Territori

La piconadora amenaça el nucli històric de Perpinyà

Plataformes ciutadanes, especialistes del patrimoni i oposició política s'organitzen contra la destrucció de diversos immobles del nucli antic, decretada per la municipalitat de la capital nord-catalana
La pobresa econòmica i social dels barris de Sant Mateu, Sant Jaume i La Real és terrible i l'estat d'abandó de molts immobles n'és la prova palpable
Carles Palacio
03/03/2017

Des de fa tres anys, la política de renovació urbana conduïda per la municipalitat de Perpinyà (Rosselló – Catalunya Nord) i el seu batlle en Jean-Marc Pujol (Les Républicains, partit de la dreta francesa), és objecte de vives crítiques; però aqueixos darrers dotze mesos les veus opositores són cada dia més importants. Plataformes ciutadanes, especialistes del patrimoni i oposició política alcen el to i s'organitzen de cara a la destrucció de diversos immobles del nucli antic, que rememoren el malson de la demolició de les muralles de la ciutat, a partir del 1904, avui com aleshores sota el pretext de la modernitat.

Perpinyà, com moltes ciutats de l'Estat francès, té el nucli antic protegit en el marc de la legislació francesa. Així doncs, des del 1995, la fidelíssima vila nord-catalana s'ha dotat d'un "sector salvaguardat", document d'urbanisme destinat a preservar el "caràcter històric, estètic o de natura a justificar la conservació, la restauració i la revalorització de tot o part d'un conjunt d'immobles", tal com precisa la llei. L'objectiu és clar i molt prometedor per al patrimoni perpinyanenc. El sector salvaguardat de Perpinyà té un perímetre d'un centenar d'hectàrees i cobreix els barris històrics de Sant Joan, Sant Mateu, La Real, Sant Jaume, i inclou el Palau dels Reis de Mallorca, la Ciutadella i algunes franges urbanes exteriors a les antigues muralles.


La revisió del PSR : els origens de la contestació

Per poder posar en aplicació aqueixos desitjos, la municipalitat i l'Estat francès van reflexionar sobre un Pla de Salvaguarda i Revalorització (PSR) –el que en francès és el Plan de sauvegarde et mise en valeur (o PSMV)–, que havia d'assegurar la conservació del marc urbà i l'arquitectura antiga tot permetent l'evolució harmoniosa de la ciutat amb els usos contemporanis. Adoptat el 2007, el pla definia diversos tipus d'immobles: aquells a conservar i a restaurar i pels quals la demolició o l'alteració quedaven prohibides; aquells a mantenir i a rehabilitar amb la possibilitat dels modificar-los lleugerament; aquells que podien ser indiferentment conservats, millorats o reemplaçats, segons les lleis tradionals d'urbanisme, i aquells pels quals la demolició total o parcial podria ser imposada en el moment de les obres.

El novembre del 2015 la municipalitat de Perpinyà, decidia destruir el presbiteri de la catedral. Segons l'antic PSR, formava part dels immobles a mantenir i a rehabilitar / Carles Palacio


Així funcionava, fins fa poc, la renovació del nucli antic de la Fidelílssima Vila. Però, al desembre del 2013, la municipalitat anuncià la seua voluntat de modificar el PSR de la ciutat, en considerar-lo massa constrenyedor i pas suficient en adequació amb el desenvolupament social i econòmic de la ciutat. Així doncs, la renovació fou votada pel ple municipal al febrer del 2014 i acceptat per la prefectura l'1 d'abril (dos dies després de les eleccions municipals que mantenen el batlle actual al cap de la vila).

Per a la municipalitat, un dels principals objectius de la modificació del PSR era permetre i facilitar la "de-densificació" de la trama urbana i airejar-la. Però ja abans de l'aprovació d'un nou pla de salvaguarda (hauria de ser aprovat i publicat enguany), durant els darrers mesos, ha procedit a diverses demolicions dins del nucli antic, provocant nombroses reaccions.


La destrucció del presbiteri i l'inici de la mobilització

El novembre del 2015, la municipalitat de Perpinyà decidia destruir el presbiteri de la catedral. Construït el 1899 per Léon Bénouville i proprietat del municipi des del 2014, l'edifici es caracteritzava per la seua arquitectura neo-regionalista. Segons l'antic PSR, formava part dels immobles a mantenir i a rehabilitar (manteniment del volum general, protecció de la façana i del terrat, encara que l'interior pogués ser renovat). Malgrat aquestes prescripcions, tot s'accelera el desembre del 2015 i de cop i volta, la municipilitat anuncia un perill d'esfondrament de l'edifici i l'envolta de reixes. La destrucció és imminent.

El 21 de desembre el presbiteri de la catedral fou enderrocat sense que s'esperés el pronunciament del Tribunal Administratiu on s'havia recorregut

L'associació Perpignan-Equilibre, conduïda per l'opositora política Clotilde Ripoll (MoDem: centredreta francesa) diposita una queixa al Tribunal Administratiu el 18 de desembre per tal d'aturar la destrucció. El 19 de desembre, un centenar de perpinyanenques es mobilitza al voltant de l'antic presbiteri. Massa tard. El 21 de desembre, a primera hora del matí, el presbiteri és enderrocat sense esperar el pronunciament del Tribunal. En lloc de l'edifici, actualment no hi ha res. Un passatge per accedir a l'antic cementeri de Sant Joan i una plaça sense cap element de mobiliari urbà.

Altres enderrocs van seguir amb el mateix procediment: l’ajuntament compra l’immoble, anuncia del dia a l'endemà que hi ha un perill d’esfondrament de l’edifici i procedeix finalment a la seua demolició completa sense cap respectar el PSR, en revisió. Així, diversos immobles són destruïts i transformats en pàrquing, esperant un altre futur. El batlle ho va explicar: "a partir del moment que se recupera un espai, es prefereix destruir-lo enlloc que reconstruir-lo". Es lo que va passar, per exemple, fa poc amb la farmàcia Deloncle del barri Sant Jaume, ben coneguda pel món catalanista com un lloc de refugi per molts sud-catalans. Avui sembla un lloc bombardejat. D’aquí poc serà al torn d’uns quants immobles del carrer dels Augustins, un dels carrers més comercials de la ciutat fins a final dels anys 1990, avui en un total abandó progressiu.


I tot això, per a fer què?

De fet, si ho mirem bé, en aquesta política organitzada i reflexionada de "des-densificació" (la paraula és més polida que "demolició"), la municipalitat juga sobre dos registres: la valorització de certs edificis emblemàtics de la ciutat i la lluita contra l'habitatge indigne. En efecte, d'un costat, les destruccions d'immobles són fetes per airejar l'espai i fer valdre un lloc o edifici pròxim. Fou el cas de la destrucció del presbiteri, que permet, segons la municipalitat, accedir més fàcilment al claustre funerari medieval de Sant Joan i, al mateix temps, deixar més aire al voltant de la catedral. També és l'objectiu de les demolicions programades al carrer dels Augustins. La idea de la municipalitat és tenir una tercera entrada, a partir d'aquest carrer, per accedir al Museu de Belles Arts Jacint Rigau; a menys que també sigui per evitar les vistes que la gent dels immobles propers podria tenir dins el jardí del museu, que es preveu que sigui privatitzat per a recepcions.

Però dins un trama medieval, caracteritzada per la densificació de l'hàbitat, quina lògica té destruir cases i immobles per valoritzar un efici públic o remarcable, construït dins una xarxa urbana ja densa? El museu Rigau té menester d'una tercera entrada? És lògic destruir el presbiteri d'una catedral, encara que sigui desafectat? Què pensaria la gent de Tarragona si la municipalitat volgués tirar a terra unes cases per fer més visibles les muralles romanes de la ciutat, o la gent del barri Born de Barcelona si s'enderroquessin per fer més visible la façana de la basílica de Santa Maria del Mar? És davant aquestes incoherències que un grup de ciutadanes, historiadores, especialistes del patrimoni i opositores polítiques s'han mobilitzat, primer a les xarxes socials, després sota la forma del col·lectiu Stop à la destruction du centre historique de Perpignan, per iniciar unes primeres accions.

A inicis de febrer, el col·lectiu que s'oposa a la destrucció del centre va començar una petició bilingüe en línia que ja ha obtingut més de 1.500 signatures

A inicis de febrer, el col·lectiu va començar una petició bilingüe en línia, que en pocs dies ja ha obtingut més d'un miler i mig de signatures, amb moltes personalitats (urbanistes, historiadores, historiadores de l'art, arquitectes, universitàries) de Catalunya i França. Jean-Bernard Mathon, conservador-restaurador d'obres d'art i membre fundador del col·lectiu, explica a la Directa els objectius d'aquesta petició: "primerament volem alertar la població i els ciutadans del que està passant a Perpinyà. Després reclamem unes explicacions sobre els tràmits administratius utilitzats per permetre les diverses destruccions, quan tothom sap que entren en contradicció amb el Pla de Salvaguarda i Revalorització en vigor", assenyala.

"Demanem, a més, una moratòria sobre les destruccions previstes en el futur: sabem que la municipalitat, el 2016, ha comprat dotze immobles al barri de Sant Jaume, probablement per destruir-los, si actua de la mateixa manera que fins ara. En fi, volem més transparència en el procediment de revisió del PSR, per tal que cada ciutadà sigui informat i hi pugui contribuir", apunta Mathon. Pel que fa a les properes accions, el col·lectiu té previst consolidar el grup (creat de manera informal i des de la urgència) sota una forma associativa per ser més eficaç i per tal de recórrer a la justícia si cal, explica Olivier Poisson, arquitecte, historiador perpinyanenc i membre del col·lectiu.

la municipalitat sembla sobrepassada per la situació, amb una quantitat d'immobles indignes molt nombrós, enfront de la qual sembla preferir la solució fàcil, destruint el problema, enderrocant en lloc de renovar / Carles Palacio


Si deixem de banda la destrucció, per raons que es poden qualificar d'estètica patrimonial, totes les altres actuacions són motivades per la incapacitat de renovar un nucli antic amb un habitatge indigne. La pobresa econòmica i social dels barris de Sant Mateu, Sant Jaume i La Real és terrible i l'estat d'abandó de molts immobles, inacceptable per a moltes veïnes. Vet aquí l'altre problema, l'altra cara de la moneda: precarietat social, desescolarització, atur elevat i insalubritat de molts immobles a causa d'una propietat poc escrupolosa. Per lluitar contra l'habitatge indigne existeixen solucions, tant per a les propietàries de pisos que hi viuen, com per les que els lloguen. L'ANAH (Agència Nacional de l'Habitat) preveu ajudes financeres per a les que ingressen un salari modest, ajudes públiques que poden representar fins a un 50% del cost de les obres. A més d'això, el Pla de Renovació Urbà concertat hauria d'aportar a la ciutat cent milions d'euros per a la renovació d'aqueixos barris entre 2017 i 2027, amb fons provinents de la vila, la regió, l'Estat i Europa.

Malgrat això, la municipalitat sembla sobrepassada per la situació, amb una quantitat d'immobles indignes molt nombrós, enfront de la qual ha decidit enderrocar immobles en lloc de conservar-los per renovar-los. Ara bé, si en els deu anys vinents s'arregla un part de l'habitatge indigne gràcies al Pla de Renovació Urbana, què esdevindran totes aqueixes parcel·les buides, nascudes de les destruccions? El nou risc que s'albira és el de l'especulació immobiliària en uns barris renovats. Quina seguretat tenen les perpinyanenques de què aqueixos terrenys recentment destruïts no seran deixats a mans de les promotores immobiliàries? Quina seguretat tenen de que es conservaran uns barris amb una diversitat social tan rica com l'actual? Tant la preservació del patrimoni com la diversitat social de la ciutat preocupen la ciutadania perpinyanenca.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: