per una qüestió de purisme, sinó de pràctica política i de compromís amb una acció transformadora real. La praxi política principal es converteix en electoralisme. Si tu guanyes per seguir guanyant, faràs política electoralista. Jo crec molt més en la intervenció municipal en diferents plans. Municipal ja és una paraula bonica, perquè implica més que l’ajuntament. És una ciutat o un territori. La política municipal la fa l’ajuntament i moltes altres instàncies, entitats i persones. És un joc molt obert i interessant que, a més, permet aliances d’accions polítiques diferenciades. És el terreny on s’ha d’insistir més.

Parlant de municipalisme, què penses dels primers passos de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona?
Crec que han apostat per una concreció que està molt bé. Clavar la banya i l’objectiu en accions molt concretes, no perdre’s gaire en discursos i anar marcant posició. Són pocs mesos, però és una manera consistent d’intentar fer alguna cosa amb el marge de regidors que tenen.

De la CUP, dius que és un exemple a escoltar. Per què?
Perquè l’interessant és començar la política per l’acció municipal en aquest sentit que no solament és institucional, amb una intel·ligència capaç de funcionar no des de dalt, sinó des de les diferències de cada lloc, fet que redueix molt la vulnerabilitat de l’aposta política. La diversitat d’experiències aporta aprenentatge comú, però no una sola aposta, un sol guanyar o perdre o una sola estructura: és l’antítesi de Podemos. Què vol dir guanyar l’Estat? Avui el guanyes i demà el perds, però la política es fa cada dia.

"El repte és com articular les diferències sense imposar formes de representació dominants, homogeneïtzadores, identitàries. I crec que no ens en sortim gaire"

Imagino que la lluita per la representativitat es dóna perquè hi ha una dislocació en la idea del nosaltres. Esdevé un nosaltres sobirà, un nosaltres del 99%... i la novetat política mira d’encaixar-lo.
És una de les qüestions clau que he treballat a Un mundo común. Aquesta multiplicitat de nosaltres, a vegades, tendeix a la fragmentació més micro i, en altres moments, crea grans unitats, imaginaris gairebé d’unitat màxima com el 99%. I això passa alhora. Som micromons i som un sol món. El repte és com articular les diferències sense imposar formes de representació dominants, homogeneïtzadores, identitàries. I crec que no ens en sortim gaire. Anem de manera una mica histèrica de la reivindicació de diferències molt petites i particulars a l’aclamació de noves figures de la unitat que retornen quan ja han demostrat els seus límits (el poble, la identitat, etcètera), enlloc d’innovar i buscar altres maneres de trobar-nos.

Per exemple?
La pregunta és: podem pensar formes de decisió que no impliquin la representació unitària del subjecte que decideix? Als col·lectius, a les famílies, fins i tot als municipis, aquesta articulació pren moltes formes. Des d’arribar a consensos oberts fins a decisions que no necessàriament han de ser binàries. Per exemple: per què hem de decidir sempre entre dues coses? El binarisme, prendre una decisió i que l’altra deixi d’existir en aquell mateix moment... Tot aquest tipus de fórmules no són naturals, les hem construït així i, per tant, les podem pensar i proposar d’una altra manera.

 

Dius que “En la incertesa, guanya la por”. Alhora, als teus escrits, hi ha una certa tendència a valorar els moments d’incertesa.
En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Això resol la paradoxa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà. Si això ho treballéssim, des de l’educació fins a la política, des del personal fins al col·lectiu, en la incertesa, no guanyaria la por. La por formaria part de tota relació amb allò desconegut. No és dolenta si no guanya: és molt bona si ens acompanya i la travessem junts. Davant la incertesa, es tanquen files, s’ofereixen resultats i es fan promeses, però això no és vèncer la por sinó adormir-la. Com més seguretat et prometen, més por tens. Jo, més que defensar la incertesa, parlo molt de relacionar-nos amb el no saber, de trepitjar i desplaçar els límits. Què és la vida, sinó això?

"En la incertesa, guanya la por perquè no sabem relacionar-nos amb la incertesa. Cal aprendre a relacionar-nos amb allò que no sabem com acabarà"

Hi ha molta gent que, sense ser independentista convençuda, valora la incertesa que genera la possibilitat de canviar d’escenari perquè creu que el conegut és una certesa inassumible.
Em sembla que el desig d’abandonar un marc esgotat que no ofereix ni una resolució ni una il·lusió és l’aspecte més interessant del que està passant. Per això crec que es tanca massa ràpid la fórmula que ha de respondre a aquest desig. El desig de desfer Espanya no vol dir necessàriament trencar Espanya o separar-ne només un trosset, pot voler dir moltes altres coses que potser no acabem d’imaginar. La independència hauria de ser un efecte d’un procés complex i obert. Ja que s’obre el marc, per exemple, podríem parlar de la nostra relació amb el Mediterrani, més que amb Europa.

Vas publicar Un mundo común el 2013. Al seu pròleg, dius: “Jo no sé on comença la meva veu i acaba la dels altres. No ho vull saber. És la meva forma d’agrair la presència, en mi, d’allò que no és meu”.
Significa posar en qüestió una categoria fonamental de la modernitat: l’individu. Individu és concebre cada subjecte com a un i unitari, per tant, també el ciutadà i el subjecte de drets, la teva veu i la teva vida. Posar en crisi aquest gran protagonista no és quelcom necessàriament emancipador, però a mi m’interessen aquelles perspectives que obren l’individu com una magrana per mostrar tot allò que som de singular i col·lectiu alhora. Som un nus, no boles en una taula de billar. És un nus singular, però no s’acaba ni comença en ell mateix.

Al llibre, parles de perdre la immunitat, de posar el cos, de deixar-se afectar i d’entendre que la nostra vida està en mans d’aquests altres. Em fa pensar en l’Ada Colau quan, arran de la crisi de les refugiades, deia que en comptes d’un efecte crida calia una “crida a l’afecte”. Deixar-se afectar com un espai de cura i compromís.
Crec que és un dels grans aprenentatges col·lectius dels últims anys: l’acció política no és solament acció transformadora en el sentit de programa i objectiu, sinó que és una acció que pren cura de la vida en comú mentre s’està donant. És una gran herència del feminisme, sobretot, i de formes alternatives de vida que se situaven al marge per aprendre a viure d’una altra manera. I ha calat a partir de l’experiència de la vulnerabilitat i la duresa que ens ha plantat la crisi.

De la crisi i també de la forma com s’ha concebut la lluita des dels moviments socials? Aquesta idea del sacrifici abnegat, de la lluita per sobre de tot i, en el fons, de la salvació... Em fa pensar en Nostalgia del absoluto, on Steiner parla del marxisme com una ideologia impregnada d’una imatge religiosa del món.
Sí, absolutament. L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, l’abnegació, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts. Hi ha tota una herència d’una politització més desitjant, més alegre, que vincula el gaudi i el compromís i, alhora, aquesta experiència del malestar. El patiment social ha augmentat i també ho ha fet el desig de viure bé allò que es fa. Això ha canviat molt la pràctica de l’activisme polític i la consciència general de valors. Aquesta setmana, el propietari del bar del costat de casa em deia: “No sé si tinc ganes de viure així, no estic veient créixer els meus fills, encara que fes diners…”. Són símptomes molt clars del que està passant i ho hem de cuidar molt: les desercions anònimes. Això sí que és política seriosa —riu—.

"L’activista és la figura laica del sant: el component del sacrifici, la renúncia. Per sort, el compromís s’ha anat alliberant d’aquests llasts"

Seguint amb el símil religiós, també dius que “el món comú no és cap terra promesa”, ni un “canvi de món”. Però, si ens fa mal la crítica del capitalisme sobre la manca d’una alternativa, no és perquè creiem en la possibilitat de canviar, de fer un altre món?
El que canvia és el sentit de què vol dir canviar. Ja no pensem en termes historicistes ni en un model complet alternatiu de societat. Per mi, el canvi ha de ser alguna cosa més que una reforma. Crec que el que busquem és el canvi radical sense dependre d’un model completament altre. No viurem en un altre món, però el volem canviar des de tot allò que sosté aquest.

 

Quin rol hi té, la filosofia, en tot plegat? Zizek reclama més temps per reinterpretar el món altra vegada. Diu que, després de les crítiques que va rebre la filosofia al segle xix, potser hem intentat canviar el món massa ràpid al xx, sense aturar-nos a pensar primer.
La filosofia només és filosofia si és un pensament que toca i transforma la vida entesa en un sentit ampli, no només la societat o el sistema polític. Si no, només és teoria. La filosofia és pensament viscut, és posar en pràctica –en la meva vida i en la que comparteixo– una pràctica de pensament que ens transforma, que ens obre possibilitats, que desplaça els límits del que sabem, que posa en qüestió els pressupòsits d’allò que donem per fet. Crec que està al centre del que necessitem ara. Per tant, si ho diu el Zizek, endavant! —riu—.

El Zizek diu moltes coses!
El proper llibre, precisament, parla de tot això, de com mirar de reposicionar aquesta filosofia que ha quedat encapsulada i neutralitzada per tornar-la a posar al centre de les nostres vides, dels nostres llocs de trobada i de les nostres necessitats.

Parlant d’aquest encapsulament, tu fas una defensa de la dificultat: “La dificultat és l’esquer del desig”, dius.
Hi ha una crítica molt legítima a aquella filosofia que ha creat una pantalla de tecnicismes i complicacions entre qui sap i qui no sap: és precisament això el que no ha de fer mai. La filosofia és el repte de dir: “Anem a pensar el que no sabem”. Tota aquesta complicació ha de ser criticada i desmantellada de forma sistemàtica, sense caure en la temptació de la divulgació i la banalització. Precisament allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem. La filosofia té aquest lloc, com el té la música i el té l’amor. L’amor, no és difícil?

"Precisament, allò que ens fa pensar i actuar, que ens fa estimar i ens fa viure, és allò que ens porta més enllà del que sabem"

Penso en les teves columnes al diari Ara: és evident que en els teus escrits hi ha un gust per la poètica. Sovint, acabes amb una frase curta, d’una gran densitat lírica, que deixa una obertura a la interpretació, com una invitació al pensament.
Sí. A més de comunicar què penso sobre un tema, sempre intento obrir la possibilitat de compartir aquest pensament, més enllà del contingut. A vegades, la gent em diu: “És que no dónes conclusions, no acabes de dir què penses”. És precisament això, és el que estic pensant i deixo espai perquè tu també ho pensis. Per això el proper llibre es diu Filosofia inacabada. Perquè, què fa el pensament? Inacabar el món. És l’altre sentit del canvi que dèiem. És obrir allò que està per fer, per pensar i per continuar. En aquest sentit, també cal recuperar l’aliança entre filosofia i poètica.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: